“L’hivern demogràfic” amenaça el futur de tots els països
Des de fa 40 anys, els països més benestants pateixen un problema estructural que afecta a la taxa de natalitat i el sistema de reemplaçament. Si res no canvia, aviat serà difícil mantenir l’estat del benestar. Avui parlem d’aquest “hivern demogràfic” amb l’expert en demografia, i director executiu de FANOC, Raúl Sánchez.
La taxa de natalitat minva a tot arreu. És un repte tan greu com diuen?
El problema de l’hivern demogràfic és inèdit. Afecta gairebé tot el món, amb l’excepció de l’Àfrica subsahariana. Mai a la història hi havia hagut una davallada tan ràpida i sostinguda de la fecunditat sense una causa coneguda. En temps d’epidèmies i de catàstrofes naturals, o de guerres, la natalitat queia però es recuperava de seguida. Ara ja no.
El problema de l’hivern demogràfic és inèdit. Mai a la història hi havia hagut una davallada tan ràpida i sostinguda de la fecunditat sense una causa coneguda.
I a Espanya i Catalunya?
Aquí, concretament, patim una davallada sistemàtica de natalitat des de fa quaranta anys, quan vam creuar el llindar dels 1,5 fills per parella. Abans, hi havia més d’un milió de famílies amb més de tres fills. Ara, en canvi, no en tenim prou per cobrir el reemplaçament generacional. I aquesta és una qüestió bàsica per a la nostra societat: l’estat del benestar es basa en el sistema de reemplaçament…
Què vol dir?
Bàsicament, que l’estat del benestar es finança a partir del que les generacions actives actuals paguen en concepte de cotitzacions socials. Amb aquests diners es satisfan les necessitats de les classes passives (persones jubilades, pensionistes, etc.). Fins ara, tots ho anàvem fent en la confiança que els que vindrien després farien el mateix per a nosaltres.
Però el sistema podria col·lapsar…
Quan passem quaranta anys sense un reemplaçament eficaç, el buit que es crea és molt difícil de tapar. I ja no només es tracta d’un problema de mercat laboral, sinó de futur.
Ni tan sols hi ha prou dones en edat fèrtil que puguin tenir els fills necessaris per cobrir les pensions i la dependència de les classes passives futures. A més, l’esperança de vida va augmentant. I Catalunya, juntament amb el Japó, és dels països líders en longevitat.
No hi ha prou dones en edat fèrtil que puguin tenir els fills necessaris per cobrir les pensions i la dependència de les classes passives
Cada vegada vivim més, i millor.
Sí. Però ara mateix tenim una generació molt nombrosa de persones passives, que viuen molts anys i que reben unes pensions molt grans que cal mantenir. I la massa treballadora és va fent cada vegada més petita. El problema és molt seriós. La Seguretat Social espanyola ja ha entrat en fallida, quan sempre havia estat un sistema autosuficient o que generava superàvit. Els experts ho estem advertint des de fa temps: si res no canvia anirem cap a un empobriment de la societat, molt difícil de resoldre.
Si res no canvia anirem cap a un empobriment de la societat, molt difícil de resoldre
Les Administracions prenen alguna mesura?
No és el problema d’un país concret. És un risc sistemàtic. A Espanya, fins ara, l’hem pogut compensar una mica a partir de la immigració que ens ha anat arribant. Però aquesta immigració no acaba de ser una solució.
I per què no ho és?
Fixi’s en el cas alemany. Allà hi viuen moltíssimes persones originàries de Turquia. Però quan s’estableixen a Alemanya, la natalitat d’aquest col·lectiu també minva en comparació a la que hi ha al país d’origen. El mateix passa a d’altres països. La immigració pot resoldre necessitats puntuals del mercat laboral, però no el problema del reemplaçament generacional.
La immigració pot alleugerir necessitats puntuals del mercat laboral, però no el problema del reemplaçament generacional
Aleshores, caldria entendre els motius pels quals la natalitat cau als països rics…
Aquest és el gran debat: Què ha passat des dels anys 80 que expliqui per què hem deixat de tenir els fills que teníem abans? I no ens hi acabem de posar d’acord. Però la conclusió que més consens genera diu que hi ha una mescla de factors.
Ens en pot dir algun?
Sí. Per exemple, la globalització, que ha augmentat des d’aquells anys. Un nombre creixent de persones treballen per tot arreu del món, o han de deslocalitzar la seva feina. I això els fa allunyar-se de la xarxa familiar, que és un factor important a l’hora de decidir-se a tenir un fill.
