“Als anys 70, amb en Joan Puigcercós, ens subscrivíem a tota mena de revistes clandestines d’esquerres. Jo sempre posava l’adreça d’en Puigcercós quan em subscrivia, per si hi havia algun problema…”
“La meva teoria és que limitar els mandats a 8 anys estaria bé, però depenent dels llocs la realitat és que s’han d’admetre les excepcions”
“Quan vaig accedir a l’alcaldia, vaig fer un tarjetó innovador, amb els telèfons d’interès de Ripoll: policia, bombers, biblioteca i el meu propi. Tothom el portava a la cartera. Altres alcaldes em deien que estava ben boig. Me n’han acabat trucant 20: com més accessible potser menys et truquen”
“Admeto que he intentat fer alguna cosa que potser no estava prou ajustada, i cal que hi hagi un secretari que vagi advertint-te. Jo intento buscar solucions imaginatives sempre”
“Però a partir del 17 d’agost, quan es va conèixer que el comando terrorista provenia de Ripoll, vam patir un trasbals. Ningú tenia consciència que el fenomen de la immigració fos un focus de problemes”
“Hi va haver risc de crear una sensació de por i jo vaig entomar el repte de no permetre veure un problema més enllà del que hi havia hagut del propi atemptat. Vaig atendre unes 200 intervencions a mitjans amb el missatge: “aquí no hi ha cap problema d’immigració ni de convivència”
La presentació va tenir lloc a la sala 4012, de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF, i va comptar amb la presència de:
Acte seguit dóna inici al diàleg.
DIÀLEG
La motivació per la política em va arribar mentre estudiava Físiques a la universitat. El candidat d’aleshores a l’alcaldia de Ripoll, Eudald Casadesús, em va venir a buscar. En aquell moment jo era una persona que participava en diverses associacions, escolanies, clubs, etc. A banda, des que feia el batxillerat, col·laborava amb Joan Puigcercós i vam muntar un partit mig clandestí, que es deia “Joventuts d’Alliberació de Catalunya”. Eren els anys 70 i ens subscrivíem a tota mena de revistes clandestines d’esquerres de tot arreu. Jo sempre posava l’adreça d’en Puigcercós quan em subscrivia, per si hi havia algun problema… Érem molt amics i teníem inquietuds pseudo-polítiques i d’activisme des de molt joves. En temps d’universitat, jo tornava al poble el cap de setmana a fer activitats, altres companys es tancaven a estudiar. Avui en dia, tinc la sensació que aquest bagatge em va estimular molt a ser polític. El 1991 vaig entrar en política i ja no n’he sortit.
Quan un comença sempre diu que hi estarà pocs anys i prou. Però al cap d’uns anys veus que t’agrada. Jo porto 26 anys actualment en política municipal i segur que els joves pensen que jo sóc un d’aquells que no pleguen mai. No m’agradaria que fos així, tot i que admeto que jo ho pensava d’altres a l’any 1996.
He estat al govern i també a l’oposició, alternant. He viscut tots els papers polítics i això aplica tant al municipi com al Consell Comarcal. Crec que les conviccions i les ganes de treballar pel poble, van pel davant, més encara que el propi partit. Si el que recolzes és positiu per la població, la gent ho entén. Jo no he rebut consignes de partit, tot i estar vinculat. A mi mai m’ha vingut la sectorial o el consell nacional a dir-me què he de fer.
Ripoll és un poble a una hora i mitja de Barcelona, pensant que n’esmerces 40 minuts a l’entrada de Barcelona. La sensació és de llunyania, però estem a prop en temps. És veritat que havíem patit molt fins a 2011, perquè havies de passar pel mig de tots els pobles per arribar-hi. També transmetem una sensació idíl·lica. Sento les vaques, la natura i el vent cada nit. Tenim uns 10.600 habitants i creixent i això és important per als nostres serveis de comerç, cultura i educació.
Sóc una persona molt propera. Tots ens coneixem força a Ripoll i a mi no em fa res que m’aturin pel carrer o em truquin. Jo veig que com més pròxim ets, menys et demanen. Tinc una anècdota: una nit, una senyora va trucar-me a la nit a casa, plorant perquè el seu fill no tenia feina i em demanava que el fes entrar a l’ajuntament. Va ser molt dur perquè em demanava de fer trampes i li vaig dir que no. L’alcalde mai pot participar dels processos de selecció de personal. Em va deixar de parlar. Va ser molt dur.
Tres anècdotes. La primera és que quan jo era regidor jove, amb 22 anys, vaig dir que volia fer moltes coses. El funcionari em va dir: “tu vols fer moltes coses, però només hi seràs quatre anys i jo hi seré més temps que tu”. Ara, després de 26 anys, ja no m’ho diuen.
