INFORME
Cicle “Alcaldes i Universitat” amb Lídia Muñoz, alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat
Lídia Muñoz creu que la legislació és cada cop més “dura i inflexible” amb els ajuntaments
El dijous 13 de maig s’ha celebrat la quarta i última sessió del cicle “Alcaldes i Universitat” del curs 2021. En aquesta ocasió ens va acompanyar la Sra. Lídia Muñoz, alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat. Hi van assistir alumnes de la Facultat de Polítiques de la Universitat i d’altres espectadors. L’alcaldessa ha estat acompanyada del Dr. Miquel Salvador, degà de la Facultat i del Sr. Enric Herranz, professor de l’assignatura d’Introducció a l’Administració Pública. El Sr. Eduard Berraondo ha conduït l’acte i el Dr. Salvador ha ofert una introducció acadèmica. L’acte ha tingut el format d’una entrevista a l’alcaldessa convidada, que reproduïm a continuació.
Abans de res, volem preguntar-li per la seva trajectòria en política municipal.
Em vaig vincular al món polític de ben jove. Vaig participar en les eleccions de 2003 i ja vaig entrar com a regidora de l’oposició en aquella legislatura i allà vaig seguir les dues següents. Des del mandat de 2011 he estat regidora portaveu del Grup Municipal d’ICV-EUiA i responsable de polítiques relacionades amb l’urbanisme, l’habitatge, la joventut, la dona, la participació i la igualtat. El 2019 em vaig presentar com a cap de llista.
També és llicenciada en Ciències Polítiques i ha estudiat un postgrau en Comunicació Política.
Són eines importants. No hem d’oblidar que som representants de la ciutadania, que estem de pas en el que fem i que hem de retre comptes, de manera que comunicar és important.
Com caracteritzaria el pensament polític de la seva ciutadania?
La nostra ciutat té una forma compacta, sense barris perifèrics i amb esperit de poble i pertinença. Això fa que en les eleccions municipals els ciutadans es manifestin d’una manera distinta a la d’altres eleccions. Des de l’inici de la democràcia tenim una hegemonia dels partits d’esquerres que s’ha mantingut bastant bé. Tot i que anem perdent electorat, perquè el comportament polític i el context social han canviat molt.
Tot el que vaig aprendre a la facultat ha canviat molt. Ara tenim nous reptes com a institució i com a partit i el que cal és estudiar i entendre la distància amb l’electorat per saber com arribar al seu cor i al seu cap.
En les eleccions municipals els ciutadans es manifestin d’una manera distinta a la d’altres eleccions.
També són una ciutat amb una situació geogràfica molt específica.
Tenim la sort de viure entre Collserola i el riu Llobregat, i d’estar a només 12 km de Barcelona. La proximitat fa que la nostra ciutadania se senti de gran ciutat, i a la vegada gaudeixi de les virtuts i comoditats dels espais naturals. Durant la pandèmia ho hem vist encara més clar.
Quina evolució demogràfica han tingut? Creixen o els marxa la gent?
En aquests dos darrers anys hem augmentat de 2.000 habitants. Actualment rondem els 46.500 ciutadans. Això té els seus avantatges, però també els seus inconvenients: som una ciutat de menys de 50.000 habitants que presta serveis d’una ciutat més gran. Una de les reivindicacions que fem a les administracions superiors, com ho fa bona part del municipalisme, és un millor finançament local per gestionar-nos.
Una de les reivindicacions que fem a les administracions superiors és un millor finançament local per gestionar-nos.
El govern que vostè presideix es basa en el pacte. En quin, concretament?
En les passades eleccions vam quedar segons, al darrere del PSC. I vam establir un pacte de govern amb ERC. Sempre hem cregut en la transparència i en la política de pactes, des de la mateixa campanya electoral. I ja vam dir que voldríem governar amb la força amb la que més afinitats tinguéssim. Així que després de les eleccions vam establir converses amb tothom. Amb el PSC no va ser possible arribar a cap entesa, però sí amb ERC, perquè hi havia molta coincidència programàtica.
Els seus electors entenen l’aliança amb un partit independentista?
