INFORME Esmorzars Alcaldes.eu
“Política i periodisme: crònica de la veritat oculta o politització del relat?”
L’ex-alcalde de Barcelona, Joana Ortega i Montserrat Candini, comparteixen taula amb Rafael de Ribot i Toni Aira sobre els canvis en els rols de polítics i periodistes
“Quan veus una notícia falsa, i feta amb mala intenció, seguint interessos ocults que es desconeixen, trucar al diari per queixar-se és perdre el temps. El que cal no és amenaçar amb una querella, sinó posar-la directament”
Xavier Trias, president del Grup Municipal Demòcrata
“Als polítics no els ha explicat ningú com va el Twitter i si un té les mans ràpides, pot cometre grans errors”
Joana Ortega, vicepresidenta i consellera de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya (2010-2015)
“El polític ha de fer política, l’assessor ha d’assessorar. Que hi hagi polítics que pensin que poden assessorar en comunicació i assessors que vulguin fer política és un problema”
Toni Aira, periodista i analista polític
"De la mateixa manera que hi ha polítics populistes, hi ha periodistes que són propagadors"
Montserrat Candini, alcaldessa de Calella
"S’ha posat molt de moda ser agressiu. El que no ho és, sembla babau. Tant en la política com en el periodisme, sembla que si no t’insultes, no hi hagi notícia"
Xavier Trias, president del Grup Municipal Demòcrata
"La millor garantia que tot funcioni bé és que cadascú jugui el seu rol, amb respecte per l’altre i per un mateix"
Rafael de Ribot, periodista i analista de l’actualitat
– Extens reportatge fotogràfic –
amb fotografies ampliades
ESMORZARS ALCALDES.EU
Barcelona, 18 d’octubre de 2018
INFORME – Esmorzar Alcaldes.eu –
“Política i periodisme: crònica de la veritat oculta o politització del relat?”
El passat 18 d’octubre de 2018, al Col·legi de Periodistes de Catalunya, s’hi va celebrar l’Esmorzar-Col·loqui organitzat per Alcaldes.eu, a fi de tractar sobre la interacció entre la professió política i la professió periodística. S’hi van aplegar 30 persones com a públic assistent. L’acte va comptar amb el patrocini destacat d’Urbaser i Xut Consulting
Ponents:
La taula de ponents estava integrada pels ponents:
Excm. Sr. Xavier Trias, president del Grup Municipal Demòcrata; Joana Ortega, vicepresidenta i consellera de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya (2010-2015); Montserrat Candini, alcaldessa de Calella; Rafael de Ribot, periodista i analista de l’actualitat; Toni Aira, periodista i analista polític.
Prolegòmens:
Eduard Berraondo dóna la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants en la jornada d’avui i l’acollida del Col·legi de Periodistes. Seguidament dóna la paraula a Rafael de Ribot, amb l’encàrrec de fer una glosa de presentació de Montserrat Candini.
De Ribot també saluda els presents i fa una breu presentació de l’alcaldessa de Calella de qui, diu, també és responsable en certa mesura de la dimensió comunicativa del seu partit, el PDeCAT. A banda, té estudis de periodisme. Li dóna la paraula.
Montserrat Candini fa una primera intervenció valorativa, explicant que aquests són uns moments molt especials en la relació entre els mitjans de comunicació i els polítics, marcats per la immediatesa, la simplificació i la manca de contrast, però no només entre uns i altres, sinó també en la pròpia relació entre polítics. Diu que s’està assistint a un excessiu reduccionisme en els missatges i que la necessitat d’explicar les coses en 20 segons és una “dictadura autoimposada”.
Berraondo dóna la paraula a Toni Aira, qui també saluda els assistents i introdueix a Xavier Trias. Aira explica que s’està reincorporant al món del periodisme després d’un temps dedicat a l’àmbit polític i defineix a Trias com a l’“alcalde”, a qui ha conegut en diverses funcions (conseller de Sanitat, de Presidència, parlamentari a Madrid…) i en destaca que ha sabut estar en oposició durant força temps, en uns moments en què sembla que prima el “paracaigudisme” en política.
