“Sempre he dit que la millor política social és una nòmina”

Per conèixer-li una mica més. En què es basa el seu estil de fer política?
Sempre he tingut clar que no soc alcalde, sinó que faig d’alcalde. Jo hi estic de pas. Ara porto sis anys i tinc claríssim que si estic en aquesta cadira és perquè la gent del poble així ho vol. Em dec al poble i el que em mou és la voluntat de servei i fer que les decisions siguin el màxim de participades possibles. Hem obert molts processos per decidir si un carrer antic ha de passar a ser de vianants, o com hauria de ser l’espai juvenil, o el futur de les antigues escoles com a centre de dia. També treballem els pressupostos participatius, dels quals n’hem fet bandera.

Té algun referent polític?
Quan tenia 13 o 14 anys, tot i que també jugava a pilota amb els amics, jo tenia alguns centres d’interès. Per exemple, damunt del llit de l’habitació hi tenia l’estelada i un retrat del ‘Che’ Guevara. No diria que el ‘Che’ sigui el meu referent avui en dia, però crec que calen els lideratges, especialment si son transitoris i efímers. Hi ha persones que han deixat una empremta en les nostres vides i al país, i al món. Són les que han lluitat contra les injustícies i per un món millor, ja sigui que aquest món sigui Vallromanes, Catalunya o el món sencer. Molts d’ells són persones anònimes. Aquests són els meus referents.

Ens ha portat unes fotografies. Què signifiquen per vostè?
En la primera hi surto quan tenia 20 anys, en una manifestació a Terrassa convocada pel Moviment de Defensa de la Terra. Aleshores tot el moviment independentista hi cabia en un autocar. No teníem cap diputat al Parlament, ni regidors, ni alcaldies. 30 anys després ens trobem en una situació molt diferent: majoria al Parlament, majories als ajuntaments… Mai hem estat tan a la vora de l’objectiu de la independència o d’una república catalana. L’únic que es busca és que la gent visqui millor. I tot i els entrebancs i repressió que patim, penso que cada vegada en som més i que això és imparable. Fixi’s d’on venim.

En la segona ens mostra un acte representatiu.
És del 15 de desembre del 2013. El ple on vaig ser escollit alcalde. I sembla que l’expressió de la meva cara mostra l’alegria d’aquell moment i de tot el procés. Jo formo part d’un equip ( ‘Més per Vallromanes-ERC’), i veníem d’haver guanyat les eleccions municipals del 2007. Però ens van deixar a l’oposició. També vam guanyar les eleccions del 2011 i, novament, a l’oposició. A la tercera va la vençuda, i el 2013 vam aconseguir l’alcaldia.

Les darreres són dues de les seves passions.
Sí. Dues passions que a mi m’omplen molt la vida. D’una banda, els castells. N’he fet durant molts anys. Primer amb els Castellers de Montcada i després amb els Minyons de Terrassa. M’ho he passat molt bé, hi he conegut molta gent, i hi he fet moltes amistats. Tots els castellers de Catalunya hem fet una tasca integradora brutal, més que cap altra activitat. El que és més bonic d’aquest món és que és intergeneracional. Criatures de 5 anys amb persones de 80 anys, de condició física distinta, pensaments diferents i perspectives diferents, fent possible un mateix objectiu. És una cosa que m’omple i m’emociona. Ara ja no puc practicar, perquè no tinc més temps. Però els vaig a veure.

L’altra passió són els animals. De petit anava al quiosc a buscar els “Cuadernos de Campo” d’en Felix Rodríguez de la Fuente, i no em perdia cap capítol del “Hombre y la Tierra”. A casa sempre hem tingut gossos i altres animals. I amb la meva parella compartim la passió dels cavalls. Vam venir a viure a Vallromanes pels cavalls, perquè buscàvem una casa on els poguéssim tenir, cuidar i veure cada dia. Hi tenim gosses, una gata i fins i tot hem tingut gallines.

Però vostè és barceloní de naixement. A banda de la possibilitat de tenir-hi cavalls, què més té d’especial Vallromanes?
Té molt d’especial. Moltes persones ho hem vist i hi hem vingut a viure. Hi hem trobat un poble verd, petit i tranquil, proper a la civilització. El 66% del terme és forestal. La mida és petita, de 2.500 habitants, i ens permet que ens coneguem tots plegats. Hi ha molta proximitat i molts encants que en altres municipis costa molt de trobar.

