Barcelona (ACN).- L’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) ha mort aquest dimarts a l’edat de 92 anys, segons han informat fonts de l’editorial Empúries a l’ACN . Col·laboradora de diferents publicacions, com el diari ‘Avui’ des dels seus inicis, ‘El Temps’ i Catalunya Ràdio, entre d’altres; és autora de ‘Quan érem capitans’ (1974), ‘Va ploure tot el dia’ (1975), ‘Memòria dels morts’ (1981), ‘Cartes al fill recluta’ (1984) i ‘Jardí enfonsat’ (1995), premi de la Institució de les Lletres Catalanes de prosa no de ficció del 1995, així com ‘Cròniques de comiat’ (2000). Teresa Pàmies era mare del també escriptor Sergi Pàmies i vídua de l’exsecretari general del PSUC Gregorio López Raimundo.
Pàmies també va escriure obres com “Coses de la vida. A ritme de bolero” (1993), “Nadal a Porto” (1995), “La filla del gudari” (1997), “Còniques de comiat” (2000), “Gent del meu exili: inoblidables” (2001) i “L”aventura d”envellir” (2002), o “Conviure amb la mort” (2003).
Entre d’altres distincions, Teresa Pàmies va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1984, la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona l’any 2000, i el premi d’Honor de les Lletres Catalanes de l’any 2001.
Després de la Guerra Civil, Pàmies -nascuda el 8 d’octubre del 1919 a Balaguer- va viure durant molts anys a l’exili en països com la República Dominicana, Cuba i Mèxic, on va viure vuit anys i es va llicenciar en Periodisme a la universitat. Poc abans del 1950, va tornar a creuar l’Atlàntic i es va instal·lar a Praga, on va treballar a Ràdio Praga amb programes en català i espanyol. Posteriorment, es va traslladar a França fins que es va instal·lar definitivament a Catalunya de nou a principis de la dècada dels 70. Poc després del seu retorn de la capital de l’actual República Txeca, va escriure ‘Testament a Praga’ l’any 1971, amb què va guanyar el premi Josep Pla.
Amb motiu de la publicació l’any 2003 de ‘Conviure amb la mort’, Pàmies escrivia que “Conviure amb la mort no és pactar, dialogar, consensuar el dia a dia amb ella. És un forcejament que, a la llarga, guanyarà la mort, però la vida s”enforteix en resistir l”embranzida, en superar una malaltia, en reviscolar l”ànim decaigut, en sentir-se estimat i respectat, i satisfer, de tant en tant, els batecs de la carn i les pretensions de l”ego”.
