Un polític de la ‘vella escola’, Antoni Guinó es manifesta encantat de la nostra visita i de fer d’alcalde. En les darreres eleccions va aconseguir un nou mandat, fent un pacte amb Acord per Maçanet, que el rellevarà a partir de 2017, a meitat de legislatura. Porta molts anys treballant pel poble i en moltes altres demarcacions. De les seves paraules, de vegades, sembla desprendre’s un desig d’afluixar amb l’activitat. Tot i que altres vegades sembla que segueixi amb ganes d’afrontar més mandats. Sabedors que la seva feina, abans de la política, va ser en l’hostaleria, comencem l’entrevista parlant de cuines.
“Ja sóc gran, però veig que al llarg de les legislatures hem anat fent moltes coses, i això enganxa. Arriba un moment en què t’has de saber desenganxar…”
“Em van ‘enganxar’ en política per proximitat: tenia un restaurant proper a l’Ajuntament”
“Ja no crec en les dretes ni en les esquerres: Al poble, el 90% dels programes electorals coincideixen”
“Vaig anar un dia al metge i em va dir: ‘afluixa. Treu-te alguna cosa del damunt, perquè no vas bé’”
“Fa poc vaig estar a Madrid, vaig entrar en un supermercat i hi venien patates fregides de les que fem a casa nostra”
“Cada dijous repartim de 70 a 80 lots de menjar per a famílies amb dificultats. Hem d’agrair molt a l’Espiga Solidària i a Bon Preu i a moltes altres entitats que ens ajuden”
“He après també a no enfadar-me tant com m’enfadava abans. Em vaig adonar que no valia la pena”
(Sobre el Procés): “Que ningú es pensi que això demà passat estarà arreglat. És una cursa de fons en què hi ha de tenir un paper molt important Europa. I hem de quedar bé amb el mercat d’Espanya, perquè és el més gran que tenim”
Vostè ha passat molts anys de la seva vida professional dedicat a l’hostaleria. I des de fa anys que fa de polític. Quins paral·lelismes troba entre ambdues activitats?
Quan jo estudiava, t’ensenyaven a tallar carn, peix, a fer salses i altres coses. Però a l’escola no s’hi ensenyava una cuina com la d’ara. He estat diputat durant 4 anys i la Diputació ha impulsat una cuina orientada a l’excel·lència dels productes, ha promogut a cuiners com en Ferran Adrià o els germans Roca… Aquella escola d’abans no tenia res a veure amb l’actual. Ha canviat molt. Però la meva entrada en política va ser causada perquè tenia un restaurant molt proper a l’Ajuntament de Maçanet. Em van enganxar per proximitat…
En tot cas, per a vostè la política és una feina i també una afició.
Vaig entrar com a alcalde l’any 87. Maçanet tenia aleshores 3.600 habitants. Actualment estem en 7.700. A poc a poc m’hi vaig anar involucrant. Ara, passejant pels carrers del poble t’adones que hi ha hagut una acció municipal real: hi ha dues escoles d’EGB, un institut, una llar d’infants, una biblioteca de mil metres quadrats (la tercera més gran de Girona), veus que hem fet un casc històric només per a vianants, que tots els serveis públics estan soterrats. Ja sóc gran, però veig que al llarg de les legislatures hem anat fent moltes coses, i això enganxa. Arriba un moment en què t’has de saber desenganxar…
Tan addictiu és el treball municipal?
Jo sempre dic que un alcalde pot morir-se d’accident però mai de vell. La meva fita ja està escrita i marcada, però costa desconnectar-s’hi perquè al cap i a la fi és la teva vida. Ja són 30 anys i escaig, tot i que en els temps del tripartit em vaig apartar dues legislatures. Guanyar eleccions també enganxa i fa que t’estimis el municipi i que li estiguis agraït legislatura rere legislatura.
Així doncs, tot i que després hi va tornar, en algun moment va deixar de ser alcalde. Què fa un polític municipal per a guanyar-se la vida quan no exerceix d’alcalde?
La feina del polític és molt maca, però mai pots oblidar que és un tema temporal i que si falla has d’estar preparat per portar la sopa a casa. Del 2003 al 2011 em van fer fora els del tripartit, com ja li he dit. Amb un amic vam obrir un negoci de compra, venda, lloguers i assegurances al sector immobiliari. Quan vaig entrar altre cop a l’Ajuntament vam tancar perquè va venir el declivi i, a banda, em vaig dedicar totalment a la política. Vaig entendre que no podia barrejar una cosa amb l’altra, tot i que hauria estat legal i lícit fer-ho.
