“M’agradaria que els que critiquen l’abstenció per afavorir Sànchez, em diguessin quin full de ruta tenen”

El principal valor és el respecte i mirar de fer el bé. El respecte és molt difícil. No tothom l’entén igual. Si no parlem, hem d’anar a bufetades. I jo tinc tan clar que perdria, que intento el diàleg. També l’honestedat i la humilitat. I no renunciar a ser dona quan fas política, vull dir: no haver d’agafar rols d’home perquè et facin cas.

Actualment ja tinc una edat. Abans, de jove, pesava molt allò del “Ai nena… Ens fa molta gràcia que vulguis ser alcaldessa”. Però jo vaig haver de liderar des de jove, quan el meu pare va morir. Als 22 o 23 anys vaig posar-me al capdavant d’una empresa, gestionant treballadors, bancs, etcètera. Ara costa menys, per edat i empoderament. Una de les coses que hem fet en aquest sentit és aprovar, en ple, que les reunions s’avancin d’hora, perquè qui tingui criatures pugui compatibilitzar-ho. Crec que és la manera de propiciar la igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Les dones, vulguem o no, tenen la família com el primer.

Els pactes són necessaris. En la passada legislatura m’hauria agradat tenir un govern de concentració de totes les forces amb representació. Però tenim limitacions econòmiques i la gent no pot abandonar el seu treball per venir a aquí voluntàriament. Així que vaig pactar amb els socialistes, malgrat la pressió del poble, el partit i la situació del procés. Però vaig mantenir la coalició perquè prioritzo el respecte a les persones i perquè, al poble, no mirem tant el partit o les sigles sinó les persones i que t’hi puguis entendre.

Així que vaig haver-me d’encarar amb tothom i no va passar res. Però aquesta vegada no ha pogut ser, perquè ja hi havia tres representants socialistes i no només un. De manera que hem prioritzat la gent que està pel país i té el mateix projecte que nosaltres. La persona de Comuns a Canet és molt respectuosa i, precisament, és independentista. A més és una bona professional i responsable, que ens ajuda molt. Els altres són d’un partit independent de veïns, que també representa molts interessos, però que només pensen en el bé del poble. Cadascú té llibertat de vot. Ens agradaria tenir majoria absoluta i poder aplicar tot el nostre programa i polítiques, però no pot ser. Per això el diàleg és cada vegada més necessari.

Intentem ser un equip, amb les particularitats de cadascú. Som molt generosos, perquè ens intentem ajudar i allà on no arriba l’un, arriba l’altre. Costa de fer equilibris, però amb bona voluntat s’aconsegueix. El poble ens ha revalidat. Ara volem tornar-hi i fer-ho millor. 

Això és com un peix que es mossega la cua. Les persones més preparades són les més òptimes per liderar un poble, un país, una nació, un estat… Però també cal tocar de peus a terra. La combinació d’ambdues coses és la que fa que la persona sigui idònia. El problema és que aquesta feina no està gaire ben reconeguda econòmicament i, en el món privat, aquestes persones tan vàlides cobrarien dues i tres vegades el que aquí. No els podem demanar aquest sacrifici, a menys que es jubilin o tinguin la vida solucionada.

Tenim un polígon industrial desfasat, que va construir-se tard, quan les indústries del poble ja havien marxat a pobles del voltant. En el passat mandat vam consolidar les poques empreses que teníem, oferint-les la fibra òptica, ajudant-les amb la promoció i amb el que fos. Ara tenim un 98% d’ocupació de polígon. L’únic que ens manca són les naus que depenen de la SAREB.

També hem aprovat el POUM el passat desembre. Tenim una planificació nova del poble on no hi creixen els terrenys del polígon, però perquè volem donar facilitats a indústries i empreses de valor afegit que puguin integrar-se dins del nucli antic del poble. Parlem de temes de serveis, òptiques, dentistes, informàtica, i altres que tinguin valor afegit, però que necessiten poc espai per donar feina de qualitat i bons sous. Això està lligat a la planificació estratègica. Quan hi va haver el boom turístic als anys 60 i 70, Canet tenia una aposta feta pel tèxtil i no va entrar en el turisme. Per això s’han mantingut molts edificis i patrimoni modernista que s’ha conservat. Això ens permet ara fer un turisme familiar, sense hotels, però amb bed and breakfasts o bé indústries respectuoses amb el medi ambient i de gran valor afegit.

A nosaltres ens agradaria centrar-nos en les famílies. I podem oferir-les un ventall educatiu propi de les grans ciutats. Tenim servei per a nens des dels 0 anys, educació bàsica, cicles formatius de grau mitjà i superior, escoles de segona oportunitat i fins i tot la UNED. També fem la selectivitat aquí. Tenim un institut especialitat en STEM (ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques) fent una prova pilot. Afegim aquí les característiques de vida de poble, amb una capacitat de creixement molt important. Un dels reptes de la nova legislatura és crear un centre de coworking per a empresaris i persones de talent.

