Ja sabem de les dificultats econòmiques dels ajuntaments en el seu conjunt. Els mitjans de comunicació ens ho recorden amb una forma persistent en aquests temps de penúria econòmica.
Ja sabem que les administracions superiors dels ajuntaments han tingut de forma històrica la temptació de delegar de forma obligada al ajuntaments més i més serveis, sense dotar aquesta delegació de la corresponent dotació econòmica, ignorant l’obligació que els hi imposa la Llei d’Hisendes Locals.
Ja sabem que vivim en un context, en el qual la societat civil creu que l’administració és el parent ric del poble i se li pot demanar més i mes sense mesura.
Ja sabem que, qui governa un poble ho fa amb el vist-i-plau dels que li han donat el vot i no els pot defraudar.
Ja sabem, que cada administració té les limitacions pressupostàries que la normativa li marca, i per aquelles que es pot imposar a si mateixa.
Ja sabem que cada pressupost és una declaració d’intencions; la mateixa composició de la paraula “pre-supost”, ens ho indica.
Ja sabem que aquesta declaració d’intencions no sempre es materialitza.
Ja sabem que les despeses de cada projecte que es vol portar a terme en benefici de la població, pot quedar curt en les seves previsions econòmiques.
Ja sabem que, alguns dels projectes que es porten a terme, no esgoten la despesa en la materialització de l’execució de les obres de què es tracta, sinó que generen una despesa de futur de forma permanent.
Ja sabem també, que els ingressos d’un ajuntament, vénen de dues formes distintes, unes de fixes i unes de variables.
Sabem també, – almenys a nivell teòric -, que amb els ingressos fixes s’ha de poder fer front als serveis municipals obligatoris i que, per tant, els ingressos variables poden servir per satisfer altres atencions o serveis a la població.
Hem de saber per tant que, en base a aquests ingressos variables no es poden bastir projectes amb despesa fixa de futur, per la simple raó de la seva mateixa naturalesa d’inseguretat en la seva recaptació.
Hauríem de saber que si, per satisfer demandes de la població, es fa ús del poder d’endeutament, per molt que sigui legalment correcte, el que estem fent és aportacions voluntàries de diners públics a possibles especuladors financers, i restant diners que, de no haver tingut tanta pressa es podrien haver dedicat a més serveis a la ciutat.
Joan Sucarrats
Advocat
Col·laborador de SMS advocats
