Amb motiu de l’exposició “L’Or Blau”, organitzada per l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua), que ha tingut lloc al Palau Robert de Barcelona del desembre de 2020 a l’abril de 2021, i del webinar sobre la gestió de l’aigua que celebrarem aquest dijous, des d’alcaldes.eu, hem elaborat el reportatge que us presentem a continuació i que ha comptat amb la participació de: Montse Alomà, comissària de l’exposició i Directora de Comunicació de l’ACA, Lluís Ridao, director de l’ACA, Eloi Badia, Regidor de l’Ajuntament de Barcelona i president de l’AMAP (Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública) i Marc Pifarré, director d’Aigües de Catalunya, per tal de conèixer una mica més quin és el funcionament de la gestió de l’aigua a Catalunya, quins actors intervenen i quin futur ens espera en qüestió d’aigua.
L’aigua és un recurs limitat i darrerament, amb l’acceleració del canvi climàtic, s’ha començat a replantejar la relació que hi tenim per tal de garantir-la per a tothom i desenvolupar una gestió sostenible.
A Catalunya, es pot dir que la ciutadania està prou conscienciada amb el recurs de l’aigua. La crisi hídrica del 2008 va suposar la reducció del 25% del consum d’aigua entre la població, que s’ha mantingut al llarg del temps. Pot ser que per això, la ciutat de Barcelona concretament tingui un consum mitjà de 108-110 litres d’aigua per persona i dia, una de les xifres més eficients en termes globals i molt a prop del consum que recomana l’Organització Mundial de la Salut per ser sostenibles i responsables amb l’aigua. Malgrat tot, però, encara queda feina per fer en l’àmbit dels recursos hídrics per aconseguir un model de consum i gestió eficient, responsable i sostenible que garanteixi l’accés de l’aigua per a tothom.
“El tractament de l’aigua és un procés d’economia circular; tenim uns estàndards de gestió raonables. Però pràcticament una quarta part de l’aigua que potabilitzem, es perd en el transport fins a l’aixeta de casa vostra”.
Marc Pifarré
L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), una entitat pública de gestió de l’aigua que té competències al territori català, ha presentat al Palau Robert, al llarg dels quatre primers mesos de l’any, l’exposició ‘L’or Blau’, que posa en relleu l’escassedat hídrica que pateix Catalunya i la realitat del consum que en fem, així com tots els esforços que fan les diferents institucions per garantir l’accés de l’aigua a tothom. Entre 12.000 i 13.000 persones d’un perfil heterogeni han mostrat interès visitant l’exposició al llarg d’aquests mesos per conèixer més sobre el model de gestió de l’aigua que tenim a Catalunya i quins són els reptes de futur que com a ciutadania se’ns plantegen en relació amb aquest recurs.
“L’aigua és un tresor que a casa nostra no ens en sobra. Som un país deficitari en termes d’aigua, vulnerables i amb l’acceleració del canvi climàtic ho serem encara més en el futur i, per tant, és molt important entendre el valor de l’aigua”.
Montse Alomà
La gestió de l’aigua és més complexa del que pot semblar i integra actors diversos. En primer lloc “cal tenir molt present que la titularitat dels serveis del cicle de l’aigua i les decisions sobre la seva gestió estan sempre en mans de l’administració”, explica Lluís Ridao, director de l’ACA. Les competències en la gestió del servei de l’aigua, però, estan molt distribuïdes.
Cal tenir molt present que la titularitat dels serveis del cicle de l’aigua i les decisions sobre la seva gestió estan sempre en mans de l’administració
Lluís Ridao
Són les administracions, municipals o supramunicipals, les que decideixen el model de gestió que fan de les seves aigües. Aquest model pot ser directe, dut a terme pel propi ajuntament o a través d’un ens municipal: mixt o privat. Les empreses privades que intervenen al cicle de l’aigua tenen un equip humà que gestiona infraestructures, que sempre són públiques, mitjançant un contracte de concurs o licitació. A més, en determinats projectes, construeixen i fan créixer la xarxa a través d’inversió en infraestructures i processos que facin més sostenible i millorin la gestió de l’aigua. “L’aigua mai es pot privatitzar, l’aigua és pública”, afirma Montse Alomà, directora de comunicació de l’ACA, que defensa que el debat ha d’estar al voltant de la prestació del servei: quin servei es dóna i la qualitat del servei, amb independència que el presti un operador públic o un privat.
Les empreses, siguin públiques o privades, que es dediquen al tractament de l’aigua en qualsevol dels seus punts del cicle, han de treballar de manera col·laborativa. Catalunya disposa d’un model de gestió de l’aigua que és pioner en el sector: el cànon de l’aigua. “Es tracta de l’únic impost ambiental finalista que existeix a Espanya”, manifesta Ridao. En aquest cas, la Generalitat és qui decideix la tarifa, atès que es tracta d’un servei públic. Arran de l’existència d’aquest impost, s’ha possibilitat l’activació de 530 depuradores, totes de titularitat pública, però que sovint són explotades per empreses privades o mixtes mitjançant la licitació del servei; i altres actuacions en els processos d’abastament, sanejament i la preservació d’ecosistemes hídrics.