Sabem que hi ha indrets com la riera, la roca foradada o el nou centre de dia que són espais significatius per a vostè.
La riera és l’eix del poble. Ens creua pel centre des de l’est fins a l’oest. És una riera més suau que les altres que hi ha al Maresme, perquè és plana i l’aigua hi baixa amb poca força i sense fer mal. Hi tenim 213 arbres plàtans d’interès comarcal, estan protegits. I en cada estació de l’any ens ofereixen uns colors ben diferents.

Quant a la roca foradada és un lloc màgic. Per l’entorn, i per qui et pots imaginar que va fer el forat en la roca… Hi ha moltes teories. Sabem que és del Neolític però no hi ha qui diu que havia estat un forn, o un rebost, o un lloc per fer-hi sacrificis. No hi havia res escrit en aquell temps i tot són especulacions. En tot cas, és un espai diferent i ens recorda d’on venim: aquí hi vivia gent abans que Vallromanes estigués fet.

En quant al centre de dia, està situat a les antigues escoles, que van ser construïdes el 1933, en temps de la República, i que van acollir les escoles i el primer ajuntament. Fins aleshores depeníem de Montornès del Vallès. El 2006 vam inaugurar la nova escola perquè se’ns quedava petita i l’edifici va quedar en desús. El fèiem servir de magatzem. Finalment el 2014 vam promoure un procés participatiu i van sorgir moltes idees. Finalment ho vam dedicar a casal de la gent gran i centre de dia. Ara s’hi fan moltes activitats.

De què viu Vallromanes? Quina és la seva indústria? 
Vallromanes té una economia molt marcada pel camp de golf. Als anys 80 es va decidir fer aquest camp en l’únic lloc on hi podia haver anat un polígon industrial. Si en comptes d’una cosa haguéssim fet l’altra, l’economia hauria sigut diferent. Ara tenim una oferta gastronòmica molt important, amb 10 restaurants, a més del propi del club. També tenim dos hotels, una casa de turisme rural, dues hípiques. La nostra indústria turística és ampla i molt bona. I fa 9 anys que celebrem una Fira Gastronòmica dels Tastets on reunim la cuina que fem al poble. És un èxit perquè ens visita molta gent d’arreu. El turisme gastronòmic és una activitat molt important per nosaltres.

A banda de la Fira de Tastets també celebren el ‘Serratrail’. En què consisteix?
Al poble fa uns 25 o 30 anys s’hi va produir el ‘boom’ de la bicicleta de muntanya. Vam ser-ne el bressol de Catalunya. Aquí hi tenim 30 km de camins i corriols. El lloc convida a molta gent del poble i de fora del poble a córrer i anar en bicicleta o cavall per l’entorn forestal. Fruit d’això, fa anys va néixer una entitat molt activa que va ser la dels “Trinxacadenes”, que organitzaven la “trinxa”, és a dir, una cursa de bicicletes anual. Després va derivar en la “Trinxacames”, per als corredors. Lamentablement, la manca de relleu ha fet que l’entitat deixi de liderar activitats i a l’ajuntament estem promovent que se’n segueixin fent.

Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?
Som un poble de 2.500 habitants, petit i sense polígon industrial. Els nostres ingressos són limitats i provenen en un 50% de la contribució urbana (o IBI). A més les lleis estatals ens posen traves. Però hem fet una bona gestió econòmica. Hem reduït la pressió fiscal als vallromanins, abaixant-los l’IBI, que s’havia apujat molt anteriorment. I a la vegada hem anat donant més serveis i nous equipaments i comunicacions. El nostre endeutament actual és del 23%. Encara tenim una mica més de capacitat. De fet, en aquest mandat volem ser ambiciosos i fer front a reptes importants, com ara la reforma de la zona esportiva, o el carril bici amb Vilanova. Caldrà augmentar l’endeutament i aconseguir recursos d’altres administracions per fer-ho realitat.

En quant a serveis socials, oportunitats de treball i cursos formatius, què és el que vostès promouen?
El dels serveis socials és un dels àmbits que realitzem amb el Consell Comarcal. En els darrers anys hem patit una crisi que ha afectat moltes famílies i ha calgut destinar molts més recursos per pal·liar la situació i donar feina. Sempre dic que la millor política social és una nòmina. Hem reduït la taxa d’atur al poble de manera significativa i ara estem en un 8-9% d’atur, per sota de la mitjana. Però aquí tots ens coneixem i les 80 o 90 persones en atur ens les trobem pel carrer cada dia i ens genera un impacte més gran que si fóssim a la ciutat. Des de l’ajuntament fem plans d’ocupació i convocatòries, tractant de recuperar serveis que tenim externalitzats com ara el de la neteja… Als ajuntaments ens toca resoldre molts temes que no són de competència directa, però som la institució més propera a la ciutadania i no li podem dir a la gent que “això no ens pertoca”.