No fa pas gaire, vaig publicar una oferta de treball i vaig rebre 300 sol·licituds. Eren candidatures de tot arreu. La competitivitat al mercat laboral és molt gran, perquè qualsevol professional pot treballar en gairebé qualsevol país. I les empreses ho saben, i poden aprofitar el talent de la gent jove. Però això també els dificulta la possibilitat d’independitzar-se familiarment fins una edat més tardana.
Estar a la vora de la xarxa familiar és un factor important a l’hora de decidir-se a tenir un fill
Certament.
A Espanya, avui, les dones tenen el seu primer fill a una edat mitjana de 34 anys. Biològicament, no és la millor edat. A més, també hi ha el factor de l’habitatge: abans, una casa era un bé arrel, que no es movia de valor. Però ara els immobles han entrat en la mecànica especulativa, i això entrampa les famílies i les obliga a pagar hipoteques enormes i durant molts anys.
Abans, una casa era un bé arrel, que no es movia de valor. Però ara els immobles han entrat en la mecànica especulativa
Els alcaldes i alcaldesses de tot el país ens ho confirmen.
I, a més, hi ha un tema cultural molt important: als anys 60 i 70 del segle passat vam assistir a les revolucions de la llibertat, de l’anticoncepció, del divorci, i tot això va tenir un gran impacte sobre l’estructura familiar.
El filòsof Zygmunt Bauman va parlar de la “societat líquida”: aquesta és una època en què la societat ja no confia en els compromisos, però consumeix massivament i posa el focus en assolir la màxima productivitat. La família passa a un segon terme, o ha quedat absent. Ara mirem més la dimensió individual. I això genera un conflicte.
La família passa a un segon terme, o ha quedat absent. Ara mirem més la dimensió individual. I això genera un conflicte
I què és recomanable fer?
Doncs, de la mateixa manera què s’ha anat introduint la perspectiva de gènere i la mediambiental en moltes activitats humanes, ara toca posar la perspectiva de família a les coses que fem. Crec que és el tema prioritari.
I els incentius públics?
Els experts diuen que no n’hi ha prou amb incentivar les famílies. Països nòrdics com ara Suècia, Noruega o Dinamarca donen molts diners i disposen de mesures de conciliació increïbles, amb 18 mesos de permisos paterns per cada fill. I, en canvi, tampoc arriben als 1,5 fills per parella. Estem davant d’un problema de fons, cultural. Ens afecta a nosaltres igual que a ells.
Fins que els fills no siguin vistos com una aportació positiva a la societat, i tenir-ne no es deixi de veure com un problema, la situació no canviarà.
Els experts diuen que no n’hi ha prou amb incentivar les famílies
Vol dir que es veu com un problema?
Ara mateix, tenir fills és vist com un problema. De fet, els estats volen donar diners i permisos, com si volguessin pal·liar-lo. Però afecta a la societat sencera.
Alguns països han intentat mesures extremes.
Però no és fàcil que tinguin èxit. Xina és un país que ha crescut molt. I durant uns anys va tenir aquella política del fill únic. Però ja es veia que això els portaria a un problema a llarg termini: quan la gent s’anés jubilant, no hi hauria reemplaçament. I és el que tenen ara. Fixeu-vos en què, actualment, estan intentant que la gent tingui tres fills, però no ho aconsegueixen, ni tan sols amb diners. El mateix passa a Corea del sud.
El que no funciona són les mesures puntuals, com ara el “xec bebè”. No serveixen si només duren un mandat. El que cal és un consens més general. Cal entendre que la baixa natalitat és un problema d’estat, que ens afecta a tots. I, a partir d’aquí, fer plans a mig i llarg termini.
El que no funciona són les mesures puntuals, com ara el “xec bebè”, si només duren un mandat.
L’estabilitat ajuda.
Les polítiques familiars només poden tenir impacte si les persones confien en l’estabilitat d’aquestes mesures al llarg del temps. Si et prometen 1.500 euros per criatura, però te’ls retiren al cap de quatre anys, no t’arrisques a tenir fills, perquè saps que és un compromís per a tota la vida.
Cal tenir paciència i entendre que els resultats d’aquestes polítiques arriben al cap de 20 anys de fer-les. I han de ser polítiques integrals, que impliquin tots els sectors de la societat.
