Situat a la part central de la comarca del Berguedà i amb gairebé 1.300 habitants escampats en quasi 47km2, el municipi de Cercs rebia antigament el nom de Pont de Rabentí. Format per tot de cases disseminades i conegudes, no va ser fins al s.XIX quan va començar a créixer espectacularment a causa de l’auge de la indústria tèxtil. Amb l’entrada del s.XX, aprofitant la febre del carbó, principal signe d’identitat de Cercs, el municipi va experimentar un canvi radical. Nous jaciments i noves empreses per explotar-los van fer aparèixer nous nuclis. S’establiren colònies mineres a la vora de les bocamines i naixeren Sant Corneli, Sant Josep i La Consolació. També es formà, entre els anys 1910 i 1920 el nucli de Sant Salvador de la Vedella. L’any 1944 els ajuntaments de La Baells i de Cercs s’uniren formant un únic i extens terme municipal, i a partir dels anys 50 es va començar a construir l’altre nucli: La Rodonella. L’aparició de nous pobles no acaba aquí, el 1976 s’inaugurava Sant Jordi, després que el poble de Sant Salvador de la Vedella quedés cobert per les aigües de l’embassament de La Baells. Avui parlem amb l’alcalde.
“Els ajuntaments som els que realment donem resposta a les grans necessitats de la gent, els qui cada dia obrim la porta de l’ajuntament, veiem gent sense feina o sense un plat de taula que posar-se, i els hi donem”
“L’Estat espanyol vol fer creure que el gran deute que té és degut a les autonomies i administracions quan realment ve del propi Estat, i qui realment en aquests darrers anys s’ha estret el cinturó i ben estret, han estat les autonomies i sobretot els ajuntaments, dels quals volen fer desaparèixer els petits perquè són una gran despesa, i realment això no solucionaria el deute estatal”
[En referència a LRSAL] “Ha estat una pantalla que ha posat el govern davant d’Europa, davant les crítiques, de per què Espanya tenia tant endeutament i anava tan malament. El més fàcil és exculpar-se i excusar-se als demés”
Com ha arribat a la política?
Quasi bé una mica de rebot! Sí que la política sempre m’ha interessat, però el cert és que quan vaig arribar de metge en aquest poble l’any 80, justament vaig venir a viure al pis de sobre de l’Ajuntament, i quasi bé era l’únic veí de Cercs que anava als plans de l’Ajuntament. Tot i que sempre he tingut interès per la política, va ser d’una manera més intensa el fet de veure que hi havien algunes injustícies, que no es feien masses coses al municipi, i el rau rau que et fa pensar que tu podries fer més coses i millors per la teva gent va portar-me al món polític.
Parlem del municipi. Què li diria a una persona que busqués habitatge pel Berguedà per convèncer-li de venir a viure a Cercs?
Jo animo a la gent a venir a conèixer el municipi i voldria dir-li que la part que es veu quan es passa en direcció a la Cerdanya per la C-16, potser no és la més maca però és un dels municipis més bonics i preciosos del Berguedà. A més a més no està malmès, perquè en les èpoques difícils la gent construïa en altres llocs. Per tant tenim un paratge impressionant, un lloc realment molt bonic, un indret quasi bé bucòlic.
Amb l’entrada del S.XX, el municipi va experimentar un canvi radical aprofitant la febre del carbó, nous jaciments i noves empreses per explotar-los van fer aparèixer nous nuclis. Expliqui’ns breument aquesta configuració.
El municipi té el nucli de Cercs, anomenat Pont de Rabentí en el s.XVIII perquè era el pont que creuava els torrents de la Peguera i Les Garrigues. Al voltant d’aquest pont i per la seva importància, s’hi van fer una sèrie de molins fariners i de sal, i algunes vivendes. Arrel d’això, més endavant es va començar a treballar la farina i això va provocar que avui en dia tinguem un forn molt reconegut que es diu Cal Agustí que des del 1885, està fent pa d’una qualitat extrema. A més a més el fet que el forn sortís als mitjans, va incrementar els visitants d’una forma espectacular. També tenim una font de més de 150 anys d’història, Ca La Bornia, que encara existeix i és molt clàssica. A més a més estan els guisats tan bons que fan.
Continuï. Quatre nuclis més, oi?
Sí. El de Sant Jordi, l’antic poble de San Salvador de la Vedella, que quan va ser anegat per l’embassament dels anys 70-76, la gent que vivia a San Salvador va traslladar-se a dalt. I com els veïns feien vida nova, varen posar nou nom, el de Sant Jordi, en honor de l’ermita romànica de Sant Jordi. També hi ha la fàbrica tèxtil, on treballen 60 persones del municipi. Després, el de La Rodonella, nucli sorgit quan es va fer la central tèrmica, on els seus treballadors van fer les seves casetes.
