Madrid (ACN).- Manuel Fraga Iribarne (Villalba, Lugo, 23 de novembre de 1922) ha mort aquesta nit a l’edat de 89 anys a la seva casa de Madrid, on residia, tan sols tres mesos després d’abandonar la seva activitat política. Una caiguda a principis d’any li va provocar una fractura de maluc que el va obligar a ser hospitalitzat a l’abril. Va ser el principi de la fi de la seva llarguíssima trajectòria política que va arrancar al sí del règim franquista i que el va portar, amb la restitució de la democràcia, a ser un dels pares de la Constitució, a fundar Alianza Popular i a ser president de la Xunta de Galícia, entre altres. En l’última legislatura va ser senador autonòmic per designació del Parlament Gallec.
Fraga ha mot al seu domicili de Madrid a les deu de la nit, segons han informat a l’ACN fonts properes a l’expresident de la Xunta de Galícia. L’enterrament se celebrarà aquest dimarts a les cinc de la tarda al municipi de Perbes, a La Carunya. Segons hane xplicat les mateixes fonts, no hi haurà cap vetlla a càrrec de cap organisme.
Acumulava 60 anys exercint càrrecs públics. La seva carrera política va començar el 1951 quan el règim de Franco el designa secretari general de l’Institut de Cultura Hispànica. De la mà de l’aleshores ministre d’Educació Nacional, Joaquín Ruiz-Giménez Conde passa a ser secretari del Consell d’Educació i posteriorment secretari general tècnic del Ministeri. El 1962 Franco el nomena ministre d’Informació i Turisme, un càrrec que va ocupar fins el 1965 en què va posar en marxa la campanya “Spain is different”, però també la dels “XXV anys de pau” per commemorar la victòria del bàndol nacional el 1939. En aquesta època va justificar l’execució de presos polítics com Julià Grimau, afusellat el 1963, un fet del què mai s’ha penedit públicament, i segons va publicar El País el 2009 també va amenaçar el pare de l’estudiant Enrique Ruano, assassinat per la policia política del règim, perquè abandonés la seva protesta.
Palomares i la Llei Fraga
En el transcurs de la seva trajectòria dins del Règim va posar en marxa la Llei de Premsa (o Llei Fraga) que eliminava la censura prèvia però establia sancions posteriors (fins i tot el segrest de publicacions) per injúries al règim. La normativa va encendre el sector i va suposar la dimissió del director del Norte de Castilla i el segrest del diari ABC el 1966 i del Diario de Madrid el 1968. També se’l recorda per un històric bany per calmar l’opinió pública després de l’accident atòmic a la platja de Palomares. L’accident va tenir lloc el 1966 en caure dues bombes d’hidrògen d’un bombarder nord-americà que van escampar material radioactiu per 226 hectàrees. Fraga va difondre unes imatges seves banyant-se suposadament a Palomares. Posteriorment es va saber que en realitat el bany havia tingut lloc en una platja d’Almería.
El 1969 va cessar com a ministre després de protagonitzar una pugna amb l’equip de Carrero Blanco que el va dur, com a portaveu del govern, a donar publicitat a l’escàndol Matesa on estaven implicats alguns dels seus companys de gabinet. Franco el va situar com a ambaixador a Londres. Poc després va abandonar la política per treballar a l’empresa privada com a director general de Cerveses El Águila. El 1973 va tornar a primera línia quan se situa com a candidat a la presidència del govern, un càrrec que Franco escull a dit. Derrotat, va recuperar el càrrec d’ambaixador al Regne Unit, que va ocupar fins la mort del dictador i que va consolidar la seva admiració pel conservadurisme britànic i pel model de la monarquia parlamentària.
