Lluís Recoder | “L’alcalde no té cap trinxera que el separi dels ciutadans"

– DIÀLEGS Alcaldes.eu –
“L’alcalde no té cap trinxera que el separi dels ciutadans”

El dilluns 10 de febrer del 2020 es va celebrar la primera sessió del cicle de Diàlegs “Alcaldes i Universitat” del curs actual, promogut per Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra.

La sessió va tenir lloc lloc a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:

– Sr. Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat (1999-2010) i Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya (2010-2012)

– Sra. Marta Pascal, Professora de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF

– Sr. Eduard Berraondo, periodista i conductor de l’acte.

El Sr. Berraondo dona la benvinguda i presenta breument el projecte d’Alcaldes.eu, així com el cicle d’entrevistes a alcaldes i alcaldesses. Acte seguit, dona inici l’entrevista.

Lluís Recoder recorda la seva activitat com a alcalde de Sant Cugat (1999-2010) davant d’alumnes de Ciències Polítiques de la Pompeu.

Sempre preguntem als nostres entrevistats quina trajectòria van seguir per arribar a ser alcaldes i alcaldesses.

Jo vaig ser escollit alcalde de St. Cugat del Vallès el 1999, era la primera vegada que em presentava. Era cap de llista amb CiU perquè tenia una trajectòria prèvia com a militant de CDC des de 1976. El 1986 vaig sortir escollit com a Diputat al Congrés de Madrid en representació de les JNC. Vaig estar a Madrid 13 anys i el 1999 em vaig presentar a l’alcaldia i al Parlament de Catalunya. També vaig sortir escollit i així va ser com vaig canviar l’escó del Congreso pel del Parlament.

Diria que els seus anys de mandat van ser uniformes, o es podrien definir etapes?

No van ser gens uniformes. En la primera legislatura vaig arribar a l’alcaldia amb 9 regidors, de manera que els primers 8 mesos vam governar en solitari, i més endavant vam tancar un acord amb el PP, que tenia 4 regidors. Al segon mandat vaig poder triar la parella de ball i, des del principi, vam poder pactar amb ERC. En el tercer vam obtenir majoria absoluta, i també vam voler pactar amb ERC el programa de govern i la distribució de responsabilitats, però quan estava tot tancat, l’assemblea d’ERC va dir que no. Així que vaig governar sol, però mirant que no es notés la majoria absoluta. De vegades, les majories absolutes fan molt de mal. I més a qui governa, si es creu que té carta blanca.

Considera que la durada de les legislatures municipals és la correcta?

Mesurant una mica les paraules, puc dir que 4 anys són pocs per a mi. I són menys temps ara que quan vaig començar a l’alcaldia. Quan arribes a una administració, trigues molt de temps a posar la maquinària en marxa, concretar els programes, executar-los… Els equips que van ser escollits el juny passat, si no han avançat els projectes i trenen licitacions preparades, perdran la legislatura. Cal estar entrenat. I quan arribes per primera vegada, adquirir l’entrenament costa.

A més, ara la legislació i tota la maquinària s’han tornat molt farragoses. Els processos costen més, són més lents. Els cossos professionals que vetllen per la correcció són més exigents i el funcionariat va més a protegir-se. Amb això vull dir que els mandats haurien de ser més llargs, però també caldria arreglar els problemes que han causat tota aquesta complicació.

També caldria resoldre el problema de les majories. Governar un ple en minoria és molt difícil. Es gasta molt de temps i energies i molts projectes es queden per fer. Sempre recomano que es facin pactes. També com a ciutadà. Si no, els grups es perden en els principis i les legislatures són estèrils: la vida dels ciutadans es congela durant 4 anys.

De vegades es diu que anem cap a un sistema, com el francès, de dues voltes. Seria positiu. Però mentre no el tenim, jo recomano que es facin pactes. És en benefici de la ciutadania.

Sant Cugat ha viscut un gran creixement en els darrers anys. Ara hi viuen més de 90.000 persones. El creixement demogràfic va ser la gran aposta municipal? Com s’ha viscut el procés?

Ha estat un gran repte, no una aposta. Al nostre sistema urbanístic, la llei és el Pla. Els municipis tenen un Pla General, però nosaltres en teníem un de conjunt, amb model únic, juntament amb els 27 municipis de l’AMB. Estàvem limitats, però podíem fer modificacions puntuals del pla.