El que defensem és el dret a decidir lliurement el futur del país. I dins del nostre electorat i militància hi ha persones que són proclius a l’independentisme, al federalisme o a d’altres models de país. Però el que preval és la voluntat de poder decidir, i de poder exercir drets i llibertats.
A més, en el camp municipal la lògica de vot no sempre coincideix amb la lògica de vot d’altres comicis. A Sant Feliu les diferències que hi ha en política nacional es deixen aparcades per pactar una mirada local. D’aquesta manera, podem entendre’ns amb ERC, malgrat que en algunes ocasiones puguem tenir opinions diferents i les manifestem en el vot. En el món polític municipal això passa sovint.
La seva formació política, ICV- EUiA, té expectativa de tornar a la política nacional o s’enfocarà més aviat en el municipalisme?
Fa un temps vam donar un pas important per entendre que un partit polític és un instrument i no pas una finalitat. A l’assemblea que vam celebrar a Viladecans vam decidir que prioritzaríem les polítiques d’esquerres, inclusives i que adoptessin la narrativa i voluntat de canvi del 15-M. Arrel d’allò vam sumar tot el que ara som a Catalunya en Comú i Unidas Podemos a nivell estatal. Però també preservem la identitat catalanista, perquè Comuns i Podemos són dues coses distintes, malgrat concórrer plegats a les eleccions. Nosaltres ens sentim identificades i hereves dels valors del PSUC i d’Iniciativa. I és bonic traslladar tots aquests valors a una política de proximitat en el dia a dia.
Preservem la identitat catalanista, perquè Comuns i Podemos són dues coses distintes, malgrat concórrer plegats a les eleccions.
Des de sempre, la seva ciutat ha tingut una presència industrial molt important.
Sempre hem dut a terme una política industrial silenciosa i sense estridències, però molt propera i de contacte permanent amb el teixit empresarial. Tenim molt bona relació amb el teixit d’empreses i empresaris. Una de les primeres reunions que vaig tenir en entrar al govern municipal va ser amb el president de la PIMEC. Passades les primeres impressions ens vam entendre molt bé, perquè sabem que si als empresaris els va bé, a la classe treballadora també. No cal barrejar qüestions i la negociació sempre és positiva i ens fa millorar.
A Sant Feliu hi tenim una zona industrial molt potent, que fins i tot en temps severs com l’actual, han mantingut una ocupació molt important. Cal recordar que el polígon es troba a la vora del port i l’aeroport. I hi ha empreses que fa molts anys que hi són i d’altres que han arribat més recentment.
Sempre hem dut a terme una política industrial silenciosa i sense estridències, però molt propera i de contacte permanent amb el teixit empresarial.
També tenen un Parc Agrari molt important. Com l’estan gestionant?
Des de 2015 comptem amb un Pla de Protecció del Parc, que ens ha ajudat a revertir un fenomen amb el que ens vam trobar i que afecta més a la nostra llera que a la dels camps del Delta. I és que volem atreure productors i anar reduint el barraquisme i el càmping.
Creiem que el Parc ha de ser un espai eminentment productiu, i no d’esbarjo. Altra cosa és que puguem gaudir del riu i de l’espai natural, però la terra ha de produir. I és una joia per a l’AMB, que es volien carregar quan es parlava del projecte d’Euro-Vegas. Però aleshores va aparèixer aquest esperit i orgull del Baix Llobregat i li vam saber donar el valor que té.
El Parc Agrari del Llobregat ha de ser un espai eminentment productiu, i no d’esbarjo.
Sant Feliu és la capital del Baix Llobregat, però no és la ciutat més gran de la comarca. Està en disputa la capitalitat?
Jo crec que no hi ha discussió, si més no pública. Històricament sempre hem estat la capital. És cert que altres ciutats com Cornellà i Sant Boi han crescut més, però nosaltres seguim reivindicant la nostra centralitat i exercim com a capital, perquè tenim molts serveis i rebem molta gent de tot arreu.
La nostra és una comarca heterogènia, amb gent que viu en àmbits urbans i gent que viu a la muntanya, com ara Cervelló o Vallirana. Això genera diverses menes de necessitats a nivell d’Hisenda, de Policia, etcètera.