Primers passos en democràcia
Després de la mort de Franco, el 1975 Fraga és nomenat vicepresident i ministre de Governació del govern de Carlos Arias Navarro en el primer govern del rei Joan Carles. El 1976 va pronunciar la històrica frase “el carrer és meu” amb què prohibia que els moviments democràtics es manifestin el Primer de Maig. Sempre va negarque pronunciés aquella frase. Per contra, en aquesta època va mantenir els primers contactes amb dirigents de l’oposició com Felipe González i va permetre que se celebrés el XXX Congrés Confederal de la UGT que elegeix Nicolás Redondo com a secretari general. També va donar suport a la primera amnistia de presos polítics i tot i que es va oposar a la legalització del Partit Comunista, va admetre per primera vegada que caldria fer aquest pas després de les eleccions democràtiques.
Fracassat el seu intent per presidir el nou govern d’UCD, el 1976 va fundar Alianza Popular aglutinant sectors del règim. L’acompanyen Laureano López Rodó i Gonzalo Fernández de la Mora, alguns dels “Set magnífics” amb què queda batejat el seu grup. El 1977 va encapçalar la candidatura d’Alianza Popular a les primeres eleccions democràtiques i va patir un càstig sever. Només va obtenir 16 representants dels 350 de la cambra. La victòria va ser per a la UCD d’Adolfo Suárez. No obstant això va mantenir la seva condició de diputat, portaveu parlamentari i membre de la ponència que va redactar la Constitució Espanyola.
Pare de la Constitució
Fraga passarà a la història també com un dels pares de la Constitució Espanyola. Entre 1977 i 1978 va formar part de la ponència que va redactar el text juntament amb el socialista Gregorio Peces-Barba, Jordi Solé Tura i Miquel Roca. L’aprovació de la Carta Magna va suposar la integració de la dreta conservadora i franquista al nou sistema democràtic. Part de les bases d’Alianza Popular abandonen el partit i el 1979 és el mateix Fraga qui s’aparta momentàniament del projecte convençut que ha estat incapaç de crear una força de dreta moderada alternativa al poder que el Partit Socialista Obrer Espanyol anava aglutinant.
El maig del 1992 Fraga va publicar a ‘El País’ un article on posava de manifest la seva convicció que calia impulsar que les comunitats històriques -Catalunya, Galícia i el País Basc- assumissin la administració única del seu territori, excepte en aquelles matèries que l’article 150.2 de la Constitució considera exclusives, com Seguretat Social, Interior, Justícia i Exteriors. La resta, segons Fraga, havien de passar a l’administració autonòmica. Es tractava, segons l’aleshores president gallec, que aquests governs assumissin la representació de l’Estat al seus territoris, i tot plegat serviria per consolidar millor l’Estat de les autonomies.
Crea Alianza Popular
El 1979, com a cap de llista de Coalición Democràtica tan sols va aconseguir deu escons al Congrés dels Diputats a les eleccions. Dos anys més tard va viure el 23-F des del Congrés i el 1982 va teixir una coalició de centredreta entre Alianza Popular, el Partit Demócrata Popular i el Partit Liberal, procedents de la UCE, que li atorga el 26% dels vots a les eleccions del 1982. Com a cap de l’oposició que li confereixen els seus 106 diputats va buscar una entesa amb el PSOE de Felipe González en els grans temes d’Estat. Va mantenir la seva tasca fins el 1986 en què dimiteix i es retira de la política fins el 1987, quan encapçala la llista d’Alianza Popular al parlament europeu.
El 1989 va impulsar la reconversió d’Alianza Popular en el Partit Popular, una formació liberal, conservadora i centrista que situa José María Aznar com a candidat a la presidència del govern espanyol. L’any següent va guanyar les eleccions a la Xunta de Galícia i va consolidar el seu peculiar gir cap a l’autonomisme. Va revalidar majories absolutes fins el 2005 en què el govern gallec va passar a mans del PSdG i el BNG. El 2006 el Parlament Gallec el va designar com a senador autonòmic i des d’aleshores ha seguit la majoria dels debats de la Cambra Alta. Fraga també va ser autor, o va participar en la seva redacció, d’una trentena de llibres i és el polític espanyol amb més condecoracions i premis acadèmics.
