Com a tot poble amb nom de sant, el protagonista d’avui deu la seva nomenclatura a l’advocació del de Sant Quirze, per la seva parròquia. I el safaja sembla que ve pel fet que el poble havia estat, fins a l’alta edat mitjana, una immensa fageda. D’una manera o altra, amb 660 habitants escampats en 26 km2, Sant Quirze de Safaja pertany a la comarca del Vallès Oriental. Amb alguns elements d’interès, com una Església d’orígen romànic i un parell de balmes, la seva dedicació és l’agricultura i ramaderia.
“Si se suprimissin els municipis, qui faria els serveis? La gent seguiria vivint aquí, no la podem fer fora. I qui pagarà aquests serveis? Crec que hi ha hagut molta ignorància en això perquè no se sap com funcionen els municipis petits”
“Quan un poble és gran, el seu poder pressupostari ja li dóna per a pagar a un secretari. Als pobles petits ens suposa massa el que s’ha de pagar per a què el secretari, professional de qualitat, tingui un sou digne”
“Hem de ser responsables cada un, i si no tenim una consciència de país, si no posem tot l’esforç que necessitem i no tirem tots del mateix carro, llavors, la feina no funciona. És bàsic: què volem i cap a on”
Llegint una mica la introducció no sembla que Sant Quirze tingui massa atractius. Convenci’m del contrari
D’acord, és un petit municipi que en principi pertany al Vallès Oriental, encara que nosaltres ens sentim més moianesos, la qual cosa vol dir que formem part de la subcomarca del moianès, de moment. La gent ve per l’entorn: l’eslogan de Sant Quirze és qualitat de vida. No tenim cap indústria, només un petit establiment i un caixer automàtic. És una zona residencial i, en part, zona de segona residència i estiueig. Des de fa anys, els mateixos estiuejants en diuen “la Suïssa catalana”; pel seu entorn i per la frescor a l’estiu. I no només això: també, fem servei al país.
Com?
Doncs miri, en aquest petit municipi de Sant Quirze (que tampoc ho és tant, ja que la superfície és de 25 km2, a banda dels cingles de Bertí), ens sentim els vigilants dels seus cingles: qualsevol incendi que hi hagi, de seguida localitzem a la gent per fer-hi alguna cosa. Així que si no hi hagués la gent del territori, podríem trobar-nos que l’incendi es podria estendre fins al Pirineu. I aquesta responsabilitat l’hem de conservar per a què les properes generacions també gaudeixin d’aquest entorn privilegiat.
Pel que ha comentat abans, podríem dir que Sant Quirze és un punt de trobada?
Sí, i per diferents motius. Si vinguéssiu un diumenge al matí, trobaríeu per aquestes carreteres molts grups amb bicicletes que vénen a esmorzar o al Parc de l’Aigua, a berenar, des de pobles veïns. Això fa que siguem un municipi receptor d’aquesta gent. A més, ens vénen molts boletaires quan és l’època. Sobre tot els caps de setmana, hi ha molta gent, que fa que els restaurants de la zona s’omplin. La gent s’hi sent bé.
I els estiuejants? Com són? Són només residents o acaben integrant-se al poble?
Van començar a venir amb la guerra. Va ser un moment en què va marxar molta gent de Barcelona i Sabadell, i van venir aquí, sentint-se afincats poc a poc en el poble. L’estiueig a Sant Quirze no és temporal sinó de cada any, perquè molta gent hi té la segona residència. També s’ha de dir que, quan l’Hotel Mas Badó tenia un màxim rendiment, també hi venia molta gent, sobre tot els mesos de juliol i agost.
Abans m’ha comentat l’aspiració de Sant Quirze de passar a formar part del Moianès, més que del Vallès Oriental. Com està el tema?
