Dijous, 27 d’abril de 2023, el Sr. Marc Solsona, alcalde de Mollerussa, va participar en el cicle de diàlegs “Alcaldes i Universitat”, promogut per alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra. L’acte va comptar amb la presència de:
- Il·lm. Sr. Marc Solsona, alcalde de Mollerussa
- Sr. Toni Rodón, Coordinador del Grau de Ciències Polítiques i Administració
- Dr. Miquel Salvador, Vicedegà de la Facultat de Ciències Polítiques
- Sr. Eduard Berraondo, com a conductor de l’acte
RESUM DE L’ACTE
El Sr. Toni Rodón saluda els presents i dona la benvinguda al convidat del dia, fent també una presentació de l’activitat entre els alumnes presents. A continuació, el Sr. Berraondo saluda l’alcalde i li pregunta què el va motivar a ser alcalde.
Marc Solsona explica que sempre ha estat una persona amb inquietuds i responsabilitats, i que va ser delegat de classe, monitor de campament, membre del consell escolar, etcètera i que això el va portar a implicar-se en el dia a dia del municipi. Així va començar l’experiència política amb 19 anys i se li va despertar un “cuc” que li dura fins als 47 anys actuals.
Amb 23 anys va sortir escollit regidor de Joventut i va militar a la JNC. Al cap d’un temps va arribar a ser alcalde en una evolució personal combinada amb el treball i els estudis. Es defineix com un home “feliç” de fer la feina que fa, que s’alça cada matí amb ganes de fer coses. Creu que només es pot ser alcalde si un ho vol ser. No s’ho pot prendre ningú com una obligació, sinó com un “fer el que a un li agrada fer”.
El conductor li pregunta per com va arribar a ser alcalde.
Marc Solsona explica que Mollerussa és una vila en què CiU sempre hi guanyava. I ell era militant i participant de les seves candidatures. El Sr. Grau, conseller d’Agricultura, era de la localitat, com també el president de la Diputació. Mollerussa sempre ha tingut gent potent en diversos llocs de responsabilitat, però CiU va perdre les eleccions el 2007 i van guanyar els socialistes.
El desembre de 2010, a pocs mesos de les eleccions municipals, l’alcaldessa socialista va amenaçar amb deixar l’alcaldia si no li aprovaven un crèdit municipal que hauria augmentat el deute. Ella creia que l’oposició no es posaria d’acord, però Solsona va convocar la gent del partit i va proposar-los recuperar l’alcaldia. Finalment, sense moció de censura, es va recuperar perquè hi va haver acord entre tota l’oposició, que era majoritària. I Solsona va demanar poder ser candidat també en les següents eleccions, que va guanyar amb majoria absoluta. Va ser la primera de tres majories absolutes.
També és secretari general del PDeCAT, una força que encara vol ser municipalista i puntera a Catalunya. Diu que “la política són idees” i que de vegades es perd de vista que no només és un instrument per fer currículums personals per ressituar-se. Prefereix arriscar amb les seves idees que guanyar amb les idees d’un altre, perquè la política és un bumerang. I si un no és conscient del que fa, acabarà “llepant”.
La política són idees i a vegades es perd de vista que no només és un instrument per a fer currículums personals
Recorda que és el primer alcalde de Catalunya que va haver d’anar a declarar preventivament el 19 d’octubre. I una de les 17 persones polítiques de Catalunya que va estar a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés que estava sent investigat per ordre judicial pel cas Pegasus. Creu que molts polítics han volgut patrimonialitzar l’1 d’octubre i la repressió, però que ell, igualment implicat, creu que les coses es poden fer d’una altra manera.
Va ser diputat per CiU i després va ser parlamentari per Junts pel Sí. I quan es va produir el 155 ja no hi va tornar a haver un Junts pel Sí, amb ERC per lliure i PDeCAT amb Puigdemont va construir Junts per Catalunya, que havia de ser la marca electoral de PDeCAT.
