La primera dona alcaldessa de Barcelona és, per molts motius, un dels personatges polítics del moment i una de les entrevistes més sol·licitades per tots els mitjans. La seva irrupció en la política de primer nivell s’ha produït de manera diferent a la de la majoria dels alcaldes i alcaldesses: fins fa poc no militava en cap partit, ni tampoc, ens diu, s’ho plantejava. Però el context de crisi i emergència social va motivar-la a traslladar la seva militància cívica al terreny institucional. Avui Ada Colau ens rep per primera vegada.
“No m’he plantejat ser candidata a presidenta de la Generalitat”
“Crec en el municipalisme com a lloc des del qual cal defensar la democràcia”
“L’activisme social ha demostrat en moltes ocasions que va per davant de les institucions. Per exemple, en el dret a decidir, en el dret a l’habitatge…”
“Una de les coses que aprens quan no vens de la política institucional és que, a banda dels interessos de ciutat, també hi ha interessos de partit”
“Molts crítics havien dit que “quan arribés la Colau a l’ajuntament seria el caos i s’enfonsarien les finances i tothom fugiria de la ciutat”. I crec que ha estat tot el contrari”
“La situació financera és bona, el que passa és que tenim la maleïda ‘Llei Montoro’ que limita l’autonomia dels ajuntaments i hem de buscar fórmules per a poder destinar el superàvit a aquells que més ho necessiten”
“L’experiència de l’activisme social et dóna un coneixement directe no sols de la realitat, sinó sobretot de la gent que ho passa pitjor”
“Quan estàs en l’activisme tens una visió més parcial perquè toques un tema en concret. En canvi, com a alcaldessa, la visió és molt més general”
“Hi ha molt bons professionals a l’ajuntament, que s’identifiquen amb la ciutat i que tenen una gran vocació de servei públic”
“Quan vam arribar ens vam trobar amb un creixement dels allotjaments turístics de més del 18% en els darrers 4 anys. En alguns barris hi ha tres vegades més llits per a turistes, que per a veïns i veïnes”
Li pregunto d’entrada: li agradaria ser candidata a la presidència de la Generalitat en un futur?
No m’ho he plantejat en absolut. No m’imagino res de més important, ni de més meravellós, ni de més apassionant, que ser alcaldessa de Barcelona. M’he presentat per a alcaldessa, hi ha moltíssima feina a fer a l’ajuntament. Crec en el municipalisme com el lloc des del qual cal defensar la democràcia. Mai m’he plantejat que l’alcaldia fos un pas cap a un altre lloc. Ara mateix no penso en res més que no sigui l’alcaldia de Barcelona.
Vostè prové de l’activisme en la defensa de drets humans tan fonamentals com el dret a l’habitatge. Li donen aquests orígens una visió més propera de les necessitats del ciutadà?
Amb tota la modèstia, perquè assumeixo que a les institucions i a l’ajuntament de Barcelona hi ha hagut molta gent molt bona treballant en aquests temes, he de dir que en els darrers anys s’ha produït un distanciament de les institucions amb la ciutadania. I és cert que l’experiència de l’activisme social et dóna un coneixement directe no sols de la realitat, sinó sobretot de la gent que ho passa pitjor. Hi ha gent que es troba en situacions de vulnerabilitat màxima i que s’ha sentit abandonada per les administracions. Jo no tinc la vareta màgica ni la raó, però l’activisme social ha demostrat en moltes ocasions que va per davant de les institucions. Vegi’s en el tema del dret a decidir, en el de l’habitatge, en l’organització de la ciutadania sense recursos…
Alguns podrien pensar que l’alcaldessa ha deixat de ser activista. Què els diria?
Que jo em sento la mateixa persona, sobretot perquè el que no han canviat són els meus objectius, la meva raó d’estar aquí. El que em motiva ara és exactament el mateix que quan feia activisme social: fer una societat més justa, que posi la vida de les persones en el centre de les prioritats i de les polítiques. Busco una regeneració democràtica que millori les institucions per tal que, realment, estiguin al servei de l’interès general.
En tot cas, el que sí que canvien són les responsabilitats i el paper que et toca fer. Quan estàs en l’activisme tens una visió més parcial perquè toques un tema en concret. En canvi, com a alcaldessa, la visió és molt més general. Cal escoltar i entendre gent que no coneixies i que tenen demandes diferents a les que tu coneixies. Ara cal ser més dialogant i posar-se en el lloc de l’altre.
Passar de no tenir responsabilitats polítiques a tenir-ne tantes com en té una alcaldessa de Barcelona és un gran canvi. Com va viure els seus primers moments a l’alcaldia?
Ha estat una experiència tan intensa que no he tingut gaire temps per a pensar-hi. La sensació, quan entres a l’ajuntament per primer cop com a alcaldessa, era d’una certa irrealitat. Tot era molt nou. Però de dir que els funcionaris i treballadors ens ho van posar tot molt fàcil des del primer dia. Ens van posar la seva experiència a disposició. Hi ha molt bons professionals a l’ajuntament, que s’identifiquen amb la ciutat i que tenen una gran vocació de servei públic. Això ens va ajudar molt a situar-nos i poder fer front a les noves responsabilitats.
