Lluís Soler | “L’ACM vol crear una veu única dins del municipalisme català”

Aquest dimarts 3 de març s’ha celebrat la quarta sessió del cicle “Alcaldes i Universitat” del curs 2020. En aquesta ocasió hem comptat amb la presència de l’Il·lm. Sr. Lluís Soler, alcalde de Deltebre i president de l’Associació Catalana de Municipis. L’han acompanyat la Sra. Laia Claverol, professora de Gestió Pública de la facultat i el Sr. Miquel Salvador, degà de la facultat. Eduard Berraondo ha fet de conductor de l’acte.

Vostè té formació en Administració i Direcció d’Empreses, i també en Gestió Pública. Com va triar aquests estudis?

Sempre vaig tenir la inquietud d’estudiar Ciències Polítiques, però el fet de tenir una empresa familiar va empènyer-me cap a la part més pràctica. Vaig escollir ADE. També vaig fer un màster en Comunicació Política i en Gestió Pública i vaig començar el doctorat. A la llarga vaig dedicar-me a la gestió pública.

No ha deixat mai de formar-se.

Penso que la política activa, i més en l’àmbit local, és molt necessària, però molt està desprestigiada. La millor manera de reciclar-se i, a la vegada, de tenir un punt de sortida sòlid quan es vol marxar, és la formació continuada. M’agrada molt. Ara em trobo en un petit parèntesi fent d’alcalde de Deltebre, però el curs vinent voldria tornar a emprendre els estudis en alguna matèria que estic acabant de decidir.

La feina d’alcalde és molt dedicada. Alguns diuen que són necessàries les 24 hores del dia. Ja arriba a tot?

Quan vius en un àmbit tan local com Deltebre, cal dedicar-hi hores de dilluns a diumenge. Sempre has d’estar disponible. I si alguna vegada tens una tarda lliure, sempre hi ha una llevantada o un accident que cal anar a atendre. En el meu cas, complemento l’activitat amb la presidència de l’ACM i això, si vius a 2,5 hores de Barcelona, és difícil. Cada dia que vinc aquí a les 9 del matí m’he d’alçar a les 5. De vegades arribo a casa a les 2 de la matinada. Però tot es pot fer, amb il·lusió i ganes.

Quan va ser conscient que volia entrar en política activa?

Vaig estar un temps fent de col·laborador de recerca a la Universitat Pompeu Fabra. Després vaig guanyar una beca de recerca a la Direcció General de Tributs, on només vaig estar tres dies perquè, just en entrar-hi, em van proposar formar part de les llistes municipals del poble. Vaig dubtar què fer durant un dia. Però finalment vaig pensar que jo volia donar valor afegit a la ciutadania i vaig agafar aquest tren, perquè penso que només passa una vegada. Vaig imposar la condició de ser regidor de Turisme, si sortia escollit. Aquest era un tema que m’interessava molt. 

I què va passar?

Vam perdre les eleccions i vaig quedar-me a l’oposició. Tothom pensava que tornaria cap a Barcelona però soc persona d’acabar les coses que començo. Així que aviat vaig començar a fiscalitzar l’oposició. Hi vaig dedicar 8 anys. Mentrestant vaig assolir els càrrecs de vicepresident i de president del Consell Comarcal de Baix Ebre. Vaig aprendre’n molt. 

Sobre el que em preguntava de la vocació política, recordo que de bastant jovenet havia estat activista i membre de la plataforma en defensa de l’Ebre. El meu treball de recerca de batxillerat va ser sobre els partits polítics catalans. Tenia la inquietud personal de saber quin partit em representava millor, i vaig entrevistar-me amb tots els dirigents polítics d’aquell moment: Pere Esteve, Joan Saura, Josep Lluís Carod Rovira… Em van premiar el treball. Vaig acabar afiliant-me a CiU.

I el canvi al PDeCAT?

Sempre he estat una persona molt corporativa. M’agrada treballar mantenint una línia. Però quan ets alcalde has de treballar per a tota la ciutadania. Crec que la política s’ha de fer a través d’un partit. Potser no hi combregues al 100%, però l’important és que combreguis amb la teva integritat personal. L’objectiu no és el partit, és la ciutadania.

Molts mandataris de les associacions de municipis han buscat el reagrupament del món municipal. Vostè també?

Fins ara, l’ACM i la FMC han representat espais polítics diferenciats, però això no va en la línia del que necessita el municipalisme. Les inquietuds i les necessitats són transversals i no tenen color. Un objectiu del nostre mandat és construir una única veu del municipalisme català. Quan vaig entrar com a president, vam votar una resolució per treballar en la línia d’aquesta veu unificada.

