“Potser haurem d’exercir la llibertat de decidir sense consens”

Em vaig voler dedicar a la política primer per una preocupació a nivell nacional, on volia contribuir a que el nostre país, Catalunya, pogués algun dia assolir la quota de qualitat d’estat. Ara farà vint anys que estic en la secció local d’Esquerra Republicana d’aquí d’Alella, i després de deu anys com alcalde, el que m’encanta és el poder treballar per la col·lectivitat, per la comunitat, el fet de veure que allò que tu fas transforma el municipi, canvia el poble i et permet millorar la qualitat de vida dels seus veïns. 

 

M’agrada més ser considerat professional del servei públic. Jo entenc, i és una cosa que tenia clara des del principi, que si s’assumeix una responsabilitat com aquesta t’hi has de dedicar, has d’invertir-hi el màxim de temps i el màxim d’esforços possibles. Per aconseguir resultats cal aquesta implicació, i en el meu cas va estar clara: un any i mig després d’haver assumit la responsabilitat de l’alcaldia, vaig tancar el meu negoci personal que ja tenia de consultoria de tecnologies de la informació per poder-me dedicar només al meu poble. 

 

És cert. Alella sembla un petit oasi, i a cop d’ull hi ha un nivell de renda familiar més aviat elevada, uns índexs d’atur i immigració baixos, i un nivell de manteniment del poble correcte. Però la crisi ha passat, i tant si ha passat. Es nota molt en el sentit que estem atenent molts casos, moltes famílies, destinant-hi molts recursos econòmics per tal que la cosa no sigui més greu del què ja és. 

 

Podem dir que bé. Als darrers deu anys hem liquidat els pressupostos en positiu, i l’endeutament amb el que comptem està actualment a l’entorn del 30% però perquè ara farà quatre anys vàrem demanar un préstec per avançar l’ampliació de l’escola pública d’Alella en un conveni amb la Generalitat. 

 

Sí, aquí la major part de la gent treballa fora d’Alella. Més enllà d’un comerç molt d’àmbit local no tenim grans empreses ni polígons industrials importants, així que sí, ens podem considerar un municipi residencial. També és cert que la gent que hi viu acostumen a ser empresaris i professionals i ens en sortim prou bé, perquè el nivell d’atur aquí és d’un 9%. Sembla poc en comparació amb la mitjana del nostre país, però no podem oblidar que hem doblat el percenatge que teníem abans de la crisi, que estava als volts d’un 5%. 

 

Aquí a Alella, la capacitat productiva és limitada però tot i així, per combatre els efectes de la crisi s’ofereixen possibilitats d’acompanyament i d’assessorament a la gent aturada. També es dóna suport i assessorament  en temes d’emprenedoria conjuntament amb l’Ajuntament del Masnou. Ara tot just fa un parell o tres de mesos, per exemple, que anem tirant endavant unes primeres jornades anomenades ‘Alella emprèn’, una proposta molt interessant per tal de convidar als joves i no tan joves a que puguin desenvolupar els seus projectes. 

 

No crec que hi hagi una relació directe, però el cert és que el fet que el projecte del Tecnocampus hagi tirat endavant pot significar a curt i mig termini un canvi molt important a la comarca, ja que és una aposta clara pel coneixement, i tot el que sigui això, l’economia del coneixement, l’emprenedoria, la universitat, els projectes d’una empresa, sempre en surten coses positives. I si a això li sumem que per part del Consell Comarcal ara fa quatre anys vam començar a tirar endavant un projecte per crear una xarxa troncal de fibra òptica que permetés connectar tots els municipis del Maresme, doncs pot ser molt positiu per atraure inversions. 

 

Sí, la nostra identitat està molt vinculada amb el vi. En aquestes terres, i no només Alella sinó des de Barcelona fins la punta del Maresme. I també als Vallesos és on històricament hi havia implantades moltíssimes vinyes des d’èpoques d’ibers i romans. A Alella hi va haver uns emprenedors que van decidir organitzar-se fa més de cent anys amb una Cooperativa que va ser l’Alella vinícola, i amb els seus vins van crear aquesta identificació que encara tenim. 

 

Si, perquè partint d’aquesta identitat, el que estem intentant dur a terme com Ajuntament i amb els municipis de l’entorn, és posar en valor això i per això estem desenvolupant un pla estratègic de turisme, on en el seu moment vam crear un Consorci per la dinamització del patrimoni i del turisme basant-nos amb allò que ens uneix, que és la denominació origen Alella, i que engloba fins a 18 Ajuntaments. 