Eduard Berraondo, amb ironia, li pregunta a Xavier Trias si s’ha sentit ben tractat pels mitjans i aquest respon que la relació entre política i periodisme és molt variable, i que una cosa és el vincle entre polítics i mitjans i l’altra entre polítics i periodistes. Però destaca que la irrupció de les TIC ho ha canviat tot. Amb ironia respon que diaris com El Mundo, que van afirmar que tenia dipòsits de diners a Suïssa, l’han “tractat molt bé”. Més enllà d’això afirma que en tots llocs hi ha grans professionals però també hi ha persones “que actuen amb criteris poc professionals, consignes de partit o tendència, i que això és trist.”
Finalment el propi moderador és qui presenta Joana Ortega, de qui diu que actualment té l’objectiu de mirar-se la política més des de fora que des de dins. En fa una glossa, destacant diverses funcions en política i comenta que també va ser responsable, a mitjans del 2000, de la ponència que va donar lloc als reglaments de la Corporació Catalana de Radio i Televisió.
Ortega saluda tots els presents i agraeix la invitació. Explica que va començar a fer política “de manera analògica” el 1999, i que el 2003 ja tractava amb televisions nacionals i, finalment, que el 2010 es podia relacionar directament amb el ciutadà gracies al mon digital, tot i no tenir-ne gaire idea. Afirma que “als polítics no els ha explicat ningú com va el Twitter i si un té les mans ràpides, pot cometre grans errors”. La xarxa, diu, te grans avantatges, però també són “una arma de doble fil, perquè proporcionen informacions que no són completes”.
A continuació, i per seguir amb el debat, Eduard Berraondo pregunta als periodistes de la taula sobre la qüestió de les tendències ideològiques dels mitjans. Hi ha periodistes que treballen per mitjans amb els quals no se senten identificats.
De Ribot afirma que, en les seves classes universitàries, quan pregunta als alumnes sobre el seu futur, molts li responen que no saben si tan sols podran exercir. “En la gent jove, l’aspecte de la professió està molt ajornat”. Igualment diu que el periodisme és una professió que no ha quedat aliena a la confrontació política. “El periodisme independent és un concepte de la segona meitat del segle XX”, diu. La idea que els poders es controlin respectivament és nova i es va imposar per arreglar els errors del segle XX, posant el compromís en la ciutadania i no en les ideologies. “Però hem tornat a la premsa de partit, i això és un error”. Quan des d’aquí es parla de la “premsa de Madrid” i des d’allà es parla de la “premsa de Catalunya”, s’està fent malbé la professió periodística.
A continuació, Toni Aira introdueix el concepte de “premsa de trinxeres”, que diu que prefereix per sobre del de “premsa de partit”. Explica que en les xarxes tothom hi te veu, però que això està accentuant que les persones busquin només aquells continguts que els refermin en una idea prèvia i evitin totes les demés. A la xarxa hi ha cada vegada més mitjans en línia adreçats a subministrar “en vena” els continguts necessaris per a públics ja convençuts. Com a anècdota explica que quan era professor a l’Escola de Comunicació Blanquerna, els demanava als alumnes que entressin a classe havent comprat un diari i que els costava moltíssim de fer-ho. “Les vides de les noves generacions estan marcades pel canvi i la inestabilitat, no només del món laboral, sinó en tot. Actualment, identificar-se amb un mitjà és molt difícil. En canvi, diu, la gent s’identifica molt bé amb els influencers i amb periodistes concrets. “La marca del periodista supera moltes vegades la marca del propi mitjà”.
Delegar la comunicació
A continuació el moderador introdueix el tema dels assessors de comunicació. Pregunta als polítics si deleguen aquesta funció en un equip d’especialistes i quina experiència en tenen.
