“M’apassiona la política i per a mi és l’organització de convivència”

La simplicitat no m’atrau. Trobo que la política ha de deixar de ser sectària, perquè a vegades ho és, i passa a ser més reflexiva. Provinc de l’àmbit nacional, amb la crida a la solidaritat i el moviment d’objecció de consciència. En els anys vuitanta i noranta vaig tenir una etapa més constitutiva. I la qüestió acadèmica permet la reflexió de l’acció, la qual és necessària ja que equilibra. A vegades, en política, l’argumentació no és tan vàlida com ho són la demagògia o els eslògans, i aquesta simplificació malmet la política. El que jo intento és equilibrar els interessos, d’una banda l’acció institucional i política, i d’altra banda la reflexió més assaigística o acadèmica.
 

Sempre hi ha d’haver una data de caducitat. M’apassiona la política i per a mi és l’organització de convivència. S’ha de poder actuar a partir de valors i d’una facció política, però això no vol dir que s’hagi d’assumir cap càrrec. A la política hi ha d’haver-hi relleu, per això els mandats en càrrecs municipals haurien de limitar-se a un màxim de dues reeleccions, i podrien ser de cinc anys cadascun. És un temps suficient per a poder realitzar una acció de govern que perduri.
 

En el futur em dedicaré a fer de sociòleg, tot i que em preocupa que pugui tirar endavant en aquesta professió. Vull recuperar la trajectòria que ha quedat escapçada en aquests dos anys.
 

Bé, la democràcia permet que qualsevol pugui accedir a un càrrec institucional i és una qüestió que s’hauria de blindar. De totes maneres, per arribar a excercir una alcaldia l’important és saber treballar en equip i tenir la capacitat d’assumir l’expertessa d’altres, d’escoltar molt i, a partir d’aquí, de tenir opinions fonamentades. Són qualitats que donen capacitat de governar. Crec que la política no ha de ser una professió, ningú hauria de viure indefinidament de la política.
 

M’agrada parlar de vila, però també hi és la distinció noble de dir que el territori està ple de sentiment i d’un paissatge comunitari. Per la seva trajectòria històrica, parlem d’una població de més de mil anys, molt potent i vinculada a la indústria i a l’associacionisme, que ha permès que, junt amb Mataró, Vilassar de Dalt sigui puntal industrial del Maresme.
 

Dit ras i curt: Vilassar de Dalt ha de mantenir en el futur el que de fet ha tingut històricament, ha de ser un poble industrial. Vilassar de Dalt és un poble construït a base de braços: els meus avis van treballar al tint, la indústria tèxtil era molt important a Vilassar de Dalt, i el meu pare s’ha dedicat a l’evanesteria i al tèxtil, fins que va caure i va crear una petita empresa. S’ha de poder avançar i ocupar un lloc significatiu en la indústria catalana. D’altra banda, des del punt de vista entitari, el municipi ha de donar valor al legat històric i patrimonial, que és excel·lent. Vilassar de Dalt ha de reinvertar-se sense perdre la seva tradició i fomentant que la gent, a més de viure-hi, hi treballi, com fins ara ha estat. 
 

Estem en procés, el canvi en les administracions és lent. Com a sociòleg puc dir-li que és molt més difícil canviar una pauta, que no pas plantejar un pla. De totes maneres, penso que hem aconseguit fites, com la reestructuració i reordenació de la Casa de la Vila, encara que queda recorregut per créixer en eficiència i estar més orientats a la ciutadania. Sincerament, l’administració pública sol tenir un problema de fonament: sense voler, els interessos de caràcter intern de les organitzacions públiques acaben estant d’esquenes al ciutadà. Per això s’ha pogut determinar un Consell de la Vila, per a que els reptes de Vilassar de Dalt se situïn a un termini superior al mandat municipal. 
 

