“Nosaltres gestionem la quotidianitat”

D’arqueòleg a Alcalde, passant per un banc…
Sí, certament són canvis considerables. En el meu cas, penso que vaig entrar en política per la porta gran, per la bonica, que és que a partir del fet d’implicar-te amb entitats culturals i juvenils. És aquí quan t’adones que hi ha moltes coses per fer, i que tot el que sigui poder agrupar voluntats i dedicar esforços per fer coses és el que fa gran un poble. A mi era el que m’agradava fer. Suposo que si hagués estat en alguna entitat també hauria acabat assumint responsabilitats. Sempre m’ha acabat passant.

També passa als ajuntaments això.
Sí, en els ajuntaments ens toca tenir moltes competències. Nosaltres gestionem la quotidianitat. La gent pot ser de qualsevol lloc, però on viu és al seu poble, al seu municipi. Així que quan un ciutadà té un problema concret, en primera instància on va és a l’ajuntament i penso que aquesta és el gran què, però també el repte de la política municipal. Ser alcalde és, possiblement, una de les feines més maques i més difícils que hi ha.

Per què?
Pel que li deia, és el primer lloc on recorre la gent, però hi ha pocs recursos econòmics, tenim un finançament molt mal estructurat des de fa 30 anys, i devem ser l’única institució en l’Europa Comunitària que en tres dècades ningú ens ha revisat. Però a banda del tema econòmic, l’alcalde d’un poble ho és 24 hores: sempre acabes mirant coses que poden interessar al municipi.

Una d’aquestes coses serà la gestió de la crisi.
Sí, nosaltres estem prenent les mesures que podem, tot i que amb la base de les nostres competències i recursos. Com ajuntament allà on estem incidint, és en línies que considerem que són bàsiques, com la garantia de totes les polítiques d’urgència, és a dir, en els serveis socials.

És la regidoria que ha crescut més arreu.
Sens dubte. Han augmentat el nombre de famílies que necessiten recursos econòmics puntuals per poder-se’n sortir de temes com menjadors escolars, habitatge, desnonament, hipoteques. El gran drama d’aquesta crisi és l’atur. I nosaltres encara, perquè Molins de Rei no té els índexs alts de la comarca, però tot i així, des de l’ajuntament intentem donar solucions potenciant col·laboracions amb d’altres institucions que també tenen competències, com el departament de treball, i intentant donar el màxim possible de formació i de recursos.

Algun exemple?
Doncs el FEIL d’aquest any, per exemple, el Fons Estatal d’Inversió Local. El gran esforç que vam fer és intentar aconseguir que la màxima quantitat d’obres les realitzessin empreses d’aquí, entre d’altres coses, perquè si no ho feiem així ja hi hauria alguna empresa d’aquestes que hauria tancat.

És un tema complicat.
I això sense oblidar que fa uns tres anys, quan la situació no era la d’ara, l’Ajuntament ja tenia certs dèficits, així que ara el repte està en garantir els serveis i la seva qualitat, malgrat els pocs recursos que hi ha.

I també deuen tenir projectes a llarg termini.
Sí, sí, és clar. Hi ha un seguit de projectes estratègics com el Carrer Major i l’eix comercial, el tema de les guarderies, la bossa d’habitatge públic. Hi ha una situació econòmica complicada, d’acord, però no hem de renunciar a res i hem de seguir potenciant allò amb el que creiem. Perquè tard o d’hora això s’acabarà i llavors serà el moment de continuar treballant.

Abans ha comentat que a Molins no hi havia massa problema d’atur.
Molins és un municipi que està dins de l’àmbit metropolità i, per tant, hi ha una important grau de mobilitat pel que fa al lloc de treball. Això no treu que amb les empreses de Molins de Rei tinguem una especial cura i mirem de donar suport en moments puntuals. Hem de tenir molt present que la xarxa econòmica de Catalunya està formada bàsicament per la petita i mitjana empresa, i són aquestes les que estan patint més pel tema de la restricció del crèdit.

És el gran problema que tenim.
Per a mi, sortir de la crisi és garantir que la població de Molins pugui tornar a respondre amb seguretat a tots els grans deutes que tenen amb les entitats financeres, essencialment pel que fa a l’habitatge. Però tornar als nivells de consums d’altres moments, penso que trigarem molt. I si algú pretén que al nostre país torni a tenir una economia basada en baix valor afegit com és la totxana o el turisme, penso que està equivocat.

Hem de reinventar-nos.
Trobem a faltar el suport real del que han de ser les noves economies. ¿Per què aquest país no pot apostar per temes ambientals i noves tecnologies com una opció de futur? Nosaltres, per exemple, ara estem treballant en un polígon industrial on volem que totes les empreses estiguin relacionades amb temes ambientals. Però volem anar més enllà: som dels primers municipis que ha donat calor a tot un barri amb la gestió de la biomassa, i tenim molt clar que aquest element és important i que s’ha d’educar.

Home, bona part del municipi és natural.
Sí, una part important és muntanya i l’altre és l’àmbit natural del riu, així que el nostre sòl és escàs. I com a municipi vam prendre la decisió de no créixer, amb un nombre d’habitants que no superi els 30.000 però amb el màxim possible de serveis i qualitat de vida, i un mínim possible d’agressió a l’entorn.

