L’escriptor i historiador Enric H. March detalla les annexions a la ciutat de Barcelona i la configuració dels seus barris
El 20 d’abril de 1897 Barcelona s’annexionava la majoria del pobles del Pla: Sants, les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals (Horta ho va fer el 1904 i Sarrià el 1921, municipi aquest que el 1890 s’havia annexionat Vallvidrera). Però durant el segle XIX ja s’havien produït les primeres agregacions de parts dels municipis limítrofes.
El 1836, el barri d’Hostafrancs, pertanyent a Sants, un important cruïlla de camins de la sortida sud de la ciutat. El 1872 es va va modificar la frontera amb Gràcia per corregir les sinuositats que impedien la correcta implantació de l’Eixample i situant la nova partió al carrer de Provença. El 1889 li va tocar un cop més a la Vila de Gràcia quan Barcelona es queda les dues illes on es construeix l’Hospital Clínic. Entre 1848 i 1893, Sant Martí perd part del seu territori, com comentarem després en parlar específicament d’aquest poble.Les agregacions parcials es van produir per necessitats estructurals i puntuals, i per la planificació urbanística de l’Eixample. El procés que acaba el 1897, però, té motivacions econòmiques relacionades amb el procés de deslocalització de la indústria barcelonina. Quan les fàbriques comencen a abandonar la ciutat per raons d’espai i salubritat (sobretot el Raval i el barri de Sant Pere), els seus propietaris trien Sants, Sant Martí i Sant Andreu, per raons d’espai (els tres pobles en disposen d’abundant), d’infraestructures viàries (bones comunicacions ferroviàries amb el port) i hidrològiques (Sants disposa del Canal de la Infanta i Sant Martí i Sant Andreu, del Rec Comtal), i també per raons fiscals: els impostos eren més baixos que a la capital. Barcelona deixava d’ingressar impostos i volia recuperar-los amb les annexions.
El primer intent es produeix el 1883 per iniciativa d’alguns propietaris i industrials de Sants, però l’oposició veïnal obliga, el 12 de juliol del mateix any, a anul·lar l’annexió. Les iniciatives posterior de l’Ajuntament de Barcelona va trobar la resistència de la Junta Antiagregacionista de las Poblaciones del Llano, que rebutja, el 1881, la construcció d’un cementiri entre els límits de d’Horta, Sant Andreu i Sant Martí, que finalment serà instal·lat a Montjuïc, i que acaba amb una manifestació davant del Govern Civil del Pla de Palau, que reuneix, el 7 d’abril de 1889, unes 40.000 persones a favor de mantenir l’autonomia dels seus municipis. Van baixar per la Rambla, van seguir pel passeig de Colom i van arribar fins al Palau de la Duana (Pla de Palau), on es van reunir amb el governador civil.. La resistència, però, acaba amb el reial decret de 20 d’abril de 1897, malgrat alguns intents legals com el recurs administratiu que interposa Sant Andreu de Palomar, i que va ser desestimat el 1902.
Amb aquestes agregacions la ciutat passa d’una extensió de 15,5 km² a 77,8 km², i d’una població de 383.908 habitants a 559.589. Podeu veure el vídeo de Betevé dedicat a aquests 120 anys de l’annexió aquí.
Sant Adrià és un cas singular d’intent d’agregació a la ciutat. Barcelona se la va voler annexionar l’any 1929. Fins i tot es va arribar a signar el reial decret que atorgava la riba dreta a Barcelona i l’esquerra a Santa Coloma de Gramenet. Però Sant Adrià va aconseguir que el decret quedés en suspens i el procés es va allargar fins 1955, en què una ordre ministerial declarava inexecutable el decret d’annexió. Fins aleshores, el municipi havia quedat gairebé en els llimbs: tot i que de facto ho era un municipi independent, no n’apareixen els límits en alguns mapes de l’època; i no va recuperar el caràcter oficial de ciutat fins l’any 1958. Algunes veus diuen que més tard Barcelona hauria pogut exercir el dret d’annexió, però que no ho va fer perquè als anys 60 s’hi va construir el polígon d’habitatges de la Mina, que havia d’acollir part de la població expulsada dels barris de barraques de Barcelona, i l’Ajuntament no va voler assumir aquesta "problemàtica" social.
La configuració dels barris de Barcelona
Amb l’agregació administrativa del pobles del Pla de Barcelona es liquidava una independència municipal que tampoc venia de gaire lluny. De fet, la divisió municipal no neix fins la instauració de l’Estat borbònic, quan les antigues parròquies del Pla (autèntiques divisions territorials) es desvinculen de les parròquies de la ciutat i esdevenen independents conjuntament amb els nuclis poblacionals i les masies que formaven part de la seva àrea d’influència.
