La FANOC porta 30 anys advertint de l’hivern demogràfic que amenaça el país
Davant del gran repte demogràfic al que s’enfronten les societats modernes, les famílies nombroses són una opció valuosa i un model de solució. La FANOC en reuneix més de 16.000 de Catalunya i alimenta un moviment internacional. Avui parlem amb el seu director executiu, Raül Sànchez.
Des dels anys 80 hem assistit a una caiguda pronunciada en la natalitat. I vostè s’hi ha dedicat des dels anys 90.
Així és. A mitjans dels anys 90, com a professional de la comunicació, jo ajudava un amic que havia creat l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya. Fèiem una campanya per tombar una normativa que castigava el consum d’aigua individual. Vaig documentar-me i fer estudis, i vaig esbrinar que a Espanya hi havia més d’un milió de llars amb tres fills o més, i que la llei que en reconeixia les prestacions i drets –del tot obsolets– era l’única encara vigent del règim franquista.
A banda, no hi havia models d’associacions professionals. Així que vaig haver d’anar a congressos a França i Alemanya a aprendre els models existents. Allà funcionaven molt bé. El col·lectiu de famílies nombroses era gairebé invisible aleshores.
Als anys 90, a Espanya hi havia més d’un milió de llars amb tres fills o més
Quines van ser les seves primeres passes?
Un cop vam guanyar el cas de l’Associació a Catalunya, em vaig adreçar a la Federació Espanyola de Famílies Nombroses. Aquelles persones eren les que, precisament, havien aconseguit que s’aprovés la llei de 1971. Però als anys 90 ja eren avis i havien reduït molt les seves activitats.
Es van quedar parats de veure algú jove que els demanava moure la iniciativa novament. I com que em van veure amb ganes i ideals, em van oferir ser director de la Federació. Això sí, sense un duro…
Caram!
I, tot i això, vam celebrar el primer congrés de famílies nombroses a Madrid. Van venir famílies de tota Espanya i el moviment es va reactivar definitivament. Vam començar a oferir informació i descomptes a les famílies que s’afiliaven i vam aconseguir que Catalunya proporcionés una prestació universal per cada fill a càrrec. Va durar fins el 2011, quan es va suprimir per la crisi.
Igualment, vam aconseguir que Catalunya fos capdavantera en la matèria, tot establint un títol de família nombrosa individual, amb un carnet modern per a cada membre.
Vam aconseguir que Catalunya proporcionés una prestació universal per cada fill a càrrec. Va durar fins el 2011
I actualment, en quin punt es troba la FANOC?
Som la primera i més important entitat de d’Espanya, amb 50.000 famílies nombroses associades. Això ens va portar, el 2004, a fundar la Confederació Europea de Famílies Nombroses, perquè havíem ajudat famílies d’altres països a fer associacions semblants.
Ara, la Confederació està present en 24 països i té la seu a Barcelona. Jo en soc el Secretari General. Fins i tot, des de 2021 tenim estatus consultiu davant de l’ECOSOC, de les Nacions Unides.
Amb això estan estenent la influència fora d’Europa.
Així és. A set països d’Amèrica Llatina, Hong Kong i Corea del Sud. El més curiós és que descobrim que els problemes que tenim les famílies d’aquí són els mateixos que tenen les famílies de països tan llunyans. L’hivern demogràfic és un fenomen que afecta gairebé tot el món, amb l’excepció de l’Àfrica subsahariana.
L’hivern demogràfic afecta gairebé tot el món, amb l’excepció de l’Àfrica subsahariana
La FANOC també ha tingut influència en el món acadèmic.
Així és. Vèiem que mentre a països com a França existien ministeris dedicats a la família, aquí hi havia un gran desconeixement general sobre el tema. Durant uns quants anys vaig intentar convèncer diverses universitat per constituir càtedres UNESCO sobre la qüestió, però no vaig tenir èxit. No obstant, com que en vaig visitar moltes, la UIC em va acabar proposant crear l’Institut d’Estudis Superiors de la Família, a través de la seva Fundació. Entre 2004 i 2012 vaig dirigir-lo.
El repte demogràfic és universal, ara mateix. De quina manera l’han gestionat els nostres governs recents?