El professor Enric Herranz formula les seves preguntes.
De quina forma es regeixen vostès per traslladar les estratègies programàtiques a l’acció del dia a dia?
D’entrada, en aquest mandat tot és una mica atípic per l’afectació de la pandèmia. Ens ha trastocat tots els plans estratègics i les accions. Però en una situació normal, el primer que fem després de constituir el govern municipal és definir el pla d’actuació del mandat, amb els seus eixos estratègics, objectius i accions. Ens serveix de guia. També hi integrem indicadors que ens ajuden a mesurar i valorar els resultats. De manera que podem saber l’eficàcia de les polítiques públiques i rendir comptes amb la ciutadania. Tot això és el que es trasllada en forma de directrius a les empreses municipals i els professionals.
En quina posició es troben vostès en quant al debat de “municipalització” o “externalització” dels serveis públics?
Penso que la internalització i l’externalització no tenen per què ser ni bones ni dolentes per se. El que cal és delimitar bé els recursos i els serveis que es presten. D’una banda diria que aquells serveis que impliquen una relació més propera i personal amb la ciutadania (per exemple, infància, educació, atenció a la dona…) han de ser prestats de forma directa. De l’altra, diria que els serveis que impliquen unes estructures, coneixement i personal més específics es poden externalitzar fàcilment (per exemple, la recollida d’escombraries).
El que és important és fer sempre un seguiment estricte dels contractes externs. Ara la qüestió s’està debatent, però crec que ens trobem amb una legislació que fa molt difícil retornar serveis a la internalització.
La internalització i l’externalització no tenen per què ser ni bones ni dolentes per se.
En quin sentit?
Abans parlàvem de mancances econòmiques i de finançament. Però també tenim una cotilla legal amb la LRSAL, la llei Montoro, la llei d’estabilitat pressupostària… Es tracta d’un pack legal que cada vegada és més dur i inflexible. I que, per molt que es parli de modernització legal, en la pràctica és ben a l’inrevés. Aquesta és una reivindicació que fem des del món municipal, també des de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies.
Com caracteritza la relació del seu ajuntament amb les administracions supramunicipals competents?
D’entrada, amb la Diputació de Barcelona cal dir que tenen un perfil més proper a l’execució de projectes i d’ajuts a les localitats més petites. A nosaltres ens proporciona acompanyament en estratègies i estudis, com per exemple subvencions en la redacció d’un pla de mobilitat. Amb la Generalitat i amb l’Estat hi tenim una altra mena de relació. Especialment amb l’Estat, en el tema del soterrament (de les vies de tren), hi estem parlant gairebé cada dia.
Amb qui tenim també una bona aliança és amb l’AMB. No és que sigui una entitat que controli els municipis, sinó que som els municipis els que la regim. Una de les competències que té és la gestió dels residus i la gestió de l’aigua. A més en els darrers mandats ha adquirit una mirada social i cohesionadora, arrelada al territori. Fem molta feina en polítiques d’habitatge. Jo mateixa presideixo la comissió competent.
També han estat sempre una ciutat molt associativa. A través de quins mecanismes es vehicula la participació social?
Des de l’any 2018 tenim un Reglament de Participació i Col·laboració Ciutadana que s’ha adaptat a les noves fórmules i necessitats. Penseu que les ciutats ja estan construïdes i que les demandes i peticions que feia la ciutadania als anys 80 ja no tenen a veure amb les que es fan actualment. També han canviat molt les formes. En el nostre reglament ens comprometem a fer convocatòries i a facilitar la documentació.
Igualment hem incorporat els processos de consulta ciutadana com a mecanisme de governança. Però no volem perdre el pols de la ciutadania i, per tant, seguim mantenim el peu al carrer. Es tracta de tenir en compte tota la riquesa social i associativa en la presa de decisions. En aquest sentit, la darrera experiència que hem tingut ha estat el Pacte de Ciutat. Ha estat una reflexió compartida entre agents econòmics i socials de com hauríem de revertir la situació de la pandèmia. Ha estat un procés virtual, però molt participat. I ha funcionat.