Un entorn situat en un punt molt estratègic.
És evident que Molins està en un punt de pas, però paradoxalment ha estat sempre una cruïlla de camins. I això ha fet que es caracteritzi per un sector comercial i de serveis important, que li ha acabat donant un cert caràcter de capitalitat. I és que a més, penso que som un poble amb un potencial important, molt ben comunicat amb una autopista que talla el municipi. Ara, per exemple, amb el tema dels 80 km per hora s’ha reduït l’impacte sonor però també la sinistralitat i la contaminació. Ara bé, també és veritat que l’aposta que s’ha de fer és el tren i el Trambaix, perquè el que necessitem és conectivitat.

El que sigui per reduir el trànsit de vehicles.
Tenim una assignatura pendent, que esperem tenir solucionada l’any vinent: un debat històric al voltant de la mobilitat, del transit, i del cotxe. Si l’any que ve ho tenim aprovat, tindrem les tres bosses d’aparcament al centre del poble i, per tant, tota la gent que ve de fora podran anar directament a aquestes zones. Perquè la idea és que la gent pugui prescindir del vehicle per desplaçar-se pel municipi, perquè hi ha autobusos que arriben a tot arreu.

I a Molins hi ha vida.
Si, vam fer una aposta pel comerç local, i de fet, el comerç és el que manté vius els carrers en horari laboral. A més, tenim la sort de tenir una gran quantitat d’activitat cultural i social, i hi ha entitats i associacions de gairebé tot, per això estic molt orgullós de la capacitat que hem tingut tots plegats d’integrar-nos i aprofitar els avantatges que ofereixen el comerç i les entitats.

Es fa vida al carrer.
Això és el que intentem. Penso que tenim una manera d’entendre la vida que és diferent a la de municipis que estan a prop. No sé, per exemple el nostre ajuntament va prendre la decisió de potenciar el mercat municipal per donar vida al centre del poble i evitar el que passa en d’altres municipis que els centres s’acaben diluint. Aquí doncs, la gent està força integrada i som un poble amb poc conflicte al carrer, cosa que és una excel·lent senyal.

Sovint aquests conflictes que diu es donen per temes d’immigració. És el vostre cas?
Pensar que d’entrada la immigració és un conflicte és un error d’entrada. Fa molts anys que Molins, com tants d’altres llocs, ha estat un municipi d’acollida: als anys 40 va arribar la gent de Múrcia, als 60, del sud d’Espanya, i ara n’arriben uns altres. Bé, i què? Tots ens acabem integrant. Penso que l’element de la integració es treballa molt bé.

I a què ho atribueix?
A Molins portem 30 anys de govern d’esquerres i sempre hem tingut molt clar que els municipis no poden crèixer d’una manera no sostenible. Això vol dir que no hem de tenir cap zona on hi hagi diferències respecte a d’altres, i això ajuda a que no hi hagi conflictes. Però llavors hi ha un altre tema: el que hem d’intentar és acollir a tota aquella gent que ve de fora.

Hi ha dues opcions: o fer veure que no hi són o que s’integrin.
Exacte. Al segle XXI ja hem d’acceptar la immigració com un fet absolutament real, que ha generat conseqüències amb la nostra pròpia identitat i cultural a mig i llarg termini. Però sense oblidar que han estat ells els que ens han ajudat a quadrar els números de les pensions, i l’atur. I si els d’aquí no hem tingut prou capacitat demogràfica per poder arribar a tots els objectius que teníem, doncs benvinguts siguin els de fora. Estic segur que d’aquí a 100 anys ens n’enriurem de tot això.

També pensa que ens riurem del desprestigi que pateix ara la política?
Sobre el paper, les organitzacions polítiques haurien d’esdevenir instruments de participació lliure per a tothom. Però el què passa és que les coses s’acaben capgirant. En el nostre cas, per exemple, d’Inicitiva i Esquerra, estic orgullós del procés que vam fer aquí.

Què va passar?
Quan jo em vaig presentar per primer cop a la llista vam posar sobre la taula un procés de primàries en el que tota la llista va estar ordenada pel vot lliure de la gent que tenia més de 16 anys a Molins de Rei. Hi van votar més de 500 persones. Tan senzill com això. Així que si no ets capaç d’obrir-te a una cosa tan bàsica com la gent que vols que et representi a l’ajuntament, com vols demanar-los després que entrin a la teva organització i s’obrin a participar en debats?

Però no tothom ho fa així.
Doncs penso que s’haurien de fer més com aquestes, perquè així la política tornaria a tenir prestigi. També hi ha un altre aspecte important que no depèn dels partits: la nostra democràcia és molt jove i penso que hi ha massa gent que ha oblidat massa aviat que aquest sistema, si no se’n té cura, es pot perdre. I la gent jove especialment, per moltes raons, em preocupa que no tingui criteri, més que no voti.

Però als pobles ja se sap que no vota tan al partit com a la persona.
Bé, depèn del municipi. En política local, el partit no queda en segon terme perquè ens regim per una ideologia, i això vol dir que som una plataforma de treball des de la qual es poden fer moltes coses. La gran dificultat és saber com pots articular aquest debat, com pots gestionar la realitat a partir dels ideals que té una formació, així que el repte està en crear opinió i xarxa. Els partits som instruments, no ho oblidem. El problema és quan algú es pensa que el partit és l’objectiu, i això és el que passa en els partits més tradicionals, que no acaben tenint sentit per a bona part de la població.