Molts plànols van continuar reflectint les antigues fronteres dels vells municipis i mai va desaparèixer la consciència de pertànyer a un poble diferent, cosa que es continua mantenint avui i dóna a la ciutat de Barcelona un caràcter peculiar tant urbanístic com social. Els nuclis antics conserven en bona part el seu aspecte de poble i els habitants, en bona mesura, se’n senten els hereus sobretot entre les generacions anteriors a la dècada de finals de 1970. "Baixar a Barcelona" continua sent una expressió ben viva.
Les fronteres territorials urbanes es va mantenir durant moltes dècades, fins i tot després que la trama de l’Eixample acabés absorbint el territori que els separava de la ciutat. De fet, l’Eixample previst no ha arribat encara fins els límits que Cerdà va preveure, i cicatrius com la plaça de les Glòries, per posar només un exemple, continuen marcant límits entre territoris.
Hauríem d’esperar a obres de gran magnitud (com les dels Jocs Olímpics) o a les onades migratòries de la postguerra per veure com s’urbanitzaven (sovint amb edificacions autoconstruïdes pels mateixos emigrants) terres que havien estat de cultiu o en els extrems muntanyosos dels antics municipis. Aquests polígons residencials, ciutats satèl·lit i nous barris naixien, sovint, allunyats geogràficament i sociològicament de la realitat històrica d’aquelles terres, però que han acabat construint el teixit que acaba unint tot l’entremat urbanístic de la ciutat.
Foto: Enrich H. March.
Quan per primer cop es fa un plànol dels barris de Barcelona, hi queda reflectida una nova realitat. L’any 1976, Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria feien un magnífic estudi a Tots els barris de Barcelona (Edicions 62, 1976) d’aquesta nova realitat, que no només representava el primer estudi sistemàtic dels barris barcelonins sinó que exposava les grans deficiències que patien molts d’aquests nuclis i les lluites veïnals per aconseguir drets bàsic relacionats amb l’educació, la sanitat, l’enllumenat, l’aigua i totes les infraestructures urbanes i de transport. Publicaven, a més, el plànol que encapçala aquest apunt, amb dibuixos de Joma Rius.
La divisió en districtes i el mapa de barris
No va ser fins l’any 2006 que l’Ajuntament de Barcelona aprova una divisió administrativa per barris complementària (vegeu el plànol superior) a la dels districtes i les barriades vigents fins aleshores. L’estructuració en 10 districtes havia estat aprovada el 1984 després del creixement urbanístic anàrquic de què hem parlat i la construcció dels espais perifèrics que havien estat zona rural dels antic municipis. Aquesta nova divisió tenia com a precedent la "División en diez Distritos Municipales con carácter interino, aprobada por el Consistorio de 24 de abril de 1897, con motivo de la agregación a Barcelona de los pueblos del llano".
Els 10 districtes de Barcelona volien respondre a l’antiga divisió municipal del Pla de Barcelona, però, com veurem, el ball de barris d’un districte a un altre va motivar que barris històrics d’un municipi anessin a parar a un altre i que Sarrià i Sant Gervasi s’agrupessin en un sol districte. La relació és la següent:
1 Ciutat Vella, 2 Eixample, 3 Sants-Montjuïc, 4 Les Corts, 5 Sarrià-Sant Gervasi, 6 Gràcia, 7 Horta-Guinardó, 8 Nou Barris, 9 Sant Andreu, 10 Sant Martí
Nou Barris
Entre aquests districtes, el de Nou Barris era de nova creació i prenia carta d’identitat el 18 de gener de 1984, la mateixa data en què es declarava oficial la divisió en deu districtes. Es va crear amb els barris que s’agrupaven dins l’Associació de Veïns de 9 Barris, els quals pertanyien a antigues zones de cultiu de Sant Andreu de Palomar i Horta: Guineueta, Roquetes, Verdum, Prosperitat, Trinitat Nova, Trinitat Vella, Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona. Posteriorment, Trinitat Vella es va quedar dins del districte de Sant Andreu i la Guineueta es va dividir en dos: Guineueta i Canyelles. A més, altres barris, tradicionalment més vinculats a Sant Andreu, també es van incorporar al nou districte de Nou Barris: Santa Eulàlia de Vilapicina, Torre Llobeta, Porta, el Turó de la Peira i Can Peguera. Finalment, els barris de Santa Eulàlia de Vilapicina i Torre Llobeta es van fusionar.
