L’impost sobre les plusvàlues havia estat un ingrés clau per als ajuntaments. Fins al 2019, representava al voltant del 13% de la seva recaptació tributària i era el segon impost municipal pel que fa a recursos. Aquell escenari tan proper en el temps, però, queda lluny quan s’observen les arques locals. Ara ha caigut fins al quart lloc entre els impostos dels ajuntaments, amb uns ingressos que suposen tan sols un terç del seu potencial recaptatori amb la seva formulació original, un problema afegit per a unes finances ja de per si necessitades.
Aquest és l’escenari que deixa la reformulació d’aquesta figura fiscal feta pel govern espanyol, l’any 2021. Una mesura que va consolidar el procés de minva progressiva que havia patit el tribut arran de les successives sentències del Tribunal Constitucional, que l’havien anat laminant des del 2017. Ja llavors, amb els primers dictàmens, l’ACM va reclamar a l’Estat que compensés el món local per la reducció d’ingressos que estava patint. L’executiu central, però, no només va mirar cap a una altra banda amb cada cop que patia l’impost, sinó que va esperar que el Constitucional acabés de qüestionar-lo del tot per reformar-lo a correcuita i a la baixa.
Efectivament, el tribut patia defectes d’origen, ja que no tenia en compte l’evolució real del preu de l’habitatge que es venia o heretava, fet que en representava la base imposable. El tribunal, però, no va qüestionar en cap moment fins a quin punt calia gravar el guany de la transacció. Tot i això, l’Estat va aprofitar la modificació de l’impost no només per adaptar-lo al cicle econòmic, sinó també per baixar els tipus que podien aplicar-hi els ajuntaments. Per posar-ne un exemple: en cas de vendes d’immobles després de 20 anys de tinença, el cost del tribut és ara un 33% inferior al de 2020 i, si es ven després de 19 anys de tinença, un 60% inferior. I malgrat tenir la responsabilitat de garantir la sostenibilitat financera dels ens locals i que el Senat i entitats municipalistes com l’ACM li ho van reclamar, el govern espanyol ha evitat compensar-los pel consegüent descens en la recaptació.
Un temps després d’aquella reforma, ja disposem de dades per constatar que les temences del món local no eren infundades, sinó que l’impacte en les seves finances ha estat evident. En termes reals, el conjunt d’ajuntaments catalans han passat de recaptar, amb l’impost a les plusvàlues, de 581 milions a només 348 milions, entre 2019 i 2023. De per si, això ja suposa una reducció notable, però és que l’efecte ha estat força superior, ja que el potencial de recaptació ha crescut, des d’abans de la reforma, fruit d’un major dinamisme del mercat immobiliari.
Evolució dels ingressos per l’impost a les plusvàlues, per cada ajuntament
Per tant, quines han estat les conseqüències reals de l’actual mètode de càlcul de l’impost a les plusvàlues? Un informe de la consultoria Polis per a l’ACM n’ha fet una primera aproximació, tenint en compte les compravendes anuals d’immobles de segona mà i el seu valor, a Catalunya. El 2023, de fet, van tenir lloc un 11% més d’adquisicions d’habitatges no nous que el 2019, per un preu global un 10% superior. D’acord amb aquestes i altres dades, la conclusió global és contundent. Amb la metodologia antiga —prèvia no només a la reforma del 2021, sinó a les sentències del 2017—, la recaptació per l’impost sobre les plusvàlues hauria rondat els 850 milions d’euros, per als ajuntaments catalans, el 2023. Una xifra que gairebé multiplica per 2,5 els 348 milions que finalment hi van arribar, aquell any.
Una manera molt nítida de calibrar l’impacte de les successives alteracions del tribut és comparar quants euros s’havien de gastar, en cada moment, en compravendes d’habitatges de segona mà perquè un ajuntament n’ingressés un per l’impost sobre les plusvàlues generades. Abans de les primeres sentències del Tribunal Constitucional, un de cada 15 euros ingressats per un venedor d’un pis eren recaptats pel consistori. A partir del 2017, ja en calia més de 20 perquè un es destinés a l’impost. El 2023, però, només un de cada 45 euros gastats per comprar habitatges de segona mà van arribar a les arques locals.
Aquesta evolució tan destacada no respon només als canvis patits pel tribut. Hi influeixen també altres elements com la proporció entre compravendes i herències o donacions —les quals també tributen— o l’adequació entre el preu que es paga pels immobles i el seu valor del sòl registrat al cadastre —això segon és el que realment tributa i, en molts municipis, està molt desactualitzat—. Malgrat tot, els efectes de la inacció de l’Estat davant les sentències judicials i la seva acció regressiva quan ja era molt tard sí que expliquen bona part d’aquest impacte.
Quant ha variat la recaptació en l’impost sobre les plusvàlues, entre 2019 i 2023, a cada municipi?
I aquesta pèrdua de prop de 500 milions en les finances locals ja es nota a molts ajuntaments. A vegades, aquesta minva es podia compensar amb accés als romanents o generant cert dèficit puntual. Eren opcions viables en el marc de la suspensió de les regles fiscals, però no es tractava de solucions reals ni permanents i, a partir d’ara, és probable que ja no siguin ni possibles. És, per tant, responsabilitat i deure del govern espanyol garantir aquests recursos, sigui amb un fons extraordinari o en el marc d’una nova llei de finançament local que atorgui una veritable suficiència i autonomia financeres als ajuntaments, a través de la renovació de les actuals figures tributàries o l’establiment de noves. El benestar i serveis públics per als nostres veïns i veïnes en depen.
Font: ACM
