Des de finals de 2021, Samuel Reyes dirigeix l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). El seu mandat ha coincidit amb un període d’extraordinària sequera que afecta tot el territori. Amb ell parlem de perspectives de futur i de possibles solucions als problemes.
Primerament, volíem saber com és la relació de l’ACA amb el món local i els ajuntaments…
És una relació constant. Estem al servei dels ajuntaments, com també ho estem a del sector privat i la ciutadania, amb els quals tenim interlocució. Pel que fa al món local, des de finals de 2021, quan vaig començar en el càrrec, vam iniciar una sèrie de consells d’alcaldes amb els ajuntaments i els consells comarcals.
Ja fos en reunions presencials o telemàtiques, hem explicat les nostres planificacions i hem donat informació de les línies de subvencions disponibles. Sempre hem volgut que es conegués l’ACA, per a què serveix i en què podem ajudar. El que volem és que l’Agència no es vegi com una gran empresa, distant, situada a Barcelona i allunyada del territori. Més aviat, volem que estigui propera al món local i que estem a la vora dels ajuntaments.
Volem que l’Agència no es vegi com una gran empresa, distant, situada a Barcelona i allunyada del territori. Més aviat, volem que estigui propera al món local
Darrerament alguns ajuntaments diuen que no se senten navegant en el mateix vaixell que l’ACA. Per exemple, en qüestió de sancions…
El primer que cal esmentar és que hi ha unes competències municipals recollides per la llei, concretament, la de Bases de Règim Local. Allà es defineix clarament quins són els serveis que han de tenir els ajuntaments. Un d’ells és el de l’aigua. I si la llei diu que el servei de l’aigua és competència dels ajuntaments, nosaltres no podem invertir en la xarxa.
Nosaltres hem ofert subvencions per poder invertir en dipòsits. Però ells han d’actuar sobre les tarifes. Des de l’ACA aprovem les tarifes en alta, que són per a serveis municipals, com podria ser el cas del Consorci Costa Brava. Però només hi ha trenta entitats al país que entrin en aquest règim.
En canvi, les tarifes de baixa les han de revisar els municipis. I algunes d’aquestes tarifes porten 15 anys sense revisar-se. Els costos han canviat moltíssim en aquests anys… Actualment hi ha moltes tarifes que no preveuen revisions ni manteniments. I ara, en una situació d’escassedat d’aigua, aquesta situació ha aflorat.
Creu que els ajuntaments fan les coses prou bé? Creu que podrien fer-les millor?
Crec que anem pel bon camí. I que les situacions de crisi, com ara la sequera, ens porten a millorar, perquè ens fan anar més ràpid en els canvis. Aquesta serà una legislatura marcada pel cicle de l’aigua, amb moltes inversions que vindran des de l’Estat, la Generalitat o els ajuntaments, en la què les tarifes s’actualitzaran i es vetllarà més per un servei eficient.
Ens adonarem que sense aigua no hi ha vida, que no hi ha rius, ni indústria, ni agricultura, ni ens podem dutxar als matins, ni fer cafès, ni pa. L’aigua és el bé més bàsic, juntament amb l’electricitat, que podem imaginar. Així que tots plegats hem de treballar per tenir aigua de manera eficient a les nostres llars.
Aquesta serà una legislatura marcada pel cicle de l’aigua
També hi ha veus que diuen que les coses es podien haver fet millor en els anteriors governs. Hi està d’acord?
Crec que hi havia moltes coses per fer. També crec que es van fer moltes promeses, però que se n’han executat poques. Penso que ara mateix manquen moltes inversions que caldrà accelerar. Per exemple, les que estaven planificades per a 2027 hauran d’avançar-se. I les que no estaven planificades hauran de planificar-se.
S’insisteix, per posar un exemple, en què anem tard amb les dessaladores. Però aquestes dessaladores només beneficien la regió metropolitana. I què passa amb la resta dels municipis, que funcionen amb ‘cubes’ d’aigua?