El cànon de l’aigua és l’únic impost ambiental finalista que existeix a Espanya
Lluís Ridao
Segons Marc Pifarré, director d’Aigües de Catalunya, una empresa privada que ofereix serveis integrals del món de l’aigua a aquelles administracions que licitin o en requereixin, l’eficiència de gestió pot estar en qualsevol dels tipus de model; el model de gestió público-privada ha de ser diferencial per l’ús de la tecnologia, la inversió privada que busca una innovació. “Es defensa la gestió directa quan no hem sigut capaços de definir quin model de gestió volem i on és més eficient, i la gestió directa generalment no destaca per la innovació”, afirma Pifarré. En aquest sentit, Ridao s’hi mostra en acord, afirmant que “la col·laboració público-privada pot generar també oportunitats per a créixer i generar riquesa”.
D’altra banda, per a Eloi Badia, regidor d’emergència climàtica i transició ecològica a l’Ajuntament de Barcelona i president de l’AMAP, “l’aigua és un servei bàsic essencial i un dret humà, del qual no es pot delegar la seva prestació a gestors que tenen com a objectiu principal i últim l’obtenció de beneficis i repartiment de dividends”; és a dir, que considera que la gestió de l’aigua en mans d’empreses privades qüestiona els objectius que haurien de tenir: universalitat, assequibilitat i accessibilitat.
L’aigua és un servei bàsic essencial i un dret humà, del qual no es pot delegar la seva prestació a gestors que tenen com a objectiu principal i últim l’obtenció de beneficis i repartiment de dividends
Eloi Badia
Badia defensa el model de gestió pública i exposa algunes propostes per millorar-ne la gestió: en primer lloc, prioritzar els usos de l’aigua, prioritzant els usos ambientals, seguit dels domèstics, els agrícoles i en darrer lloc els industrials (els quals inclouen el turístic); i també aplicar una política activa de control de la demanda, “que inclogui la moratòria de creixement urbanístic al litoral i la regió metropolitana, l’establiment de tarifes progressives segons usos i consum per incentivar l’estalvi d’aigua, un programa de recuperació d’aqüífers contaminats, una reducció de la cabana porcina, considerar els purins com un residu, i un programa a gran escala d’aprofitament de les aigües subterrànies, regenerades i pluvials urbanes”, planteja Badia.
Hi ha plans i programes sobre la gestió de l’aigua que es desenvolupen segons les directrius de legislacions europees i que es traslladen al panorama de les ciutats. Des de l’ACA, per exemple, donen suport al món local a través de línies de subvenció per gestionar l’aigua i d’aquesta manera permetre millores en l’eficiència, la qualitat i la garantia de subministrament. “Hem obert línies que creiem que s’estan començant a notar al territori, hem mobilitzat inversions per valor de molts centenars de milions d’euros i la projecció de futur és aquesta, anar ampliant cada vegada més el suport al món municipal”, afirma Alomà. No obstant això, segons Pifarré, les deficiències o fluctuacions als pressupostos de les entitats públiques actuants afecten directament a la resta d’entitats que participen del procés de gestió de l’aigua.
L’aigua és un recurs que no ens sobra i que es distribueix de manera irregular al nostre territori, situació que s’agreuja per l’emergència climàtica, amb episodis de sequeres i pluges intenses. “Això farà que la distribució de l’aigua sigui més arbitrària i amb una capacitat d’emmagatzematge que difícilment podem incrementar a les conques internes”, apunta Ridao.
L’emergència climàtica farà que la distribució de l’aigua sigui més arbitrària i amb una capacitat d’emmagatzematge que difícilment podem incrementar a les conques internes
Lluís Ridao
La dessalinització és una de les alternatives per aconseguir aigua potable, però la petjada ecològica que té per l’exigència energètica del procés fa que no sigui un model sostenible ni admissible com a solució a llarg termini. Tot i això, els ràpids avenços tecnològics obren la porta a millores en aquesta fórmula de potabilització, segons afirma el director d’Aigües de Catalunya.
La millora de la situació hidrològica a Catalunya passa per una col·laboració de tots: actors, institucions i territori per tal de garantir l’aigua per a tothom així com la conservació dels ecosistemes hídrics. És important poder tancar el cicle, tornar l’aigua al medi, per poder-la seguir utilitzant de manera equilibrada. La legislació és una de les eines per aconseguir més eficiència hídrica, però també ho és la comunicació, que permet la conscienciació i el debat públic sobre l’aigua. L’objectiu ha de ser sumar diversos elements que permetin una estabilitat en l’estrès hídric, és a dir, posar en equilibri totes les eines disponibles amb els actors que intervenen en la gestió de l’aigua per buscar els procediments òptims i garantir la preservació i l’accés a aquest recurs imprescindible per a la vida.
“Cadascú de nosaltres, amb les nostres decisions com a consumidors i consumidores, en el moment en què triem optar per un producte o un altre, de fer un ús a casa o fora de casa de l’aigua, tenim una responsabilitat directa”.
Montse Alomà
