Visitem avui Font-rubí, a l’Alt Penedès. Xavier Lluch, l’alcalde, ens rep al nucli de Guardiola, un dels 14 que conformen el municipi, on hi ha l’ajuntament.
“Les normatives que l’Estat ha imposat per contenir el dèficit als ajuntaments han comportat que els nostres tècnics vagin col·lapsats. I nosaltres també hi anem”
“En municipis petits, com el nostre, tots tenim una professió a la que dedicar-nos i, a sobre, no som experts digitals. El que abans eren un bolígraf i una carpeta plena de documents, ara és una aplicació”
“Hi ha una generació de polítics que ens està costant acostumar-nos a aquest món digital. No em fa vergonya incloure-m’hi”
“Soc viticultor i aquesta és la meva vida. M’agrada dir que quan no estic a l’ajuntament rebo les trucades a “l’oficina mòbil”: el tractor”
“Un senyor gran em deia l’altre dia que no podia anar ni a fer el cafè perquè tot estava tancat i s’havia de quedar a casa, sense treballar. Nosaltres estem habituats a fer vida a l’exterior, i anar a la vinya, i parlar amb els veïns…”
“No tenim problemes econòmics: és que hem governat l’ajuntament a l’estil pagès i gastem només el que tenim”
“Crec que si hi hagués fibra òptica a les masies, hi hauria molta gent que voldria venir a viure a municipis com el nostre”
Vostè és l’alcalde des de 2007. També presideix el Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Expliqui’ns com va ser el seu salt a la política supramunicipal.
Jo vaig entrar a fer d’alcalde sense experiència i sense haver sigut regidor prèviament. I com que havia d’aprendre molt bé com funcionava l’ajuntament, amb el Consell Comarcal vam arribar a l’acord que Font-Rubí hi enviaria un altre regidor en el meu lloc. Així van ser les dues primeres legislatures. A la tercera ja portava prou de temps en política i vaig pensar que calia conèixer les coses que passen en els ens supramunicipals, fora de l’alcaldia. Així que aquest cop sí que vaig optar a formar part del Consell Comarcal.
El que aleshores n’era el president, en Francesc Olivella, va escollir-me com a vicepresident comarcal, perquè jo ja tenia 8 anys d’experiència. I vaig acceptar. Però a meitat de legislatura ho va haver de deixar per motius personals i em va tocar assumir les seves responsabilitats. Ho vaig fer amb molt de respecte, però amb molt de sentit de la responsabilitat i amb molt de gust. Finalment, aquesta legislatura ja em vaig presentar jo mateix com a presidenciable i vaig obtenir la majoria del consistori.
En aquests darrers 13 anys, com diria que ha canviat la política municipal?
Ha canviat molt. Ja no diré res d’aquest any amb la COVID. Però el 2007, quan em vaig presentar com a alcalde, tots podíem venir a despatxar els temes un matí i un vespre a la setmana, com a molt. Actualment la dedicació ha augmentat moltíssim. La burocràcia s’ha incrementat de forma espectacular. Les normatives que l’Estat ha imposat per contenir el dèficit als ajuntaments han comportat que els nostres tècnics vagin col·lapsats. I nosaltres també hi anem.
Ara tenim moltíssimes reunions i molts temes que hem de dominar. També ens ha tocat viure la transformació digital dels ajuntaments. En municipis petits, com el nostre, tots tenim una professió a la que dedicar-nos i, a sobre, no som experts digitals. El que abans eren un bolígraf i una carpeta plena de documents, ara és una aplicació que cal descarregar, navegar, conèixer… Tot això és bo i encara ho serà més en el futur, però hi ha una generació de polítics que ens està costant acostumar-nos a aquest món digital. No em fa vergonya incloure-m’hi.
Ho deia vostè: la COVID ha dificultat més les coses. El 2020 ha estat l’any més difícil del seu mandat fins ara?
El més dur, sí. Veig la quantitat de coses que ara ja no podem fer. Per posar-vos un petit exemple, al municipi era tradició fer un ball de saló cada diumenge a la tarda. El fèiem al centre recreatiu, era modest, però molt cuco. També era un punt de trobada per a la gent gran. Ara fa molt de temps que l’hem hagut de tancar i no sabem quan el podrem tornar a obrir. I et trobes gent gran al cafè o al carrer que et diuen que es passen tot el dia a casa i que no poden parlar amb ningú. Ja trobarem la manera de fer-ho, però mentrestant hem de canviar una sèrie de costums que fins ara teníem. La pandèmia no ha vingut per marxar. Moltes coses canviaran de manera permanent. I aquestes persones grans ho estan patint molt ara.
