Diu la llegenda que quan Hèrcules es va unir als argonautes a la recerca del Velló d’Or, al passar prop de l’actual costa catalana, una tempesta va dispersar totes les naus que formaven l’expedició. Van ser trobades totes, tret de la darrera, la novena, la Barca Nona, que va ser localitzada al costat de l’actual Montjuïc. D’aquí el nom d’una ciutat que no necessita massa presentacions: amb més d’1.600.000 habitants, és la segona espanyola més poblada i la desena de la Unió Europea. Tres esdeveniments mundials han contribuït a la seva projecció internacional: les dues Exposicions Universals (1888 i 1929), i els Jocs Olímpics de 1992. Inesgotable en tot, com ho acostumen a ser les grans metròpolis, avui parlem amb el seu Alcalde.
“Tenim prou perspectiva històrica per parlar de tota una sèrie d’elements que estan presents a totes les democràcies occidentals consolidades. Però malgrat tots els peròs, no podem negar que la democràcia és el millor sistema de govern que hi ha”
“La política és l’única garantia que tenim d’igualtat. La gent pot ser molt crítica amb el sistema però potser perquè també s’espera molt d’ell. Però aquest argument no invalida la base: ha de ser un incentiu per recuperar la credibilitat de la política”
“En la política passa com en qualsevol col·lectiu: hi pot haver una minoria que no honori el que representa però hi ha una immensa majoria que dedica el millor de la seva vida a la feina ben feta”
Llegint el seu currículum, ja es veu que el seu interès per la política arrenca de ben jove.
Sí, va començar molt aviat. Quan Franco va morir, jo tenia 10 anys, així que la meva adolescència va anar molt lligada amb la transició. Hi havia molta ebullició, molt d’interès, i a casa ho vaig viure amb molta intensitat. Suposo que a partir d’aquí va néixer la meva vocació. Als 11 anys vaig anar a un míting a l’Escala d’un partit que llavors era el Reagrupament Socialista i Democràtic, és a dir, quan no era encara ni el PSC. Van passar uns anys fins que no em vaig involucrar de veritat.
Amb un fet traumàtic, segons tenim entès.
Sí, va ser a l’atemptat d’Hipercor, l’any 1987, quan vaig prendre un compromís seriós amb la política. De totes maneres, l’últim que vaig pensar llavors és que acabaria dedicant-me a això. Però mai se sap fins a quin punt decideixes com anirà la teva vida o quan els altres acabaran decidint per tu.
L’efervescència que hi havia en aquells anys ara sembla impensable.
Sí, n’estic d’acord en què els anys que van entre el 1975 i el 1979 hi va haver una recuperació de valors democràtics després de molts anys de dictadura. Després va venir una època de desencís, i recordo que als vuitantes ja es parlava de passotisme però al 1981 ja teníem un cop d’estat. I gairebé trenta anys més tard tornem a cert desencís. Amb això em vull referir a que ja tenim prou perspectiva històrica per parlar de tota una sèrie d’elements que estan presents a totes les democràcies occidentals més o menys consolidades. Però malgrat tots els peròs, no podem negar que la democràcia és el millor sistema de govern que hi ha.
Se’l veu convençut.
T’ho diré amb altres paraules. Penso que ara la política és més necessària que mai perquè és l’única garantia que tenim d’igualtat. I d’acord, la gent és molt crítica amb el sistema, però potser perquè també s’espera molt i no es pot donar satisfacció a totes les expectatives. Però aquest argument no invalida el plantejament general, al contrari, ha de ser un incentiu per recuperar, des de la defensa, la credibilitat de la política.
La percepció del ciutadà és que no hi ha ningú que se salvi.
Penso que és una generalització injusta, que ens porta a un populisme que sí acaba generant corrupció i altres elements nocius. Mira, en la política passa com en qualsevol col·lectiu: hi pot haver una minoria que no honori el que representa però hi ha una immensa majoria que dedica el millor de la seva vida a la feina ben feta. I en el meu cas, jo he vingut a que la gent m’exigeixi, perquè faig una feina vocacional i la faig a gust. Així que tot el que malmeti aquest vincle de confiança va contra la democràcia.
Un vincle que als darrers temps s’ha trencat molt.
És cert. La imatge que la gent té de la política, no només al nostre país sinó arreu, no passa pel millor moment. I si hi afegim una conjuntura econòmica difícil, com és aquesta, tots els lideratges, siguin petits o grans, es veuen sotmesos a un desgast. Per això cal esforçar-nos en fer bé les coses, en expressar-les bé. Així que ara és el moment de la política de les conviccions, que és el que permet mantenir el full de ruta, de saber cap a on vas.
Una direcció que en el seu cas, per representar una administració municipal, ha de ser propera al ciutadà.
És la gran virtut de la política local, però també el seu major inconvenient. Quan ets alcalde d’una població mitjana o gran, i hi ha moments difícils, també resulta difícil portar el timó. Però sóc un gran defensor d’aquesta mena de política, perquè hi ha temes que només es poden resoldre des de la proximitat. I en aquest sentit, aquesta manera de fer dóna grans valors. A mida que vas pujant, la percepció és diferent, és més mediatitzada.
Hi ha proximitats i proximitats: un poblet petit no és Barcelona.
A Barcelona ens hem organitzat. En una ciutat de més d’un milió i mig de persones, estem convençuts que la proximitat és un valor. I per això tenim tots els trets de la política més general, però també la comuna a qualsevol alcalde. Jo visc les dues coses.
I quina prefereix?