Els resultats de les polítiques demogràfiques arriben al cap de 20 anys. Cal tenir paciència
Fa anys, Catalunya va ser pionera en oferir prestacions familiars.
En efecte. En bona mesura, la feina de moltes famílies i d’altres actors socials, com ara la FANOC, va motivar que Catalunya proporcionés una prestació universal per a cada fill a càrrec. Això va durar fins el 2011, quan es va suprimir per la crisi. Fins i tot hi havia un títol de família nombrosa individual, amb un carnet per a cada membre de la família.
Catalunya va proporcionar una prestació universal per a cada fill a càrrec. Va durar fins el 2011
Des de la FANOC, la federació que vostè dirigeix, quina mena de relació tenen amb els municipis?
Hi ha molts municipis que ens diuen que volen atreure població jove, que hi tinguin fills, i que ajudin a la sostenibilitat. Nosaltres hem posat en marxa una Xarxa Europea de Municipis “Family Friendly” per aprendre bones pràctiques els uns dels altres. Hi ha coses que s’estan fent a Europa i que tenen èxit. I si les compartim, apareixen bones idees. Però no hi ha solucions fàcils.
Quants municipis formen part de la xarxa?
Ara mateix, 160, que pertanyen a 10 països diferents. Tres d’ells són catalans: Castelldefels, Tarragona i Creixell. Amb ells celebrem una convenció i un congrés anual, que ens ajuda a formar-nos en la perspectiva de família dins de les polítiques públiques, i a compartir les millors pràctiques. Busquem fer territoris amigables i atractius per a les famílies.
També promovem altres mesures en qüestió de preus públics, taxes, prestacions municipals, criteris… Moltes famílies nombroses es queden fora dels ajuts, perquè se’ls tabula per la renda absoluta que ingressen, però no per la renda disponible per cada membre. I això fa que moltes d’elles quedin prop del llindar de la pobresa.
Sense anar més lluny, Catalunya és la comunitat en què les famílies nombroses triguen més temps a pagar les factures.
160 municipis de 10 països diferents formen part de la Xarxa Europea. Tres d’ells són catalans: Castelldefels, Tarragona i Creixell
Vostès diuen que hi ha una diferència conceptual entre les polítiques socials i les polítiques de família.
Així és. Les polítiques socials s’adrecen als col·lectius en risc d’exclusió. Les de família, a tota la ciutadania. Potser ens estem concentrant en les primeres, però ens estem oblidant de les segones.
En d’altres països, com dèiem abans, hi ha ministeris d’assumptes socials i de polítiques familiars. Aquí sempre hem unit ambdues qüestions dins d’una mateixa cartera. I, en el fons, no acabem fent res per a les famílies: horaris escolars, habitatges, rendes… Cal fer un plantejament integral que tingui en compte totes les famílies, no només el punt de vista d’aquelles que estan en risc d’exclusió.
Fa poc s’ha publicat que la baixa natalitat amenaça més d’un centenar d’escoles catalanes.
Són pures matemàtiques. La davallada de naixements ens diu que hi haurà menys nens en edat escolar en els propers anys. I menys universitaris. I menys pensions en el futur. És un efecte multiplicador. Com li deia abans, molts pensen que la immigració ho compensarà, però és difícil. Els països d’origen d’aquestes persones (a Amèrica Llatina, Europa de l’est o nord d’Àfrica) també es comencen a trobar en l’hivern demogràfic. Aviat deixaran de ser països emissors.
Més aviat cal invertir en el que tenim aquí: unes polítiques familiars globals útils, que ajudin tant els naturals d’aquí com els que vinguin de fora, i que els facin entendre que els seus fills seran ben acollits perquè són un valor per a la societat. Si comencen a néixer nens i nenes avui, en uns anys tornarem a tenir plenes les escoles. Els plans han de ser a llarg termini. Ara mateix, no hi ha planificació.
Si comencen a néixer nens i nenes avui, en uns anys tornarem a tenir plenes les escoles
Perfil de Raúl Sánchez
Llicenciat en Periodisme i en Història. En els seus inicis professionals, es va dedicar a la docència i a la comunicació. Un dels seus primers clients va ser un amic, pare de família nombrosa, que havia format l’Associació de Famílies Nombroses a primers dels 90. Batallaven, en aquell moment, contra una norma que castigava el consum d’aigua de les famílies nombroses i van arribar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que els va donar la raó. L’èxit d’aquella lluita legal va proporcionar visibilitat a l’entitat i Sànchez va començar a dedicar-s’hi professionalment.