És una passada. No sé com s’ho fan els altres pobles quan no tenen una participació com la nostra. Per proximitat de dates, recordo que nosaltres tenim una colla “de Reis”, que s’ocupa de tot. Normalment ens demanen un local on guarnir les carrosses i una mica de diners, però amb això l’Ajuntament ja no se’n fa càrrec. I cada dos per tres hi ha activitats. Tenim les males malabaristes, les dones de Sàlvia, l’Odeó amb 500 associats, entitats esportives… És que hi ha de tot.

Jo diria que la Fira Modernista n’és un de destacable. Li hem donat un plus diferenciador i l’hem dotat de continguts i temes que canvien. Per exemple, en la darrera edició vam tractar el tema del cinema d’època. Cada any contactem amb algun especialista i estudiem el tema. L’anterior any va ser la dansa i vam aprofitar per reivindicar el paper d’unes ballarines espectaculars que havien estat mal vistes a casa nostra però van tenir molt d’èxit a Estats Units.

Fem nombroses exposicions i xerrades. Ara, per exemple, rebem agents de l’àrea de memòria cultural dels Mossos i que ens venen vestits d’època. Vindran segurament a presentar un llibret que han fet en el transcurs de la propera Fira Modernista. En alguns llocs s’hi concentren fins a 30.000 persones…

Sí. Totalment. Per salut pròpia. Jo no conec la capacitat de les altres persones per aguantar i aguantar. Jo no em veig capaç. En quatre anys he quedat esgotada. La Blanca que veieu ara no té res a veure amb la de fa cinc anys. La política destrossa una mica. Però tampoc és qüestió de deixar-ho a mitges, i quatre anys no són prou per acabar el projecte, de manera que cal aguantar quatre anys més.

Crec que la renovació és bona i que caldria preparació. No sé si universitària, però sí la justa per saber on et poses, com funciona l’administració, haver-se preparat per alguna oposició… Es tracta de no entrar de nou en un lloc pensant que pots fer moltes coses, perquè la realitat és una altra. Quant la gent es prepara una mica és més senzill beneficiar el poble. Si l’oposició no té ni idea de com funcionen les coses, t’exigeixen coses que són absurdes. I un mateix necessita experiència de com es fan les coses. Tot i fer-les de bona fe, potser estàs perjudicant el poble, i és una gran responsabilitat. No pot pujar qualsevol a liderar un poble, malgrat que tinguis tècnics assessors, perquè té la darrera paraula. Sort que ara t’hi jugues el teu patrimoni: si vaig en contra d’alguna decisió dels tècnics, com ara l’interventor o el secretari, me la jugo. Abans no era així.

N’hi ha una de la infantesa. Jo soc de la generació del 65 i em considero molt privilegiada perquè vaig tenir una infantesa molt feliç, amb uns pares que m’estimaven i em van donar tot el que podien i més, sempre amb esforç i treball. La mare era mestra i em va educar en un sistema diferent del que en aquell moment s’ensenyava durant la dictadura. Era el mètode Montessori. 

Una altra foto mostra la meva adolescència, rebel i contestatària, amb els cabells llargs, una mica hippy, amb totes les arracades i anells que podia i més. I les sabates “merceditas”. Volia trencar esquemes. Anava amb una carpeta que deia “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Les meves amigues d’infantesa em diuen que només jo podia ser alcaldessa, perquè elles no tenien idea de les enganxines que portava. Però la meva família ja venia d’avis empresonats durant la guerra, per rojos. Van patir molt, però ens van transmetre els valors i jo era bastant revolucionària.

És clar. És de la meva part política. Per uns amics comuns, un dia vam quedar a dinar a Arenys amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. Volien parlar amb mi. La Marta em va explicar que estaven preparant un projecte de país, que els calia gent com jo, que necessitaven moltes alcaldies… En aquell moment, jo em preguntava: “de debò m’ho esteu dient a mi? Però si jo no tinc ni idea de res” És allò que dèiem abans: la majoria d’homes no s’ho plantegen, però les dones sí. Però va venir tot un grup de gent aquí a Canet, els que formàvem Esquerra en aquell moment, que em van empènyer i animar. I aquí estic.

Bé, és fantàstic. El més senzill seria negar-lo o parlar-ne malament. Però com que el que vull és el benefici per a la meva societat, crec que és el millor que podíem fer. La manera d’asseure’s a la taula, de tu a tu, no com abans. Tota aquesta gent que critica l’abstenció per afavorir el govern de Sànchez, m’agradaria que em diguessin quin és el seu full de ruta. Potser volen arribar a les armes. Quines armes? Si tenim un estat poderós al davant, serà impossible guanyar per la força. I, econòmicament, ells tenen els diners, així que tampoc podrem. Per tant, només queda parlar. Hem d’aconseguir que Europa vegi que som pacífics i dialogants i que els que són dictadors prehistòrics, per dir-ho d’alguna manera, és l’Estat espanyol, que ha estat hereu del feixisme, la noblesa rància i del que era l’Espanya mesetaria. 

