Aprofitant la seva visita recent a Barcelona, amb motiu d’una conferència, hem entrevistat el president de l’Intelligent Community Forum, una xarxa mundial de ciutats i regions que té la missió d’ajudar les comunitats a aprofitar les tecnologies de la informació per a crear prosperitat, millorar la qualitat de vida i solucionar els reptes de la moderna governança.
“Això és molt més que posar Internet wi-fi per tot arreu. Es tracta d’ajudar a fer-lo servir. Ajudem les comunitats a crear les pròpies estratègies i plans per a esdevenir comunitats intel·ligents”
“Quan la gent de talent aprèn a aprofitar les infraestructures intel·ligents és quan es pot ajudar els altres membres de la comunitat. A això ho anomenem “igualtat digital” o “inclusió digital””
“Si tens bon lideratge i bona governança, pots definir uns bons objectius de sostenibilitat, desenvolupament econòmic i cultural. I també pots generar confiança i oportunitats per a la inversió”
“La privacitat i la cíber-seguretat són problemes realment importants dels quals cal ocupar-se. Amb la nova “Internet de les Coses”, quan els objectes domèstics es connecten a la Xarxa, cada aspecte de la vida personal serà més complicat”
“En una petita ciutat rural van mecanitzar la producció agrària fins al punt de no necessitar mà d’obra. La gent va començar a marxar i van deixar de ser pròspers. Finalment, van canviar el xip”
Vostè ha vingut a Barcelona a parlar-nos del concepte de les “smart cities” i de les “intelligent communities”
La idea ja té uns deu anys. La van desenvolupar en l’àmbit de la indústria, perquè és un concepte que “ven”, especialment entre els gestors polítics de tot el món. Però també representa noves oportunitats de solucionar problemes que afecten qualsevol ciutat: congestió de tràfic, atur, despoblació, necessitat de desenvolupament econòmic. Figuri’s la importància que això té en països com la Índia.
Segur que molta. Allà hi viuen milions de persones amb molta pressió demogràfica.
Allà s’hi volen crear cent ciutats intel·ligents. I a la Xina estan en procés de fer-ne dues-centes més. Cada dia que navegues per Internet apareix una nova ciutat dient que vol esdevenir una “smart city” i nosaltres estem intentant educar la gent sobre com fer-ho bé. Això és molt més que posar la Internet wi-fi per tot arreu. Es tracta d’ajudar a fer-lo servir correctament. I el que fem, en aquest sentit, és ajudar a les ciutats a desenvolupar les seves pròpies estratègies i plans per a poder esdevenir “smart cities” que puguin ser gaudides per comunitats intel·ligents.
Així doncs, l’educació és un component crític per a vostès.
En molts llocs la gent no sap, per exemple, com aprofitar les infraestructures intel·ligents per innovar. Per llestos que siguin, els cal que algú els ho ensenyi. Quan la gent amb talent aprèn a aprofitar les infraestructures intel·ligents, és quan s’és capaç d’ajudar els altres membres de la comunitat. A això li diem “igualtat digital” o “inclusió digital”. Però si no es tenen els recursos per a fer-ho, no és possible.
Quin és el paper de la política en aquestes comunitats intel·ligents?
La política pública té una gran importància en tot això. Si disposes d’un bon lideratge i una bona governança, pots definir uns bons objectius de sostenibilitat, de desenvolupament econòmic i de desenvolupament cultural. A la vegada també pots generar confiança i oportunitats per tal que, per exemple, hi hagi inversors que vulguin venir a la comunitat i posar-hi els seus diners per a fer-te créixer. I els ciutadans en són part: quan es dissenyen bones polítiques, quan es fa partícip a la gent, és quan tots volen quedar-se i contribuir. Ningú vol marxar.
Que una ciutat es converteixi en “smart” té a veure amb el volum de població? Existeix una massa crítica necessària de gent?