A més, a nivell polític tot ha canviat molt també. Ara mateix no sé si, en qualsevol moment em poden convocar a una reunió, o dues, o a tres, per avui a la tarda. Ho fem a través de la webcam, sí, però això fa que les agendes siguin molt més volàtils. Hem evitat els desplaçaments i és bo, però la teva disponibilitat personal passa a ser un tema molt difícil de gestionar.
Sempre demanem als alcaldes que ens comparteixin algunes fotografies seves. Quines ens ha portat?
Aquí en porto una en la que hi surto al damunt del tractor. És que soc viticultor i és la meva vida. Quan no estic a l’ajuntament, m’agrada dir que rebo les trucades a “l’oficina mòbil”: el tractor. Moltes de les meves fotografies personals estan vinculades al camp, a la vinya, a l’olivera, al municipi. Seguirà sent la meva vida quan deixi el món de la política.
Aquí en té alguna altra ja fent de polític.
De fet en tinc diverses que m’omplen de goig. Aquí n’hi ha una del primer dia com a alcalde, o de reunions al Consell Comarcal… No soc un gran col·leccionista de fotos, però puc dir que he tingut la sort de rebre tots els presidents de la Generalitat (excepte en Pasqual Maragall), que han vingut al municipi. Van venir els presidents Montilla, Mas, els consellers… Fins i tot el President Pujol, tot i que ja no era president. Tenir l’opció de parlar sobre municipi petit com el nostre amb la màxima autoritat del país és una cosa important.
Quines particularitats té el seu municipi?
Per fer-nos una idea general, Font-rubí és un municipi de prop de 40 km quadrats, que, segons em va dir el president Mas, no és gaire menys que Barcelona. Però nosaltres tenim només 1.300 habitants. Vivim molt espaiats, per dir-ho d’alguna manera. A més, a l’igual que altres municipis de la comarca, no tenim un nucli clar. Per exemple, ara mateix ens trobem al nucli de Guardiola, on hi ha l’ajuntament i on hi viuen 400 persones. També hi ha masies per tot arreu. I això té una raó de ser: pel cultiu de la vinya calien petites explotacions i cadascuna tenia la seva masia. En total tenim 14 barris o nuclis. En alguns hi viuen 20 persones i en altres 150. Però a tot arreu hi ha carrers, xarxa d’aigua… L’escola, això sí, està a Guardiola. I també el camp de futbol, les botigues, l’ajuntament i, en general, el punt de trobada.
En quant a la gent del poble, som senzills, treballadors i venim del treball de la vinya. També hi ha cultiu d’olivera, tot i que minso. En els darrers anys també ens ha vingut a viure molta gent que busquen la tranquil·litat, l’aire pur i poder residir a 45 minuts de Barcelona. S’han integrat perfectament al poble i formen una bona amalgama.
Quines mesures s’han pres des de l’ajuntament durant la pandèmia? I quines des del Consell Comarcal?
La primera onada ens va agafar a tots amb el peu canviat. Recordo que quan temps enrere vèiem gent d’altres països anant pel carrer amb mascareta no ens ho acabàvem de creure. Fins i tot a algú del poble li havíem dit que era un exagerat, o que estava massa conscienciat amb el tema. Li hem hagut de donar la raó.
A Font-rubí vam tenir uns quants casos en la primera onada. Com va fer tothom, ho vam tancar tot i vam proporcionar el suport domiciliari necessari, especialment a la gent gran. Si havien d’anar a comprar, els hi anava la brigada municipal. Si els calia medicines, se’ls acompanyava a la farmàcia. També fèiem moltes trucades per no deixar sola la gent, perquè, com he dit abans, hi ha moltes masies aïllades i de vegades només hi viu una persona. Quan va acabar la primera onada, allà a l’estiu, vam intentar fer la Festa Major.
I què tal els va anar?
Ho vam intentar amb totes les mesures de seguretat i ens en vam sortir. Els administradors ho van fer molt bé. Va ser una mica distint a altres anys, clar. En la segona onada el tancament no ha estat tan dràstic, però la gent ja té un cert cansament. Es van obrir restaurants i activitats extraescolars, però ja es veu que no es pot seguir fent. I no tenir un horitzó clar comporta desànim. Un senyor gran em deia l’altre dia que no podia anar ni a fer el cafè perquè tot estava tancat i s’havia de quedar a casa, sense treballar. Nosaltres estem habituats a fer vida a l’exterior, i anar a la vinya, i parlar amb els veïns…
I el Consell Comarcal quins recolzaments dona als municipis?
Sobretot des dels serveis socials hem donat tot l’escalf possible als municipis. Son la punta de llança. Els 22 municipis de la comarca tenen tots entre 1.000 i 2.000 habitants, i els tècnics són els que van a treballar localment als ajuntaments. Ells han intentat donar aire a totes les necessitats. Però els que marquen quina política volen seguir són els ajuntaments, i des del Consell els donem tot el suport possible.