Els equips directius de l’ACM i la FMC tenim aquesta responsabilitat: dos no s’uneixen si un no vol. En les properes setmanes ens reunirem per buscar un marc generós i responsable per a tots. Generós, perquè caldrà renunciar a coses, però responsable perquè caldrà treballar integralment pels municipis.

Expliqui’ns més sobre el treball de batxillerat. Com va esbrinar el partit que més s’ajustava a vostè?

Recordo que el treball tenia una extensió mínima de 80 pàgines i jo en vaig escriure 400. El doctor Andreu Mas-Colell, aleshores conseller d’Economia i Universitats, em va donar un premi a la investigació científica de batxillerat d’aquell any. Però actualment els esquemes d’aquell moment s’han trencat. El que importa és que un ha de ser un mateix, malgrat estar adscrit o no a un partit. Cal ser fidel a les pròpies idees.

He de dir que en les eleccions municipals vaig presentar-me amb una marca pròpia, diferent a la de JuntsxCat. Volia sumar els vots d’aquesta llista, perquè hi soc associat, però també els de persones d’ideologies diferents. El resultat és que vam aconseguir la primera majoria absoluta de la democràcia a Deltebre. No volem defensar una marca política, sinó una de municipi.

I en les primeres eleccions en què va presentar-se també va fer quelcom semblant?

Jo tenia poc més de 20 anys i tothom deia que no podria fer res, perquè la tradició era la d’uns alcaldes més grans de 60 anys. Vaig preparar una candidatura diferent a la que tothom s’esperava. Va ser transversal. Fins al punt que el meu número 2 era la regidora de Turisme d’ERC del govern anterior. El 3 era el portaveu del PSC, el 4 era el regidor d’urbanisme d’ERC i el 5 una activista de la plataforma de defensa de l’Ebre. Un mes i mig abans de les eleccions, entre els que havien plegat i els que van venir amb mi, vam quedar amb mig plenari buit. Vam estar en oposició quatre anys i en les eleccions següents ja vam governar, en minoria, això sí, i amb l’oposició dels tres alcaldes anteriors.

Ens pot explicar com és la realitat de Deltebre?

Som un municipi gran de les Terres de l’Ebre, el quart en població, amb 12.000 habitants. Som persones resignades històricament, perquè el Delta té situacions excepcionalment bones, però també hi manca l’acció pública. Fa 43 anys Deltebre es va segregar del municipi de Tortosa, amb el qual sempre havia hagut estires i arronses. I sempre hem viscut en una règim de batalles internes que ens ha dut a perdre moltes oportunitats.

Ara, però, comencem a generar la consciència que la resignació no és bona i no ajuda a avançar. Cal passar de la resignació a la il·lusió. Molta gent que abans creia que tot era impossible, ara veu que, amb treball, es pot. Però la base que tenim és poc sòlida, encara, perquè venim d’uns anys de molta discussió.

L’economia està enfocada al sector turístic. Abans tot era construcció. Però la crisi ens va dur a reinventar-nos. Estem valoritzant el sector primari com a actiu turístic, amb els paisatges arrossers i la qüestió gastronòmica. 

La qual cosa ens porta a parlar dels Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’Agenda 2030. Com ho viuen?

El canvi climàtic és evident. I els ODS són per a tots els municipis. Però en alguns, ho són més que per altres. Nosaltres vivim en un delta i hem de preservar-lo i mantenir la línia de costa. Calen més accions públiques i reclamem d’una vegada per totes que l’agenda política entengui que tenim la zona humida més important de la Mediterrània i que podem perdre-la si no hi fem alguna cosa.

Amb tots els seus estudis, vostè deu saber més de gairebé tot que qualsevol tècnic del seu ajuntament…

Crec que és important saber de tot una mica per poder parlar amb propietat de les coses. El servei públic es pot fer de moltes maneres, però si no tens els conceptes clars, és molt difícil batallar davant d’una estructura burocràtica i tècnica que és feixuga. Molts companys alcaldes em diuen que el que jo faig no és normal, perquè em poso en tot… Els tècnics no tenen ganes que jo sigui alcalde. Això no treu que el tracte personal sigui molt bo.

Què vol dir?

Faig tot el seguiment possible de cada projecte. Faig d’alcalde i de gerent. Em miro cada dia el registre d’entrades i sortides, i els diumenges al matí vaig a l’oficina a treballar tranquil. En un municipi on tot funciona, potser pots deslliurar-te de la gerència i treballar en l’àmbit institucional, però en un municipi on tot està per fer i manca visió de futur, has d’estar molt al damunt de les coses. A banda de lideratge has de posar un punt organitzatiu i gerencial.