Una enquesta (juliol de 2015) deia que vostè és la política barcelonina més ben valorada. A què ho atribueix?
Crec que soc una persona propera, que vinc del carrer i que m’esforço per a seguir al carrer i per a parlar amb tothom que tingui qualsevol problema. A banda, no tinc por del conflicte, ans al contrari. Crec que conflicte forma part de la democràcia i que en els darrers temps els polítics tenien por de la ciutadania i que quan veien alguna critica s’amagaven dins de la institució. Jo penso fer exactament el contrari: he de trepitjar el carrer, escoltar les crítiques, estar prop de la gent. I, a banda, crec que hi ha molta gent que valora, simbòlicament, el fet que jo sigui una persona d’origen popular, que no prové de cap família important, que no coneixia la gent que sempre havia manat a Barcelona, que sóc activista i que sóc la primera dona alcaldessa de la ciutat.
Creu que els alcaldes i alcaldesses necessiten estudis superiors? Què en pensa?
Crec que no. Hi ha evidències que al llarg del temps hi ha hagut grans alcaldes amb nivells d’estudis diversos. Uns amb estudis més formals, altres no tan formals. Hi ha moltes maners de formar-se, no només l’acadèmica. La formació és bona a tots els nivells, però per a ser bon alcalde, en realitat, calen unes qualitats: saber escoltar, tenir voluntat d’aprendre, capacitat de diàleg, reconèixer les coses que no saps i escoltar els que en saben més.
Quin és el somni, a nivell personal, de l’alcaldessa del Cap i Casal?
Somnio que el meu pas per la institució sigui realment útil. Estic segura que m’esforçaré al màxim i tractaré de fer-ho el millor possible, però tenim unes grans responsabilitats: gestionar bé els recursos, fer-ho amb honestedat i demostrar que es pot fer política d’una altra manera, donant protagonisme a la ciutadania. Això és molt ambiciós.
Quin és el seu referent polític, si el té?
Miri, l’únic canvi que he fet en el despatx d’alcaldia el té vostè al seu darrere: són fotografies de 10 dones referents: la Federica Montseny, la Maribel Capmany, Maria Mercè Marsal, Emília Llorca, Maria Salburg… Són escriptores, polítiques, lluitadores antifranquistes, líders veïnals… És cert que hi ha molts homes referents, però les dones sempre hi hem estat, i mai hem estat tan vistes ni tan reconegudes. Com a primera dona alcaldessa tinc també la responsabilitat de fer visibles els referents femenins en els llocs de poder i de decisió, per que també fan possible la vida humana. Crec que cal feminitzar la política i això també és una responsabilitat nostra.
Potser és una obvietat, però sempre ho preguntem als alcaldes i alcaldesses. Què li diria a un foraster perquè vingués a viure a Barcelona?
Doncs miri, a un foraster no li hauria de dir res perquè ja venen en massa a viure a Barcelona. O sigui que és una ciutat molt atractiva per als veïns i veïnes i n’estem orgullosos. Però ho és també pel creixent nombre de visitants, perquè és una ciutat molt estimada. Una de les seves virtuts és la d’un patrimoni cultural, artístic, etcètera… Però el millor de Barcelona són els seus barris, la seva diversitat, la seva riquesa i la seva vida en l’espai públic. Som una ciutat mediterrània que té molta vida al carrer i a vegades això també és motiu de conflicte i d’intensitat i de disputa per l’ús de l’espai públic. Tenim el mar, el Modernisme… Moltes coses, molta vida.
El turisme és una de les grans riqueses de la ciutat, però també un dels temes més candents darrerament…
Ha de seguir sent una gran riquesa. Però ens hem trobat amb què era una activitat que estava descontrolada. I ara mirem de posar-hi ordre perquè pugui créixer de forma sostenible. Quan vam arribar ens vam trobar amb un creixement dels allotjaments turístics de més del 18% en els darrers 4 anys. En alguns barris hi ha tres vegades més llits a per turistes, que per veïns i veïnes. Això són senyals d’alerta. Ara hem vist que, efectivament, hi ha zones al centre, que ja no poden créixer, perquè no tenen més espai per nous allotjaments turístics.
Han impulsat un Pla de Barris contra la Desigualtat. En què consisteix?
És la prioritat màxima d’aquesta ciutat. La diferència entre barris rics i barris pobres ha augmentat. Vam trobar-nos amb dues Barcelones, enlloc d’una. I això és perillós per a tothom: pels que pateixen desnonaments, atur i pobresa energètica, però també per a qui no els pateixen, perquè és una ciutat poc segura, no atractiva per a les inversions… Aconseguir que la ciutat vagi a una mateixa velocitat és l’objectiu d’aquest pla de xoc al que hem anomenat “Pla de Barris”.
