Simplificar el mapa de municipis, definir el marc de competències i ampliar els recursos financers dels governs locals.
Aquestes són alguns de les qüestions tractades a la ‘Jornada sobre els diferents models de finançament local’, organitzada per l’IEB i la Diputació de Barcelona, i en la que diversos experts han analitzat els models existents tant en el marc català com en l’europeu.
“El CIS indica que el 80% de la població considera que les decisions que prenen els seus ajuntaments influeixen molt en el seu benestar; és l’òrgan de govern més proper a la ciutadania, però el seu pes en competències i recursos no es correspon amb aquesta realitat”, apunta la investigadora de l’IEB, Núria Bosch. Com a mostra, en l’actualitat els ajuntaments catalans només gestionen un 13% de la despesa pública, per un 33% de les comunitats autònomes. Un rati molt inferior al 52% que registren els municipis de Dinamarca o el 49% dels governs locals suecs.
Reducció del mapa de municipis
Els experts han coincidit en considerar que una reforma del finançament local hauria de començar per una reconfiguració municipal. Catalunya compta avui amb 947 municipis i el 50% tenen menys de 1.000 habitants. “Amb aquestes mides, els governs locals no poden garantir una prestació de serveis òtima”, assegura la investigadora de l’IEB, Maite Vilalta.
Es tracta d’un registre molt superior al que es dona en altres països europeus. Tornant als nòrdics, a Finlàndia hi ha 336 municipis, per 290 a Suècia i només 98 governs locals a Dinamarca, amb una mitjana de 56.000 habitants. Al Regne Unit, la xifra puja fins els 450 municipis, amb un mínim de 20.000 censats.
Tot i ser una solució de consens, els acadèmics veuen impossible la seva aplicació. “A Espanya i Catalunya existeix un fort sentiment municipalista i aquesta qüestió és inabordable. Una solució podria ser la creació d’entitats supramunicipals, com les mancomunitats, però són governs sense sistemes d’elecció directa i més opaques que els ajuntaments”, recorda Bosch.
Més recursos financers
On hi ha camp per explorar és en l’ampliació de les fonts de finançament pels municipis. En l’actualitat, les arques dels governs locals es nodreixen, bàsicament, dels impostos sobre la propietat i les subvencions rebudes des de les administracions superiors. “Al marge de la creació d’un IBI més simple, els municipis podrien gravar les activitats econòmiques i els serves públics no obligatoris, com l’ús de les instal·lacions esportives, a més d’incrementar la seva participació sobre tributs de l’estat, com l’IVA o l’IRPF”, apunta l’interventor de la Diputació de Barcelona, Josep Abella.
L’expert recorda que, en l’actualitat, als ajuntaments espanyols només hi arriba l’1,6% del rendiment de l’IRPF, i només en el cas del municipis amb més de 75.000 habitants. A Alemanya, per exemple, el percentatge destinat als governs locals arriba al 15%. “A més d’aquesta major participació en els impostos estatals, els Länders i les ciutats alemanyes controlen les taxes sobre el consum, els vehicles, el joc, la cervesa i les transferències de capital, per exemple, a més de l’impost sobre societats”, recorda l’investigador de l’IEB, Dirk Foremny.
El professor de la UB, Joaquim Solé, analitza el model del Regne Unit per apuntar a possibles millores en el funcionament de l’impost sobre la propietat. “Existeixen vuit trams de pagament diferenciats en funció del valor cadastral de la propietat; tot i això, la seva aplicació genera alguns problemes, com que les cases situades als ratis més alts poden tenir una valoració fins a vuit cops superior a les dels nivells més baixos i pagar només tres cops més”. Solé, en canvi, sí considera aplicable el sistema de recàrrega impositiva sobre els habitatges desocupats, que pot arribar a ser d’un 100% si es superen els dos anys sense ningú vivint-hi.
Definició de competències
El model local de l’estat també empal·lideix en el repartiment de competències en comparació amb, per exemple, el funcionament dels països nòrdics. “A Dinamarca, Suècia i Finlàndia, els municipis són els encarregats de la gestió de l’estat del benestar, amb l’excepció de les pensions”, resumeix Bosch. En concret, els ajuntaments dels nòrdics reuneixen les competències en educació, serveis locals, gestió mediambiental, subministrament de l’aigua, atenció de les persones grans, biblioteques, equipaments esportius i planificació urbana.
Un nivell de competències tan alt té conseqüències en el repartiment de la despesa municipal. En concret, els ajuntaments de Dinamarca destinen un 26% del seu pressupost a la infància i joventut, a través de l’educació, i el 20% a serveis socials.