Torn de la professora Laia Claverol

Quina utilitat té, per a un ajuntament, formar part d’un consell comarcal?

Vaig ser vicepresident del Consell Comarcal del Baix Ebre i responsable d’Ensenyament. Després el vaig presidir i, més tard, vaig passar a ser diputat d’Hisenda a la Diputació. També vaig presidir el Patronat de Turisme. Però a primers de setembre passat em van proposar liderar l’ACM i vaig deixar la Diputació.

A Catalunya l’entramat d’administracions supramunicipals no es coneix. Hi ha consorcis, mancomunitats i altres figures al voltant dels consells i les diputacions. Jo defenso que totes elles tenen un paper, però sempre que sigui racional. Hi ha coses que, pel principi de subsidiarietat, les fa millor un consell comarcal que una administració superior.

També he de dir que els consorcis, moltes vegades, serveixen per acontentar més agendes polítiques que necessitats objectives. Quan vaig entrar al Consell Comarcal hi havia 5 consorcis relatius als temes agraris i mediambientals. Els vaig suprimir i en vaig crear un que ho unificava tot. Va ser un drama, perquè tots els partits tenien la seva quota de poder. Crec en la racionalitat.

I estar adherit a l’ACM?

Avui en dia té 937 municipis adherits, dels 947 de Catalunya. La raó d’aquest gran seguiment és que presta serveis que aporten molt de valor als ajuntaments: assistència jurídica, incidència programàtica de règim local, creació de corpus en l’àmbit municipalista, formació i central de compres.

Aquesta darrera és la joia de la corona del municipalisme català, un model d’èxit. L’ACM proposa 14 línies de productes i serveis que els ajuntaments poden comprar en igualtat de condicions. Per exemple, les licitacions d’energia renovable al 100% que compren els ajuntaments ens han fet estalviar 250.000 tones de CO2. Tots els municipis, des de Barcelona fins a Gisclareny, poden comprar al mateix preu competitiu. Però encara volem anar més enllà: el darrer pla de mandat presenta 100 accions més per enfortir el món municipal.

Quines són les principals polítiques públiques que ha impulsat des de l’ajuntament?

El nostre és un municipi on hi havia molt per fer i molta inestabilitat. La causa és que mancaven moltes coses. Per exemple, el rendiment de l’aigua per un municipi com el nostre hauria d’estar al 80%, però estem en un 32%. Tenim 176 km de carrers, molts d’ells encara sense xarxa fluvial. Ens calen equipaments, vivers d’empreses, casal de joves, hotel d’entitats i molta acció de promoció econòmica i polítiques socials.

Però estem treballant en tot això. I els ingressos s’equilibren amb polítiques i ajuts de justícia social. No s’havia fet mai res de semblant al municipi i la gent n’està contenta. Per visionar un futur, el primer que cal és que la base de la societat visqui dins del llindar de la normalitat.

Quina és la seva visió de les xarxes socials i de l’impacte que han tingut en la relació entre la classe política i la ciutadania?

Soc un activista de les xarxes, però racional. No m’agrada fer més piulades de les necessàries. Des de l’ajuntament hem estat a l’avantguarda de la implementació de les xarxes, des d’un canal de WhatsApp fins a Telegram o processos de participació ciutadana.

Crec que és una gran forma d’estar connectat i mostrar transparència. L’alcalde ha de ser proper a la gent i no tenir-hi por, perquè, finalment, treballa per a la gent. Però, més enllà de les xarxes, no cal perdre el fil del contacte diari amb la ciutadania. Atenem gent a totes hores, segons les urgències, o segons els temes del territori (sempre han de veure que trepitges el poble i un dissabte de cada mes anem amb els caps de serveis a atendre queixes de temes urbanístics). També passem part de l’estiu recorrent les 6.000 cases del poble en bicicleta i portant-los una publicació que explica tot el que hem fet. Ens trobem tots al centre del poble al cap de 15 dies.

Pregunta de Miquel Salvador: quina és la relació de l’alcalde amb l’interventor o secretari a Deltebre? Quantes persones treballen a l’ajuntament?

He de dir que cada vegada que ha vingut un habilitat nacional, secretari o interventor, només hi ha estat una setmana. Els que hi ha són tots accidentals, des de fa anys.

Quant a l’equip tècnic, són unes 120 persones. Venen de mandats anteriors, majoritàriament, on predominava la inèrcia. Ara fem processos de selecció on expliquem que la gent ha d’estar disposada a treballar durant el cap de setmana, si cal, mantenint els 2 dies de festa setmanal. Alguns s’ho pensen. Però si accepten, es troben amb persones de la vella fornada. L’alcalde ha de fer d’engranatge. També falta formació i reciclatge.  