A l’ajuntament hi tenim unes 110 persones, comptant-hi brigades d’obres, neteja, policia, administratius, esport, turisme, museus, etc. A part, tenim 50 persones més en una institució geriàtrica assistencial que és una fundació de l’Ajuntament. I un consorci de benestar social que fan seguiment d’infants, gent gran, violència domèstica, etc. que són 50 persones més. Per damunt hi tenim el Consell Comarcal, el transport escolar, la gestió dels municipis, la dels residus, etc. que presten ajut als pobles veïns.
El nostre és un municipi amb un nivell baix de població immigrant. Estem al voltant del 9%, en total, un miler de persones. D’elles, unes 600 són del nord d’Àfrica. A priori, això no feia pressentir cap problema d’integració. A més, aquestes persones no es concentren en determinats barris o nuclis, sinó que es distribueixen en diverses zones. Fins aquí cap problemàtica.
Hi ha coses que no sé gaire bé. Però com a representant de JxC, crec que hem d’exercir el pes dels 70 diputats obtinguts en les eleccions. Haurem d’actuar responent a la democràcia i complir el que han demanat els ciutadans, complint el Reglament i com calgui, però si féssim una cosa diferent, estaríem desobeint la màxima de la democràcia.
COMENTARIS I PREGUNTES DELS PRESENTS
Una alumna (Ariadna): ha parlat dels fets de Ripoll. Hi va haver una acció municipal molt consistent i això mostra com el municipalisme té molt més pes del que pensàvem. Es diu que els municipis seran els nuclis polítics del s. XXI. Creu que accions com la lluita contra el terrorisme i altres s’haurien d’impulsar més des del món municipal?
Munell: Tenim proximitat. Però no tenim tota la informació. Jo m’he queixat a les autoritats dient-los que si sóc responsable de l’economia social i la convivència, no puc lluitar sense tenir la informació. Em va saber molt greu conèixer dos mesos després de l’atemptat que l’imam havia estat un confident del CNI i que les autoritats havien vingut a fer el dol allà, però no van dir res.
Un imam és una figura a la que no se li demanen coses com sí se li demanen als mestres i monitors d’escoles: és a dir, antecedents penals i altres requisits. Crec que l’estat ha de ser adult i posar les coses al seu lloc. Si som alcaldes corresponsables ho hem de ser amb la màxima informació.
El municipalisme pot empoderar la participació social però només si té totes les eines: informació, finançament i demés.
Un altre alumne: la feina d’alcalde és constant. Com es compatibilitza amb la feina de diputat al Parlament?
Munell: Has de buscar fórmules. Uns dies has d’estar al Parlament, anant amunt i avall amb el cotxe, i cal demanar als companys regidors que em supleixin en alguns moments en la feina municipal. Jo no hi sóc durant dos dies a la setmana, però la implicació dels companys i el telèfon supleixen moltes coses. A banda, porto dos anys al Parlament i si hagués vist que no podia ser alcalde, ho hauria deixat. Primer que res, sóc alcalde.
Ripoll, com a ciutat petita, encara té una mica de personalisme. Quan algú té un problema vol anar-li a dir a l’alcalde, i no a cap regidor. Això ho hem de gestionar una mica, donant més valor a les regidories.
Una altra alumna: em pot explicar com és la gestió actual de les famílies directes dels terroristes, que són víctimes emocionals també de l’atemptat?
Munell: Vam oferir-los d’entrada un servei d’atenció psico-social. Alguns mitjans van titular que “l’alcalde independentista ofrece ayuda a las familias de los terroristas”. Però els vam donar suport psicològic per superar el trauma. I, de totes les famílies, només n’hi havia una que necessitava ajut de serveis socials. Les altres no tenien necessitats econòmiques. I aquests ajuts segueixen igual.
Hem donat ajut a nivell veïnal, a tots els veïns de l’escala de les famílies afectades, a les escoles on hi ha alumnes germans dels terroristes… Hem fet una estratègia molt laboriosa i que no ha transcendit. Crec que com a societat hem estat capaços de seguir anar a comprar, a l’escola o al futbol sense victimisme, estigmatització o senyalament.
Com a anècdota, vam fer un partit de futbol solidari amb el Girona, per recaptar per les víctimes. L’esport és una eina d’integració humana. Després del partit, em va trucar una mare per queixar-se de que els donàvem els diners als “de fora”. Vaig tenir feina a convèncer-la de que no eren persones “de fora”, sinó “de casa”. L’endemà em va trucar i es va retratar. El seu fill, que jugava al futbol, va portar un amiguet a casa, que es deia “Moustafà” i que jugava al futbol amb ell. Això no es treballa amb un titular de premsa, sinó fent feina de base.
|
La notícia en altres mitjans:
.
.
.
.
.
.
.
.