Quina és la situació financera de l’ajuntament?
Històricament l’ajuntament de Barcelona ha fet bé les coses en termes financers. Estem sanejats, tenim un nivell d’endeutament baix i un grandíssim superàvit. Eren diners que se n’anaven al calaix en un temps en què la ciutat tenia urgències socials. Per això una de les primeres coses que vam fer va ser una ampliació pressupostària, gràcies a l’acord amb ERC, PSC i la CUP. Amb això vam aconseguir invertir immediatament 100 milions d’euros en polítiques socials, d’equipaments i urbanístiques. La situació és bona, el que passa és que tenim la maleïda ‘Llei Montoro’ que limita l’autonomia dels ajuntaments i hem de buscar formules per a poder destinar el superàvit a aquells que més ho necessiten.
De quina manera pensa potenciar el seu govern els diferents sectors econòmics?
Hem trobat una ciutat amb sectors que funcionen molt bé, però que necessiten una remodelació per a ser sostenibles. És el cas del turisme, els congressos, les fires i els serveis. Però no volem un monocultiu econòmic, sinó que tenim com a principal objectiu la diversificació del model productiu. La nostra és una aposta decidida per a la re-industrialització. Sobretot en alguns llocs estratègics com és l’Eix Besós. I també apostem per l’economia verda, la rehabilitació energètica i la rehabilitació urbana. Igualment l’economia social i cooperativa, que tenen forta tradició a Barcelona i que ja donen feina a milers de persones. És un model que aporta valors, a més de riquesa.
El seu govern municipal es basa en un acord entre de partits d’esquerres. És fàcil posar-se d’acord?
Contra el pronòstic de molts, les eleccions municipals van ser un mandat de canvi. Però també de diàleg: tenim el consistori més plural que hi ha hagut mai. Això ens ha obligat a buscar els pactes i els consensos. També és cert que això ens ha tocat en un moment que no era senzill perquè després van venir les eleccions catalanes, les estatals… I una de les coses que aprens quan no vens de la política institucional és que, a banda dels interessos de ciutat, també hi ha interessos de partit. Això afecta molt a l’hora d’aconseguir acords. Ara que ja ha passat el context electoral entrem en una nova fase per a buscar pactes el més estables possibles.
Quina valoració fa del seu mandat fins ara?
La valoració és molt positiva. Hem après molt i en molt poc temps. Hem fet una grandíssima feina d’equip en un context polític gens fàcil: eleccions, mala relació generada pel Govern del Partit Popular envers Catalunya… Molts crítics havien dit que “quan arribés la Colau a l’ajuntament seria el caos i que s’enfonsarien les finances i tothom fugiria de la ciutat”. I crec que ha estat tot el contrari. Els indicadors milloren i les enquestes diuen que la ciutadania està contenta.
Com veu la Barcelona del futur?
Mentre hi hagi desigualtat, atur i precarietat, no podem ser auto-complaents. Però mirant una mica més lluny crec que Barcelona té tots els elements per a ser novament una referència internacional. Ara mateix totes les grans ciutats comparteixen els mateixos reptes: la sostenibilitat, el canvi climàtic, la contaminació, la mobilitat, el transport públic, la gestió dels residus, la rehabilitació… Jo crec que hem de començar a plantejar-nos una nova governabilitat metropolitana, cal reflexionar si la ciutat real és la ciutat metropolitana. És a dir, els ciutadans de Badalona o de Sant Adrià no saben en quin carrer s’acaba un municipi i comença un altre….
I el context polític nacional, com el veu?
Sóc molt optimista. Crec que s’estan produint grans canvis, apassionants, tot i que generen moments d’incertesa i preocupació. Són moments de crisi política, lluita contra la corrupció, nou municipalisme… Però està clar que necessitàvem un canvi. No només per a lluitar contra la corrupció generalitzada, sinó també per a pensar què volem ser de grans. Són preguntes que no es responen en dos dies, per això la incertesa, però estem assistint a coses que semblaven impossibles fa dos o tres anys: la polarització de la ciutadania en la política, la fi del bipartidisme a l’Estat… És un moment d’apertura en el qual, si tots som capaços de donar el millor de nosaltres mateixos, sortirem d’aquesta crisi millor del que estàvem quan hi vam entrar.
Quina valoració fa de la relació entre Espanya i Catalunya?
La ciutadania ho ha dit molt clar: milions de persones a Catalunya s’han mobilitzat per a exigir el dret a decidir. És evident que la relació està esgotada. Segurament el model d’Estat que va sorgir de la transició tenia un sentit, però han passat 40 anys i ja som majors d’edat. Està clar que Catalunya és una nació i que l’Estat és plurinacional. Ara mateix, com a mínim el 80% o més de la població a Catalunya estem a favor del dret a decidir. Volem un referèndum per a poder fer un debat democràtic, serè, respectuós i tranquil sobre quina pot ser aquesta relació de Catalunya amb l’Estat. Perquè està clar que el que hem tingut fins ara ja no funciona.