Però poc a poc, alguns sectors volen que Junts x Catalunya deixi de ser marca electoral i esdevingui partit polític. És aleshores quan molta gent sense partit s’hi suma i d’altres que ja estaven bé al partit on estaven. És el cas de Marc Solsona, que es va mantenir fidel a les idees del seu projecte, malgrat ser un argument ja minoritari.
Solsona explica que va prendre la responsabilitat de portar endavant aquest “reducte” com denomina el centre amb sentit de país a Catalunya. I que prefereix ser d’aquest partit que no pas passar a un grup de persones que “no saben què volen ser”.
El conductor pregunta sobre el cas de Xavier Trias, que sí ha aconseguit un acord amb Junts.
Solsona diu que Xavier Trias representa molt més el que ell mateix representa i creu que el problema no és seu, entén que PDeCAT s’identifica més amb Trias que amb altres perfils de Junts. I que sabent que és la capital del país i que hi ha una voluntat de canvi “anti-Colau”, que no podien aguantar com a partit “frases que no són certes”, com ara que Laura Borràs no és presidenta de Catalunya per culpa del PDeCAT.
El conductor pregunta si en aquesta legislatura ha pogut culminar el programa, atesos els mesos de la pandèmia.
Solsona diu que li han quedat algunes coses per fer. En el seu cas, diu que “fem propostes de govern que es puguin avaluar, i no pas programa electoral”. De les propostes en fa plans i, concretament, en va fer 135 en les darreres eleccions. D’aquestes, un 19% no estan executades, un 20% en curs i un 61% que ja han estat concloses. En aquesta llista del no executat hi ha de tot, diu. Poden ser petits programes o estratègies importants, com ara l’ampliació del CAP de Mollerussa i d’altres grans obres, que computen com un projecte sol, però amb gran impacte.
fem propostes de govern que es puguin avaluar, i no pas programa electoral
La pandèmia va fer mal a tothom, diu. També als ajuntaments, que els va fer canviar de prioritats. I diu que les oposicions s’han oblidat que hi ha hagut una pandèmia, a l’hora de criticar l’obra dels governs, que han tingut menys mesos per gestionar el seu programa i han hagut de treballar el doble en entorns de crisis imprevistes i contradiccions.
Recorda també que les governances en aquells moments van quedar molt tocades, i que el Govern de Catalunya només donava indicacions, però cap autoritat als municipis, quan els alcaldes són els darrers responsables legals de la salut dels municipis. En aquest sentit, es queixa que han rebut pocs recursos de gestió per establir programes i que entre les institucions polítiques no hi ha hagut prou respecte.
Recorda que a Lleida només hi ha un municipi més gran de 20.000 habitants i que la resta són força petits, i que no obstant, s’hi van aplicar els mateixos barems per a tots. Això demostra un desconeixement de la realitat del territori, perquè no es va ser capaç de discriminar positivament les diverses realitats. Es manifesta molt “emprenyat” perquè l’Ajuntament està per servir la ciutadania, però per temes legislatius, la burocràcia ha augmentat molt i el ciutadà ja no està al principi de la cadena de servei, sinó al final: “ara el més important és l’expedient, el tràmit i les validacions. No pas el que necessiten els ciutadans”. Però això no és el mateix a l’hora de pagar, on el ciutadà sí que paga el primer de tot… “Ens hem convertit en una administració que ha perdut la gènesi d’allò pel que va ser concebuda. I cal que hi pensem tots: acadèmics, polítics, ciutadania…”, ha dit.
El risc de tot això és la desafecció i la rebel·lió. O el sistema torna a posar el ciutadà en la primera part de la cadena, o el problema es fa més gran i es tensa la corda. I si això segueix més, “l’alcalde acabarà sent un mer relacions públiques”, ha dit.
El conductor pregunta si la digitalització ajuda en això.
Solsona diu que la digitalització està cada vegada més present, però que és una arma de doble fulla, perquè tot està molt controlat, però no agilitza la burocràcia, perquè al ciutadà se li dona el servei molt al final del procés regulatori. També diu que a Espanya es va legislar pensant que “todo ladrón piensa que todos son de su misma condición” i que els procediments acaben sent impossibles o feixucs en el millor dels casos.