El problema de l’hivern demogràfic és inèdit. Mai a la història hi havia hagut una davallada tan ràpida i sostinguda de la fecunditat sense una causa coneguda. En temps d’epidèmies i catàstrofes naturals, o durant la Guerra Civil, la natalitat queia, però de seguida es recuperava. Ara ja no.
A Espanya vam passar dels 1,5 fills per parella el 1980, a una davallada sistemàtica des de fa quaranta anys. No tenim el nombre de fills necessaris per cobrir el reemplaçament generacional. I això és una qüestió bàsica a les nostres societats: l’estat del benestar es basa en el sistema de reemplaçament… El que paguem ara com a cotitzacions socials es dedica a satisfer les necessitats de les classes passives, però en la confiança que els que vindran després faran el mateix.
El problema de l’hivern demogràfic és inèdit. Mai a la història hi havia hagut una davallada tan ràpida i sostinguda de la fecunditat sense una causa coneguda
I això falla.
Si no hi ha reemplaçament durant quaranta anys, es crea un buit molt difícil de cobrir. Ja no només és un problema de mercat laboral, sinó de futur. Ni tan sols tenim el nombre suficient de dones en edat fèrtil que puguin tenir els fills que es necessiten per cobrir les pensions i la dependència de les classes passives. A més, l’esperança de vida va augmentant. I Catalunya, juntament amb Japó, és dels països líders en longevitat.
En resum, ara mateix tenim una generació molt nombrosa de persones passives, que viuen molts anys i que tenen unes grans pensions que cal mantenir. I la massa treballadora és molt més petita. El problema és molt seriós. La Seguretat Social espanyola ja ha entrat en fallida, quan sempre havia estat un sistema autosuficient o que generava superàvit.
Ni tan sols tenim el nombre suficient de dones en edat fèrtil que puguin tenir els fills que es necessiten per cobrir les pensions i la dependència de les classes passives
S’ha pres alguna mesura?
Els experts ho venim advertint des de fa temps. Si res no canvia anirem cap a un empobriment de la societat, difícil de resoldre. A sobre, no és un problema d’un país concret, sinó que és sistemàtic. A Espanya ho hem pogut compensar una mica a partir de la immigració que ha anat arribant. Però aquesta immigració no acaba de ser una solució.
Si res no canvia anirem cap a un empobriment de la societat, difícil de resoldre
I per què no ho és?
Fixi’s en el cas alemany. Allà tenen moltíssimes persones que provenen de Turquia. I, tot i així, quan s’estableixen a Alemanya, la natalitat d’aquest col·lectiu també es redueix en comparació amb la que hi ha al país d’origen. I el mateix passa a d’altres països. La immigració pot resoldre necessitats puntuals del mercat laboral, però no el problema del reemplaçament generacional.
La immigració pot resoldre necessitats puntuals del mercat laboral, però no el problema del reemplaçament generacional
Aleshores, caldria entendre els motius pels quals la natalitat cau als països rics…
Aquest és el gran debat: Què ha passat als anys 80 i següents que expliqui per què hem deixat de tenir els fills que teníem abans. I no ens hi acabem de posar d’acord. Però la conclusió que més consens genera diu que hi ha una mescla de factors.
Ens en pot dir algun?
Sí. Per exemple, la globalització, que ha crescut des d’aquells anys. Un nombre creixent de famílies treballen repartides per tot el món, o deslocalitzen la seva feina. I això els fa allunyar-se de la xarxa familiar, que és un factor important a l’hora de decidir-se a tenir un fill.
Jo vaig posar una oferta de treball a Infojobs i vaig rebre 300 sol·licituds, de tot arreu. La competitivitat al mercat laboral és molt gran, perquè qualsevol professional pot treballar en gairebé qualsevol país. I les empreses ho saben, i poden aprofitar el talent de la gent jove. Això també precaritza la situació i dificulta molt la possibilitat d’independitzar-se o establir-se familiarment fins una edat més tardana.
La xarxa familiar és un factor important a l’hora de decidir-se a tenir un fill
Certament.
A Espanya, actualment, les dones tenen el seu primer fill a una edat que, en terme mig, és de 34 anys. Biològicament, no és la millor edat.
També hi ha el factor de l’habitatge. Abans era un bé arrel, que no es movia de valor, però ara ha entrat en la mecànica capitalista i especulativa, i això entrampa les famílies i les obliga a pagar hipoteques enormes i durant molts anys.