De fet va arribar a absorbir quasi el 100% del carbó que s’extreia en les mines.
Efectivament. L’altre és Sant Corneli, colònia minera per excel·lència, on el conde de Fígols va fer una colònia a imatge i semblança de les colònies tèxtils que hi havien al Llobregat. Va fer que en aquella colònia la gent estigués servit de tot. Així, feia que no hagués l’absentisme laboral que hi havia en altres indrets on la gent no vivia prop de la vila. L’últim va ser creat no fa gaires anys, el de Sant Josep, és una colònia entre la carretera c-16 i Sant Corneli, destinat majoritàriament, a segona residència. Juntament amb La Consolació i Sant Corneli, constituïen les colònies mineres construïdes a finals del s. XIX per acollir la població minera que treballava a les mines.
Les grans fonts de llocs de treball com eren les mines, els ciments Fígols, i com era la central tèrmica, malauradament ens han tancat.
I com és que no es va traslladar el monestir de San Salvador de la Vedella en el nou poble?
Ens hauria costat més això que no fer un poble nou. I malgrat això, vam tenir un dèficit important que vam estar quasi bé 30 anys en poder-lo liquidar. Durant uns 20 anys no hi havien propietaris de vivendes perquè va haver un dèficit en fer el poble nou. Va haver l’increment de la construcció, l’increment del carburant, després van fer alguna cosa més del que havien de fer, i després hi havia un dèficit que jo sent alcalde, vaig tenir l’honor de poder saldar d’acord amb la Generalitat, Diputació, Ajuntament i uns quants que van reconèixer l’increment de la seva construcció, i ho vam poder liquidar. Però durant tots aquests anys l’Ajuntament no va poder cobrar ni un IBI de tot això, perquè quan hi havia propietaris no es podia cobrar.
Què ha suposat l’embassament de la Baells per la població?
Al principi va ser una mica negatiu, la gent no hi era. San Salvador era un poble molt viu que va créixer amb les mines, la gent s’hi trobava en família, amb germanor, molt d’altruisme, amb festes com el rosaret tots plegats… I en canviar de poble, tot això canvia. La part bona és que vam fer un poble nou, perquè en molts llocs on s’anega un poble per un embassament, els particulars cobren la seva indemnització, se’n van i fan la seva casa al seu poble, sigui a Espanya o Catalunya. L’artífex d’aquest poble nou, qui serà molt recordat, va ser el Sr. Ignasi Camps.
Quin era el mecanisme?
Un conveni amb la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental. Les indemnitzacions que es van pactar, després a l’hora de fer el poble nou, aquest poble va costar molt més per la crisi del petroli, l’increment de materials de construcció… Van haver-hi moltes coses, la qüestió és que va haver un deute important que al cap d’uns anys es va poder solventar.
Una curiositat. Per què l’embassament es diu de la Baells i no de Cercs?
Perquè el poble antic que va anegar l’embassament era el de la Baells. Al voltant del 1940, Madrid els va proposar que s’havien d’annexionar, i van decidir amb Cercs. El municipi de la Baells tenia la seva importància, tenia les parròquies de Santa Maria de la Baells, que la tenim desmuntada pedra a pedra per reconstruir-la en un futur. Hi havia també la parròquia de Sant Miquel de Miralles, i la de Sant Quirze de Pedret, que és molt visitada, té un encant especial aquest preromànic, així com el pont gòtic que és un dels més bonics del país.
Seguint la mateixa línia. Quins avantatges rep el municipi en tenir una instal·lació com la de l’embassament?
Tot i que al principi no volíem que es fes, amb el temps sí que hem anat rascant una mica de competències. El benefici que tenim és que cobrem d’Endesa, que fa els kilowatts a la presa, però de la presa en sí poca cosa n’hem fet, des de ja fa molts anys, des d’aquest Ajuntament i el de Vilada havíem reivindicat poder utilitzar la làmina d’aigua de la presa per a usos lúdics i esportius. Tants anys ens ha costat, que fins fa poc va pujar el conseller Santi Vila i vam signar un conveni per la gestió de Baells.
I en què consisteix?
Volem ser els qui decidim què s’ha de fer, on, com, quina part ha de ser per exemple navegable, quina s’ha de dedicar a la pesca, en quina part no poden passar les barques perquè la gent nada… Gestionar l’entorn d’aquest embassament de manera que el que es pugui fer sigui consensuat tant urbanístic com socialment pels dos municipis que en formem part.
