Amant de l’alpinisme des de la seva joventut, Josep Perpinyà ens obre les portes del seu despatx per explicar-nos els motius que el van dur a la política i com és el seu dia a dia, alhora que ens mostra Sant Just Desvern i ens explica els orígens del model de ciutat i els plans futurs per desenvolupar-lo.
Aquest model es basa en la tranquil·litat i la convivència, sense cedir davant el creixement urbanístic per mantenir així l’essència de poble tot i trobar-se a cinc minuts de Barcelona.
“Intento pensar molt en el futur. La immediatesa i governar a cop de Twitter no és bo”
“El millor govern és el que governa més enllà d’unes eleccions municipals”
“Jo vull el metro”
“Si no anem apostant pel transport públic, quedarem col·lapsats”
“(La participació ciutadana) és el que és, i no cal que ho mitifiquem”
“L’administració ens hem de posar les piles i pensar que els serveis, en un futur, aniran destinats també a la gent que treballa”
“Els consells comarcals de la resta del país ho estan fent tot”
Què el va motivar a exercir la política?
Jo era cap de gabinet de l’anterior alcalde, Ramon López Lozano, i llavors hi havia una estructura diferent a l’actual. L’any 1999 em va preguntar si volia ser regidor i acompanyar-lo a la llista electoral. Jo no m’ho havia plantejat mai, però per fidelitat, en demanar-m’ho, no podia dir que no. Tot i això, vaig dir-li que no m’hi veia gaires anys.
La sorpresa va ser que quatre anys després: Pascual Maragall va guanyar les eleccions, i va oferir-li al llavors alcalde dirigir l’Institut Català d’Oncologia. Ell era metge, i davant això va dir que sí. A partir d’aquí es van succeir una sèrie de fets que m’han dut fins l’alcaldia.
Com es va sentir el primer dia que va seure a la taula d’alcalde?
És un acte de gran responsabilitat, però jugava amb avantatge, perquè abans havia estat regidor i no em va suposar un gran canvi. On sí que vaig veure un gran canvi va ser en què no té res a veure ser regidor amb ser alcalde.
Un regidor té les seves competències i prou, i viu en aquesta responsabilitat concreta. Per altra banda, ser alcalde és la suma de tots els regidors, i cal tenir una visió de la globalitat que el regidor no té perquè està centrat en el seu tema en concret.
I en què es diferencia en Josep Perpinyà que va seure per primer cop a la taula d’alcalde amb en Josep Perpinyà d’avui?
En l’experiència, sobretot al llarg de la crisi econòmica global que hi ha hagut i que encara hi ha, de no prendre decisions precipitadament. Intento pensar molt en el futur. La immediatesa i governar a cop de Twitter no és bo. A vegades et pot donar algun rendiment a curt termini, i algun lluïment d’alguna cosa, però a la llarga, governar buscant el rendiment a mig-any, pot ser un problema.
Tinc una frase al cap: el millor govern és el que governa més enllà d’unes eleccions municipals. Això, per a mi, és fonamental.
Has de fer la teva acció de govern sense pensar en les eleccions. Has de pensar en el municipi, i en que el que apliquis sigui bo per a ell, independentment de qui governi després.
Això fa que molts cops digui que no a moltes propostes a curt termini, i hi ha qui no ho entén. El que has de pensar es si el que fas, en 5-8 anys se seguirà acceptant. Cal pensar en el model de municipi, en el nivell de convivència i en els elements característics que es porten cuidant des de fa temps.
Creu que és necessari tenir estudis superiors per exercir d’alcalde?
Si els tens, benvinguts siguin, però conec molts alcaldes que no els tenen i ho estan fent molt bé. És cert que la universitat et dona un plus, però no és l’element fonamental perquè tu desenvolupis la teva responsabilitat de forma correcta. A mi, per exemple, sempre m’ha agradat estudiar.
Quina pensa que és la situació del país a nivell formatiu?
Em sembla que estudiem poc. Hi ha poca gent que als 50 anys segueixi fent contínuament formació. Hauríem de tenir tots plegats una nova mentalitat i entendre que l’estudi és un enriquiment personal i també col·lectiu, sobretot si tens responsabilitats.
En trets generals, una part significativa de la població, quan arriba als 25-26 anys es pensa que la seva formació ja ha acabat, a no ser que tinguin una formació que requereixi un reciclatge constant, com la medicina.
Quins són els principals atractius patrimonials del municipi?
Un dels principals atractius ha estat mantenir l’essència de poble, perquè som un municipi amb característiques de poble i serveis de ciutat. El gran repte ha estat mantenir la nostra identitat.