Ortega diu que és imprescindible comptar amb un equip. A tall anecdòtic destaca el paper de Carles Fernàndez, el que durant anys va ser el seu assessor, que reunia “tres característiques essencials: gran qualitat humana, esperit crític i rigor professional”. Aquest assessor sempre li deia que havia de ser autèntica (fidel a sí mateixa), tenir respecte per tots els mitjans de comunicació (fossin o no hostils) i que comuniqués amb autenticitat. “Aquesta figura va ser clau en els moments més compromesos”.
Trias també diu que cal tenir “per força” un cap de comunicació, i que aquest l’ha d’escollir el mateix polític. De fet, diu que cal també un bon cap de gabinet, i que les actituds d’ambdós professionals, com del mateix polític, han de ser la paciència i un cert sentit de l’humor. “Calen persones que, quan arriba el moment crític, puguin aportar tranquil·litat i serenor”. També explica que moltes vegades els mitjans publiquen informacions que són excessives i que és un error respondre els excessos amb més excessos. “Especialment aquelles persones que tenen grans responsabilitats, han d’anar en compte. No s’ha de caure en l’error de fer piulades sense tenir-ne en compte les conseqüències”.
De la seva banda, Montserrat Candini diu que la comunicació és quelcom essencial, tot i que planteja que en el cas dels municipis petits és molt més difícil poder comptar amb equips d’assessors professionals, ja que s’entén com un excés de despesa. Però la comunicació institucional en aquests àmbits “és molt necessària també”.
Toni Aira fa un apunt sobre la paciència i el sentit de l’humor que ha explicat Xavier Trias. Diu que també cal sentit comú. I que cal que tothom sàpiga posar-se en el seu lloc: “el polític ha de fer política, l’assessor ha d’assessorar. Que hi hagi polítics que pensin que poden assessorar en comunicació i assessors que vulguin fer política és un problema”, afirma. No tothom sap de comunicació, malgrat que les TIC ens ho hagin posat a l’abast. També afirma que els tres polítics presents a la taula han demostrat que són persones capaces de delegar en professionals aquest aspecte, cosa que valora molt positivament.
Influència dels polítics en els mitjans: la trucada de queixa
El moderador planteja el tema de si els polítics, en alguna ocasió, han trucat a algun diari per mostrar-los enuig o demanar-los retirar alguna notícia que consideraven falsa.
Montserrat Candini diu que no ho ha fet mai, però que la nit de 1 al 2 d’octubre va tenir “intenció de fer-ho”. Afirma que a Calella, on hi dormien el contingent de Guàrdies Civils desplegats a Catalunya durant els fets d’octubre de 2017, “hi van passar moltes coses i de matinada hi va haver batusses”. Relata que aquell matí va veure una notícia en un diari de tirada estatal que assegurava que ella mateixa havia pressionat els hotelers locals per fer fora la policia espanyola. Candini diu que això era una gran falsedat i que podia tenir conseqüències negatives, i es va sentir “llençada als peus dels cavalls”. Fins i tot, afirma, la querella que van posar a l’anterior Govern recull la materialitat d’aquesta notícia que es considera falsa. L’alcaldessa de Calella afirma que va posar-hi paciència i sentit comú i que no va fer cap trucada per queixar-se.
Joana Ortega revela que, com a practicant de kick boxing, al seu despatx hi tenia uns guants i un punching ball que feia servir en els moments durs per desfogar-se i evitar trucar el director del diari de torn. Explica també que totes aquestes sensacions les compartia amb el seu equip i que aquest li contestava que ella podia fer el que volgués, però que seria propietària dels silencis i mai de les paraules dites. “I les paraules dites configuren la reputació digital”. Tenir persones a la vora que et facin valorar les conseqüències dels actes és el que marca la diferència entre polítics, explica.
Quant a Trias, opina que la seva relació ha estat generalment “interessant” i saludable amb els diaris. Destaca fins i tot que amb periodistes com Milagros Pérez-Oliva, amb qui podia mantenir discrepàncies ideològiques, la relació era molt professional i respectuosa. Però “quan veus una notícia falsa, i feta amb mala llet, amb interessos ocults que no se saben, trucar al diari és perdre el temps. El que cal no és amenaçar amb una querella, sinó posar-la directament”, ja que l’editor del diari sempre respondrà que no en sabia res.
