Lleida era l’única capital de província de Catalunya que encara no havia passat per Alcaldes.eu. En el seu moment, ho van fer els representants de Tarragona (Josep Félix Ballesteros, maig del 2009), Barcelona (Jordi Hereu, març del 2010), i Girona (Anna Pagans, novembre del 2010). I certament era una assignatura pendent: amb 138.000 habitants a la seva capital escampats per 212 km2, un dels més extensos de Catalunya, Lleida té assentaments des de l’Edat de Bronze, i entre els seus béns culturals es poden mencionar les dues catedrals (la Seu Vella i la Seu Nova), el Palau de la Paeria o l’Antic Hospital de Santa Maria. Però també el nou Museu Diocesà i Comarcal, l’Auditori Municipal Enric Granados o el Teatre de l’Escorxador. Avui parlem amb el seu Alcalde.
“Per ser Alcalde, el més important és que has d’estimar la teva ciutat. I després has d’estar disposat a sacrificar la vida professional que portaves abans i bona part també, per no dir tota, de la teva vida privada”
“Els ajuntaments destinem més recursos i esforços a l’apartat de promoció econòmica. D’acord, hem de vetllar també pels serveis bàsics, però també incentivem altres terrenys que són essencials per a la creació i la iniciativa empresarial”
“A excepció d’algun partit xenòfob, la política d’immigració del nostre país és de foment de la integració, sobretot a través de la llengua, on dediquem molts recursos municipals. I l’escola i l’esport són les eines bàsiques per a aquesta integració”.
Un tret comú a molts alcaldes que han passat per aquí és la seva vocació política
Naturalment. T’ha d’agradar i has d’estimar la teva ciutat, això és el més important. I després, doncs, has d’estar disposat a sacrificar la vida professional que portaves abans i bona part també, per no dir tota, de la teva vida privada. I també has de tenir vocació d’inconformisme, en el sentit de voler transformar la teva ciutat.
Perquè vostè va passar anys dedicant-se a d’altres coses
Sí, vaig ser professional de les tecnologies de la informació i comunicacions, i les meves últimes feines van ser director d’organització i sistemes a Cobega i a la San Miguel. També havia estat director de sistemes als Ajuntaments de Barcelona, Madrid i Lleida, o sigui que això dels consistoris mai ho he deixat del tot. Ah! I sense oblidar que ho he combinat amb la labor docent: sóc professor d’informàtica i electrònica a Telecos.
I què diuen els alumnes de tenir un alcalde de professor?
Bé, els sembla bé. Fins i tot els fa certa gràcia quan els hi dius que el teu grau és aquest. Però vaja, ja està. De mi, esperen el mateix que d’un altre professor: que els aprovi (rialles).
Està al final de la segona legislatura. Què en pensa de la limitació de mandats?
Mira, jo penso que una bona xifra d’anys per a ser alcalde d’una ciutat són dotze anys. Per tant, a mi m’agradaria un model com el francès, que hi ha dos mandats de sis anys. Crec, per descomptat que amb quatre anys no es pot fer gairebé res; amb vuit anys sí, ja es poden fer coses però amb dotze, molts projectes engegats s’acaben i hi ha una trajectòria de govern on s’han pogut fer moltes coses.
Ara amb la crisi, els mandats es deuen fer més llargs
Sí, no es pot negar que la situació econòmica afecta molt a les finances municipals, tenint en compte que el 30% dels nostres ingressos vénen directament de l’Estat, i la resta ens arriba a través dels impostos vinculats, sobretot la construcció. I ara és clar, al fallar la construcció, molts sectors han trontollat. Però vaja, hi ha qui ho passa més malament que no pas els ajuntaments.
I en proporció, és més dura la crisi a Lleida que no pas a cap altra província?
Penso que a Lleida tenim un sistema econòmic que està demostrant que aguanta més bé la crisi que no pas altres llocs. Essencialment perquè en la nostra economia està basada amb indústries vinculades a agricultura, ramaderia i alimentació, que té més estabilitat que el sector construcció o el turístic, pe citar un parell d’exemples. L’economia de Lleida sempre dic que és més plana. Nosaltres ni les alegries són tan alegries, ni les desgràcies són tan desgràcies. És un dels punts forts del sector agroalimentari.
Però tot i així, les Pimes de Lleida perden 3600 llocs de treball anualment. Què és pot fer des de l’Ajuntament per promocionar la iniciativa empresarial?