A banda d’això, ens trobem al costat del Parc de Collserola, que és un valor molt gran; també tenim espais lligat a Masies, on s’hi fan activitats; també hem conservat i mantingut patrimoni, com Can Ginestar; saber compaginar la identitat amb la modernitat; i defensar el model de municipi de tranquil·litat i alt nivell de convivència.
Aquest municipi podria ser molt diferent: Des de canviar de comarca als anys 80, perquè inicialment érem del Barcelonès, fins a que el municipi no creixés substancialment, assimilant-nos a altres municipis de l’altra banda de Collserola.
El fet de tractar l’urbanisme d’una manera determinada i de tenir el doble de metres quadrats de zona verda per habitant que altres municipis propers, per exemple, ho ha aconseguit aquest Ajuntament amb molta complicitat de la ciutadania.
Que ningú pensi que Sant Just és per casualitat com és. Els alcaldes que em precedeixen, Lluis Segura i Ramon López, i els seus equips, ho van tenir molt clar des del primer moment.
Les polítiques neoliberals es volien implantar a Sant Just d’una manera espectacular. Si això s’hagués permès, el poble seria substancialment diferent. En canvi, s’ha buscat l’equilibri i fomentar aquest model de municipi.
I quines altres característiques fan únic a Sant Just i a la seva gent?
La ubicació també és determinant. El fet de ser on som és fonamental, i això no és fruit de l’acció de govern. Som a 5 minuts de Barcelona, i quan arribes aquí et trobes en un poble on pots desconnectar.
Les enquestes on preguntem què és el que més valora la gent de Sant Just, ens diuen que el 79% de la població, el que més valora és la tranquil·litat. Això va lligat al creixement sostingut que hem fomentat, i a la bona convivència veïnal.
Fa temps que es parla també de la possible arribada del metro a Sant Just Desvern, què n’opina?
Ara mateix hi ha un acord entre la Generalitat i l’Ajuntament d’Esplugues per allargar la línia verda de metro dues parades més, afegint les parades de Sant Joan de Déu i Santa Magdalena, davant l’Ajuntament d’Esplugues. Això és el que està signat, i val 180 milions d’euros, caríssim.
Tot i això, es va fer un projecte fa molt de temps, que plantejava la creació de la línia 12, que havia de passar per Castelldefels també. Recordo una foto de Lluís Segura, que va deixar de ser alcalde al 1991, on deia “volem el metro”. Fa temps que es parla d’això.
Som l’únic municipi de l’entorn de Barcelona que no té metro, i jo vull el metro. Cada vegada hi ha més trànsit i el metro seria bo, però hi ha bastanta gent de Sant Just que no el vol. Pensen que pot anar en contra del model de la tranquil·litat que comentava, i això fa pensar.
També t’he de dir que des del 2013, s’han matriculat més de 800 vehicles a la ciutat, amb una població que no hem crescut gaire. Si no anem apostant pel transport públic, quedarem col·lapsats. Per tant, fomentar una mobilitat diferent a l’actual, és fonamental.
Agafant el fil de l’opinió popular, què pensa sobre els processos participatius i la participació?
M’agradaria que n’hi hagués més. Fa poc n’hem fet un en el que es podia decidir entre algunes inversions. Però som una població de més de 17.000 ciutadans, i han participat prop de 200 veïns. Per tant, és el que és, i no cal que ho mitifiquem. Segurament no ho fem bé i hauríem d’experimentar altres maneres, però també pot ser que la gent digui: “escolti, ja ho fan bé vostès”. Quan ha passat alguna cosa significativa al municipi, s’ha mogut molta gent. Recordo, per exemple, un cop que es volien construir 1000 habitatges a la Vall de Sant Just, i va haver-hi una manifestació de més de 700 persones.
Hem de buscar maneres, però de vegades penso que hi ha una part significativa de la gent que diu: “escolta, si no ho fas bé ja t’ho recordaré d’aquí a quatre anys”.
Hem de fer aquests processos, i facilitar que la gent els utilitzi i s’expressi. És bo que la participació no només es doni durant les eleccions municipals, però ens costa. Hem de ser realistes, perquè participa qui participa, toquem de peus a terra.
Pensant en el mig-llarg termini, al 2011 vostè afirmava que la seva prioritat era la promoció econòmica i superar la crisi. Com s’han gestionat aquests objectius?
Ens vam abocar a pal·liar els efectes de la crisi amb les nostres possibilitats. Els ajuntaments podem tenir molta voluntat política, però tenim limitacions davant una crisi mundial. Per exemple, si al 2007 teníem un pressupost de 37 milions d’euros, i en plena crisi et quedes en 20, és significatiu.
Vam destinar els recursos a mantenir els serveis públics i privar-nos d’altres coses, sobretot de via pública. I van augmentar les prestacions socials i les partides del foment de l’economia o de pal·liació de l’atur, com ara els plans d’ocupació. Vam arribar a 990 persones aturades i ara estem a 438. És evident que hem ajudat, i que una de les meves feines principals ha estat parlar amb les empreses per veure si podien activar més contractacions.