Rafael de Ribot explica que, des del punt de vista d’un diari, “quan ningú et truca per queixar-se, et preocupes perquè vol dir que no tens influència. Però que quan et truquen, ni t’immutes”. Seguidament afirma que des de la política hi ha un interès per eliminar el periodisme de la funció comunicativa. S’assisteix al fenomen de la “desintermediació”, com en el cas de Donald Trump, que vol adreçar-se directament als ciutadans, sense passar pel filtre dels mitjans. “I sense periodisme, no hi ha democràcia”. De Ribot explica que la informació periodística ha de reunir dues característiques: contrast i contextualització, i suggereix que si el polític fa de comunicador, ja sigui amb les xarxes socials, ja sigui mitjançant equips de comunicació, té la temptació d’eliminar aquests dos requisits de la informació que emet.
Conflicte i espectacularització
Toni Aira complementa l’apunt dient que una funció addicional dels equips de comunicació és la d’amorosir la relació entre polítics i mitjans, i introdueix el concepte del conflicte, com a element central. “L’escàndol polític és una gran font de retroalimentació periodística”, diu. I assenyala que el que cal és que el periodista tingui respecte per la seva pròpia professió (sent exhaustiu, rigorós, contrastant les dades i evitant prejudicis) i tingui respecte pels demés.
En aquest punt, Xavier Trias considera que l’espectacularització de les notícies, i l’impacte que poden tenir en les audiències, està afectant a polítics i a periodistes i a la feina que fan. “S’ha posat molt de moda ser agressiu. El que no ho és, sembla babau. Tant en la política com en el periodista, sembla que si no t’insultes, no hi hagi notícia”.
De Ribot afirma que “hi ha moltes més trucades de polítics a periodistes de les que pensem, i més amenaces de querella que querelles reals. Es un sistema d’amenaça habitual. Un director que no tingui querelles és un mal director perquè no assumeix riscos”, diu haver sentit. També explica que el consum d’informació ha canviat, en quantitat i en forma: “les xarxes han convertit la informació en un ral·li accelerat; el que va passar dilluns ja ha caducat”, diu.
Informació, opinió, interpretació vs pim-pam-pum
El moderador pregunta als presents si la funció informativa i opinativa que s’ha ensenyat tota la vida a les facultats no es pot complementar amb la interpretativa.
Aira respon que avui en dia tothom té accés als canals d’informació, de manera que els mitjans s’han volgut diferenciar “afegint un plus, que és el de l’opinió. Per això tot són tertúlies. A més, en temps de crisi, aquests espais resulten molt econòmics i generen molta atenció del públic, mentre veuen com n’hi ha quatre que es tiren els plats pel cap. Això ha fet que els estàndards de rigor s’hagin rebaixat, i s’hagi passat de l’èmfasi a la sobreactuació”.
De Ribot, que és tertulià habitual de nombrosos mitjans, diu que la gent el para pel carrer i el felicita per ser ponderat en els debats. Però considera que això ven molt poc avui en dia. Es considera un “mal tertulià”, perquè no és gaire enfàtic. Aira li afegeix una anècdota més: temps enrere es trobava que el paraven pel carrer algunes senyores grans i que li deien que els agradava molt veure’l per la tele, per la corbata tan bonica que duien. “La gent no s’atura tant en allò que estàs dient sinó en com ho dius, en el pim-pam-pum i en els antagonistes. Per això les tertúlies busquen la confrontació de manera tan deliberada”.
Candini referma la idea, dient que en els platós de tertúlies “sembla que no vulguin que responguis res, sinó que hi estiguis” i considera que “de la mateixa manera que hi ha polítics populistes, hi ha periodistes que són propagadors”. Afirma que “arribarà un dia en què les generacions futures, quan interpretin la història, veuran que el que va passar i el que diuen els mitjans no té res a veure”.