I un tema cultural molt important. Als anys 60 i 70 vam viure les revolucions de la llibertat, de l’anticoncepció, del divorci, i tot això va tenir un gran impacte sobre l’estructura familiar. El filòsof Zygmunt Bauman va parlar de la “societat líquida”: aquesta és una societat que ja no confia en els compromisos, que consumeix massivament, que fa allò del “usar y tirar” i que posa el focus en la màxima productivitat. La família passa a un segon terme, o ha quedat absent. Ara mirem més la dimensió individual. I això genera un conflicte.
La família passa a un segon terme, o ha quedat absent. Ara mirem més la dimensió individual. I això genera un conflicte
I què cal fer?
Doncs, de la mateixa manera què s’ha anat introduint la perspectiva de gènere i mediambiental a les activitats humanes, ara toca posar la perspectiva de família a les coses. Crec que és el tema prioritari.
Hi ha experts que diuen que no n’hi ha prou amb donar diners. Països nòrdics com ara Suècia, Noruega o Dinamarca estan donant molts diners a les famílies i tenen unes mesures de conciliació increïbles, amb 18 mesos de permisos paterns per cada fill. I no arriben als 1,5 fills per parella, com aquí. Per tant, estem davant d’un problema de fons, cultural.
Fins que els fills no siguin vistos com una aportació positiva a la societat, i tenir-ne no es deixi de veure com un problema, la situació no canviarà.
Vol dir que es veu com un problema?
Ara mateix, tenir fills és vist com un problema. De fet, els estats volen donar diners i permisos, com si volguessin pal·liar el problema. Però afecta a la societat sencera.
Hi ha alguna mesura concreta i amb èxit?
Xina és un país que ha crescut molt. I durant uns anys va tenir aquella política del fill únic. Però ja es veia que això els portaria a un problema a llarg termini: quan la gent s’anés jubilant, no hi hauria reemplaçament. I és el que tenen ara. Fixeu-vos en què, actualment, estan intentant que la gent tingui tres fills, però no ho aconsegueixen, ni amb diners. El mateix passa a Corea del sud.
El que cal no són mesures puntuals, com ara el “xec bebè”. No serveixen, perquè només duren un mandat. El que cal és un consens més general. Cal entendre que és un problema d’estat, que ens afecta a tots. I, a partir d’aquí, fer plans a mig i llarg termini.
L’estabilitat ajuda.
Les polítiques familiars només poden tenir impacte si les persones confien en l’estabilitat d’aquestes mesures al llarg del temps. Si et prometen 1.500 euros per criatura, però te’ls treuen al cap de quatre anys, no t’arrisques a tenir fills, perquè saps són per a tota la vida.
Cal entendre, a més, que els resultats d’aquestes mesures no són pas a curt termini. Cal tenir paciència. Els resultats arriben als 20 anys de fer una política. I ha de ser una política integral, que agafi tots els sectors de la societat. La millor comparativa que se m’acut és la del moviment feminista. Ara mateix està ben introduït i força respectat a tot arreu: en les empreses hi ha plans d’igualtat, a la societat es té en consideració… Les revolucions són lentes.
Els resultats arriben amb paciència, als 20 anys de fer una política
Quina mena de relació tenen vostès amb els municipis?
El que hem començat a fer és experimentar aquestes polítiques a nivell local. Hem posat en marxa una Xarxa Europea de Municipis “Family Friendly”, perquè molts municipis ens diuen que volen atreure població jove, que hi tinguin fills, i que ajudin a mantenir la sostenibilitat del municipi.
Novament: no hi ha solucions fàcils, però si més no podem aprendre els uns dels altres. Hi ha moltes coses que s’estan fent a Europa, algunes tenen èxit. I si compartim les bones pràctiques, trobem bones idees.
Quants municipis formen part de la xarxa?
Ara mateix, 160, que pertanyen a 10 països diferents. Tres d’ells són catalans: Castelldefels, Tarragona i Creixell. Amb ells celebrem una convenció i un congrés anual, que ens ajuda a formar-nos en la perspectiva de família en les polítiques públiques, i a compartir les millors pràctiques. Busquem fer territoris amigables i atractius per a les famílies.
Aquest mes de març, la celebrarem a Cracòvia. Serà la primera vegada que la fem en un lloc diferent de Brussel·les. Hi ha ciutats que ens demanen acollir-la.