Vilassar de Dalt té un 12% d’atur i l’ajuntament no ha estat ocupador, tot i que sí que té una important borsa de treball. L’ajuntament, degut al sentit comú, ha deixat de ser la primera empresa del territori en termes d’ocupació. De totes maneres, gràcies a la possibilitat de reforçar serveis bàsics i obligatoris, l’ajuntament ha tornat a incorporar persones indirectament, a través d’empreses que presten el servei.
Properament, sortiran unes bases per a poder contractar persones en serveis obligatoris del municpi, com a conseqüència, sobretot, de jubilacions previstes; però han de ser les empreses les que ocupin i ofertin llocs de treball. L’ocupació gestionada des de l’ajuntament s’ha mantingut: hi ha serveis ocupacionals molt concentrats en la formació, que garanteix ocupabilitat. Finalment, Vilassar de Dalt reunirà al cap d’aquest mandat la inversió privada més important del Maresme: el centre comercial, hoteler i esportiu, uns serveis funeraris integrals i la zona del polígon.
 

A més de la formació ocupacional que s’oferta, estem en fase de projecte amb empreses vinculades al TecnoCampus de Mataró. Ara s’ha d’acabar de concretar el conveni, per veure com es dimensiona aquesta assistència. La voluntat és tirar endavant un viver d’empreses per a que el nou emprenedor pugui disposar durant un temps i forjar la nova empresa. Volem que la generació empresarial a Vilassar de Dalt connecti amb els elements de desenvolupament econòmic del municipi.
 

Per la realitat obstinada. Degut a la davallada d’ingressos, el món municipal no es pot permetre fer aquest tipus d’operacions, i més en la nostra realitat per estar sotmesos al Pla d’Ajust. La base impositiva es mantindrà i sí que hem de procurar d’explicar-ho bé al ciutadà: les nostres taxes serveixen per a ajudar a remontar la sitaució i per a millorar els serveis fonamentals, principalment els de caràcter obligatori. És important que el ciutadà sigui conscient de la decisió que s’ha près a Vilassar de Dalt, per la qual s’han mantingut tots els serveis, també els que no són competència obligatòria de l’ajuntament.
 

Sí, perque la societat civil empeny en aquest sentit. La cultura democràtica aquí és menor: a la vida diària hi ha negociacions i diàleg, però sembla que en política els interessos de partit estan per davant d’interessos públics i generals. Els partits polítics són organitzacions estanques amb poc trasvassament, fet que dificulta la capacitat de diàleg, molt necessària perque els polítics també som ciutadans. Una bona opció democràtica seria que determinades funcions poguéssin ser d’elegibilitat directe: el President de la Generalitat, els alcaldes… De totes maneres, el ciutadà també ha de sentirse corresponsable. Crec que la qualitat democràtica correspòn als dos àmbits: a la gestió pública, institucional i política, i a la ciutadania.
 

Bé, aquesta llei, en definitiva, afirma que els ajuntaments són culpables de tot, quan del conjunt del deute de l’Estat, els ajuntaments no arriben al 3%. És cert que els ajuntaments poden ser més eficients, però també ho és que aquestes entitats, i les catalanes en particular, han gestionat serveis que els són impròpis, degut a la necessitat social existent. No penso que les “lleis catalanes” hagin de ser contràries a les “lleis espanyoles”, però l’important és garantir una administració pública eficient i canviar la cultura de la gestió pública. Les lleis han de poder ser discutides quan no s’ajusten a la realitat social i política, i en aquest país és evident el problema. Per això, espero que entre la definició de la llei i la seva aplicació, nosaltres haguem fet passos en la direcció de l’Estat propi. 
 

Sí, per descomptat. Tenim el dret.
 

El que està fent. Algún dia es reconeixerà la figura del President en la seva justa mesura. Sincerament, està a l’alçada del moment tan complicat que li ha tocat governar: tant per la qüestió nacional com per la situació econòmica. Els alcaldes de Premià de Mar (Miquel Buch), d’Alella (Andreu Francisco) i jo, vam anar a veure’l per a expressar la lleialtat institucional en el procés sobiranista i, la preocupació del President, a banda del tema nacionalista, va ser conèixer el nostre parer sobre el resorgirment de l’activitat econòmica en els nostres municipis. El novembre d’enguany serà quan el món municipal haurà de fer un pas que comporta riscos. El Presdient escolta, fa passos i navega en situacions de tormenta permanent. Jo reconec absolutament la seva feina i m’hi sento molt representat i ben representat.