Ser una gran ciutat no garanteix necessàriament que pugui convertir-se en “smart”. Hi ha grans ciutats amb grans problemes. A algunes les hem pogut ajudar amb la tecnologia. Per exemple: hem millorat els seus sistemes de circulació, o hem fet que la gent hi pugui treballar de manera distinta, des de casa. Però això no sempre funciona en tots els sectors. Encara hi ha moltes empreses que no tenen confiança en què els seus empleats treballin des de casa de debò. Així que la tecnologia no és sempre suficient. També hem observat casos en què la implantació d’Internet de banda ampla en zones rurals ha evitat la despoblació del camp i la marxa de gent cap a la ciutat buscant treball o ocupació.
Són grans avantatges.
També hi ha moltes ciutats del món que no tenen avantatges de cap mena per la seva situació geogràfica. Però gràcies a la Internet la seva gent pot treballar en moltes coses noves. Sap? Les Nacions Unides diuen que l’any 2050 el 70% de la població del món viurà en àrees urbanes. Això serà inèdit. Però hi ha maneres de revertir el procés si som capaços de donar noves oportunitats a les comunitats més petites i oferir estils de vida nous i alternatius.
Ens en pot posar algun exemple?
A Stratford, Ontario, al Canadà. És una ciutat de 30.000 habitants a l’oest de Toronto. Una localitat tradicionalment dedicada a l’agricultura i al manteniment de trens, perquè allà hi havia hagut un gran node ferroviari. Però el tren va marxar i el que van fer va ser aprofitar el nom de la seva ciutat per a créixer dins de la indústria de les arts i del teatre a nivell internacional.
Esperi: Stratford, a Anglaterra, és la ciutat natal de William Shakespeare.
Exactament. I, com a conseqüència, van crear un gran festival teatral i una sèrie de projectes al seu voltant. Allò no era prou, perquè era una activitat estacional. El que ells volien era fer activitats tot l’any. L’alcalde va venir a una de les nostres conferències i va escoltar el testimoni d’altres ciutats de la nostra xarxa. Va començar a coordinar els seus veïns per a crear un entorn de treball col·laboratiu per a aprofitar les tecnologies. Van crear un hospital, negocis, indústria del teatre, empreses de mitjans de comunicació i una universitat especialitzada en la comèdia. Van generar negoci per a tot l’any.
Algun altre exemple de transformació en ciutat intel·ligent?
El de Mitchell, a l’estat de Dakota del Sud, a Estats Units. És una ciutat de 15.000 habitants en mig del no res. Poques persones n’han sentit a dir res. Com a molt té l’atractiu de tenir el primer “Palau del blat de moro”, en homenatge a la seva activitat agrària. El més interessant és que durant molts anys van ser grangers i pagesos. Van invertir moltíssim en mecanització per a les seves explotacions i, de cop, van deixar de necessitar mà d’obra. Així que els més joves van haver de marxar a altres llocs a buscar feina. Va deixar de ser una ciutat pròspera, tot i guanyar-se la vida. Finalment van canviar l’estratègia: van crear noves oportunitats aprofitant els sistemes de banda ampla i les connexions sense fils. Van atraure noves companyies i a estudiants d’enginyeria agrària. Es van tornar un “hub” educatiu i avui en dia tornen a ser una comunitat ascendent. Què li sembla?
Molt bon exemple. Algun més?
A Europa, la ciutat holandesa d’Eindhoven. Vostè sabrà que va ser la seu de la Philips fins que el centre de comandament va marxar d’allà i es va produir una gran crisi: tothom a la ciutat treballava per a la Philips. Doncs bé: el quarter general va marxar a Amsterdam i van quedar mol mal parats. Així que van generar una estratègia disruptiva, anomenada “Brain port” (o “port del talent”). Ara resulta que a Holanda hi ha tres ports de referència: l’aeroport de Schipol, el port marítim de Rotterdam i el port del talent d’Enidhoven. El que van fer va ser crear un sistema d’emprenedoria a partir de la tecnologia que havien acumulat amb els anys i a partir del talent dels exempleats i exproveïdors de la Philips. Aquestes persones podien haver estat competidores entre elles, però van decidir-se a cooperar.