El conductor demana al convidat que faci una descripció de la localitat de Mollerussa.
Solsona explica que és un municipi de 15.000 habitants, la quarta de les terres de Lleida i capital de comarca. Situat de manera “fantàstica”, en un terme de 7 km2, petit, però amb molt de teixit industrial, amb cinc empreses potents en sector lleter, paperer, formigó, fruita i escorxador. Que això alimenta un sector comercial proveïdor important i que moltes persones hi van a treballar. Es troben a 20 minuts de Lleida i a una hora i mitja de Barcelona.
Diu que no hi ha la mateixa distància (en temps) de Barcelona a Mollerussa que a l’inrevés. També vol ser una terra ben connectada i amb bona qualitat de vida, amb feina i molt poc atur. Però també hi ha un índex d’immigració proper al 32%, amb 67 nacionalitats diferents i una important gestió de la diversitat. Diu que sempre hi ha hagut fires importants, com la de Sant Josep, o els vestits de paper i que han combinat l’activitat industrial amb la cultura.
La següent pregunta s’interessa per saber si la sequera és el gran enemic de la ciutat.
Solsona ho confirma. I diu que també ho és de totes les terres de Lleida. Recorda que el 2005 ja es van haver de portar vaixells d’aigua a Barcelona perquè la crisi era enorme. Ara que s’ha tancat el canal d’Urgell, des de Barcelona, no es veu tan important. I això, diu, no és just.
El tancament del canal significa que els pagesos no podran regar durant la campanya d’estiu i sols es podrà regar per supervivència, per fer que els arbres no es morin. Això significa que la campanya està perduda. Actualment hi ha proveïment per garantir l’aigua de boca i els serveis a la població, però no depenen de l’ACA sinó de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Així que després de la pandèmia, passem a la crisi de l’aigua. Durant la pandèmia a totes hores et posaven una infografia amb el que havia de fer, diu. Ara hi ha una crisi que afecta les 72.000 persones que viuen a l’àrea regable del canal d’Urgell i no hi ha cap mesura ni indicació concreta. Explica que la conscienciació ciutadana al seu municipi és molt gran en quant a la gestió del recurs. Diu que també cal modernitzar el canal d’Urgell per tal que els efectes del tancament no fossin tan dràstics, atès que hi haurà igualment sequeres perllongades al futur.
El tancament del canal d’urgell significa que els pagesos no podran regar durant la campanya d’estiu i sols es podrà regar per supervivència, per fer que els arbres no es morin. Això significa que la campanya està perduda
A més, diu que ara s’ha “descobert” que l’aigua és un recurs finit. Diu que amb tota la previsió històrica de pluja en l’àmbit regable del canal, es va fer la proposta de tancament en base a la pitjor dada de pluja del pitjor any. La situació actual és quatre vegades pitjor. Fins i tot si plogués molt ara mateix, la campanya estaria perduda. Pel que fa a la indústria paperera i l’escorxador, diu que no treballen en base a l’aigua del canal, sinó d’uns pous i que tenen garantit per ara el subministrament. Però que aviat poden patir també.
Es el torn de les preguntes del Dr. Miquel Salvador, que pregunta sobre el paper dels ens supramunicipals en la gestió de Mollerussa.
Solsona diu que està a favor del mapa actual de distribució de Catalunya. En realitats com la del Pla d’Urgell és important tenir un ens que mancomuni serveis com ara la brossa, o els residus. El problema és que el Consell Comarcal no factura i es finança des dels ajuntaments, per tant té un marge de maniobra concret, com a prestador de serveis de caràcter polític.
Diu que cada vegada hi ha una onada més gran de gent que pensa que la política és tòxica i això fa que aquests ens supramunicipals siguin més tècnics i menys polítics, de manera que el pes polític queda en mans dels consells d’alcaldes. Ell diu que la política la fas o te la fan i que més enllà de si els alcaldes són millor o pitjor vistos, la gent els ha votat, i tenen el poder per a això. Per tant, reivindica el mapa, sempre i quan tingui el component que els polítics puguin fer de polític.