En aquesta pandèmia han estat importants els serveis socials, sí, però també hem potenciat molt els serveis tècnics. A través d’un conveni amb un tècnic hem promogut la digitalització de tots els ajuntaments.
En general els ha anat prou bé la digitalització. El 2019 van rebre un reconeixement de l’Administració Oberta.
Així és. Gràcies al personal que treballa en aquest àmbit, i que són molt bons, portem uns quants anys rebent aquest reconeixement. És una satisfacció. I també és per això que ens atrevim a donar servei als ajuntaments. En alguns, com és el nostre, ens costa molt. Fem el mateix en el cas de l’enginyer o de l’arquitecte. Donem molt de recolzament als ajuntaments. Tot i que cada vegada les contractacions se’ns fan més difícils.
Més burocràtiques?
No és que no vulguem els concursos oberts, no hi ha inconvenient. El problema és que si en un municipi com aquest trec un concurs per a un enginyer a mitja jornada un dia per setmana, no vindrà ningú. Però és que no necessitem més: un enginyer que vingui aquí cinc horetes a la setmana em resol molts problemes i expedients. La solució, òbviament, és que el concurs el faci el Consell Comarcal i que nosaltres els municipis, mitjançant conveni, ens beneficiem dels serveis de l’enginyer.
Què n’ha après de presidir un Consell Comarcal?
Jo crec que molt. Si actues amb els ulls ben oberts, mirant que fan els altres, n’aprens moltíssim. Jo m’he quedat gratament sorprès de com de bé fem les coses aquí a Font-rubí, en comparativa. Moltes vegades l’administració va molt a poc a poquet. Al Consell Comarcal, per exemple, estem desenvolupant un projecte FEDER que va engegar l’anterior equip de govern i que nosaltres l’estem acabant d’executar. T’adones que la gestió al Consell Comarcal i a Font-Rubí ha estat correcta en aquests darrers anys.
Jo he conegut professionals diversos amb sensibilitats diferents en relació al territori. No hi ha dos tècnics iguals. El Penedès és un territori molt sensible al debat. Per exemple, municipis com el nostre, o Mediona, o Sant Martí Sarroca, tenen uns interessos diferents als de Castellet i la Gornal, Olèrdola o els Monjos, per on passa la Nacional, la via de tren, les infraestructures més dures i els polígons industrials. Aquí hi tenim tot el paisatge, la muntanya i no tenim aquest trànsit. Vull dir amb això que la visió de la comarca canvia al llarg del territori i que el president del Consell ha de poder entendre-les totes i fer que s’eixamplin fins arribar a un acord.
Tornant al municipi, en quina situació econòmica es troba l’ajuntament ara mateix?
No tenim problemes econòmics. Però no ho dic per fer-ne publicitat, ni perquè estiguem ben finançats. És molt més simple: és que hem governat l’ajuntament a l’estil pagès. Gastem el que tenim, no gastem el que no tenim. No tenim cap hipoteca a pagar, ni préstecs a retornar.
Estem sanejats i amb petits romanents cada any. Segurament els farem servir enguany per construir un edifici d’habitatges per a la gent gran que es queda sola a les masies i que voldríem que seguissin fent vida aquí, a Guardiola, sense dificultat. Aquest és un projecte gran que ens il·lusiona molt, però que també ens costa molts diners. Així que farem servir els estalvis d’uns quants anys. Però el municipi ens el vam trobar ben gestionat i no hem hagut de patir per gestionar-lo igual de bé.
A banda de l’edifici que esmenta, quins serien els principals reptes d’aquesta legislatura i de l’any que comença?
Tenim al cap de portar la fibra òptica a totes les masies. Ens n’hem de poder sortir en no gaire temps. Això costa, perquè les grans companyies de telecomunicacions no troben incentius a instal·lar-la, perquè no som un número d’abonats gran. Ens cal treballar amb companyies petites i locals que ens ajuden. Des de l’ajuntament podem posar d’acord moltes parts, però no podem posar-hi diners ni pagar el cablejat de fibra.
Crec que si hi hagués fibra òptica a les masies, hi hauria molta gent que voldria venir a viure a municipis com el nostre. Això de la COVID ha vingut per a quedar-se i molts volen treballar des de casa, però per fer-ho és bàsic tenir una bona connexió a internet. Quan vaig entrar a l’ajuntament la problemàtica era que no hi havia cobertura de telèfon mòbil. Ara no és d’un 100%, però ja cobreix tot el municipi. El pas següent és la fibra.
Molts altres alcaldes opinen igual.
