Cooficialment coneguda com Perpignan (en francès) o Perpinyà (en català), aquesta ciutat del sudest del França és capital del Departament dels Pirineus Orientals en la regió del Languedoc-Rosselló i capital històrica del Rosselló fins al segle XVII. Amb 116.000 habitants escampats per 68 km2, i més de 300.000 en la seva àrea metropolitana, Perpinyà és la segona ciutat per població de la regió només per darrera de Montpellier. Entre els llocs imprescindibles per visitar, la catedral gòtica de Sant Joan Baptista (segles XIV a XVI), el castell dels Reis de Mallorca (segle XIII), o la Llotja, que segueix els models de Palma de Mallorca o València. Avui parlem amb el seu Alcalde, Jean-Marc Pujol.
“La història d’Occident està en el seu origen a la Mediterrània: només cal veure part de les seves manifestacions artístiques, i en el comerç tan important que hi ha hagut en tota aquesta zona. Per això és important seguir reafirmant els nostres llaços”
“Malgrat la diversitat que tenim de races i llengues, intentem traslladar un missatge de fraternitat però també cultural. I és que, malgrat les diferències, ens uneixen moltes coses, més de les que ens separen”
“Ningú que hagi emigrat a Europa tornarà a Àfrica, ni un de sol, per tant aquest problema no hi és. I ja que la gent es quedarà per aquí, només queda una via, la de la integració”
Vostè va néixer ben lluny d’aquí, a Algèria. Què pensa que l’ha portat a fer d’Alcalde?
El camí recorregut ha estat certament molt llarg. Suposo que la vida t’hi va portant. Tinc formació jurista y sóc un advocat que ha tocat essencialment temes d’empreses, així que estic a les dues branques, tan la pública com la privada. I miro de compaginar les dues de la millor manera possible.
Llavors, des de l’Alcaldia, promouran iniciatives socials i empresarials, oi?
Aquí a Perpinyà l’atur és molt important, i això ens ha obligat a tenir diversos centres socials, 9 en total, que són molt actius i que intenten donar resposta a la demanda existent. Però tot i així, no oblidem el món empresarial, i ho fem mirant cap a Catalunya.
És clar, Paris queda molt lluny
França és un país molt centralista, com bé se sap, així que tenim intenció d’obrir-nos més cap a la Mediterrània, cap a Espanya i Catalunya concretament. I per això hem desenvolupat una important activitat amb empreses catalanes i espanyoles.
Algun exemple?
Des de fa prop de vint anys, tenim un centre de negocis a Barcelona, i recorrem sovint a empreses catalanes i espanyoles per a realitzar operacions. A més, no podem oblidar la nostra estació TGV, acabada d’inaugurar que, construïda pels grups Sacresa i Metrovacesa, uneix Perpinyà amb Figueres. I aquesta línia de comunicació contribueix enormement a reforçar aquesta economia transfronterera.
No podem oblidar que amb el TGV, Perpinyà queda ben a prop de Barcelona i Madrid. I això serà un canvi cap al Mediterrani prou important
Sí, sóc dels que té l’opinió que és cap a la Mediterrània que es farà el progrés. I és que Perpinyà continua estant a 5-6 hores de Paris, i amb l’afegit d’una considerable diferència cultural. Per això hem volgut mirar cap al sud i no cap al nord, perquè al sud, a la Mediterrània és on es troba la potència econòmica, els costums i les tradicions que nosaltres volem.
Un bon percentatge de la població es deu sentir potser més catalana que no pas francesa
Miri, li vaig a dir una cosa: a Perpinyà tenim gairebé el 80% de la població d’origen espanyol o català. Fins i tot els pieds noirs o “peus negres” com jo, som de procedència espanyola. I aquesta és la realitat: si donem una volta per la zona, ens trobarem un gran percentatge de la població que és d’aquí i que per diferents circumstàncies (històriques, però també per la guerra, per exemple), va acabar espetegant aquí. I el cert és que la gent se sent més catalana o espanyola que no pas francesa.