Quins són els reptes prioritaris per aquest mandat?
De reptes en tenim molts. Un d’ells és el de la zona esportiva. Som privilegiats perquè hem pogut modificar el pla urbanístic sense haver de treure la zona esportiva als afores del poble. Considerem que la gent que viu al poble ha de poder fer esport anant-hi a peu. El que no té sentit és que calgui agafar el cotxe per fer-ne. L’esport aporta salut i hàbits molt positius i hem pensat que calia no traslladar la zona, com sí han fet molts altres pobles. Però en tenim més, de reptes.

Digui’ls, si us plau.
També volem connectar Vallromanes i Vilanova per carretera, amb un carril per bicicletes i vianants. Això ho estem treballant conjuntament amb l’ajuntament de Vilanova; aquest any farem el projecte executiu i busquem recursos perquè es tracta d’una obra molt ambiciosa i amb fort impacte econòmic.

I un altre repte important que es pateix molt, tot i no ser visible, és el de la xarxa d’aigua. Molts dels trams del servei són antics, realitzats amb fibrociment, i n’hem de substituir molts trossos per canonades noves. És un projecte important el que tenim per endavant, de 258.000 euros de pressupost, al centre i a la riera. Volem evitar que hi hagi avaries o que les canonades es trenquin. Quan això passa, els veïns es queden sense aigua.

El seu mandat actual torna a ser possible gràcies a un acord amb IVall. Com porten aquesta governança conjunta?
Molt bé. La nostra llista va ser la més votada el 2007, el 2011, el 2015 i el 2019. Però en cap de les quatre eleccions vam obtenir majoria absoluta. De fet, és molt difícil aconseguir-ho perquè hi ha molts grups que es presenten i l’espectre està molt fragmentat. En el mandat anterior vam fer un pacte de govern, en aquell cas amb Convergència, que va passar a ser PDeCat. Actualment tenim un pacte amb IVall i en faig una valoració molt positiva. Ens comencem a entendre molt bé.

Com valora la situació política actual entre Catalunya i Espanya?
Ens trobem en una situació molt complicada. Tenim persones innocents a la presó i a l’exili per haver complert un programa electoral i haver posat urnes. En quin cap hi cap que per posar urnes i fer que la gent voti puguis anar a la presó? I a més amb penes més altes que en els casos de violadors o assassins. És inadmissible. Per això ens trobem davant la resposta que tenim ara mateix a la injustícia que patim. Alguns tenim amics tancats a la presó.

Tot això és fruit d’una mentalitat molt centralista i tancada. L’Estat és incapaç de negociar i posar la política damunt de la taula per solucionar un conflicte que no ve d’ara, sinó de fa segles, que és el del no encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ens entendrem millor com a bons veïns que com a sotmesos. Es tracta de fer que puguem decidir, que per això se’n diu democràcia.

L’Estat ha perdut a milions de persones que pensem que ja fa temps que no ens representa, ni ens defensa. Això no té cap mena de tornada. Creiem que un estat propi ha d’ajudar les persones del país, no pas a anar-hi en contra. Al final l’Estat haurà de negociar i espero que algun dia la comunitat internacional reaccioni.

Una enquesta de finals de setembre deia que la majoria de persones aposten per resoldre la crisi a partir del diàleg. Creu que serà possible aquest diàleg?
No és fàcil. Si no, ja el tindríem. Partim de visions diferents i molt enfrontades. Però així com l’independentisme ha acceptat democràticament que la majoria de persones els anés bé formar part del “Reino de España” durant molts anys, ara hi ha moltes més persones que pensen que la millor solució per Catalunya és tenir un Estat propi, una República Catalana. I en comptes de donar-nos un diàleg l’Estat el que ha fet és pegar-nos i empresonar-nos. Això és com una parella on el marit maltracta la dona mentre li diu que l’estima. Aquesta és la situació. I volem que no ens peguin i que ens deixin marxar o que, en tot cas, ens deixin votar. I si surt que sí, ja farem la nostra.