Cinc dies després de la tragèdia, Paiporta és un poble fantasma a la nit i un front de guerra de dia, on no estan estalvis ni reis ni presidents del govern
Dissabte, 2 de novembre del 2024. Capvespre a La Torre, València. Amb els últims rajos del Sol projectant-se a l’esquena, desfilen els últims voluntaris que abandonen la zona catastròfica. Estan bruts de fang i alguns coixegen del cansament. Però ningú mira enrere. “Avui ja hem fet prou, el millor que es pot fer és anar a dormir i tornar demà a primera hora”, confessen, com si s’haguessin de justificar. Els seus cotxes estan aparcats a qualsevol lloc: rotondes, vorals o qualsevol tros de terra. Les unitats de la Policia Local els vigilen. Fa dies que han deixat de multar els voluntaris, tot i que a les xarxes socials encara es denuncia que la grua s’ha emportat uns pocs.
Ruth, dona d’un sobrevivent: “Tinc molt clar que la vida li ha preparat durant 40 anys com a nedador per salvar-se al riu el dia de la DANA”
Tots ells engeguen els motors i travessen el pont que uneix la zona zero amb València ciutat. Allà, la normalitat és absoluta. No hi ha fang, ni brossa, ni cotxes bolcats. El desastre, però, és ben present al rostre de les persones. Es pot veure als ulls de Ruth, la treballadora del Leroy Merlin d’Alboraya, que arrenca a plorar quan li demano llanternes per operar a la nit. “Crec que ja no ens queden”, em respon amb la veu trencada. Ens acabem de conèixer, però sent la necessitat d’explicar-me que dies abans el seu marit Raúl havia escapat per la finestra del seu cotxe enmig de la fúria del riu. Va poder salvar la vida in extremis, gràcies a 40 anys d’experiència com a nedador aficionat. “Té molt clar que el destí li havia estat preparant durant tot aquest temps per aquest moment”, afirma. Tot seguit, ens entrega tres llanternes, de les quals una no funciona i l’altra té molt poca vida útil. Una hora després, ens retrobem al pont que tantes vides va empassar-se. Però no la del seu marit. Ara, ell l’acompanya i l’abraça mentre contemplen el Túria en calma. “Quina casualitat!”, exclamo quan la reconec. Però ella fa dies que ha deixat de creure en la sort. Tampoc la seva parella, que encara porta el shock a la seva mirada. “Necessitava tornar a veure això”, s’excusa, encara amb el gest impertèrrit.
Cau la nit a Benetússer. La imatge que contrasta entre els dos cantons del pont sembla extreta del guió més esgarrifós. Malgrat les destrosses, aquest és el punt més restaurat de la zona. Però el fang encara arriba fins als genolls i els cotxes continuen bolcats a zones com parcs interiors i portals. No hi ha ni una ànima al carrer: els voluntaris han marxat i només s’observen unes màquines que acaben d’apilar la brossa als afores. La pudor ens obliga a col·locar-nos els guants i les mascaretes FFP2, aquelles grans oblidades de la pandèmia. Un cop deixem enrere Benetússer, la llum desapareix i ja no tornarà. Només ens retrobem amb ella quan ens creuem amb el centre d’operacions de les forces de seguretat, ubicat al costat d’una benzinera. Allà, UME, Guàrdia Civil, Policia Local i la Generalitat valenciana coordinen la zona. Ens conviden a fer marxa enrere, ja que “no cal ajuda” i ens avisen dels saquejos i robatoris nocturns. “Si aneu a Paiporta, ho feu sota la vostra responsabilitat”. Més tard, ens adonarem del que volen dir aquelles paraules: malgrat el dispositiu policial desplegat al poble, els agents d’allà no garantiran la nostra seguretat.
El camí a Paiporta es fa llarg per la foscor i la incertesa. Sabem que hem arribat perquè tornem a veure naus industrials destrossades i cotxes pertot arreu. Com a curiositat, entre tanta pudor i brutícia no hi ha cap rata ni panerola, ni tampoc cap animal que ens indiqui la insalubritat de l’àrea. La DANA s’ho ha emportat tot. A la nit, la zona zero de la catàstrofe que commou a tot el món és un poble fantasma. Pràcticament, no hi ha cap llum encesa ni persones al carrer. De lluny se senten els motors de cotxes de l’UME que treballen en edificis molt malmesos. L’Exèrcit ja ha arribat, però ho ha fet sense cap provisió. A l’espera d’ordres, cap membre de la policia militar agafa cap pala ni recull la brossa.