Sabem que a més, té una bona relació amb Alcaldes com els de Figueres, Girona o Barcelona. Més enllà de l’àmbit que podríem considerar polític
Si, tinc una relació molt propera i des de sempre, sobretot amb l’Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i també amb el President Pujol. Amb els anys hi ha una relació d’amistat, donada, sobretot pel tema de la cultura comuna, com li deia. A més, jo tinc casa a l’Estartit, o sigui que diguem que encara hi estic més integrat. I també tinc contactes amb València, especialment per la meva activitat empresarial.
Abans ens ha comentat l’Eix Mediterrani. Parli’ns més d’ell
Bé, és un tema històric, no el podem defugir. La història d’Occident està en el seu origen a la Mediterrània: només cal veure part de les seves manifestacions artístiques, i en el comerç tan important que hi ha hagut en tota aquesta zona. Sabem del cert que ara el centre gravitatori tendeix cap a l’Àsia, i per això encara hem de reafirmar més els nostres llaços.
Més enllà de Catalunya i Espanya
Per suposat. Perpinyà per exemple, està agermanda amb una ciutat d’Algèria, Mostaganem, i en aquest front, desenvolupem moltes activitats d’unió amb el Marroc: hi ha per exemple, un mercat internacional a Perpinyà, o un premi literari anomenat “Mediterrània”, que aquest any ha estat lliurat a Dominique Baudisse pel seu llibre “Els amants de Gibraltar”. Tot s’hi val per enfortir llaços.
I quin creu que seria el paper que Perpinyà hi jugaria en aquest eix?
Penso que essencialment, d’una índole cultural: encara no tenim el poder econòmic suficient per ser competitius. Però en la vessant humanística, cal tenir en compte que hi ha un patrimoni molt important, començant per les diverses comunitats que hi conviuen: una d’orígen magrebí, una altra, jueva, i una altra cristiana. I malgrat la diversitat, intentem traslladar un missatge de fraternitat però també cultural. I és que, malgrat les diferències, ens uneixen moltes coses, més de les que ens separen.
Com porten el tema de la llengua? Perquè malgrat que el català és llengua oficial, aquí no és que hi predomini, precisament
Amb l’equip municipal hem signat un acord pel qual a tot Perpinyà la senyalització ha de ser bilingüe, sigui la que apareix als carrers però també les publicacions de l’Alcaldia. Cert és que malauradament, l’idioma s’ha perdut una mica, sobretot a la Catalunya Nord i es pràctica poc, però per això subvencionem escoles catalanes. I això malgrat que la legislació francesa ens ho prohibeix.
Com diu?
Si, la República Francesa ens ho prohibeix, però tractem de fer una immersió lingüística catalana i tenim certa competencia sobre aquest tema. A més, tot i la prohibició, no ens han dit mai res, així que ho tirem endavant.
Prohibir l’ensenyament d’una llengua sembla que va en contra de tot sentit comú
És cert. Aquí, per exemple, jo veig que fa trenta anys, tothom parlava francès i avui els joves parlen anglès, que s’escolta per tot arreu, així que, ja que s’està convertint en idioma pràctic per a tots: a internet, a la universitat, a tot arreu l’anglès està ben imposat com a llengua. Així que penso que cal donar suport a llengues com el català, que juguen amb desavantatge.
Anys enrere es podia entendre: si arribaves a un país que no era el teu, feies l’esforç d’integrar-te al màxim en la seva cultura.
Sí, és veritat. Va ser el cas del meu avi, per exemple: parlava el català, però a l’arribar a Algèria, va esforçar-se en aprendre el francès, procurant parlar-lo als seus fills, i arraconant el català. Ho va fer amb la millor de les intencions, però que si ens hagués parlat també en català, avui coneixaríem els dos idiomes, el que seria molt més enriquidor per tots, no creu? Tinc una germana, per exemple, casada amb un suec i viuen a l’Índia, de manera que la meva neboda parla anglès, suec, francès i hindú sense problemes.