Vam intentar definir un model de ciutat menys densa, amb més zones verdes i menys alçades. Era complicat: pocs propietaris accepten de bon grat construir menys pisos dels que podrien fer. Quan vaig arribar teníem un Eix Vertebrador aprovat, que deia com creixerien Can Mates i Volpelleres. Nosaltres ho vam repensar tot, perquè volíem veure què suposaria tenir 25.000 persones més. Vam dedicar un any a estudiar com es mourien, on posaríem els CAPS, els centres educatius, la cohesió dels barris, els equipaments… Vam crear unes àrees de centralitat noves i una estació nova de ferrocarrils a Volpelleres. També accés a l’habitatge: quan l’urbanisme porta qualitat d’entorn, la tendència és que el preu de l’habitatge pugi. I vam haver de respondre-hi a través d’una política molt activa. En un determinat moment, el 20% de la població vivia en promocions públiques.

Ha tingut algun moment crític, al llarg dels seus mandats? Què és el que l’hauria causat, en cas de ser-hi?

En podria recordar, però la memòria és selectiva i només em venen al cap les coses bones. Recordo molts moments i relacions amb persones, entitats i col·lectius. L’alcalde no té cap trinxera que el separi dels ciutadans. I, a més, jo vaig intentar portar una relació molt personal amb la gent. N’hi va haver de contents i de descontents, i així m’ho feien saber cada dia. La pressió venia per part dels ciutadans, principalment. Alguns lobbys econòmics, potser també, però sense gaire possibilitat de condicionar-me.  

Des de Sant Cugat, si es vol anar a Barcelona, cal pagar peatge. Tenen algun descompte?

Els residents no tenim cap descompte. Paguem com tothom. Només hi ha descompte si tens un cotxe híbrid. Però jo mateix vinc a Barcelona en tren. Accepto i entenc els peatges com a reguladors del trànsit. No crec que sigui un problema especial el que les vies ràpides que entren en una gran ciutat tinguin un cost. Potser molesta la gent que els ha de pagar. Però hi ha altres coses que són més preocupants. El túnel de Vallvidrera, per exemple, té una alternativa magnífica com els Ferrocarrils, que són bastant més fiables que els de Rodalies. Moltes vegades, no per culpa de RENFE, sinó d’ADIF, val a dir.

La professora Marta Pascal fa una sèrie de preguntes:

Vostè va ser polític durant molts anys. Com va viure, personalment, la sortida de la política activa.

La vaig viure bé. Va ser voluntària. Vaig sortir del govern, tot i que vaig presentar-me a les eleccions al Parlament i al, cap de tres mesos, vaig dimitir-ne. Jo sempre vaig pensar que volia fer política com a servei públic, no com una professió.

En plegar, molts amics polítics venien a veure’m i em preguntaven si ja em cuidava prou o  si estava bé. Em parlaven com si m’hagués passat a l’altre bàndol. Jo els deia que havia recuperat la família, els amics, les aficions… La política es apassionant, però se’t menja la vida. Crec que no és obligatori que sigui així: és com ens ho hem imposat nosaltres mateixos. Més d’un diumenge al matí m’havia trobat a casa angoixat, pensant que li estava fallant al país. Deixant la política vaig perdre coses, però en vaig guanyar moltes altres, personalment molt valuoses.

Ara estic bé i feliç, tinc una feina, em dedico a temes mediambientals des de la universitat i faig altres coses que puc triar. Jo mateix em faig l’agenda.

Abans explicava els acords que va tenir amb altres grups polítics a l’ajuntament. Va ser difícil  acoblar-se? Creu que seria més difícil conviure avui en dia?

Vam fer coses que avui serien gairebé impossibles, tal i com està la política. El 1999 vaig arribar a un acord amb el PP i vaig haver de convèncer els meus propis regidors. Ens hi vam asseure. Alguna d’aquelles persones no eren fàcils de tracte, però vam pactar. I la ciutat en va sortir beneficiada. Jo em podria haver tancat en la meva pròpia trinxera i atacat els altres, però vam preferir pactar i aconseguir moltes coses: posar la ciutat al dia, actualitzar el centre urbà, equipaments esportius i educatius… El tema urbanístic, principal en aquell mandat, el van acabar aprovant 23 de 25 regidors de l’ajuntament. Va representar molt d’esforç d’entesa. Cada dilluns dinava amb la representant del PP, amb qui tenia molt bona relació, tot i que la negociació no era fàcil. El segon mandat vam fer el mateix amb ERC. Era el que tocava pel servei a la ciutadania.