Igualment, amb la Diputació, tenim previst de pacificar el trànsit dins del nucli de Guardiola. I per posar clavegueram en un dels barris en què encara no n’hi ha. Volem millorar la xarxa d’aigua, que té 700 abonats molt repartits entre 700 km quadrats. Això és com dir el mateix número d’abonats d’un bloc de pisos de l’Hospitalet de Llobregat, però repartits pel territori de Barcelona: són moltíssimes canonades.
En resum, volem resoldre necessitats que vagin sorgint i cuidant el dia a dia. No vull que els veïns ens puguin dir que només ens recordem d’anar als barris quan toquen eleccions. Sempre els recordem, el que passa és que és molt complex arribar a tot arreu amb els mitjans que tenim.
Ens ha esmentat la gent gran en nombroses ocasions, però la gent jove té oportunitats aquí o han de marxar a buscar-les a fora?
Doncs tenim alguns problemes per retenir la gent jove, perquè com li dic, quan hi ha una vivenda disponible a la venda o a lloguer, patim una forta pressió: persones de fora amb més capacitat econòmica que la gent d’aquí competeixen per quedar-se-la. Tenim moltes parcel·les que es van fer seguint el planejament de l’any 2000, i que són les típiques de 500 metres quadrats en què pots construir-te una casa i fer-hi créixer una família. El problema és que quan ets jove, no tens prou capacitat econòmica per adquirir-les.
Al nucli és on podríem fer edificacions amb pisos més petits, però no s’acaba d’apostar per aquest tipus de vivenda i això ens genera problemes. A la vegada, també podem trobar-nos amb masies deshabitades i que es degraden. Així que hauríem de buscar maneres per fer que els propietaris se les venguin o les lloguin i que puguin arreglar-les-hi a canvi de viure-hi. El Departament de Territori, encapçalat pel secretari Agustí Serra, ho està començant a treballar.
Vostè que en coneix uns quants, quines diria que són les principals reivindicacions dels alcaldes en aquests moments?
Aquí a la comarca, últimament, una de les que no puc passar per alt és la de les ocupacions. No trobem la solució. Hi ha persones que venen a ocupar vivendes, però no pas per necessitat. Aquelles que ho fan per necessitat les podem gestionar, perquè tenim serveis socials i organismes públiques que poden ajudar les famílies. Però les altres són delictives. I ni la policia hi té solució. Segurament les normatives i les lleis tampoc aporten solució i crec que hauríem de posar-nos-hi.
Fa uns dies hi havia la notícia al diari de la mort de dues persones per culpa de la inhalació dels fums d’un generador. Estaven en una casa ocupada. No hem d’esperar que passin coses d’aquestes per adonar-nos del problema. Tenim sospites que en les cases ocupades s’hi cultiva marihuana, i que aquestes persones punxen la llum de la xarxa i posen gossos perillosos al jardí. Nosaltres ho diem als Mossos, però quan ells tenen la sospita i van davant del jutge, aquest els pot autoritzar o no a entrar a la casa. La majoria de les vegades, com que no hi ha proves fefaents, no els deixen entrar en propietats privades. Tot plegat genera problemàtiques d’inseguretat, delinqüència, mal veïnatge… Són problemes que no tenim eines per arreglar. I afecta més d’un municipi.
Algun altre problema o reivindicació?
Sí. També hi ha un problema de manca de finançament, que s’ha vist agreujat per la COVID. Es van fent projectes i normatives però que no comptem amb un finançament adequat. I nosaltres hem d’anar estirant el xiclet. Un exemple senzill: els ajuntaments assumim les despeses de neteja de les escoles que tenim a càrrec. Aquest any la despesa en aquest concepte, al menys a la nostra escola, s’ha doblat. I no rebrem ni un euro de més del que teníem. Els diners han de sortir d’algun lloc…
També estic d’acord amb què la Conselleria d’Ensenyament ens digui que hem d’establir un protocol de neteja a les escoles. Però, qui ho paga? Els ajuntaments no ens enfrontarem, evidentment, ni amb l’escola ni amb l’Associació de Pares i Mares. Però seguim tenint un problema. Crec que des de l’administració central han de ser molt més curosos amb la manera de finançar normatives de compliment obligat.
Per acabar, què en pensa de la inhabilitació del president Torra?
Com ho diria per tal que s’entengui fàcilment? Ridícul. És ridícul que es destitueixi un president de la Generalitat per posar una pancarta al balcó. A partir d’aquí podem parlar de moltes coses, de si ha fet una bona gestió o no, però el motiu és ridícul. Quan penso que els darrers presidents de la Generalitat han estat destituïts per un jutjat, és que aquí passa alguna cosa. Crec que hem de seure i parlar. Després de l’1 d’octubre i de la persecució del món independentista, el govern de Madrid no pot estar orgullós del que ha fet aquests últims anys.