Vostè va ser diputat provincial i fins fa poc president d’Unió Democràtica a la Selva… Al seu currículum hi diu que va ser vicepresident del Consell Comarcal, president de la Intercomarcal de Girona… Són càrrecs i responsabilitats que li deuen permetre tenir una visió ampla de la realitat supramunicipal…
De la realitat comarcal i de la del país. Vaig ser president comarcal d’Unió, quan era encara una cosa distinta a la que ens han volgut vendre darrerament. I estava al Comitè de Govern del partit, juntament amb en Josep Antoni Duran i Lleida. Em va tocar viure la política al més alt nivell. També vaig ser conseller de Caixa Catalunya, membre de la Comissió d’Equipaments Comercials en temps de la Llei de les Grans Superfícies… Vaig gaudir un temps de la política. Sap què passa, però?
Digui…
Doncs que vaig anar un dia al metge i em va dir: “afluixa. Treu-te alguna cosa del damunt, perquè no vas bé”. Al final de la legislatura vaig renunciar a algun d’aquests càrrecs. Algú m’havia retret -políticament parlant- que jo hi estigués. Només cobraves els desplaçaments, i encara gràcies. Però em sentia com en l’ull de l’huracà.
Vostè té un bloc on escriu hi en detall el seu dia a dia. S’hi veu molta interacció amb els ciutadans. Què rep més: felicitacions o queixes?
A Maçanet, com en altres pobles de la comarca, hi ha dues realitats. La del poble de sempre, que són persones que vivim apinyades i que tenim molta concentració de serveis, i després la de les grans urbanitzacions satèl·lit. A mi m’escriu gent molt contenta i gent molt emprenyada, perquè en tot el que fem sempre hi ha opinions polaritzades. Maçanet és la urbanització més gran d’Europa, amb 2.400 parcel·les i 49 km de carrers en mig del bosc. La urbanització arriba a Riudarenes i Sils, i fins a Lloret de Mar i Fogars de la Selva. És un territori enorme i l’hem de gestionar amb un pressupost de 6 milions i escaig. Hem de fer filigranes per a donar serveis a tothom, però no falten les dues depuradores, l’enllumenat públic, el gas ciutat a tot arreu… I amb tot, no falten les crítiques. Els de les urbanitzacions troben a faltar tenir el metge a prop, o el dispensari, o la farmàcia. Els del poble, trobem a faltar viure envoltats de natura…
Quins són els trets diferencials del seu municipi?
En tenim molts. Se’ns coneix pel SHUM Maçanet, que és la nostra bandera. És un equip d’Hoquei Lliga. També se’ns coneix per tenir la seu dels aperitius Frit Ravich, que ara ha fet una ampliació enorme. Fa poc vaig estar a Madrid, vaig entrar en un supermercat i hi venien aquestes patates fetes a casa nostra. Al nostre polígon principal tenim 2.500 llocs de treball directes, amb empreses punteres, que funcionen molt bé i que no contaminen…
Digui’m algun indret emblemàtic…
Els turons. Són unes muntanyetes protegides pel PEIM on hi ha els estanys de Sils. I al damunt d’un d’ells hi tenim el Castell de Sant Jordi que està tot restaurat per una entitat del poble. És petit però ofereix una vista fantàstica. En temps clar, s’hi veuen 27 municipis…
El seu govern actual és fruit d’un pacte amb l’Acord per Maçanet. Vostè estarà d’alcalde fins al 2017 i ells el rellevaran. De quina manera administren les accions de govern conjuntes?
La política és això: parlar i negociar i pactar i complir. He deixat de creure en les esquerres i en les dretes, però si agaféssim els programes electorals de tots els que es presenten a Maçanet, veuríem que hi ha un 90% de coincidències, perquè les necessitats són les mateixes. Això ens fa pensar que un partit i un altre veiem els mateixos problemes i que arribarem al final de la legislatura sense problemes.
On es destinen les principals partides dels pressupostos municipals?
Actualment, les àrees de Benestar Social ens castiguen molt. I després el personal, la policia municipal i els serveis socials. Hem hagut de fer molts esforços. Tenim una masia, anomenada Can Fatjó, que és la seu dels serveis socials. Cada dijous repartim de 70 a 80 lots de menjar per a famílies amb dificultats. La gent surt carregada i hem d’agrair molt a l’Espiga Solidària i a Bon Preu i a moltes altres entitats que ens ajuden a que aquesta gent puguin menjar cada setmana. Igualment, l’assistència social té convenis amb el Consell Comarcal per tal que aquestes persones puguin gaudir de serveis jurídics, d’un programa per a dones en situació de violència de gènere. Això ens costa diners, però en aquests programes mai hi ha mai discussió: s’aproven sempre per sentiment.
Quina és la principal activitat econòmica del municipi i com la potencien?