També hi ha una casa de l‘administració espectacular amb unes vistes molt boniques…
Sí, i que mai ha tingut servei un cop es va acabar la construcció de la presa. No l’hem demanada perquè en els temps que corren de vegades aquestes coses són obsequis enverinats, això és com les competències; si em donen les competències però no el finançament, de vegades et poses en un problema. Ho farem de mica en mica, a mesura que veiem la possibilitat i la seva rendibilitat.
Quina creu que és la línia de la llei d’hisendes locals?
La línia és escanyar una mica els municipis petits perquè s’ajuntin, i així creuen que s’estalviaran molts diners. El que està clar és que políticament no hi ha cap ajuntament que vulgui perdre la seva personalitat i la seva raó de ser. Tot i que tothom ja entén que el que sí podem treballar i lluitar és per mancomunar serveis, i més en aquests moments. A Catalunya per sort tenim molts Consells Comarcals que la seva principal tasca ja és aquesta, i el que no pot arribar als Consells ho podem fer a través de les Diputacions.
Moltes vegades dóna la sensació que les lleis es fan molt allunyades del territori, que les creen de baix a dalt.
En efecte, i no perquè es sàpiga que no està ben fet, perquè hi ha prou gent intel·ligent per saber si el que es fa està ben fet o no, sinó que es fan perquè hi han uns ingressos especials. L’Estat espanyol vol fer creure que el gran deute que té és degut a les autonomies i administracions quan realment ve del propi Estat, i qui realment en aquests darrers anys s’ha estret el cinturó i ben estret, han estat les autonomies i sobretot els ajuntaments, dels quals volen fer desaparèixer els petits perquè són una gran despesa, i realment això no solucionaria el deute estatal. Això sí, no diuen també que els únics que no tenim deute som els Ajuntaments.
Qui posarà en valor per tant, la feina dels alcaldes?
Ho posem en valor els mateixos municipis petits amb el treball del dia a dia, amb la tasca que anem fent, perquè demostrem tot el contrari del que estan dient els altres. Parlar es pot parlar molt, i un parla d’una manera o altre, i de vegades tots tenen raó i de vegades sembla que la tinguin, però jo crec que el millor argument és el treball del dia a dia, i són els resultats.
Parlem de les lleis més debatudes en els darrers temps, la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local.
Miri, jo crec que tot això ha estat una pantalla que ha posat el govern davant d’Europa, davant les crítiques, de per què Espanya tenia tant endeutament i anava tan malament. Per tant, el més fàcil és exculpar-se i excusar-se als demés. Però jo diria que ha quedat bastant paler, i crec que Europa entén bastant, que LRSAL no ve a solucionar aquest problema. El problema el solucionaran ells suprimint per exemple el ministeri de cultura que no té cap competència perquè estan totes transferides, o augmentant ministeris que no tenen cap sentit.
Tot plegat, el ciutadà pot tenir sensació de desconfiança…
Crec que sí, però a la vegada també veuen l’esforç que estem fent els ajuntaments. Parlant com a vicepresident primer de la Diputació de Barcelona i responsable de l’àrea de desenvolupament econòmic local, els ajuntaments som els que realment donem resposta a les grans necessitats de la gent. Som els qui cada dia obrim la porta de l’ajuntament, veiem gent sense feina o sense un plat de taula que posar-se, i els hi donem. Cap infant es queda sense menjar per culpa nostra. Som els qui ajudem a la gent gran que tenen molt poc sou i els hi prestem instal·lacions per relaxar-se o fer treballs manuals, o distreure’s, o es puguin escalfar.
I en concret a Cercs, què feu?
Bé, primer intentem ajudar a aquells que ho poden estar passant més malament, que són els infants i la gent gran. Fa pocs anys vam fer una nova llar d’infants que és perfecte, que funciona, i els donem el menjar fet des d’aquí, no fem cattering, com també el donem al casal d’avis.
A part d’això teniu els serveis socials.
I de primer nivell. Aquesta comarca tradicionalment mancomunava els serveis socials a través del Consell Comarcal. Els treballadors socials i la gent gran ens va demanar continuar gestionant-ho des de Cercs, i així seguim, gestionant uns quants pobles. Tot i que comporta una despesa important perquè, moltes vegades la Generalitat paga els sous, desplaçaments… a final d’any, i qui avança aquest pagament som l’Ajuntament, que no ho hauríem de fer. Però com sabem que estan molt contents amb els serveis i el personal que tenim, ho anem aguantant i fins ara sense problemes.
Una de les coses que més ha canviat en els darrers temps és que a cada poble hi ha una quantitat d’universitaris importants. Però al mateix temps hi ha una mena de lacre, que és que no poden quedar-se a treballar en el poble.