La de la proximitat, és més autèntica. La interlocució directe amb el ciutadà, amb el barri a mi m’agrada molt. La municipal és una gran política, no és en absolut menor. I és una gran escola, que jo personalment no veig com un pas per accedir a d’altres instàncies. És a dir, és una finalitat per si mateixa.
Té els seus propis reptes.
I molt importants, a més. Si no saps el valor de la promesa, o el que és una reunió d’entitats, o de veïns, a la política municipal ho aprendràs de veritat. Penso que la recuperació de la credibilitat en política passa precisament per aquí. Aquí les promeses tenen un altre valor. I és a partir d’aquesta base quan pots fer una altra política.
I els problemes de finançament local?
Tenim els que hi ha inherents a la crisi, però vam fer els deures en el seu moment, i a l’acabar la legislatura haurem fet tot el programa electoral que ens vam proposar. I em penso que això diu molt de la ciutat, no? Vam fer compatible invertir però també rebaixar endeutament i per això ara no ens va especialment malament, i anem resistint. Però és evident que després de superar tota aquesta conjuntura, necessitem canviar.
El què?
Les bases del finançament, fer-lo més lligat al desenvolupament urbanístic. I cal treballar més els temes de responsabilitat, amb la capacitat de dir si o dir al ciutadà quan calgui dir-ho. I això també cal reivindicar-ho.
Una responsabilitat no sempre còmoda.
Efectivament, però una ciutat és un pacte de convivència, i per tant tothom ha de tenir drets però també obligacions. I tot això ens porta a construir tots junts uns espais públics conjunts, on s’eviti la segregació i els conflictes. Per això crec que la seguretat en l’espai públic, que jo crec que és un valor progressista, és bàsic per evitar elements com la xenofòbia. I en moments de crisi com aquests, convé que les barreges funcionin i que no es caiguin en tòpics.
Parli’m del projecte de la candidatura dels jocs d’hivern.
És un projecte al servei d’una estratègia. Aquí l’important és l’agenda de la ciutat, on hem de ser motor econòmic del Sud d’Europa, generar noves connectivitats, ser una ciutat referent en talent i creació, desenvolupar sostenibilitat, i ser la capital de la Mediterrània, entre d’altres qüestions. A partir d’aquestes estratègies bàsiques, amb exigències i responsabilitats, i amb una trajectòria que ve d’anys, podem entendre que aquests jocs poden ajudar a cohesionar encara més la ciutat. En funció d’aquesta estratègia, doncs, d’organitzar uns jocs olímpics d’hivern, ens podem tornar a presentar al món amb un projecte on tenim moltes coses ja guanyades.
Però amb la crisi que hi ha ara, pensar en un projecte que costarà molts diners i per d’aquí a més de deu anys…
No, no, aquestes coses són molt lentes i no vénen d’un dia per un altre. És lògic que ara es generi molt de debat però cal tenir en compte que les conjuntures són canviants i, el que et deia, has de saber molt bé per on vas. I per Barcelona, i per tot el país, això pot ser molt important.
Així doncs, ara què hem de fer?
El millor projecte. Tenim el prestigi, el reconeixement, però estem obligats a un projecte que estigui a les expectatives d’una candidatura ferma. Tenim molts anys per endavant, però també molts reptes i molts deures. Hi ha molta infraestructura per fer, moltes coses a millorar, però només des del salt que representa això val la pena. Per això volem que la nova Barcelona pugui generar tot això.
I les coses han canviat tant des del 92?
Quanta gent ha nascut des del 92? I quanta gent nova ha vingut? Barcelona és ara una ciutat global, de serveis, diversa, oberta al món i, per tant, hi ha nous reptes, noves realitats i un potencial que fa que la cosa sigui tan atractiva.
Però no es pot créixer més.
En alguns temes, Barcelona és massa petita i, per tant, a vegades ens hem d’unir amb els altres municipis de l’àrea metropolitana, o millor dit, la regió metropolitana, que abraça prop de 5 milions de persones. Però a vegades Barcelona també és massa gran, i per això la ciutat té 73 barris. I un Alcalde se’ls ha de conèixer tots.
El creixement aporta noves respostes a noves realitats.
Exacte, però amb els valors de sempre. El nostre govern sempre ha sortit de baix, i la ciutat ha crescut de baix cap amunt. I és una ciutat solidària, compromesa amb els valors, progressista, que no renuncia a la seva pròpia personalitat. Som una ciutat molt, molt activa, fins i tot en temps de crisi. I jo em sento profundament identificat amb ella.
Però ara el moment és complicat.
Si, d’acord, però la gent té molt esperit de lluita. Val a dir que sóc optimista de mena, però penso que per resoldre els problemes del present, cal tenir visió de futur. No podem caure en aquesta idea de només pensar en el present, cal generar noves perspectives de futur. I ara una de les meves obsessions és l’atur, és clar. I per això hem de generar confiança i des de la política tenim l’obligació de fer-ho. Per tant, tot allò que generi desconfiança fa un mal servei.
Què li sembla una publicació com la nostra?
Tot el que sigui posar de relleu la feina d’uns polítics una mica especials que som els alcaldes, penso que és molt interessant. Un mitjà que permeti canviar opinions entre alcaldes ja està bé, però que el ciutadà pugui conèixer com són els seus dirigents està encara més bé. Jo em sento una persona molt normal i penso que els polítics ho som o ho hauríem de fer. Som només persones que hem triat la política com una feina de servei públic.
Pot ajudar a millorar aquesta imatge de la que abans parlàvem.
Sens dubte, perquè el sistema democràtic, en essència, és competitiu. I els polítics ens barallem perquè la societat és plural però ara la gent demanda acords. I en aquest món es donen més acords del què sembla però això no és notícia, així que els mitjans tenen una gran responsabilitat en això.