Sí, cada vegada més, els ajuntaments destinem més recursos i esforços a l’apartat de promoció econòmica. D’acord, hem de vetllar pels serveis bàsics i per la policia, amb tot el què comporta, però també incentivem altres terrenys que són essencials per a la creació i la iniciativa empresarial, com són els de l’ensenyament.
Ensenyament?
Per a nosaltres és importantíssim. Som l’ajuntament de Catalunya amb més escoles bressol per habitant. Només a Lleida, n’hi ha 19. Això vol dir que si tenim d’una banda el tema de promoció econòmica i de l’altra, l’ensenyament amb tot el què comporta de formació per als grans, ens trobarem que treballem les eines que fan que el motor de l’activitat econòmica vagi rodant.
I com es tradueix, això?
Miri, tenim un Institut Municipal d’Ocupació, que abans de la crisi hi passaven dues mil persones l’any, i ara en passen quatre vegades més. I això sense oblidar que l’activitat emprenedora ens ha portat a la construcció d’un quart viver d’empreses, amb un parc científic i tecnològic agroalimentari en el que avui hi treballen nou-cents joves enginyers, i hi ha cinquanta empreses.
Una gran iniciativa
Que cal fer conjunta, perquè la transversalitat entre els òrgans administratius és essencial per tirar endavant. Ara, per exemple, estem tirant un projecte molt seriós que porta per nom “Global Media”, que el que fa és fondre en un únic ens els deu organismes de l’Ajuntament, incloent Diputació, Càmeres de Comerç i Universitat, per tal de tenir objectius comuns. I el president d’aquest organisme és l’Antoni Brufau, president de Repsol. Ens esforcem, per tant, per crear sinergies on tothom hi pugui sortir beneficiat.
I si poden treure profit del recentment inaugurat Palau de Congressos per l’Economia, doncs millor que millor, oi?
Per a nosaltres, això és essencial. Pel que fa a convencions, congressos i reunions de negocis, Lleida és la segona ciutat de Catalunya, només per després de Barcelona. Ara, amb aquest palau, tot allò que fins ara fèiem a la Universitat, a la Seu Vella o als Hotels ho podem fer millor. I ho podem aprofitar per al món dels negocis però també a d’altres sectors.
El turisme, per exemple?
O la cultura. Ara tenim una programació cultural importantíssima, amb acords amb el Gran Teatre del Liceu, per exemple. Tot plegat, és un element per potenciar un sector que ja era bo, però que ara pot ser millor. I en bona part, això ens ho ha portat l’AVE. Des que passa per aquí, Lleida creix a raó de dos dígits anuals.
El tren sempre ha estat sempre font de progrés. Ara i fa cent cinquanta anys
I és clar. Les dues hores que hi ha des de Madrid o l’hora des de Barcelona, amb les rebaixes de costos que suposen, ens donen potència en el àmbit dels congressos. O sigui que, deixeu-me dir que sense l’AVE no hauríem fet la Llotja i sense l’AVE tampoc hauríem fet el Parc Científic. I per tant, no tindríem tantes i tant importants empreses. I llavors hi ha un altre element: l’aeroport.
Felip Puig, abans de ser conseller, va dir que podia ser una mala inversió
Jo no sé si algú s’ha de plantejar que alguna de les estacions del Metro de Barcelona son una mala inversió, o si ho és portar el telèfon a municipis de menys de mil habitants, perquè llavors deixaríem set mil ajuntaments espanyols sense telèfon. Per tant, les paraules del Conseller no em semblen massa afortunades, tenint en compte que l’aeroport de Lleida té tres línies de negoci de les quals només n’hem començat a desenvolupar una i aquest hivern hem començat la segona.
I les previsions?
Teníem una previsió pel primer any de cinquanta mil viatgers, que ja els hem sobrepassat. I hem fet un 40% més de viatges que no pas el que s’havia anunciat. I tenint en compte el que això suposa de turisme al tenir connexions amb La Seu d’Urgell, Vall d’Aran i Andorra, sense deixar de banda el trànsit internacional, és clar. I encara hi ha una tercera línia de negoci, les mercaderies. S’està tramitant el punt duaner, el PIF que se’n diu tècnicament, pel qual d’aquí a un any estaran operatives les tres línies, amb el que suposarà de rendibilitat i de llocs de treball, és clar.
Hem parlat força de negocis i empreses, temes que van molt lligats a la mobilitat. Com ho tenen per aquí?
