“No ens hem de tancar als límits estrictes del territori municipal”

Haver estat Alcalde d’una població com la Seu d’Urgell, on hi convergeixen molts factors (històrics, econòmics, transfronters) haurà estat tot un repte
Sí, però ha estat magnífic, perquè penso que poques coses hi ha que siguin tan boniques com ser regidor o alcalde de la teva ciutat, sobretot si hi ha un projecte al darrere. I això és essencial: un alcalde sense objectius pot ser una cosa molt perillosa, perquè es treballa sense planificar. Així que els responsables que gestionen aquesta ciutat han de ser els primers interessats en què la cosa funcioni. I han de compartir aquest neguit i aquesta il·lusió amb els ciutadans.

I del tema transfronterer, què me’n diu?
L’experiència no deixa de ser molt interessant, i més si es considera que Catalunya no és una illa, és a dir que les relacions amb els veïns està bé que hi siguin. En aquest sentit, sóc partidari de marcar uns límits polítics però que les carreteres continuen després d’aquests límits, per entendre’ns.

De fet, la posició de la Seu com a lloc transfronterer ve de molts anys
Sí, els nostres avis i besavis al desplaçar-se a peu teníen un gran contacte amb la gent del vessant nord dels Pirineus. És per això que amb una visió una mica ampla de la geografía, per una persona de la Seu d’Urgell i d’altres dels Pirineus, hi ha dues capitals properes: Barcelona i Tolosa.

I no tothom ho veu així?
No, hi ha gent que es tanca només volent tenir relacions amb el sud, i prescindeixen voluntariament del 50% del seu territori, que és el del nord. I penso que no és el correcte. Quan estava com Alcalde, vam aprofitar per tirar endavant amb una comunió d’interessos molt clars amb el President Pujol, el que llavors era l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, i l’alcalde de Tolosa, un conjunt d’elements que poguessin interessar a un munt de territoris fossin franceoes, catalans, aragonesos, bascos, i andorrans. I és que quan es disposa d’aquests elements, cal aprofitar-los i obrir-los a totes les possibilitats, siguin econòmiques, culturals, o socials.

Tot això és molt bonic, però cal tenir en compte que l’idioma encara representa una barrera molt important
És cert, hi ha unes inercies que són difícils de trencar. Ara bé, la comunitat de treball dels Pirineus, precisament en l’etapa que vaig tenir la sort de ser el Secretari General, es va constituir en l’autoritat de gestió dels fons comunitaris adreçats als Pirineus. I això tenia una relació molt directa amb la ciutadania perquè les iniciatives d’inversió, els projectes transfronterers que es presentaven a Brusel·les tenien una incidència socioeconòmica clara.

I es tracta d’anar avançant, oi?
Evidentment. L’important és que no hem de defallir, perquè d’alguna manera es construeix Europa. Per exemple, la preminença de la llengua anglesa en detriment del francès fa que, a vegades, veïns d’un costat i l’altre de la frontera utilitzin l’anglès per a comunicar-se, i això és una barbaritat, quan potser disten 5 quilòmetres d’un costat a l’altre.

Tornem a la Seu. Quines coses són les que en guarda més bon record?
Primer, l’urbanisme, evidentment. D’aquí se’n deriva la qualitat de vida dels ciutadans, les capacitats de desenvolupament armònic de la població, i molts d’altres temes. Nosaltres vàrem tenir la sort l’any 80 de poguer presentar a l’aprovació de la Generalitat de Catalunya, que s’acabava de constituir, el primer pla general d’urbanisme i val a dir que en aquell moment hi havia un sector de la població que posava en qüestió, el fet que hi haguessin espais verds dins la ciutat. Imagini’s si han canviat les coses.

Aprovar aquell pla devia posar unes bases molt sòlides
Sí, perquè a més s’havia adaptat un de l’any 1927 i aquesta coherència que en va resultar va fer que la Seu s’hagi desenvolupat ordenament. Val a dir que al darrera també hi ha hagut una tasca pedagògica prou important per part dels responsables municipals, i a la revisió del 2003, per exemple, ningú va posar en qüestió cap espai verd.