S’insisteix, per posar un exemple, en què anem tard amb les dessaladores. Però aquestes dessaladores només beneficien la regió metropolitana. I què passa amb la resta dels municipis, que funcionen amb ‘cubes’ d’aigua?
Les dessaladores els resoldran els problemes?
El que passa en aquests municipis no depèn de les dessaladores, sinó de l’eficiència de les seves xarxes, de l’existència de pous, etcètera…
A l’ACA hem repartit 160 milions d’euros en subvencions d’abastament en els darrers sis anys. Han servit per fer dipòsits, tractaments… I, no obstant, hi ha municipis que cada estiu, hi hagi o no hi hagi sequera, segueixen demanant camions amb ‘cubes’ d’aigua… Crec que cal invertir més en i que tots plegats hem de fer feina per ser més eficients en la gestió i per introduir més aigua al sistema.
A l’ACA hem repartit 160 milions d’euros en subvencions d’abastament en els darrers sis anys
Parlant de dessaladores, hi ha hagut una associació d’hotelers que ha tirat pel dret i ha comprat una dessaladora portàtil. Ho veu bé?
En el moment de fer aquesta entrevista encara no ens ha arribat cap petició. Però quan arribi, l’estudiarem. Dit això, també soc partidari de donar permisos. Malgrat que cal recordar que les dessaladores generen un residu de salmorra i que cal retornar-la al mar, de manera que calen autoritzacions d’abocament.
Alguns experts diuen que una bona opció per a resoldre la manca d’aigua al país seria promoure els transvasaments des de l’Ebre o del Roina. Quina posició té en relació a ambdues opcions?
L’opció del Roine és un concepte de fa més de 20 anys. I no tinc consciència que s’hagi estudiat en profunditat. A més, l’estiu de 2022, que ja era de sequera per a Catalunya, també va ser molt sec per a Occitània. De manera que no imagino poder-los agafar l’aigua que farien servir per regar els pomers i portar-nos-la a Barcelona.
En el cas de l’Ebre hi va haver més estudis. Concretament, els anys 2002 i 2008.
L’opció del transvasament del Roine és un concepte de fa més de 20 anys. I no tinc consciència que s’hagi estudiat en profunditat
I què deien?
Des de l’ACA vam proposar una interconnexió de xarxes. Prefereixo el concepte d’interconnexió al de transvasament, perquè, si no, sembla que l’aigua es traslladi d’un lloc a l’altre de manera unidireccional.
Nosaltres proposàvem una alternativa bidireccional, perquè ens preocupava el fet que Tarragona només depengui de l’Ebre. Si falla l’Ebre, aleshores què passa amb Tarragona? Per exemple, fa dos anys va fallar la canonada i vam trigar dos dies en resoldre-ho… Creiem que seria molt positiu que Tarragona disposés de dues fonts d’abastament d’aigua.
Ara bé, el Govern ens ha motivat a promoure l’autosuficiència en la regió metropolitana i ara ens estem centrant molt en el Besòs. Fa dos anys no estàvem gaire segurs de poder potabilitzar-lo, però ara sí. Primer, perquè s’està portant a terme una ampliació de la planta d’aigües de Barcelona – Trinitat i, segon, perquè hem fet moltes analítiques del riu, hem millorat les depuradores de La Llagosta i Montcada, i això ens fa veure que el Besòs es pot potabilitzar. Així doncs, l’aigua que podia venir de l’Ebre, ara podrà provenir del Besòs. Serà de quilòmetre cero.
Prefereixo el concepte d’interconnexió al de transvasament, perquè, si no, sembla que l’aigua es traslladi d’un lloc a l’altre de manera unidireccional
I serà una solució estable?
Sí, sempre que fem regeneració del Besòs a Sant Feliu de Llobregat i que puguem obtenir un bon resultat d’una opció de recuperació d’aigües a Terrassa, que s’havia descartat fa molts anys. La tecnologia ha canviat molt i ho podria permetre.