Bé, s’han fet tots els tràmits possibles i ara el tema està en mans dels Parlamentaris. Naturalment, tal i com estan les coses ara, és un tema que va molt lent. I si nosaltres hem aspirat a tirar endavant la comarca, és perquè els quatre pobles del Vallès Oriental, que pertanyem també a la subcomarca del Moianès, ens sentim més moianesos. Sempre ho diem: els cincles de Bertí són una barrera natural, que divideix l’altiplà del Moianès del Vallès. Com a alcalde penso que si poguéssim tenir la comarca del moianès, seríem un dels deu municipis que la formaríem.
Ara es parla de suprimir municipis
Ah, molt bé, i si suprimim els municipis, qui farà els serveis? S’haurà de fer tot igual, perquè la gent seguirà vivint aquí, no la podem fer fora. I qui pagarà aquests serveis? Crec que hi ha hagut molta ignorància en això perquè molta gent no sap com funcionen els municipis més petits. L’alcalde d’un municipi com el de Sant Quirze, té un telèfon que està 24 hores de servei. Qualsevol cosa es truca a l’alcalde i, si cal, l’alcalde trucarà a un regidor. Sigui l’hora que sigui. I no cobrem per això. Només aquí, les persones que estem a l’Ajuntament, cobrem una petita quantitat per assistències: al ple i a la comissió de govern. No tenim sou. Qui ho faria això si s’eliminés l’Ajuntament?
Potser mancomunar serveis surt més bé
I anar més enllà i tot. Nosaltres per exemple, col·laborem amb el Consorci de l’Administració Oberta de Catalunya, en el que creiem que als municipis petits el primer que ens falta és un secretari habilitat, professional. Així que hem preparat un estudi, que s’està tirant endavant, en el que intentem mancomunar aquest servei. I amb les eines que tenim, ara amb les noves tecnologies, podem fer per exemple que una figura essencial en tot municipi, el secretari, estigui en dos pobles: el de Sant Quirze de Safaja i el Bruc.
Deu ser complicat portar dos ajuntaments
D’acord, però són petits. I aquesta figura és massa important com per prescindir d’ella. La idea és que aquesta figura estigui connectada amb els servidors dels municipis. Així, mancomunem el seu servei amb un altre ajuntament, amb tot el que suposa: reduir costos perquè el compartim. És clar que això hauria de ser en un màxim de dos o tres ajuntaments, però d’aquesta manera disposaríem d’un bon secretari, ben preparat i ben pagat.
I això que em comenta, ¿està relacionat amb la notícia per la qual la Diputació de Girona s’havia interessat per veure si podia aplicar dintre de la seva demarcació aquest programa informàtic de secretaria?
Sí, de fet, nosaltres ja hem tingut una reunió per part de l’Ajuntament de Sant Quirze, l’Ajuntament del Bruc, i el Consorci de l’Administració Oberta de Catalunya. I la idea és exportar-ho, en el sentit que mantenim contactes amb la Diputació de Girona per a veure si firmem un conveni en el que la nostra secretària, que és qui ha portat endavant tot aquest projecte, sigui cedida uns dies a Girona, a canvi d’una aportació econòmica, per a què comenci a preparar els sis primers ajuntaments petits de la província de Girona.
Tot plegat sembla una bona idea. Però suposo que no es pot fer amb pobles grans, això.
Miri, quan un poble és més gran, el seu poder pressupostari ja li dóna per a pagar a un secretari. Als pobles petits ens suposa massa el que s’ha de pagar per a què el secretari, professional de qualitat, tingui un sou digne. Hi ha ajuntaments que opten per a habilitar un empleat de l’ajuntament per a que faci la feina. Nosaltres, puc dir, que estem contentíssims amb la nostra secretària interventora.
Doncs a partir d’aquí potser es poden mancomunar més serveis
Sí, ara també tenim compartit l’agutzil, el peó d’oficis, que es diu ara, amb l’Ajuntament de Gallifa. I estem en les primeres converses per intentar mancomunar llars d’infants, ja que és una gran despesa. Ho intentarem, com ja ho vem fer l’any passat, amb Castellterçol. Que cadascú tingui la llar d’infants al seu poble però que sigui una mateixa empresa la que porti més d’una. També generaria una baixada de costos, que com a mínim, no augmentarien més les quotes de pares i mares. És la via per la que creiem que hem d’anar.