Més motius de satisfacció
L’experiència olímpica: vam portar una prova de competició al Pirineu i penso que el mèrit va ser que en una subseu tan allunyada es pogués viure tot plegat amb molt d’entusiasme. Es van remodelar terrenys agraris i es va poder fer un gran parc olímpic amb aigua, de manera que ha quedat ja un un espai per a la ciutadani, on ara hi ha activitat esportiva i on s’organitzen activitats internacionals. I que a més, s’autofinança.

Alguna altra fita de la que se senti orgullós?
Doncs miri, la col·laboració i cooperació amb altres ajuntaments, les valls del Pirineu, i els municipis en general. Com deia, és molt important no tancar-se als límits estrictes del territori municipal, i per això cap als anys 80 es va fer un sistema de recollida i tractament de residus sòlids i urbans, que va incloure la construcció del primer abocador controlat en un àrea de muntanya de l’Estat espanyol. En aquell moment era una novetat.

Doncs devia ser un gran què
I es va constituir la mancomunitat d’Esquí-nòrdic amb altres municipis veïns (Cerdanya, Alt Urgell…) per fer-les treballar en conjunt i promoure el respecte per a la natura. I no podem oblidar la promoció cultural, aspecte que també sembla molt important. Es van crear els cursos d’estiu d’estudis pirinencs i també per primera vegada un curs d’estiu especialitzat en temes de muntanya en la que hi van participar totes les universitats públiques de Catalunya.

Pot estar-ne ben orgullós de la seva etapa política. Poc s’ho devia pensar, quan va començar
Doncs sí. Jo vaig estar quatre anys de tinent d’alcalde, i vint anys d’alcalde. Estar diverses legislatures et permet portar a terme un programa que pots desenvolupar. Si disposes només d’una legislatura, tot és massa just, no hi ha temps. Per això sóc molt crític amb el sistema electoral actual: sóc molt més partidari del francès, no tant dels sis anys de legislatura sino de que el que té més vots governa.

I el fet que el va portar a la política quin va ser?
Doncs quelcom tan senzill com l’amor a la ciutat. Jo feia d’arquitecte, però em semblava que s’hi podien fer moltes coses per transformar-la. És clar que to plegat era molt diferent. Ha canviat molt i ràpidament, a més. I l’actitud també és diferent: abans es pressuposava un bagatge d’il·lusió i ara només hi a l’exercici de la crítica.

Tot i així, pensa que ha valgut la pena el sacrifici?
Absolutament sí. Sense dirigents, la societat no pot avançar, de la mateixa manera que les empreses sense directius es trobarien en la mateixa situació de no saber on anar.

Però pel camí es perden coses, i se’n guanyen d’altres. Ha perdut amics?
No, penso que el balanç és molt positiu. Això depèn del tarannà de cadascú, i només en política, és clar. Jo d’enemics no sé si en tinc, però d’amics li asseguro que en tinc bastants. O així ho crec.

Hi ha vida després de la política?
Sí, evidentment. Hi ha un món molt interessant i una experiència extraordinària, més enllà del servei al ciutadà. A mi per exemple, m’agrada molt llegir els clàssics i aquella saviesa que està en l’experiència es copsa ben bé. Així que el retir és positiu, sí.

A què es dedica, ara?
Després de 31 anys seguits a l’Administració pública, estic en uns mesos sabàtics que considero d’allò més saludables, i que em permeten dedicar-me al binomi natura-cultura, que per mi és essencial.

I com veu la crisi?
Crec que el que diré és políticament incorrecte, però penso que podria ser molt més dura, i a vegades exagerem. Funcionen els transports públics, les escoles s’obren, i tot, amb més o menys precarietat, acaba rutllant. Així que s’ha d’aprofitar la crisi, que fa patir molta gent per altra banda, però per canviar i millorar. Si només s’espera que s’acabi, malament.

I en aquest sentit, quin creu que ha de ser el paper de les administracions?
La sobrietat, sens dubte. Però també ambiciosos per a la seva ciutat. I que en tot hi hagi una coherència.