A hores d’ara torna a ser el moment de preguntar-se sobre el sentit de la comarca, el fet comarcal i el seu grau d’arrelament en la societat catalana, vint-i-cinc anys després de la seva recuperació.
La pretensió de les lleis d’ordenació territorial dels anys vuitanta, pel que fa al fet comarcal, se’ls hi atribuïa la voluntat de ser la solució de la insuficiència del petit municipi com a àmbit de prestació dels serveis públics en una societat avançada.
No cal però oblidar que la comarcalització ha estat una reivindicació del catalanisme polític per estructurar el territori des de les seves referències geogràfiques, i les seves arrels històriques que és tant com dir els seus senyals d’identitat.
La idea amb la qual es van implantar els Consells Comarcals comportava la futura desaparició de les diputacions provincials i la reducció de l’àmbit competencial i del paper institucional de les mancomunitats; cercant en el primer cas apropar a un àmbit concret del territori l’acció de govern supramunicipal als ciutadans i atorgar un nivell molt més alt de representació i participació dels ajuntaments de les seves demarcacions; pel que fa a les segones, hi havia en l’ànim del legislador, reduir les entitats voluntàries traspassant als consells comarcals tot el que fos d’interès comarcal o fins i tot supramunicipal.
Les assenyades previsions normatives no han estat acompanyades d’una ferma voluntat política. Efectivament no es tracta només de disposar de més o menys diners, sinó de complir amb les determinacions normatives. Només un únic exemple entre d’altres que es poden escollir: la conversió de serveis locals en comarcals permet de donar solucions com és ara recollida de brossa i altres actuacions mediambientals, abastament i sanejaments d’aigües a poblacions, etc… No conec que s’hagi aplicat. També la praxi de la supramunicipalitat que permet buidar tot allò que total o parcialment tenen en comú els municipis, alhora que es potencia el sentit de pertinença: els resultats són a hores d’ara ben migrats.
Preocupa a hores d’ara la pressa per fer reformes a fons, que persegueix l’Estat setmana sí, setmana també, perquè fàcilment pot conduir a la presa de decisions immadures. El paper sempre dóna suport i justificació a qualsevol tipus de decisió fins i tot les precipitades.
No s’hi val a suprimir municipis perquè si. La insuficiència del petit municipi no es resol amb el seu avortament i desaparició centrifugada des de la centralitat del país.
Sóc partidari de mantenir com a senyal d’identitat el fet comarcal. Una vila no és només una unitat de cost que, si no és econòmicament viable, s’ha de suprimir, és un poble, un fluxe de vida amb una història arrelada a un territori que serveix a la resta del país al que pertany.
El cos social i les persones aguantem allò que aguantem, no més. Que consti que tots i cadascun estem disposats al sacrifici si tenim un horitzó clar i esperançador.
Anorrear municipis és una solució de ciutat i de papers, no el sentir de la gent.
És una resposta unilateral i sense cap mena de consens.
Joan Sala Morell
SMS advocats