Amb tanta llengua pel mig, el tema de la immigració el deuen tenir superat, oi?
Home, jo mateix sóc producte de la immigració ja que vaig néixer a Algèria. Però parlant d’aquí, de Perpinyà hi ha una forta immigració. Però li he de dir que no hi ha cap via alternativa a la integració. I quan dic integració em refereixo a la integració republicana a França.
Com n’està tan segur?
Miri, jo vaig sovint a l’Àfrica i conec bé aquest tema: ningú que hagi emigrat a Europa tornarà a Àfrica, ni un de sol, per tant aquest problema no hi és. I ja que la gent es quedarà per aquí, només queda una via, que a més, hauria de ser diferent de la integració que es practica a d’altres llocs, com Anglaterra.
Quines diferències hi ha?
El món anglosaxó és un món comunat i la cultura llatina no és tradicionalment comunitària. Això vol dir que la immigració només és possible en un marc d’integració d’acord amb les regles de la república, d’unes regles comunes, vaja. I això significa també que, en definitiva el nostre comès és fer integració a través d’elements com l’esport o l’associacionisme, ja que és més fàcil per als joves. Incentivant pràctiques comunes a les escoles i als centres socials, és així com es poden front a aquesta mena de problemes. I els resultats són sorprenents.
Vostè ho analitza des de la nostra perspectiva. Però, i ells? Com ho veuen?
Si, admeto que és complicat. Jo recordo una frase que deia el meu avi valencià: “no cal ballar amb els espanyols, però quan he tingut diners he pogut ballar amb tots”. I avui penso que és el mateix: els emigrants de la primera generació tenen ja tantes dificultats per integrar-se que aquests problemes d’identitat no els importa massa. Estan encara ancorats en uns esquemes del passat, dels quals els és complicat sortir, i més si has viscut així durant centenars d’anys, arrossegant una cultura i una manera de fer de la que en resulta molt difícil sortir.
S’hi deu trobar continuament
Ara mateix ho estem veient: en el meu equip municipal tinc cinc persones d’origen magrebí que són francesos. Malgrat que tenen feines consolidades i que aparentment conviuen perfectament amb les dues cultures, no podem oblidar el pes de la família, la tradició, el passat. I això acaba tenint la seva importància, però no és suficient.
Acaba un trencant amb el passat, però amb els anys
Des del meu punt de vista, la primera generació no està preocupada pels problemes d’identitat: acostuma a seguir les directrius que ha seguit des de sempre i no se les qüestiona. La segona generació, però, ja intenta integrar-se totalment en la manera de fer, de pensar i de sentir. I en aquest sentit, la llengua hi fa molt.
I la tercera generació ja es considera més dels nouvinguts que no pas del poble d’origen
Exacte, però ja ho ha dit vostè. Falta la tercera generació. Calen tres generacions per a què es produeixi una integració total, el procés difícilment es pot fer amb menys temps.
Hem parlat molt d’immigració. Un altre dels temes que preocupa a molts alcaldes és la crisi. Com ho porten?
Bé, som una ciutat amb una economia no massa desenvolupada, de manera que la crisi l’estem afrontant bé: no tenim grans indústries i la nostra activitat gira al voltant del turisme. Com que la gent continua fent vacances però no va massa lluny, hem rebut molt turisme d’interior. I això sí: no hem tingut el daltabaix immobiliari, com hi ha hagut a Espanya.
Com se n’han escapat?
La llei a França prohibeix construir si abans no tens fetes unes reserves de capital que pots necessitar en temps de crisi com els que estem vivint. La idea és que un banquer no pot deixar en préstec diners a un promotor si aquest no li garanteix que té una quantitat important dels habitatges que pensa construir ja venuts o reservats. Tot i així, la cosa s’ha notat, però potser menys.
