Barcelona (ACN).- El pintor i escultor Antoni Tàpies ha mort aquest dilluns a la seva casa de Barcelona als 88 anys, segons han fonts de la família a l’ACN. Tàpies (nascut a la capital catalana el 13 de desembre del 1923) es considera un dels artistes més rellevants del segle XX i la seva obra està exposada arreu del món. Nascut en el sí d’una família burgesa, culta i catalanista, Antoni Tàpies, marquès de Tàpies, és un dels principals exponents mundials de l’informalisme i la seva obra disposa d’un centre d’estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona. Entre els prestigiosos guardons que havia rebut, destaca el Premi de la Fundació Wolf de les Arts, el 1981, i la Medalla d’Or de la Generalitat, el 1983.
Des de ben petit, Tàpies va sentir un amor pels llibres i la lectora. Aquesta predisposició es veu accentuada en la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar als 18 anys, durant la qual inicia els seus tempteigs artístics. Progressivament es dedica amb més intensitat al dibuix i a la pintura, i acaba deixant els seus estudis de dret per dedicar-s’hi plenament. En la dècada dels anys 1940 ja aconsegueix exposar les seves obres, les quals destaquen en la panoràmica artística del moment.
Influenciat i sensibilitzat per la Segona Guerra Mundial i el llançament de la bomba atòmica, Antoni Tàpies expressa des de ben aviat un interès per la matèria, la terra, la pols, els àtoms i les partícules, que es plasma formalment en l’ús de materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de noves tècniques. Les pintures matèriques formen una part substancial de l’obra de Tàpies. L’artista, que té la voluntat que les seves obres tinguin poder de transformar el nostre interior, creu que la noció de matèria s’ha d’entendre també des de la perspectiva del misticisme medieval com a màgia, mimesi i alquímia.
Durant els anys 50 i 60 Antoni Tàpies anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint, una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant. El seu missatge se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material, i no és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata abandonada, una aixella, un peu i d’altres.
Així mateix, l’obra d’Antoni Tàpies ha estat sempre permeable als esdeveniments polítics i socials del moment. A finals dels anys 60 i començament dels 70, el seu compromís polític contra la dictadura franquista s’intensifica, i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Coincidint amb l’eclosió de l”arte povera’ a Europa i el postminimalisme als EUA, Tàpies accentua el seu treball amb objectes, sense mostrar-los tal com són.
A principis dels anys 80, un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya, l’interès de Tàpies per la tela com a suport adquireix una força renovada. Durant aquests anys, realitza obres amb goma-escuma o amb la tècnica de l’esprai, utilitza vernissos i crea objectes i escultures de terra xamotada o de bronze, alhora que es manté molt actiu en el camp de l’obra gràfica. A finals d’aquesta mateixa dècada tàpies reforça l’interès per la cultura oriental i se sent atret també per una nova generació de científics, els quals contribueixen a donar una visió de l’univers que entén la matèria com un tot en un canvi i formació constants.
Les obres dels darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com espiritual- entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament budista, Tàpies considera que un major coneixement del dolor permet fer més dolços els seus efectes i, per tant, millorar la qualitat de vida. El pas del temps, que sempre ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous matisos en viure’s com una experiència personal que comporta un millor autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta.
Durant aquests darrers anys, Antoni Tàpies ha consolidat un llenguatge artístic que tradueix plàsticament, d’una banda, la seva concepció de l’art i, de l’altra, unes preocupacions filosòfiques renovellades amb el pas del temps. La seva pràctica artística continua permeable a la brutalitat del present, a la vegada que ofereix una forma que, tot i la seva ductilitat, roman fidel als seus orígens. En aquest sentit, les obres dels últims anys no tan sols s’inscriuen en la contemporaneïtat, sinó que també són un registre del propi passat de l’artista.
Paral·lelament a la producció pictòrica i objectual, Tàpies ha anat desenvolupant des de 1947 una activitat intensa en el camp de l’obra gràfica. En aquest sentit convé destacar que l’artista ha realitzat un gran nombre de llibres de bibliòfil i carpetes en estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Alberti, Bonnefoy, Du Bouchet, Brodsky, Brossa, Daive, Dupin, Foix, Frémon, Gimferrer, Guillén, Jabès, Mestres Quadreny, Mitscherlich, Paz, Saramago, Takiguchi, Ullán, Valente i Zambrano, entre d’altres.
Així mateix, Antoni Tàpies ha desenvolupat una tasca d’assagista que ha donat lloc a una sèrie de publicacions, algunes traduïdes a diversos idiomes: ‘La pràctica de l’art’ (1970), ‘L’art contra l’estètica’, (1974), ‘Memòria personal’ (1978), ‘La realitat com a art’ (1982), ‘Per un art modern i progressista’ (1985), ‘Valor de l’art’ (1993) i ‘L’art i els seus llocs’ (1999).