L’activitat del nostre polígon industrial. I la mimem perquè hi ha 2.500 llocs de treball directes. La prova és que hem fet una carretera que uneix el poble amb el polígon, amb carril bici. I tot perquè la gent que hi anava a peu havia de fer una volta una mica exagerada i ara ho tenen molt més fàcil.
Quin és l’estat de l’economia municipal?
No estem endeutats; estem sanejats i ens permetrien anar al crèdit si volguéssim. Jo vaig heretar del tripartit el 110% d’endeutament i ara estem al 52 o 53%. La legislatura passada ens vam estrènyer el cinturó…
Quin balanç fa i què ha après de la seva feina d’alcalde en tots aquests anys?
He après molt. El meu balanç és positiu. Ara et passeges pel municipi i et sents orgullós de pensar que el meu ajuntament ha fet aquesta cosa i aquesta altra també. Hem pres decisions que Déu n’hi do com de doloroses han estat. Però ara tots tenim aigua, gas, llum… i bones empreses, i instituts, i col·legis. Això fa estar satisfet. No ens enganyem: aquesta medalla no me l’haig de penjar jo. He tingut bons col·laboradors i hem anat en la mateixa direcció. He après també a no enfadar-me tant com m’enfadava abans. Em vaig adonar que no valia la pena. També hem arribat a tenir bona harmonia amb els grups de l’oposició…
Vostè porta sis legislatures al consistori. Perquè creu que la gent ha tornat a confiar en vostè?
Miri l’altre dia m’ho preguntaven. I la meva resposta és que mai en tota la meva vida he fallat a un plenari o a una junta de govern. Crec que estic obligat a tenir contacte directe amb la gent, a que la porta del meu despatx estigui oberta i a escoltar les persones. Hi ha gent que ha vingut aquí només a parlar. No m’han demanat res. Això també has de saber-ho gestionar… Has d’intentar entendre l’altra persona.
Quina valoració fa dels resultats del passat 27-S? I quins creu que han de ser els passos següents?
Sap allò que parlàvem abans de Maçanet i de les urbanitzacions? És el mateix que passa entre la Barcelona de l’Eixample i les ciutats de la perifèria. Així que em vaig equivocar de molt poc: No vaig fer cas de les enquestes que donaven majories en cap dels dos sentits, sinó que vaig pensar que aniríem mes ajustats. Com va ser. I el resultat és positiu. Hem entrat ara en una cursa de molt llarg recorregut.
Què hem de fer a partir d’ara?
El que digui el President. Seguir el que se’ns dicti des de la Generalitat. Però que ningú es pensi que això demà passat estarà arreglat. És una cursa de fons en què hi ha de tenir un paper molt important Europa. I hem de procurar de totes les maneres de quedar bé amb el mercat d’Espanya, perquè és el mercat més gran que tenim.
Com ha viscut el trencament entre Convergència i Unió Democràtica?
Era una mort anunciada. Sempre he tingut molt clar que això eren dos partits i que un dia o un altre hi hauria un final. I nosaltres vam ser dels primers en donar-nos de baixa d’Unió. I automàticament hi va haver un degoteig a Girona, Sant Feliu, a Pallerols, a la Bisbal,… Abans estàvem a la Federació i hi estàvem molt bé. CIU era una marca i l’havíem d’anar mantenint.
Ens van titllar de trànsfugues i, escolti, els trànsfugues han estat ells. Perquè ens han vendre sempre un estil de política, unes idees, una forma de ser i de comportar-nos que, ara, de cop i volta, ha canviat en cosa de dos mesos. Ara van contra dels que abans abraçaven. Molts ens hem donat de baixa: uns han anat a Demòcrates i jo estic solter i sense compromís. M’han apartat de molts llocs, però ja no tinc ni edat ni crec en moltes coses que abans creia.
Quins creu que són els valors necessaris per a una regeneració democràtica a Catalunya?
Crec que la regeneració ja es va produint. Veig que la gent cada vegada està més preparada i que tenen uns valors i pensen diferent que nosaltres perquè el temps ens porta cap aquí. Ara tot és molt més suau, molt més educat, el debat és més educat. I la regeneració democràtica va lligada amb l’educació i la maduresa del país.
Què en pensa de la limitació de mandats? Creu que 4 anys són suficients, o creu que n’haurien de ser 6 en cada legislatura?
Penso que haurien de ser dues legislatures d’un màxim de sis anys cadascuna. Amb 4 anys et trobes que el temps passa i no te’n adones. El primer any, perquè estàs verd com una ceba. El segon, perquè comences a discutir. Els projectes comences a fer-los el tercer any i el quart, ja no hi ha temps de res. Ja sé que no soc el més indicat per aconsellar això (en porto més de dues), però crec que estaria bé dues legislatures de sis anys.