Sempre es parla de la relació entre polítics i funcionaris. Com la va viure?

Començo per dir que el nostre sistema funcionarial dificulta una cosa que és fonamental en la productivitat, com és l’incentiu a les persones a donar el millor de si. La funció pública té moltes limitacions, tant per part de les normes com per part dels comandaments. La llei permet fer algunes coses però als caps els costa molt fer de caps. Hi ha persones conscients dels beneficis de ser cap, però no de les responsabilitats que implica.

La gestió d’un ajuntament demana una bona dosi de motivació i saber traslladar una visió i il·lusió. Crec que nosaltres ho vam fer. I bé. I vam anar a molts llocs a explicar-ho. En poques paraules, vam inventar un sistema anomenat pacte, on hi havia una línia política que definia els objectius i una línia gerencial, formada per tècnics, que tenien la responsabilitat de gestionar i executar les polítiques. Finalment hi havia un sistema d’indicadors (KPIs) que podíem seguir de manera molt acurada, nosaltres i els ciutadans. Teníem fins a 100 indicadors, com ara el temps de resposta dels serveis municipals a una incidència, el de lliurar una llicència urbanística, el de pagament dels proveïdors… Jo n’estic molt satisfet, perquè va ser molt innovador.

Quan vam posar en marxa aquest sistema, hi  havia gent que ens acusava de ser tecnòcrates. Jo els deia que la gestió de polítiques sense idees es tecnocràcia, però que la gestió d’idees sense política és demagògia. 

En quina mesura va ser important el suport d’administracions supramunicipals?

La feina de suport de la Diputació té més incidència en els municipis petits. Els diners que rebíem nosaltres d’ells eren sempre benvinguts, però no marcaven la diferència a Sant Cugat. En canvi, sí que ens va anar molt bé abandonar el sistema de gestió de recaptació i deixar-li a l’organisme autònom de recaptació de la Diputació, que és una màquina. Va ser un gran canvi. En Jordi Turull, que era el gerent de l’ajuntament, ara empresonat, em va recomanar traslladar-hi el cobrament de rebuts. 

I quina opinió li mereix el debat sobre la gestió pública i la privada.

El debat de la gestió pública i privada és una mica pervers. S’ha traçat amb traçades gruixudes i confoses. Els serveis no es privatitzen, perquè són de titularitat pública. Però la gestió és el que cedeixes o no, segons et convé.

El problema s’ha produït per una confusió històrica per part de moltes administracions a l’hora d’externalitzar els serveis buscant eficiència i eficàcia. I és que es van oblidar de retenir la capacitat de control del concessionari. L’has de poder controlar i demanar-li comptes. Ara la informàtica ens permet controlar-ho exactament.

Per a mi, el criteri correcte és el que marca l’anàlisi de l’eficiència i l’eficàcia. Pensar en el benefici dels ciutadans i veure què és el més convenient. Hi ha experiències que s’han anunciat als diaris de remunicipalització que no surten bé.

El Sr. Berraondo planteja una nova sèrie de preguntes

Es parla molt del paper dels secretaris i interventors a l’hora de fer política. Quin pes tenien en el seu temps?

Són les persones que han de controlar el compliment de la llei. Nosaltres vam tenir un secretari molt bo. Era una persona que, quan hi anava algú de l’equip tècnic a plantejar quelcom, en cas de no poder-se fer, buscava una solució. Ara veig que hi ha interventors poc col·laboratius i que prenen una posició distinta a la de l’estructura de l’ajuntament. Et diuen que les coses estan mal fetes, però no com arreglar-ho. I fins i tot fan judicis de valor. De vegades penso que haurien de presentar-se a les eleccions, si tan clar ho tenen. Jo trobo a faltar la figura del secretari-interventor que col·labora.

Creu que és important que els funcionaris siguin residents del municipi?

Crec que és una cosa que està bé, però que és molt difícil en la pràctica. Si analitzem la plantilla dels ajuntaments, veurem que la gent hi va des de tot arreu. La mobilitat és absoluta.