Jo diria que estàndard, hi ha poques diferències amb altres ajuntaments. Sí que puc dir que el transport públic creix molt aquí, a raó d’un 5% anual, i per això hem posat en funcionament l’ATM, és a dir, la Tarifa Integrada a nivell supracomarcal. Avui, doncs, amb l’autobús de Lleida, cobrim tota la plana de Lleida, i pel que fa al Pirineu, doncs també està integrat el ferrocarril de la Pobla. Han fet política agressiva quant a fidelització i nosaltres vam començar amb l’autobús gratuït per nanos fins a setze anys, abans de que la Generalitat fes la gratuïtat fins als de dotze.
I pel que fa a la recollida selectiva de residus? El medi ambient preocupa
Sí, estem aplicant la recollida selectiva, no som diferents a les altres ciutats. I ho fem amb els mateixos ratios d’altres ciutats. Però naturalment, i per molt que es recicli, hi ha d’haver plantes tractadores de deixalles. Un dels projectes comarcals que hi ha és precisament l’ampliació. Ja que estem en aquest tema m’agradaria fer referència a l’aigua.
Endavant
Crec que en aquest sentit, som privilegiats: tenim l’aigua més barata de Catalunya i possiblement, la de major qualitat. És l’aigua que baixa del Noguera-Ribagorçana fins a l’embassament de Santa Anna i a través d’allà, del canal de pinyana, que és per tant una conducció entubada des de l’embassament de Santa Anna, a Osca, on es dóna servei a una vintena de pobles.
Canviem de tema. Un dels temes sempre controvertits és el de la immigració. Com ho viuen, aquí?
Amb molta dedicació, molta, però vaja, suposo que com tants d’altres ajuntaments de Catalunya. De fet, penso que són els ajuntaments els que assumeixen els reptes de la immigració. A excepció d’algun partit xenòfob, la política d’immigració del nostre país és de foment de la integració, sobretot a través de la llengua, on dediquem molts recursos municipals. A la llengua, el que vol dir l’escola, i l’esport, que són les eines bàsiques per a la integració.
I suposo que deuen integrar-se més els nens que no pas els seus pares
Sí, es clar. Però no podem oblidar que els nens seran pares d’aquí a uns anys. Pels pares, la via d’integració és la llengua, el suport que es pot trobar en el teixit associatiu, que és molt ric aquí Lleida. Però on realment és més efectiva la immigració és a l’escola i a l’esport.
I el percentatge d’immigants ha de ser elevat
A Lleida tenim un 21% d’immigració, un dels més alts de Catalunya, però també crec que amb un nivell de convivència molt alt. Trobes clubs de futbol de canalla, per exemple, on hi ha fins un 40% de nens immigrats, i sense cap problema, eh? Perquè a l’escola i a l’esport, la canalla es barreja. I de grans també, és clar: a la Unió Esportiva Lleida, ja estan jugant en el primer equip nanos de diferents colors que són immigrants d’aquí.
Però també han tingut problemes: el tancament de la Mesquita del carrer nord, per exemple
La immigració que tenim està repartida equitativament entre les col·lectius sud-americans, magrebins, subsaharians i gent de l’est, essencialment romanesos. Això dóna una comunitat de religió musulmana de l’ordre de vuit mil persones. A Lleida hi ha dues mesquites, d’una no se’n parla, mai ha generat cap problema, està aquí mateix, a cinquanta metres de l’Ajuntament. L’altra, la del carrer nord, ha donat problemes: en èpoques determinades s’han fet discursos fonamentalistes i és un recinte amb una cabuda de 240 persones quan a vegades la Guàrdia Urbana n’ha detectat mil.
Si passés alguna cosa, hi hauria un problema gros
Doncs la vam tancar una vegada, es va recòrrer, la vam tornar a obrir i es va caure en el mateix problema. I ara, l’hem tornat a tancar. I com d’altres ajuntaments, el nostre ha cedit, amb el pagament d’un cànon, una parcel·la municipal al polígon industrial del Segre, a la part més tocant al Casc Urbà, per a què la comunitat musulmana hi faci una mesquita prefabricada.
Amb el tema de la religió cal anar en compte. No sé si recorda de quan el que era secretari d’immigració, Oriol Amorós, va qualificar a l’imam de Lleida i al Papa de retrograts…
Sí, també ja vaig dir que pensava que eren unes declaracions inoportunes. Per a mi, la visita a Catalunya del Sant Pare ha sigut un element positiu, pel que representa de reconeixement al nostre país. I trobo que no té cap sentit fer una comparació d’aquestes característiques, i més dintre del context que es fa. I és que l’imam de Lleida ha estat criticat de fer discursos fonamentalistes, cosa que va completament en contra del què precisament pretenem. A banda que qualsevol responsable d’immigració ha de saber que la religió és un element molt sensible, i que cal anar amb molta cura.