Les ciutats ja estan construïdes i les demandes i peticions que feia la ciutadania als anys 80 ja no tenen a veure amb les que es fan actualment.
Quines diria que són les competències i habilitats que requereix una persona per ser alcaldessa?
Crec que l’essencial és tenir ganes de transformar i millorar l’entorn. La ciutat ha d’estar en bones condicions i cal voler modernitzar-la i que les persones visquin millor. Amb aquests dos objectius es pot anar a tot arreu. La formació i les competències personals són sempre bones, però es pot aprendre de tot. Jo mateixa no soc arquitecta però m’he ocupat de temes d’urbanisme durant 8 anys i n’he après molt.
A més, quan s’acaba la carrera universitària i aterres a l’administració veus que hi ha moltes coses que et cal incorporar: saber com funciona tot, les fórmules de treball. Tot això va més amb la persona i les seves ganes, que amb el que hagi après a la facultat.
El Dr. Miquel Salvador formula dues preguntes
Què és el que, de la carrera com a politòloga, l’ha ajudat més en la seva feina?
Em remeto al que he dit abans. Crec que a la facultat s’aprenen les habilitats bàsiques i el coneixement de com funciona una administració. Però la realitat depassa el que has après, com en tota feina. Jo crec que cal anar-se adaptant. També és important saber-se moure en altres administracions i trobar les portes que cal picar. I això no s’aprèn als estudis.
Quina és la seva perspectiva sobre l’atracció de nou talent professional a l’administració pública?
És un dels grans reptes de les administracions municipals. Estem en un moment de relleu generacional molt important. Les persones que van entrar a treballar als primers ajuntaments democràtics es jubilen i és moment d’estudiar i canviar les maneres de fer.
A Sant Feliu tenim un document escrit sobre el canvi organitzatiu de la ciutat, que identifica una sèrie de perfils tècnics que ens han d’ajudar a dur a terme els reptes del segle XXI. Moltes d’aquestes característiques tenen a veure amb l’administració digital (que és un altre repte) i amb el retiment de comptes. A més, una de les claus interessants és que portem 10 anys treballant en aquests canvis i sempre hem tingut unitat a nivell polític entre govern i oposició. El treball ha estat construït conjuntament i no ha estat mai una arma política.
Preguntes del Sr. Eduard Berraondo
Li ha canviat gaire la vida, com a alcaldessa? És diferent ara de quan era regidora?
No tinc aquesta sensació, sincerament. Jo ja tenia una vinculació molt intensa amb la feina com a regidora. El que sí puc dir és que durant la pandèmia la pressió ha estat distinta. Hem hagut d’aprendre a assumir altres responsabilitats que no teníem a l’agenda. Per exemple, abans només vèiem les directores de les residències de la gent gran per celebracions. Ara no.
Quant a la pressió personal, diré que va en el nostre ADN i que ens ho prenem com una part -bonica- de la feina. Fa un temps vaig patir un atac sexista a les xarxes, no pel meu càrrec públic sinó pel fet de ser dona, i això és un tema davant del que cal estar alerta. Però jo ho combato des de la posició en la que em trobo. Cap atac ha de quedar sense resposta.
Quin és el seu futur més immediat, a nivell professional?
Em tornaré a presentar a les properes eleccions, passant per un procés de primàries. Per a mi és molt important seguir construint la ciutat. Ens trobem en un moment molt dolç i és apassionant ser partícip de la transformació urbana i social de Sant Feliu.
Actualment tothom diu que cal ser més “verds”. El seu partit porta molts anys anunciant-ho. Què li sembla?
Molt bé, però té la seva part perversa, perquè hi ha polítiques d’aparador (o greenwashing). L’ecologisme no ha d’incorporar-se només al vocabulari, sinó a les accions del dia a dia i a la manera de gestionar. Cal anar en compte amb les polítiques d’aparador. El mateix dic del feminisme. Cal posar recursos darrere de les grans declaracions.
L’ecologisme no ha d’incorporar-se només al vocabulari, sinó a les accions del dia a dia i a la manera de gestionar. El mateix dic del feminisme.
Amb aquesta intervenció es tanca el debat.