Els rànquings dels darrers anys, St. Cugat apareix sempre com una de les ciutats amb major renda per càpita. Són bones notícies, però també una limitació al creixement?

És una dada positiva, però no vol dir que l’ajuntament sigui ric. Nosaltres, en arribar al consistori, vam fer un càlcul. A la ciutat hi vivien moltes menys persones per quilòmetre urbanitzat de carrer que a Sabadell. Les despeses de manteniment eren molt grans.

Algunes ciutats trien quin eix de creixement futur volen tenir. Vostès també?

Crec que és importantíssim tenir un projecte de ciutat. Cal saber on vols anar: si vols tenir carrers nets o fer alguna cosa més. Si tens un projecte clar, l’has d’explicar a la ciutadania i l’has de tirar endavant. Avui en dia la política està basada en el curt termini i es fan moltes coses pensant en les eleccions de demà passat. Si nosaltres haguéssim pensat així, la plaça de l’Ajuntament seria un aparcament encara i el carrer de Santiago Rusiñol seria encara de trànsit. Jo tenia un amic, en Toni Farres, alcalde de SBD, que em deia: “passa dels mandats, no vagis a tallar cintes, explica que allò que fas té projecció més enllà de les eleccions”.

A Sant Cugat hi ha anat a parar molts actors importants: ESADE, indústries…

Vam intentar promoure l’activitat econòmica. Una ciutat equilibrada és aquella on la gent pot viure i treballar. Ara mateix hi ha més llocs de treball que gent que hi viu i treballa. També un equilibri amb les finances locals. La ciutadania paga IBI i consumeixen molts serveis. Les empreses paguen IBI, però no consumeixen serveis, així que són contribuents nets. Això ajuda a equilibrar el pressupost i donar més serveis.

També hi ha municipis obsessionats per tenir un equip esportiu d’alt rendiment. Vostès no? 

Tenim molt d’esport de base. El club de voleibol femení esta a la primera divisió estatal. La junta inicial eren pares i mares als que vam ajudar. Tenim clubs molt potents en quant a base

Des de maig de 2019 hi ha un equip de govern distint a Sant Cugat. Creu que ha canviat el model que tenien els alcaldes Recoder, Conesa i Fortuny?

La ciutat té unes inèrcies. Des del punt de vista urbanístic, això ja està molt consolidat. Ara hi ha un govern diferent, que és de coalició entre ERC, PSC i la CUP. Marquen la seva línia i defineixen aspectes de gestió diferent. Jo desitjo que se’n surtin i els ofereixo la meva opinió sempre que me la demanen, perquè ara soc ciutadà i tinc tres filles amb problema d’accés a l’habitatge. Si ho fan bé, ho diré públicament. I si no, els ho diré privadament, perquè ja no em dedico a la política.

Perquè sempre apareix el seu nom com a etern candidat a tornar a la política?

No ho sé. Sempre he dit que no tornaria. Però hi ha gent que no s’ho creu. A algun periodista li vaig dir que la prova més fefaent que en tenia era que no el volia convèncer, i que m’era igual si s’ho creia com si no. 

No obstant, el que si hem fet amb un grup de 200 persones és crear un grup de persones de la societat civil anomenat “El País de Demà”, que té intenció de repensar el futur del país. Creiem que hi ha molt de tacticisme en la política actual i que caldria aixecar una mica la mirada.

Uns alumna pregunta: Vostè ha comentat que els mandats actuals queden curts. Si hagués de decidir una durada ideal, què recomanaria?

No en soc expert. Em llenço a la piscina i diria que sis anys estaria bé. Tot el que siguin més de quatre anys està bé. I, sempre, pensant en el benefici de la ciutat i dels ciutadans. A França, per exemple, són sis anys.

Un alumne formula tres preguntes breus.

1.Vostès van aplicar un model gerencial, molt innovador en la època. Quins punts forts i dèbils en destacaria, d’aquest model?

2.Quan es planteja una política a llarg termini, la repercussió a curt pot ser la contraria. Com es gestiona la tensió entre unes i altres?

3.En el seu llibre proposava un sistema en què els càrrecs de confiança fossin escollits per mèrits. Ho pot explicar una mica més?