Cap al final de la CV-406, que travessa tot el poble, s’encenen un parell de fanals que permeten observar el desastre. Hi ha edificis enfonsats, cotxes bolcats a la via del tren i la catenària està totalment destruïda. Alguns militars ens informen que ja s’havien remolcat molts vehicles de la via, i que feia escasses hores el panorama era fins i tot més devastador. Malgrat aquestes feines, però, encara hi ha metres de fang que fins ara ningú ha recollit, a més de pneumàtics i portes de llars al voltant de les vies. Allà coneixem Edwin, el primer voluntari que ha aparegut en dues hores caminant. És l’únic del petit grup que és allà des de fa més d’un dia. “Quan vaig arribar, no hi havia ni exèrcit ni policia ni aliments per ningú”, ens explica. I assenyala un punt d’on s’havien tret 25 cadàvers aquell mateix dissabte. “Aquell era el meu barri favorit de València. Era preciós”, assegura. Ara és un mar de runes i d’escombraries.
Edwin és l’únic del grup de poc més de 15 persones que viu a València. La resta s’han desplaçat des de Madrid, Granada, Almeria, Barcelona o Ciudad Real. Les professions són variades: hi ha mecànics o fins i tot un militar fora de servei, que havia decidit venir a causa de la inacció de les autoritats. Tothom coincideix en el fet que hi ha molta feina a fer, a diferència del que sostenien les forces de seguretats des de les carpes. Malgrat l’advertència de prohibició d’ajuda voluntària a partir del diumenge, els allà presents ens dediquem a preparar un punt de distribució d’aliments per als veïns i veïnes. La feina és intensa perquè hi ha muntanyes de paquets. A més, enmig de la nit arriben més cotxes de persones amb donacions. Entre ells, una parella de Masquefa que porta el vehicle ple i que decideix quedar-se a ajudar per solidaritat.
La Guàrdia Civil i l’Exèrcit volen contribuir amb camions amb aliments i material, però només els primers compleixen la seva paraula. La nit és llarga, però en cap moment apareixen les pales i llanternes promeses pels militars per ajudar els veïns. “Gràcies pel que feu, que és molt més que nosaltres”, ens confessa un dels integrants dels militars. Ens porta cafès, avergonyit per les instruccions que se li han encomanat. Cal molta disciplina per contemplar aquell escenari apocalíptic i autoconvèncer-se que les ordres estan per sobre de la prioritat de les persones.
Paiporta a la nit es converteix en una ciutat sense llei, amb robatoris i patrulles ciutadanes que actuen contra els criminals amb impunitat
Durant la nit, apareixen grups de persones amb pals i navalles per la zona zero. Són joves del poble d’entre 18 i 20 anys que han decidit organitzar-se en patrulles per protegir els seus veïns enmig de la nit. “La Guàrdia Civil m’ha donat permís per reduir físicament a qui vegi perillós”, presumeix un d’ells, abans d’endinsar-se en la plena foscor. El restaurant on treballava ha desaparegut. Irònicament, hores després un agent el detindria per cridar a escassos centímetres de la cara de Felip VI. Encara queden unes hores perquè Paiporta es converteixi en l’epicentre polític de l’Estat, però en aquest moment ja resulta evident que és una ciutat sense llei. A més de les patrulles ciutadanes, les forces de seguretat permeten fer fogueres i fins i tot robar llantes de cotxes destrossats per reparar vehicles de voluntaris.
Caminant pels carrers entre la foscor, regna el silenci i la pudor. Cada pas que fem enfonsa amb més profunditat les nostres botes. Estem a punt de veure la llum del Sol, però abans ens retrobem amb l’horror un cop més. Al costat de la parròquia sentim el soroll de l’aigua filtrant-se en un garatge, encara parcialment submergit. És un so tranquil, similar al de les ones del mar que tant ens relaxen a la platja, però en aquest cas des del cor de les tenebres. Vull fer una foto per recordar el moment, però els meus companys em demanen que m’abstingui, en cas que el flaix de la captura reveli una imatge espantosa.
Alba a Paiporta. Un cop superada la nit, els veïns baixen a recollir provisions i el poble recupera la vida. La majoria d’ells demana botes d’aigua, guants i lleixiu, encara que els aliments també triomfen. El primer que s’acosta, Jorge, d’uns 45 anys, només vol una mica de llet i cereals per esmorzar, però s’acaba emportant un carro. Un cas representatiu de tot el que succeeix al poble: tothom té vergonya de demanar un sol producte més del qual necessita. Jorge viu al carrer de Sant Antoni i té com a veïna una muntanya de bosses d’escombraries. “Ho he perdut tot: els dos cotxes i la moto, i gairebé la meva finca”, lamenta. La llum del seu portal deixa al descobert algunes llàgrimes a la seva galta. De moment, explica que no els han oferit reubicar-se i que només li han garantit 150 euros per un dels seus vehicles. Ara bé, alhora se sent un home afortunat per viure en un quart pis i no en un baix, ja que tots han quedat devastats per la DANA. Un cop a casa, la seva dona ens demana si us plau portar-los botes d’aigua. Ja és diumenge, i ni ella ni els seus fills petits han pogut pràcticament desplaçar-se a causa del fang. És una imatge molt recurrent a Paiporta, on encara avui molts veïns no disposen de botes i s’han de moure amb sabates cobertes per bosses i cinta aïllant.