Districte 11
A partir d’una iniciativa de l’alcalde Pasqual Maragall, l’any 1992 es va crear el Districte 11-Sarajevo per canalitzar l’ajuda humanitària dirigida a Sarajevo, com si la capital de Bòsnia fos un districte més de la ciutat. Com a tal, tenia el seu propi gerent, càrrec que va ocupar Manel Vila. Aquell compromís es va traduir en un projecte de cooperació sense equivalent al món, tant per la feina feta com per la gent implicada. La creació posterior de l’Agència de la Democràcia Local a Sarajevo, liderada per Barcelona, va ser la punta de llança per al treball de les organitzacions no guvernamentals, en un moment en què no hi havia delegacions diplomàtiques perquè Bòsnia no estava encara reconegut com a estat, les més de mil tones d’ajut humanitari enviades durant el setge de la ciutat, la reconstrucció de la Vila Olímpica de Mojmilo a Sarajevo o les cinc mil persones que van participar en els projectes donen una idea de les dimensions d’aquesta iniciativa. El Districte 11-Sarajevo, es va dissoldre com a tal a finals de la dècada de 1990, integrant-se en la direcció de Solidaritat Internacional. El Districte 11, però, va continuar existint com a un departament del Gabinet de Relacions Internacionals i continua col·laborant en diversos llocs del món.
Sant Martí de Provençals, 1882. Foto: Enrich H. March.
La desmembració de Sant Martí de Provençals
La introducció de la nova figura d’organització territorial en 73 barris no va estar ni està exempta de polèmica, ja que les fronteres d’aquesta nova divisió no sempre coincideixen amb els límits reconeguts per les entitats veïnals ni s’ajusten als límits territorials dels antics municipis del Pla ni a la memòria ni el sentiment dels seus habitants.
Tots els barris tenen queixes: indefinicions a Ciutat Vella, alternances entre Nou Barris i Sant Andreu, el desmembrament de Gràcia i conflicte amb Sant Gervasi, disputes entre Sarrià, les Corts i Pedralbes… Però el cas més paradigmàtic, per la seva magnitud, és el de Sant Martí de Provençals. En un article anterior vam començar un estudi sobre els nuclis de població històrics de Sant Martí de Provençals abans de l’agregació de 1897 a la ciutat de Barcelona, la major part dels quals es poden localitzar en el plànol de Sant Martí de 1882, que encapçala aquest apunt.
Des de 1716, els límits del municipi de Sant Martí eren, amb Sant Andreu de Palomar i Sant Adrià, la Riera d’Horta; i els turons del Carmel i de la Rovira, que el separen de Santa Eulàlia de Vilapicina (de l’antic terme de Sant Andreu de Palomar). Amb Horta, el límit era el torrent de la Carabassa (a l’altre costat de la Muntanya Pelada). Amb Gràcia, el torrent d’en Mariné o de la Partió, que seguia aproximadament el traçat actual entre els carrers de Sardenya i Nàpols. Amb Barcelona, el carrer de la Marina. I a l’est, amb el mar.
Entre els anys 1774 i 1775, en un indret aleshores situat al nord dels baluards de la Ciutadella i el fortí de Don Carles, el bisbe Climent hi va fer construir un cementiri, que acabaria sent l’actual cementiri del Poblenou i per a la construcció del qual l’any 1848 Barcelona es va annexionar uns terrenys de Sant Martí. Més tard, el 1893, s’annexionava el Fort Pienc per construir el col·lector del Bogatell (vegeu El carrer Rogent es menja la Sèquia Comtal).
Un dels problemes de Sant Martí de Provençals va ser la dispersió dels seus nuclis de poblament, cosa que en algun cas va provocar que algunes barriades se sentissin desateses i s’enfrontessin a l’ajuntament. És el cas del Poblenou, que el 1851 va reclamar la segregació de Sant Martí de Provençals. La va aconseguir el 1870, però la Diputació va anul·lar l’acord.
Amb les noves divisions territorials de 1984 i 2006, el Poblenou quedava, a més, fragmentat en cinc demarcacions: Poblenou; Vila Olímpica del Poblenou; el Parc i la Llacuna del Poblenou; Provençals del Poblenou, i Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou.
Es prenia com a límit entre el Clot i el Camp de l’Arpa l’avinguda Meridiana, divisió urbana artificial que no s’ajusta a la realitat veïnal. La Sagrada Família (antic barri del Poblet) i el Fort Pienc anaven a parar al districte de l’Eixample. El Guinardó quedava integrat en el districte Horta-Guinardó. I Navas i Sagrera passaven al districte de Sant Andreu de Palomar.
El municipi més gran del Pla de Barcelona ha acabat convertit en el quart districte en extensió i el sentiment de pertinença, disgregat.
L’autor de l’article és Enrich H. March. L’original està disponible en aquest enllaç. Aquest text ha estat publicat sense modificacions i en virtut de la llicència Creative Commons.