La crisi ens ha dit una cosa molt preocupant, perquè quan et mires la renda per càpita de Sant Just en aquest moment, és elevada, però la majoria de ciutadans tenen ingressos mitjos, i un 22-23% de la població de Sant Just es troba en una franja de risc de pobresa. Un dels motius és el preu de l’habitatge, que està pujant alhora que els sous de la classe mitja han baixat. També ens passa que hi ha gent que treballa i és pobra, i els serveis públics de l’administració no estan preparats per a això. Estan pensats per classes socials molt vulnerables i excloses.
L’administració ens hem de posar les piles i pensar que els serveis, en un futur, aniran destinats també a la gent que treballa. Hem d’anar transformant aquests serveis, preveient que hi haurà gent que treballarà i que no arribarà al dia 15.
D’altra banda, creu que hi ha d’haver limitació de legislatures, i de quants anys hauria de ser cadascuna?
Hi ha gent que diu 8 anys, i conec alcaldes que diuen que mentre et votin has de seguir en el càrrec, i la limitació és la que el poble et posi. No crec que sigui molt bo estar molts anys, tot i que jo en porto 13. Però és veritat que si la gent et va escollint, deu ser per algun motiu. En tot cas, el que si que influeix és que tu estiguis motivat, il·lusionat i amb ganes de tirar endavant.
Fa temps es va posar en dubte la necessitat de les entitats supramunicipals. Què en pensa?
Les entitats supramunicipals donen un servei d’equilibri i recolzament dels ajuntaments mitjans i petits. En el cas del Consell Comarcal del Baix Llobregat, que aglutina 30 municipis, els 5 municipis de més de 5.000 habitants se’l miren de molt lluny. Ara bé, quan parles amb els ajuntaments petits, se’n farien creus si de cop i volta demà no hi hagués el Consell Comarcal. Això passa perquè hi ha una sèrie de serveis que ells no poden fer.
Un alcalde d’un poble mitjà o petit ho explicarà millor, però que hi hagi una recollida selectiva, transport adaptat, polítiques de promoció econòmica, serveis puntuals… difícilment es poden fer des dels ajuntaments petits.
Que un Consell Comarcal arribi a fer, per exemple, la recollida selectiva de diversos municipis petits, és un exemple de per què serveixen els consells comarcals. O quan la Generalitat diu que les depuradores les gestionaran els consells comarcals perquè els ajuntaments petits són incapaços d’assumir-ho. Són coses que si no les fa el Consell Comarcal, no sé qui les farà. Si ets dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona ho pot fer ella, però hi ha ajuntaments que no hi són.
Ara bé, jo sóc partidari de simplificar les coses i de no duplicar. Un Consell Comarcal podria ser una delegació de la Generalitat, i el delegat territorial de la Generalitat podria ser el president del Consell Comarcal, per posar un exemple. Tot i això, tal com estan les coses avui, els consells comarcals de la resta del país ho estan fent tot.
També cal anar en compte amb les desigualtats que es poden generar si uns municipis pertanyen a una organització i els del costat no ho fan, i per aquesta causa accedeixen a menys recursos. Els ciutadans han de gaudir de la major igualtat possible a nivell de tota Catalunya.
Quin creu que és l’encaix que hauria d’haver-hi entre Catalunya i Espanya?
Jo sóc federalista. Com a tal, penso que Espanya s’ha de transformar i que està perdent el temps amb això. Si no es transforma ràpid, pot trobar-se amb diverses parts de l’Estat amb les que tingui una relació desagradable. Espanya ha de fer un pas endavant, i creure’s que hi ha una nació que és l’espanyola, i que dins hi ha altres nacions, com Catalunya, i no passa absolutament res. Al nacionalisme espanyol no li ha de fer por que hi hagi altres nacions dins Espanya. Aquesta diversitat és una riquesa, i si no s’entén així, passen coses com les que estan passant a Catalunya.
Si tingués al president Puigdemont al davant, què li diria?
Li diria que reflexionés, i que tornés a buscar el diàleg, el pacte, la negociació… i també li diria a Rajoy. Quan arribes a aquest extrem, has de fer una reflexió i entendre que fins ara, el procés de diàleg no ha funcionat. És molt fàcil trencar les cartes. El divendres és facilíssim trencar-ho tot, però el dilluns has de Governar. Només sortirem d’aquesta situació estant hores i hores en una taula. És qüestió de política, política i política, i hores de negociació, pacte i generositat.
Trencar les coses no ens portarà enlloc. Tensar-les, potser, però les dues parts s’equivoquen al no buscar més diàleg.