A la Xarxa Europea de Municipis “Family Friendly” hi ha 160 municipis de 10 països. De catalans, n’hi ha tres: Castelldefels, Tarragona i Creixell
I d’allà en sortiran propostes.
Moltes vegades no és qüestió de gastar diners, sinó de crear una cultura favorable. Que es vegi que tenir fills és una cosa bona. Per exemple: crear aparcaments prioritaris per a famílies nombroses, o amb nens de fins a tres anys. Totes les famílies que han de fer servir cadiretes infantils necessiten una logística especial i, en canvi, no hi ha res previst a les nostres ciutats. Una mica, com en el cas de les persones amb discapacitats. Això ja crearia cultura: faria visible la necessitat i la sensibilitat dels ajuntaments.
També promovem altres mesures semblants, però en qüestió de preus públics, taxes, prestacions municipals, criteris… Moltes famílies nombroses es queden fora dels ajuts, perquè se’ls tabula sovint per la renda absoluta que ingressen, però no per la renda disponible per cada membre. I això provoca que moltes d’elles estiguin prop del llindar de la pobresa. Sense anar més lluny, Catalunya és la comunitat en què les famílies nombroses més temps triguen a pagar les factures.
Totes les famílies que han de fer servir cadiretes infantils necessiten una logística especial i, en canvi, no hi ha res previst a les nostres ciutats
Per què creu que és així?
Perquè hem quedat totalment a la cua en relació amb d’altres comunitats. Aquí vam ser pioners durant molts anys. Però hem anat suprimint tots els ajuts. A principis de març tindrem una reunió amb la Conselleria per tractar el tema.
A Catalunya vam ser pioners durant molts anys. Però hem anat suprimint tots els ajuts
Vostès diuen que hi ha una diferència conceptual entre les polítiques socials i les polítiques de família.
Així és. Les polítiques socials s’adrecen als col·lectius en risc d’exclusió. Les de família, a tota la ciutadania. Potser ens estem concentrant en les primeres, però ens estem oblidant de les segones. I com que la majoria de les persones queden fora de les polítiques socials, acaben convertint-se en objectiu de política social elles mateixes.
En d’altres països, com dèiem abans, hi ha ministeris d’assumptes socials i de polítiques familiars. Aquí sempre hem ajuntat ambdues qüestions en una mateixa cartera. I, en el fons, no acabem fent res per a les famílies: horaris escolars, habitatges, rendes… Cal fer un plantejament integral que tingui en compte totes les famílies, no només el punt de vista d’aquelles que estan en risc d’exclusió.
Fa poc s’ha publicat que la baixa natalitat amenaça més d’un centenar d’escoles catalanes.
Són pures matemàtiques. Com que fa anys que han davallat els naixements, ja sabem que hi haurà menys nens en edat escolar en els propers anys. I menys universitaris. I menys pensions. És un efecte multiplicador. Hi ha molts que pensen que la immigració ho compensarà, però és difícil. Els països d’origen d’aquestes persones (a Amèrica Llatina, Europa de l’est o nord d’Àfrica) també es comencen a trobar en l’hivern demogràfic. I, a més, van a un ritme encara més accelerat que nosaltres. Aviat deixaran de ser països emissors. I, a banda, potser no tenim autoritat moral per atreure el seu capital moral.
Més aviat cal invertir en el que tenim aquí: unes polítiques familiars globals útils, que ajudin els naturals d’aquí i els que vinguin, i que els facin entendre que els seus fills seran ben acollits perquè són un valor per a la societat. Si comencen a néixer avui, en uns anys tornarien a haver nens a les escoles. Els plans han de ser a llarg termini. Ara mateix, no existeix una planificació així.
Si comencen a néixer avui, en uns anys tornarien a haver nens a les escoles. Els plans han de ser a llarg termini
Perfil de Raúl Sánchez
Llicenciat en Periodisme i en Història. En els seus inicis professionals, es va dedicar a la docència i a la comunicació. Un dels seus primers clients va ser un amic, pare de família nombrosa, que havia format l’Associació de Famílies Nombroses a primers dels 90. Batallaven, en aquell moment, contra una norma que castigava el consum d’aigua de les famílies nombroses i van arribar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els va donar la raó. L’èxit d’aquella lluita legal va proporcionar visibilitat a l’entitat i Sànchez va començar a dedicar-s’hi professionalment.