Així que van combinar tecnologia amb estratègia i amb cooperació i es van tornar una comunitat intel·ligent.
Exacte. I a més van invertir fort en educació. Tots es van preparar per a imaginar-se com innovar i crear noves empreses. Van crear associacions entre el sector públic i el privat, es van centrar en la sostenibilitat, en bones pràctiques. Aquesta va ser una gran història d’èxit a Europa.
Hi ha qui critica la tecnologia per allò de la pèrdua de privacitat. Què li diria vostè a aquestes persones?
Doncs que la privacitat i la cíber-seguretat són problemes realment importants, dels que cal ocupar-se. Amb la nova “Internet de les Coses”, quan els objectes domèstics són capaços de connectar-se a Internet i cada aspecte de la vida personal està connectat a la xarxa, això es torna més complicat. La teva informació privada podrà ser fàcilment obtinguda per qualsevol, i venuda comercialment.
A la vegada vostè també veurà que cada cop més la gent es torna més i més explícita sobre la seva vida i que comparteixen més i més aspectes de la seva vida privada a Facebook i les xarxes socials. És molt senzill aprofitar-se de totes aquestes dades, així que cal treballar aquest tema a fons i assegurar-nos que la informació que posem a la xarxa sempre serà protegida.
Vostè té visió de futur. Quins canvis creu, per exemple, que li esperen als sistemes de transport públic de les grans ciutats?
El tema dels vehicles automàtics, sense conductor, és interessant. Crec, però, que les ciutats encara no estan preparades per a rebre’ls. Els planificadors urbans estan començant a tenir en compte aquest tema i a fer algunes proves. Fa poc vaig estar a Singapur i allà sembla que es podria tenir una xarxa de transports urbans completament automatitzada. Però hi ha molts taxis que encara necessiten un conductor humà. Jo no sé si algun dia ho veurem, però si finalment hi ha d’haver sistemes totalment automàtics, caldria redissenyar les nostres ciutats del tot.
En quin sentit?
Moltes places de pàrquing serien innecessàries, perquè els vehicles estarien en moviment continu. Potser la gent tampoc haurien de comprar cotxes en propietat, sinó adquirir-los, o llogar-los, temporalment. Avui en dia ja ho veiem amb les bicicletes i els sistemes de “bicing”. El nivell següent seria entrar en un d’aquests cotxes i dir-los amb la veu on volem que ens portin. Ara bé: estan els nostres carrers preparats? Estan els passos de vianants preparats? No ho sé. Crec que encara ens queden alguns anys, però el més important és que les ciutats ho comencin a pensar ara.
I què em pot dir de l’energia? Seria possible transformar una comunitat en una ciutat del tot verda? O hi hauria interessos per a impedir-ho?
En molts llocs es fan servir sistemes d’incentius, a fi que la gent faci servir energies “verdes” com el vent, la biomassa o la llum solar. Però han de ser sistemes econòmicament sostenibles i no sempre és així. Cal equilibrar les necessitats de la gent amb les necessitats reals. Actualment les persones poden fer aportacions d’energia a les seves comunitats amb subvencions o incentius públics. Alemanya, Austràlia, Estats Units o Canadà ja ho estan fent.
Interessant. Deixi’m que li pregunti sobre una ciutat nostra: Barcelona. Els turistes l’han envaït. Creu que aquest és el preu que hem hagut de pagar per viure en una ciutat pròspera?
Deixi’m que li digui que hi ha moltes ciutats en el món a les que els encantaria tenir els problemes de Barcelona. El turisme és un benefici per a una ciutat. Pot ser tan important com la millor de les empreses i és una de les millors activitats imaginables. Atrau visitants, i aquests atrauen restaurants, hotels, botigues, entreteniment… Són coses que vostès tenen i que altres troben a faltar. I haurien de generar estratègies per a conservar-les.