Quin serà l’escenari hídric que ens espera en 10 anys? És vostè optimista?
En 10 anys tindrem autosuficiència de la regió metropolitana. Hi haurà menys transvasaments del Ter i més autosuficiència a la regió del Ter; Serem, en general, més eficients perquè consumirem menys aigua. Amb mes digitalització i control, evitarem que hi hagi municipis, com hi ha actualment, que perden el 50% de l’aigua que reben.
A la vegada, si necessitem menys aigua dels envasaments, les zones altes no patiran escassedat i podrem dedicar aquells envasaments a d’altres territoris. També hi haurà una modernització dels regadius. I això farà que estalviem un 20% o 30% de l’aigua. Amb menys aigua, farem el mateix que fem ara.
En 10 anys tindrem autosuficiència de la regió metropolitana
Les campanyes públiques estan avisant la ciutadania sobre la importància d’estalviar aigua. Són campanyes eficaces?
Des de la sequera del 2008 els consums domèstics ja s’han reduït força. A casa, les persones fem un ús molt eficient de l’aigua. Però ara hem de fer un punt extra perquè ens trobem en una situació excepcional de sequera.
Des de la sequera del 2008 els consums domèstics ja s’han reduït força
A tots els municipis és igual aquesta reducció?
Depèn una mica del municipi. A la regió metropolitana, per exemple, els consums estan per sota dels nivells marcats per la situació de sequera. En d’altres llocs tenien consums de 500 litres per habitant i dia i han baixat a 300. Encara cal baixar una mica més.
Tornant a la pregunta que em fèieu de les campanyes de comunicació social, crec que hi ha un problema de concepte amb els famosos 200 litres per habitant i dia.
Quin és?
Per desgràcia, la gent no entén que aquests 200 litres fan referència a les capçaleres dels dipòsits municipals. A casa, cada persona n’hauria de consumir uns 90, com a màxim. La resta, fins als 200, és la suma del que fem a les oficines, als gimnasos, als restaurants, les escoles, el carrer…
Però hi ha ciutadans que a casa consumeixen 100 litres i es pensen que estan fent el correcte perquè es troben per sota dels 200. I no és així.
La gent no entén que els 200 litres per persona i dia fan referència a les capçaleres dels dipòsits municipals, no pas al consum domèstic
Uns col·lectius que no estan gaire feliços amb les restriccions són els dels ramaders i els agricultors.
Entenem que a ningú li agraden les restriccions. Però està clar que la llei obliga a protegir els abastaments i el que passa a les ciutats. L’ús domèstic està per sobre dels altres usos i l’hem de protegir.
Al final és una qüestió de percentatges de volum d’aigua. Reduint l’ús d’aigua agrícola tens molta aigua industrial i domèstica. A les conques internes de Catalunya, el 50% és urbà, el 25% es agrícola i el 25% és ramader, aproximadament. Quan a l’agricultura i a la ramaderia li prens un 25%, aleshores cal treballar amb l’urbà. Nosaltres hem intentat fer el missatge de “tot el que estalviem a casa és el que li deixem a les activitats econòmiques, que són les nostres veïns i amics, que treballen a la fàbrica o la ramaderia”.
Pel que fa referència a les restriccions, cal dir que el pla especial de sequera contempla diverses situacions. En primer lloc, si s’utilitza aigua regenerada, no hi ha restriccions. En segon, que es poden presentar plans d’estalvi per no patir restriccions. Això darrer vol dir que si has invertit en el passat i ets més eficient, no les pateixes.
Finalment, les restriccions no s’apliquen si es posa en risc el benestar animal i la dels llenyosos. Això està garantit.
Entenem que a ningú li agradin les restriccions, però l’ús domèstic està per sobre dels altres usos i l’hem de protegir
Quins missatges donaria vostè als ajuntaments?
El primer seria que entenguin que l’emergència és real. El que ens passa és que quan obrim l’aixeta encara segueix sortint l’aigua…
I no hi ha sensació d’emergència.