No creu que tots els polítics siguin iguals. I creu que la política es tornarà a prestigiar només des del món local.
A més diu que ja no existeix el Consell Comarcal del Barcelonès, per exemple, perquè no tenia sentit quan ja existia una AMB. En canvi, a Mollerussa, es necessita des del moment que va existir la comarca.
També creu que hi ha un factor identitari al país i que el fet comarcal n’és una part. Ell se sent més de la comarca del Pla d’Urgell que de la Diputació de Lleida. Se sentiria més identificat amb una vegueria de les Terres de Ponent. Però això requereix diners que ara mateix estan en mans de les diputacions. I caldria passar aquests recursos a les vegueries. Però creu que el debat és tècnic.
Miquel Salvador pregunta quina conseqüència té per a un ajuntament assumir competències que no li toquen.
Solsona clarifica que els ajuntaments viuen tres realitats. Una és allò que han de fer. L’altra és el que acaben fent. I la tercera és el que la gent pensa que han de fer. I que aquestes expectatives s’acumulen com la “lasanya”.
En municipis de menys de 20.000 habitants no hi ha competències per donar serveis socials. Abans de la pandèmia els ajuntaments feien el que podien, sovint a través d’ajuts directes. Però ara ja no és possible, i que calen informes del consell comarcal, que són l’òrgan competent. Per tant el seu municipi té poc marge de maniobra i això fa que la gent s’empipi, perquè no ho entén ni té la necessitat d’entendre-ho.
Salvador pregunta sobre l’aparell administratiu de l’Ajuntament de Mollerussa i el paper de secretaris i interventors.
Sobre el primer diu que hi ha 150-170 nòmines. Però això inclou administració, policia, escola de música, piscines, pavellons, etcètera. No només l’edifici i les oficines centrals.
En quant a la segona pregunta diu que hi ha intervenció i busquen un secretari. Però explica que hi ha competència entre ajuntaments, perquè no hi ha reglamentació i que el seu secretari fins ara, va ser fitxat per l’Ajuntament de Lleida. Afirma que hi ha una mancança brutal d’aquests perfils i que cal habilitar funcionaris específicament, perquè la llei demana cada vegada més tràmits i fenòmens com els fons Next Generation impliquen més complexitat administrativa.
Conclou que de vegades cal complir la norma, però solucionar problemes de manera creativa.
La següent pregunta s’interessa per la xarxa de col·laboració amb empreses públiques i consells comarcals.
Solsona diu que quan apareix algú que demana municipalitzar l’aigua, li recorda que l’aigua ja és municipal i que l’únic que cal saber és qui la gestiona. Ell, diu, que estudia servei per servei per veure qui el gestiona millor i que ara mateix gestiona la jardineria directament, però que ha estat externalitzada fins ara. Altres serveis, depèn del cas. En tot cas, hi ha una xarxa col·laborativa amb diverses entitats i associacions, segons el projecte: Agrupem (assoc. d’empreses per educació i formació professional) o entitats de gent gran. El seu projecte seria poder acompanyar les persones des de la infantesa fins a la vellesa, cobrint totes les necessitats.
S’obre un torn de preguntes dels alumnes.
Un alumne pregunta sobre la cadena de transmissió de les ordres dins de l’Ajuntament.
Solsona explica que primer li ha d’arribar la informació per tal que ell pugui prendre una decisió. Normalment la informació li arriba al regidor de l’àmbit corresponent. I si ho pot resoldre directament, ja no li arriba a l’alcalde. Normalment, quan l’alcalde se n’assabenta és perquè el tema s’ha encallat. I és quan decideix directament. I si es tracta d’un tema que no requereix expedient administratiu, aleshores es fa sense més dilació.
El mateix alumne pregunta com pot un ciutadà informar el seu ajuntament d’un problema.
Solsona diu que hi ha diversos mecanismes. Un és fer una incidència a través d’instància. L’altre és a través de l’e-Agora, una aplicació digital premiada, que permet enviar les incidències.