Pregunta d’Eduard Berraondo: hi ha població nouvinguda a Deltebre? I població envellida?

Dels 12.000 habitants passem als 22.000 en època turística. De nouvinguts, n’hi ha, però són comunitats petites. El nostre no és un municipi ben comunicat i la mobilitat és difícil. La relació amb ells, no obstant això, és molt bona. Quant a l’edat de la població, he de dir que la gent del Delta és molt patriota. Així que, encara que marxin per buscar-se la vida, acaben tornant majoritàriament.

Torn de preguntes de l’alumnat

Un estudiant de Roquetes pregunta si, pel fet de ser de les Terres de l’Ebre, és més difícil prosperar políticament.

Pel fet de ser “d’allà baix”, i d’un territori menut, hi ha la complicació de la distància. Jo he de venir entre 3 i 4 dies cada setmana a Barcelona i perdo moltes hores en trajectes. A banda, en territoris petits sembla que les estructures polítiques no siguin tan meritocràtiques. Som pocs i sempre es trepitja el que avança una mica més que els altres. Per això dic que no s’ha de viure d’aspiracions, sinó de fer el millor que es pot en cada responsabilitat que tens.

El mateix alumne pregunta: es fa difícil explicar la realitat del Delta dins de les institucions de la resta de Catalunya?

El Delta i les terres de l’Ebre han figurat molt poc en l’agenda política, tradicionalment. Tot i que, des del 2003, amb l’obertura de la Delegació del Govern de la Generalitat, se’ls dona un impuls especial. El territori ha de ser pedagògic davant les institucions catalanes i espanyoles. Cal explicar sense donar sensació de victimisme ni de resignació. Cal persistència i il·lusió.

Fa un any ens va venir a visitar la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera. Li vam explicar el que necessitàvem, tot i no saber ben bé com fer-ho. Ara fa dos mesos vam tornar al ministeri a veure el secretari d’Estat i ens hi vam trobar la ministra, que ens va dir que venia expressament a parlar amb nosaltres. La impressió que m’enduc és que, quan va venir, es va sensibilitzar. També es va comprometre a fer una estratègia d’inversió al Delta els propers anys. No sé si serà cert, però el gest va ser molt bo.

Un altre alumne: quins són els municipis no adherits encara a l’ACM?

Son 10 que no puc recordo. Sé que n’hi ha 6 de menys de 1.000 habitants i 4 de més grans. Amb els 10 encara no he pogut fer cap gestió perquè vaig entrar-hi fa poc. Però he demanat que me’ls posin en l’agenda a tots i els aniré a veure en properes setmanes.

Un altre alumne: com afecta als ajuntaments no tenir pressupostos a Catalunya o a l’Estat?

El món municipal és un dels sectors que més necessita els pressupostos. El compromís dels alcaldes és per a 4 anys, taxat normativament, i per poder-lo fer realitat depèn de la gestió i de les estructures institucionals catalanes i espanyoles. Les inversions són bàsiques per fer polítiques i pagar els deutes. 

Un altre alumne: dins de la demarcació de Tarragona hi ha el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre, que són ben diferents. Hi ha algun greuge entre ambdós?

La Generalitat va fer el desplegament de la delegació de govern a les Terres de l’Ebre el 2003. I jo, que conec la Diputació, sé que hi ha discriminació positiva vers els territoris amb més despoblament o necessitat d’inversió.

Eduard Berraondo: què opina de no poder fer servir els romanents financers?

Fa uns anys les injeccions econòmiques públiques van permetre revertir el deute dels ajuntaments. Aleshores era moment d’actuar. Però això ens ha deixat un llast als ajuntaments que fem les coses bé. La regla de la despesa és perversa perquè condiciona la bona gestió. Si, a primers de març, tenim un romanent, vol dir que fem les coses bé. Però no podem gastar-lo. Crec que no pot ser que una llei estatal marqui el que un ajuntament pot o no pot gastar o et digui on l’has de gastar. És una vulneració del principi d’autonomia local recollit a la Constitució.

Una alumna: com han gestionat les conseqüències del temporal Gloria?

Encara les estem gestionant. Va ser un temporal sense precedents. A hores d’ara hem enviat els informes de danys que la Generalitat i l’Estat ens han demanat. Estem a l’espera. Mentrestant, ens estem recuperant emocionalment. Els ajuts seran, diuen, de 30.000 euros per empresa afectada. Això no és res en alguns sectors. Tot són bones voluntats, però per ara no tenim resposta.