Els veïns de Paiporta no demanen un producte més del que necessiten i giren la cara perquè els voluntaris no els vegin plorar
L’escena amb Jorge ja s’ha quedat gravada al meu record, però pocs minuts després es reprodueix constantment amb diferents persones. Algunes d’elles demanen una mica d’aigua, aliments en llauna (encara no tenen llum) o llet, però ràpidament giren la cara perquè no veiem com ploren. D’entre les diferents peticions, es repeteix una frase: “Si us plau, no marxeu, ens han deixat sols”. Volen que se sàpiga la veritat i el que està passant, i no entenen “per què ningú mou un dit”. Alguns dels voluntaris reparteixen els productes entre llàgrimes i abraçades. Amb el pas dels minuts, moltes persones que “només volien una cosa” tornen per més. La vergonya i l’orgull deixen pas a la dignitat i la valentia de demanar ajuda perquè la necessiten.
Mentre comencen a arribar camions amb provisions de tot arreu, alguns veïns sol·liciten atenció a casa seva. Els que viuen en un baix o un primer pis tenen els sostres tacats de fang, les televisions trencades i el sofà estampat contra la paret, entre altres. És el cas de Cristina. El terra de casa seva encara continua mullat i amb bassals. A hores d’ara, afortunadament els aliments han deixat de ser un problema i la prioritat a les donacions han de ser els productes de neteja i materials com botes d’aigua, pales o cubells per ajudar a netejar la zona. Això sí, Mari Ángeles i José, una parella gran, s’acosta a demanar-nos ColaCao, perquè “ningú ni res farà que deixin de beure’l cada matí”. Poc després, entre riures, rebutgen l’ajuda a carregar bosses pesadíssimes tot i la seva avançada edat. Finalment, admeten que no podran transportar-les fins al cinquè pis i es deixen ajudar.
Alço el cap i em trobo tot el barri antic del poble convertit en un mercat ambulant de productes i de serveis de neteja. El panorama és encara pitjor del que es mostra a la televisió: sense material pesant, aviat serà impossible evitar que llocs com Paiporta, Catarroja o Massanassa esdevinguin inhabitables. I llavors succeeix: de cop i volta, irrompen amb força diversos vehicles de l’Exèrcit a gran velocitat per la CV-406. Han començat els treballs previs a la visita del Rei, el president del govern espanyol i el de la Generalitat valenciana. El fet molesta extremadament a la gent perquè no només frena les tasques de sanejament i dificulta l’accés als punts de voluntaris, sinó que embruta tot allò que ja s’havia netejat. De fet, un dels veïns de la zona no dubta a encarar-se amb un militar entre crits i protestes de la resta del carrer.
El resultat és un clima hostil que només els que han estat a Paiporta podien preveure, perquè han vist la misèria i l’abandonament. La violència és absolutament injustificable, però quan un poble ho ha perdut tot, desapareix la por a les conseqüències
Tot plegat, una metàfora del que suposarà l’acte oficial posterior: una interrupció sense escrúpols per una zona que no té ni un minut a perdre. Tots aquells efectius que no havien fet res durant la tarda, nit i matí, ara destorben als qui no han deixat de treballar. El resultat és un clima hostil que només els que han estat a Paiporta podien preveure, perquè han vist la misèria i l’abandonament. La violència és absolutament injustificable, però quan un poble ho ha perdut tot, desapareix la por a les conseqüències. La visita oficial deixa imatges tan dures com aclaridores de la veritat, com ara un monarca tacat de fang, una reina plorant i dos presidents obligats a fugir i amb els vehicles destrossats.
El camí de retorn és un infern físic i mental. En 24 hores ens hem convertit en tot allò que havíem vist quan vam arribar: persones sense forces que amb prou feines es podien mantenir dretes. Psicològicament, la sensació d’haver contribuït no guanya a la tristor de pensar que el desastre requerirà molta gent i molt temps a solucionar-se. Si és que es pot fer. Pel camí, una dona ens agraeix la feina i ens convida a abandonar el municipi abans de les vuit del vespre. “La DANA tornarà avui. Estem parlant amb els veïns dels baixos i dels primers perquè es moguin a pisos més alts, però tots els voluntaris han de marxar”, apunta. L’advertència recull l’essència de Paiporta, que es pot veure al mural de l’altre cantó del pont: “Gràcies, el poble salva el poble”.
Per Carlos Rojas. AMIC / AMIC redacció