Aquest és el gran dama de Cercs en aquesta comarca. Abans, el primer que deia un miner al seu fill perquè no ho passés igual de malament era que marxés fora i tingués estudis. Així que els fills que van voler com també volien els seus pares, van anar a estudiar i van treure’s la seva carrera universitària. El gran drama és que aquí no hi han empreses que puguin engolir aquests joves que tenen la seva carrera, llavors han de marxar a la gran metròpoli a trobar llocs de treball, i moltes vegades inclús a l’estranger.
Des de l’Ajuntament què es fa per promoure l’ocupació?
Fem tot el que podem. Una de les coses que vam fer i va ser reeixida és l’empresa Manufactures San Salvador, on hi havia uns 70-80 llocs de treball i estava com es deia abans, en suspensió de pagament. Llavors va venir una empresa del tèxtil d’una llarga tradició, disposats a agafar-ho, però la llei deia que qui agafava aquesta empresa no podia tenir ni els mateixos treballadors ni subministradors, ni podia vendre a la mateixa gent, ni podia fer el que feia. La llei els encorsetava de tal manera que els era impossible poder agafar-ho. Clar, davant d’això dius, com vindré aquí, enviaré a tota aquesta gent a l’atur i faré venir gent de la meva fàbrica de Tarragona o Ripoll…
I quin va ser el següent pas?
Anar a veure a la delegada de seguretat social de Catalunya i sinó a Madrid. Li vaig dir: com és possible que puguem col·locar aquests 70-80 llocs de treball amb aquests impediments? Perquè sinó s’aniran a l’atur i hauran de pagar uns altres treballant, i aquesta fàbrica acabarà sent una fàbrica de cerveses. Em van dir que la llei és així. Després vaig anar a Madrid a veure el secretari d’Estat i em van respondre el mateix: la llei és així, l’únic que us puc dir és que si voleu fer aquesta operació nosaltres no farem cap investigació de motu propi, ara, si hi ha denúncia ho haurem de fer. Gràcies a que aquell se la va jugar, a que l’Ajuntament ens vam posar fins el coll, a l’empeny de tots els treballadors, l’empresa continua funcionant i tenint aquests llocs de treball que jo diria que per quantitat són els més importants.
Què més heu fet pels llocs de treball i l’economia de la comarca?
Vam transformar el Consorci de Formació i Iniciativa Cercs- Berguedà, que es va crear quan van tancar les mines, i del qual vaig ser president durant molts anys sense cobrar res. Ens va servir per recol·locar tota la gent que va quedar fora de les mines. En uns anys es va fer una bona reconversió i pràcticament es va acabar. Com que ja estava fet aquest consorci i participat també per la Generalitat, per la Diputació i per l’INEM, van dir de no desfer-ho perquè seria molt bo que treballés per la comarca. Voler transformar-lo en una agència de desenvolupament econòmic comarcal, ens va portar quasi bé 7 anys.
Déu n’hi do…
Sí… Cercs va cedir la presidència, totes les instal·lacions, tot el seu patrimoni a la nova agència per tal que els 31 ajuntaments de la comarca s’hi posessin i comencessin a treballar plegats, per veure quines són les fites importants, els projectes de país que calen a la comarca. Deixar ja de banda la feina aïllada en que cadascú demanava per casa seva el que li semblava, perquè pel conjunt de la comarca no era efectiu. Fa un any i escaig ho han aconseguit, des de Diputació i la Generalitat han premiat també que des d’una comarca et vinguin totes les peticions consensuades, això és molt important per nosaltres, perquè vol dir que es faran les coses que realment prioritza i demanda la gent del territori, del país.
Última pregunta… M’ha cridat l’atenció que per exemple als de La Caixa Penedès els condemnen a 2 anys i els deixen fora de presó, i en canvi hi ha d’altres que amb menys temps, 7-8 meses per exemple, els fan entrar a la presó.
Bé, quan parlem de la justícia, hem d’anar amb molt de compte en aquest país perquè et pots trobar de tot i veure de tot. Només li posaré un exemple, i amb això hauré contestat la seva pregunta: Va sortir fa res que la Sra. Isabel Pantoja no havia d’anar a la presó malgrat tot el que va fer, i com no tenia més de dos anys de presó, no hi havia d’entrar. Doncs no fa gaires mesos, un excompany meu de partit va entrar a presó tenint 7 mesos de presó. I no defenso a ningú, tothom el que li pertoca, però resulta que un no pot entrar a presó perquè té menys de dos anys i l’altre amb set mesos… A mi que m’ho expliquin.