Periodisme que marca l’agenda política
Trias també recorda que antigament era senzill reconèixer les empreses periodístiques per una línia ideològica i editorial que era marcada i amb la que un s’hi podia identificar o no. Però que això ha canviat i que les línies editorials de molts mitjans volen “manar el país, apropiar-se’l, condicionant la política, fins l’extrem que quan t’apartes del relat oficial hi ha gent (mitjans) que s’empipa perquè creuen que havia de passar allò pel que havien apostat o pronosticat”. A banda, diu que les tertúlies són un gènere que crea “desorientació, entre altres coses perquè diuen que reuneixen a tertulians independents i és mentida”. L’espectacle, diu, és la baralla, encara que hi hagi tertulians sensats. I això ajuda a entendre per què “empreses propietàries de mitjans de dretes creen mitjans d’esquerres que fan que Pablo Iglesias pugui al poder, cosa que és al·lucinant”.
Ortega diu que “el relat actual es el de la destrucció personal de l’adversari, i si es fa per televisió, millor”. També explica que “Madrid està prou lluny, però de vegades sembla que estem en planetes distints, perquè la percepció de les coses es molt diferent i no és un tema de matis, sinó de fons”. També opina que des dels mitjans s’està intentant dirigir l’agenda política.
El moderador obre el torn als assistents, per a complementar el debat.
Pau Saumell pregunta als assistents si és compatible la pretesa objectivitat periodística amb el fet que, des de les administracions, es finança bona part de l’activitat dels mitjans. Trias respon que en el seu exercici ha donat molts diners a mitjans de comunicació per a tota mena de campanyes i que l’han tractat sempre “igual de malament”. Aira diu que, com a director de campanya, s’ha trobat amb directors de diaris “que anaven a veure’l més com a empresaris que com a periodistes”.
El Sr. Josep Alemany, exalcalde de Vallirana, comenta un cas que va succeir amb un alcalde que va rebre una querella de la Fiscalia del medi ambient l’any 2012, i que va ser publicada pel Periodico abans fins i tot que l’interessat la conegués. Sis anys després, el cas es va fallar a favor de l’interessat i el diari en qüestió no se’n va fer ressò. Mentrestant, l’alcalde va perdre les eleccions per poc marge. També parla del cas d’una infraestructura en construcció que, suposadament, està sent dilatada a fi de satisfer interessos espuris de grans empreses que es beneficiarien de peatges alternatius.
De Ribot respon que si algú en tingués proves concloents, ja hi hauria qui ho hauria denunciat. Aprofita per fer la reflexió de que quan un relat s’imposa, per versemblant que sembli, no necessàriament és la veritat. I Toni Aira apunta que el capital condiciona molt el periodisme i la política: “si els mitjans marquen l’agenda política, les empreses marquen l’agenda periodística a través del talonari”. En això, diu, la societat també en té part de responsabilitat. “Si defugíssim l’espectacularització, potser els mitjans parlarien més d’aquest tema”. Montserrat Candini parla, en aquest punt, dels marcs mentals que els relats generen i que estan professionalitzant-se de manera greu i preocupant.
La Sra. Martí, ex primera tinent d’alcalde de Sant Feliu, pregunta sobre el fenomen dels influencers i diu que són els que fan que els periodistes siguin tan agressius en els xous televisius. També comenta que els periodistes volen carregar-se la política, però que també s’han vist casos contraris. Aira diu que les “persones-marca” són certament influents i que els mitjans hi volen competir, però que han de fer de mitjans, i no imitar qui no són, perquè no arriben enlloc.
En darrer lloc, Rafel de Ribot afirma que “la millor garantia que tot funcioni bé és que cadascú jugui el seu rol, amb respecte per l’altre i per un mateix”.
Fotos: Nacho Roca/Alcaldes.eu
– Extens reportatge fotogràfic –
amb fotografies ampliades
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