Sé que hi ha gent que estem disposats fins i tot a morir per això, però no tothom. La millor solució és fer-los seure a la taula. Europa, en principi, està per sobre del que decideixi un estat. Però no és senzill que entri en un conflicte. Fa dos setembres, alguns alcaldes vam anar a Ginebra, a parlar amb l’ONU. Ens van advertir que només feia un mes que érem un cas dins de l’ONU. Ara ens recomanava prudència i fer servir la diplomàcia. “Nosaltres som lents però segurs”, ens van dir. I és que al món hi ha molts altres casos.

 

Fa poc vaig anar a visitar la Carme Forcadell a la presó i em va dir: “no saps, Blanca, la mà de gent, diplomàtics, diputats, consellers europeus, que em venen a veure. Cada cop Europa està més conscienciada del que passa aquí”.

 

Hi ha molts votants i persones independentistes que no estan d’acord amb aquest plantejament…
Bé! Que em diguin ells com ho farien! Ells diuen: “no es pot confiar amb aquesta gent, no els podeu donar l’abstenció”. Doncs, què fem? Que s’uneixin tota la dreta espanyola amb Vox inclòs? La situació actual és la més favorable per al sit and talk que tant volíem. Estem mirant Europa i Europa ens mira a nosaltres. Què més podem fer?

No. Nosaltres confiem en la situació actual i en els nostres representants. Amb en Pere Aragonès i els que s’assegueren a la taula, que no és un paper fàcil. Una cosa és l’Oriol Junqueras i l’altre els que hem quedat. Perquè com l’Oriol no n’hi ha cap. Ell i la Marta eren fantàstics i se’ls creia tothom i eren capaços de donar la volta a tot. Nosaltres fem el que podem… 

I tant! 

Això ja no m’ho facis dir. Ara al gener… no! Jo encara soc de les que crec que s’inventaran qualsevol cosa per retenir-lo perquè Espanya és “muy España”. Tot això que està fent ara en Sánchez és una humiliació per a tots els barons socialistes i tota l’Espanya rància. Tampoc m’agradaria estar en la pell de Sánchez.  

Totalment d’acord. Ens cal agilitat, perquè la burocràcia se’ns menja. Hem passat d’un extrem de llibertat absoluta dels alcaldes, a ser uns titelles. Ho dic així de clar. Només podem fer el que ens marquen els tècnics, però ells no estan al peu del carrer ni veuen la dificultat de cada cosa. Un exemple senzill: tenim una vorera trencada per un camió fent obres. La llei ens diu que hem de reclamar a l’empresa que ho ha fet malbé. Tenen 10 dies per respondre. Si no, hem de fer una segona reclamació. Total, ha passat un o dos mesos i aquella vorera segueix trencada i la gent s’hi pot fer mal. Nosaltres actuem subsidiàriament, vull dir, ens avancem. Alguns tècnics ens ho deixen fer. Altres no. Depèn, doncs, de la interpretació que el tècnic de torn faci del precepte. Aquí necessitem personal cada vegada que se’ns jubila algú, però no podem contractar d’un en un en la majoria d’àrees. La taxa de reposició la marca Madrid. I el mateix passa amb el superàvit.

Començarem visitant el Museu, que és la casa d’estiueig de Domènech i Muntaner. La seva dona era d’aquí, una de les famílies fortes del poble. Es troba a la confluència de dues rieres, la de Buscarons i la Gavarra, que són les vèrtebres del poble. Quan baixaven plenes d’aigua, aquí feien una onada i anaven al mar. Per aquest motiu és que la casa sembla la popa d’un vaixell.

Quant a l’Ateneu, que ara és biblioteca, va ser també projectat per Domènech i Muntaner. També és molt representatiu, amb els escuts forjats i fa cantonada, al centre del poble. Finalment, tenim l’Odeon, de Rafael Masó. És el lloc on s’hi van gestar les Sis Hores de Cançó, amb en Pau Riba, en Lluis Llach, en Raimon… Era el teatre que teníem al poble, que no fos el de l’església. El vam recuperar, tot i estar molt malmès, i li vam fer una estructura nova. Aviat hi tindrà un bar, una sala d’exposicions i un teatre.

Nosaltres vam entrar al govern amb 9 milions de dèficit i hem acabat la passada legislatura només amb 3. Tots els superàvit que hem tingut de cada any l’hem gestionat molt bé per poder construir l’Odeon.