El que hem vist fins ara és que quan un municipi es queda sense aigua, aleshores l’ajuntament assumeix la inversió que calgui per obrir un pou, o per construir una nova canonada, i que ho fa de manera ràpida i àgil. La pregunta és: per què no ho fem ara, també, que tenim una emergència per sequera?
O dit d’una altra manera: aquells municipis que estan consumint per sobre de la mitjana, i que s’enfronten a sancions, perquè no inverteixen i fan les obres d’emergència necessàries que fan els que s’estan quedant sense aigua?
Crec que no cal esperar-nos a veure buits els pous o els envasaments per actuar. Podem fer-ho amb un any d’antelació.
Aquells municipis que estan consumint per sobre de la mitjana, i que s’enfronten a sancions, perquè no inverteixen i fan les obres d’emergència necessàries que fan els que s’estan quedant sense aigua?
Però hi ha municipis que diuen, i amb raó, que no tenen diners.
Fa poc li vaig suggerir a un alcalde que fes com estem fent nosaltres mateixos: canviar les partides. Aquesta és una crisi de país i hem de posar l’aigua al capdamunt de totes les prioritats.
També vaig parlar amb dos alcaldes nous, de municipis de 5.000 habitants, que estan perdent el 50% de l’aigua de la xarxa. Son dues persones que mai havien estat en un govern municipal i que ara es troben amb la necessitat imperiosa de gestionar aquest problema. Els vaig dir que potser enguany l’aigua hauria de passar pel davant de la festa popular. I que el millor seria que invertissin tot el que poguessin en aigua.
I un altre ajuntament se’m queixava darrerament, dient-me que havien invertit al màxim i que estaven en 150 litres per habitant i dia. Els vaig dir: “perfecte, perquè sereu els més resistents a la sequera. D’altres agafaran la disponible i en perdran la meitat”.
Enguany la inversió en aigua hauria de passar pel davant de la festa popular d’alguns ajuntaments
Per acabar: creu que es podria reconèixer la feina d’aquells ajuntaments que ho estan fent millor?
En d’altres països hi ha òrgans reguladors, o observatoris, que mostren allò que els ajuntaments fan bé o malament. I crec que funcionen. Nosaltres mateixos estem pactant uns indicadors amb les associacions municipalistes, les empreses i altres interlocutors, amb els que esperem recollir una informació sobre cada municipi. I volem penjar-la en un mapa interactiu. Amb això els ciutadans tindrem una fotografia de si el seu ajuntament està fent la feina ben feta o no. Serà una mena de rànquing semblant al que es fa amb el reciclatge.
Un dels grans problemes que tenim és el del desconeixement de les dades. De vegades, alguns municipis no tenen comptadors en baixa. O no els fan servir. O no tenen comptadors en alta i no saben el que capten. O no tenen prou control sobre l’aigua que s’escapa a través de fuites, submuntatges o frau. Fins i tot hi ha usos municipals, com ara el rec de jardins o la neteja dels carrers, que no es comptabilitzen.
Per aquest motiu, a la Taula Nacional de l’Aigua hem passat una enquesta als ajuntaments per tal que ens informin d’aquestes dades. Cal controlar-ho tot, per conèixer el consum al mil·límetre. I aquest és el gran repte de la digitalització del servei. Quan tinguem les dades, les polítiques podran ser justes.
Quan tinguem les dades, les polítiques podran ser justes
Perfil de Samuel Reyes
Samuel Reyes (Barcelona, 1981) és llicenciat en Ciències Ambientals a la Universitat de Girona i té un PDD – Programa de Desenvolupament Directiu d’IESE Business School. Ha dedicat nombrosos anys a l’activitat de la gestió del medi ambient, i específicament, en la gestió de l’aigua. ja sigui en el sector públic com en el privat. En uns i altres, ha ocupat càrrecs de responsabilitat. Des de 2014 a 2019 va ser adjunt al director de l’ACA i, després d’un breu parèntesi, el 2021 va ser-ne nomenat director.