Hi ha pobles que mancomunen les escombraries
Nosaltres tenim tot aquest tema cedit al Consorci de Residus del Vallès Oriental. Fem la recollida de resta i orgànica per un cantó, i la recollida selectiva, per un altre. En aquest últim cas, tenim una mena d’“illetes” tancades, perque no es vegin tant els contenidors de colors, per si estan bruts.
Una bona idea. A nivell industrial també tenen coses, a dir
Doncs sí. Tenim Cal Sosa. Molta gent no ho sap, però la majoria de neules que mengem per Nadal, són seves. Ells són d’aquí encara que la fàbrica està a Castellterçol, i fan aproximadament entre cinc i sis milions de neules l’any. I ara fa poc han començat en carns i altres aliments per subministrar a restaurants i hotels. I com un dels primers estiuejants d’aquest poble podríem parlar dels Rosell, propietaris de les famoses mitjes Rosell, de Terrassa. Es van fer les cases aquí i ja hi ve la tercera generació.
I ja que parlem d’indústries. Com està el tema de l’atur aquí?
Miri, les darreres dades estan als volts d’un 8%. Pel municipi que tenim, és raonable. També he de dir que tota la gent que viu aquí treballa fora, perquè a Sant Quirze hi ha poques places per treballar. El cert és que la gent no vol indústria, aquí la gent que ve vol qualitat de vida.
Per tant, no deuen tenir els problemes amb d’altres ajuntaments en aquest sentit
Sí, nosaltres pràcticament no fem res. Avui només tenim una família que ens demana assistència i que rep uns diners per a comprar menjars bàsics i de primera necessitat i després ens ho justifica amb el tiquet. I sí, hi ha aturats, però hi ha un suport familiar al darrera.
I a banda de fàbriques, també he vist que hi ha santquirzetencs il·lustres
Doncs sí. Com potser ja sabeu, aquí hi viu en Leopoldo Abadía, el famós escriptor del llibre “La crisis ninja”. És Santquirzenc, està empadronat aquí, i hi parla, tot i que ho fa més de “San Quirico”. També hi va néixer en Prat de la Riba, i hi havia hagut l’Hotel Mas Badó, ara una casa de colònies, en què es concentraven els jugadors de l’Espanyol i el Sabadell. I també hi va viure en el poeta Màrius Torres, la tomba del qual és visitada. I ara n’estem preparant una ruta, amb l’ajuda de la Diputació de Barcelona, que donarà a conèixer la seva vida i la seva obra.
També he vist que hi ha pensament de desenvolupar un pla estratègic de Sant Quirze. De què va?
Ja hem fet el primer pas: demanar l’opinió al poble, que es va fer a través d’una enquesta, i a partir d’aquí, formarem una comissió de treball amb vistes dels resultats de l’enquesta, per a saber cap a on i com hem de caminar. A Sant Quirze ens trobem que, en una previsió d’uns 25 anys, la gent gran augmentarà, perquè el jovent, molt afectat per la crisi que patim, s’espavila i si aquí no troba feina, marxa. Així que hem de mirar cap a on s’enfoca i quin tipus de serveis necessita la gent del municipi.
I tot això passa per recuperar aquests valors que ara tan es comenten de la feina ben feta, l’exigència ètica, l’amor al país…
Naturalment, això és bàsic. Si no tenim clarament una responsabilitat, que la tenim tots, de cara al futur i tal i com diu el President “això se’n va a l’aigua”. Hem de ser responsables cada un, i si no tenim una consciència de país, si no posem tot l’esforç que necessitem i no tirem tots del mateix carro, llavors, la feina no funciona. És bàsic: què volem i cap a on. Per aquests motius precisament vam fer el pla estratègic.