En relació amb el primer tema: Vam entrar el model gerencial una mica amb calçador. Era una administració de 500 treballadors acostumats a fer d’una altra manera. El fonamental per a mi era trencar els regnes de taifes entre àrees. En molts ajuntaments existeixen àrees molt fortes, que no es parlen entre elles. I, en canvi, tots els temes tenen una vessant transversa, ja sigui urbanisme o seguretat. La figura del gerent garantia la transversalitat i que tothom que fos important participés en el projecte des del primer moment, reunint persones molt capacitades en una taula. El nostre primer gerent va ser en Jordi Turull i, després, va venir en Pau Villòria. Van ser uns ajudants magnífics.

En quant al segon: crec que cal fer un esforç de comunicació. Cal explicar a la gent la mirada a llarg termini. Cada obra era una molèstia pel present, però un gran benefici a futur. Una vegada vaig reunir-me amb 50 comerciants destacats de Sant Cugat, els vaig pujar a un autocar i ens en vam anar a visitar San Sebastian i els seus tècnics municipals. Deu anys enrere havien fet el mateix que nosaltres plantejàvem. I va ser molt divertit: Els bascos, amb la seva naturalitat, ens deien, “decís las mismas tonterías que nosotros hace 10 años, y ahora nos sentimos mal por haberlas dicho”. Va ser molt didàctic.

El tercer tema: Molts ajuntaments tenen persones de confiança ocupant càrrecs tècnics. No hi ha problema, però cal exigir una qualitat i trajectòria que els acrediti. No pots agafar uns amiguets fidels i posar-los en el càrrec. Nosaltres vam portar persones a l’ajuntament sense preguntar-los per la seva filiació política. Però eren totes competents.

Una alumna fa dues preguntes:

1.En la primera legislatura, quant de temps va trigar en entendre tota la organització i els mecanismes interns, abans d’iniciar els projectes?

2.Vostè va nomenar càrrecs de confiança? Quina va ser la rebuda de la ciutadania?

En quant a la primera: em va costar una mica. Al caps d’uns mesos d’estudiar i de parlar amb gent amb més experiència em vaig situar. Em van advertir de problemes i necessitats presents i futurs. També calgué sumar-hi la dificultat de conèixer la ciutat en detall i d’entendre els actors els problemes, etc. Finalment, la visió que en tens com a ciutadà és més superficial que la que en tens com a alcalde.

Quant a la segona: nosaltres vam introduir el sistema gerencial i les dificultats no les vam tenir tant amb els funcionaris sinó amb els polítics. De cop i volta, alguns tinents d’alcalde passaven a treballar transversalment i sota la coordinació d’un gerent. Alguns s’ho van prendre com una pèrdua de poder. La majoria dels funcionaris, però, s’hi van afegir sense recança en veure que tot funcionava bé.

Un altre torn de preguntes del moderador.

Quin paper, o pes, té Sant Cugat en el Consell Comarcal del Vallès Occidental, i a la inversa?

Li diré que el paper del Consell Comarcal no és el mateix dins del Vallès Occidental que, per exemple, el Pallars Sobirà. En aquest darrer, actua com a mancomunitat de serveis, en temes d’eficàcia i eficiència. En el nostre territori tenim, en canvi, municipis de més de 200.000 habitants i el paper és diferent. Al Vallès Occidental, el Consell és més un òrgan de coordinació política, on s’hi defensen interessos compartits de comarca en matèria de mobilitat, gestió de residus, ocupació, transport escolar… Però no hi ha tanta necessitat de recolzar les necessitats directes dels ajuntaments.

Ha pensat alguna vegada en ser europarlamentari?

De fet, sí. El “cuquet” em va picar el 1986. En origen, jo soc funcionari en excedència de l’INCASOL i la meva especialitat es el Dret Urbanístic. El 1986, amb l’entrada d’Espanya a la CEE,  hi va haver una convocatòria europea i m’hi vaig presentar. Tenia 26 anys i vaig guanyar. Vaig decidir anar a viure a Brussel·les amb la meva dona, però en aquells temps també era de les Joventuts Nacionalistes i havíem d’escollir un candidat per presentar-se al Congrés dels Diputats a Madrid. M’hi vaig presentar i vaig guanyar. Així que vaig renunciar a la plaça europea.