El mateix alumne pregunta sobre com creu que es podria descentralitzar el poder polític en els municipis.
Solsona diu que la clau de tot està en els diners i el finançament. Mentre no tinguin poder propi, els ajuntaments depenen d’altres actors. També les lleis que marquen el nivell de 20.000 habitants per tenir autonomia podrien ser revisats.
Un altre alumne s’interessa per l’estat dels Fons Next Generation a Mollerussa.
Solsona diu que li han donat molt pocs fons a Mollerussa. I que ha estat una “gran cortina de fum”, perquè “han venut la idea de que salvarien els propers 10 anys de tots els municipis, però s’acaben inventant fons per ciutats de menys de 5.000 habitants i fons per a ciutats de més de 20.000 habitants” que excloïen Mollerussa. O inversions en què l’IVA no entrava dins de la subvenció quan suposa un 21% de la inversió. Molts ajuntaments han renunciat a inversions ja fos per terminis d’execució o bé per incapacitat d’assumir l’IVA.
Cada municipi que rep fons europeus, de manera directa o indirecta, pot ser objecte d’una inspecció que s’han deixat allà. Per tant, la pluja de milions pot ser un maldecap addicional.
Una alumna pregunta sobre l’agricultura i la plaga de conills. I si a nivell municipal hi tenen alguna competència.
Solsona recorda que a la comarca hi ha el problema, però que al terme de Mollerussa no, pel fet que és un terme petit. Explica que participen en totes les comissions locals implicades i reconeix que és un problema seriós.
La mateixa alumna li pregunta si no li sembla indignant que es garanteixi l’aigua al sector terciari català i no pas a l’activitat agrària.
L’alcalde de Mollerussa hi està completament d’acord. I diu que la gent de Lleida té el mateix dret que els demés a guanyar-se la vida. Catalunya, recorda, té un 90% de territori que és rural i això no vol dir agrícola, sinó molts altres sectors econòmics importants. Se sent indignat que sempre es vegi el sector primari com a menys important i mancat de respostes. Igualment diu que el sector primari hauria d’anar, progressivament, esdevenir terciari, amb la gestió de l’entorn com a font de noves economies.
Un alumne pregunta com es crea una llista electoral en un municipi com Mollerussa.
Solsona diu que hi ha diferents models de fer-ho i que el seu és molt directe, ja que és ell mateix com a cap de llista qui la confecciona. Diu que anteriorment el candidat feia la llista i el partit la hi aprovava. Ara ja no. Altres partits, com la CUP de Mollerussa, ho fan assembleàriament.
En el seu criteri, el que fa és valorar la feina de cada regidor i quina opinió li arriba de la gent sobre aquestes persones i què vol transmetre a la llista. Explica que aquestes eleccions es vol presentar perquè hi ha hagut la pandèmia i no volia marxar sense acabar el projecte. No obstant, en la resta de la llista volia mostrar molt de canvi i renovació.
Un altre alumne demana alguna recomanació general pels estudiants de Ciències Polítiques que vulguin entrar a l’Administració.
Solsona diu que hi entrin, i que tothom té dret a equivocar-se, de manera que pot entrar en un partit i moure’s cap a un altre. També recomana que facin el que vulguin fer, sense buscar un itinerari específic. No s’ha de fer política per arribar a un lloc, sinó per treballar pel moment.
Un alumne pregunta si, com a congressista i parlamentari pot diferenciar el tipus de política: municipal, nacional i estatal.
Solsona diu que al Congres dels Diputats, posar malament una coma en un text legal pot canviar la vida. La sensació és que el poder legislatiu és molt fort. Al Parlament, ell voldria que la transcendència fos la mateixa, però manca el poder d’Estat que hi havia al Congrés. “T’adones que falta fortalesa a les institucions” catalanes, diu. Quant a l’Ajuntament, el compara amb una “trinxera” de primer nivell, on tothom coneix el polític i no hi ha distància amb l’elector.
Amb aquesta darrera intervenció, es dona per tancat el diàleg.