 

Si, sens dubte. Alella és un molt bon lloc per viure. Tenim una excel·lent situació geogràfica: ubicats en el Baix Maresme, amb un clima privilegiat, i on es manté una identitat de poble de 9.000 habitants, amb un paisatge de vinya, de boscos, que a més a més, i després de molts anys de lluita hem aconseguit que més de la meitat del terme municipal passi a formar part dels espais d’interès natural del Parc Serralada Litoral. 

 

I amb una bona qualitat de serveis pel que fa a propostes culturals, esportives, i d’oci. A quinze minuts de la gran metròpoli de Barcelona i amb tots els serveis que puguis necessitar. Per això i d’altres coses, crec que tot plegat fa que ens poguem sentir orgullosos de viure aquí.  

 

Cert, però tenim un servei important de transport urbà que hem anat desenvolupant amb un autobús que connecta amb el centre de Barcelona tretze vegades al dia, i una llançadora que et connecta amb l’estació del Masnou cada quinze minuts. Per tant, no estem tan mal comunicats, i a més, hem estat treballant aquests anys per tal que la futura línia de tren que hauria de comportar el trasllat de la línia de costa, hi poguem tenir una estació de tren. 

 

Sí, tot va venir arran d’un acte celebrat a Mataró el passat mes de setembre on hi intervenia Oriol Junqueras. Vam estar treballant-t’ho i al gener vam començar a ingressar els diners a l’Agència Tributària Catalana com a mostra de voluntat que sigui la Generalitat qui recapti i gestioni els nostres impostos. I s’hi han anat afegint més municipis, ara n’hi ha una quarantena, per exemple, fins al punt que la Generalitat està estudiant que tot plegat es pugui fer d’una manera més senzilla. Aquí la idea és fer veure el nostre rebuig pel qual 16.000 milions d’euros marxen de Catalunya cada any per no tornar. 

 

Sí i encara que la via del diàleg sembla que no té sortida, nosaltres ho hem d’intentar. Cal entendre que el moviment de transició nacional cap a la consecució d’un Estat propi cal fer-lo de manera tranquil·la, posant la voluntat del poble per endavant, i fent que sigui aquest el que decideixi el seu futur. I de manera pacífica i democràtica. També és cert que potser arribarà un moment en que haurem d’exercir la llibertat de decidir, però d’entrada cal el màxim consens. 

 

És complicat, sí, i segurament la història parla en contra nostra. Però jo crec que en aquests moments la societat catalana ha arribat en un punt de maduració en el que coneix la realitat, sap quina és i pensa que en un estat propi estaríem millor. Així ho diuen totes les enquestes i així es va demostrar el passat 11 de setembre. 

 

Miri, el problema de la situació actual amb el dèficit públic no són precisament els ajuntaments, que representem un percentatge baixíssim, encara que això no treu que n’hi hagi hagut alguns que hagin gestionat malament els diners. Aquí cal tenir en compte que el que volem els alcaldes i representants de municipis petits és poder treballar tranquil·lament per la nostra ciutadania perquè a més som la primera Administració, i la mateixa UE estableix aquest principi de subsidiarietat, pel qual tot aquell servei que es pugui oferir des d’una Administració més propera, millor que no sigui la superior. Però sembla que l’estat espanyol va just en sentit contrari. 

 

A mi em crida l’atenció el fet que fa molts mesos que des del Govern espanyol amenacen en què portaran a aprovació aquesta llei de reforma local i a data d’avui encara no s’han atrevit. Jo crec que persegueixen allò que dèiem, concentrar poder, i pensen que traslladant la culpa als Ajuntaments, el tema se solucionarà. Però insisteixo que el problema del dèficit no és dels Ajuntaments sinó l’Administració central. 

 

D’acord, i és cert que seguint l’actualitat, no hi ha massa factors per a l’optimisme: tenim oberts judicis de corrupció a Andalusia, hi ha el cas de Bàrcenas, Gürtel, el País Valencià, les Iles Balears… i per tant, hi ha motius per no confiar en els polítics. Però al costat de tot això no hem d’oblidar que hi ha moltíssima gent que es dedica al servei dels seus conciutadans de manera entregada, deixant de guanyar més del que podria fer en un altre lloc.