“Si demanes paciència i confiança, has de respondre amb resultats”

Vostè va entrar en la política municipal a través d’una agrupació d’electors. Va ser el 2011. Com va ser aquell procés?

Personalment, sempre m’ha agradat liderar i organitzar. Quan va tocar ser president d’escala, ho vaig ser; quan va tocar ser president de l’AMPA de l’escola, també m’hi vaig presentar i ho vaig ser. A nivell professional, vaig començar com a vocal de la Junta del Col·legi d’Aparelladors del Bages i després vaig ser delegat durant vuit anys, fet que em va permetre conèixer molta gent i establir una xarxa de contactes i relacions socials.

Un dia, l’exalcalde del poble, Ignasi Sala, em va proposar liderar una agrupació d’electors independent anomenada “Gent fent Poble”. Ell tenia una oficina d’assegurances, en aquell moment, i jo em vaig presentar a la reunió amb un bloc i un metro per mesurar, pensant-me que es tractava d’un tema professional. “No vull fer pas obres”, em va dir. “Vull plantejar-te un projecte de futur en política”. No li agradava la deriva que estaven prenent les coses i, juntament amb tres antics regidors seus, buscaven persones que no estiguessin vinculades a cap partit. Vaig acceptar amb la condició de poder crear una llista de persones de manera lliure, sense pressió de cap partit polític. Ens vam presentar a les eleccions del maig del 2011 i vaig ser escollit alcalde. No sabia ben bé on em posava, però vaig endinsar-me en aquesta nova etapa amb entusiasme.

Vaig acceptar amb la condició de poder crear una llista de persones de manera lliure, sense pressió de cap partit polític

Quina valoració fa de la feina d’alcalde? Què li ha aportat?

Personalment, ser alcalde m’ha permès conèixer moltíssima més gent. I també ser conegut. Tot i que, al principi, ja tothom sabia qui era. Provinc de les famílies del poble: el net de Ca la Marxanta. Però, en realitat, no em coneixien. Ara, després de tots aquests anys, la gent m’ha conegut de veritat, i això ha creat moltes relacions d’afecte. Ho noto quan em saluden pel carrer, busquen la meva mirada i volen parlar amb mi. Molts creuen que ser alcalde implica que la gent et molesti constantment amb problemes, però la veritat és que he guanyat l’estima de la gent. Quan em paren pel carrer, no és només per explicar-me problemes, o pel típic “ara que et veig, hi ha tal problema…”, sinó per parlar de qualsevol cosa, com si trobessin un amic. Això m’encanta, aquesta relació propera.

Molts creuen que ser alcalde implica que la gent et molesti constantment amb problemes, però la veritat és que he guanyat l’estima de la gent

Vostè ens ha portat fotografies personals. Ens les vol explicar?

Aquesta primera fotografia és de quan tenia quatre anys. Hi surto molt seriós i, de gran, sempre m’he preguntat el per què d’aquesta seriositat.

Les càmeres imposen.

Potser sí. Però es veu que ja tenia aquest posat tan endreçat quan era petit, malgrat ser juganer. Ara, després de cinquanta-sis anys, penso que puc arribar a ser el rei dels acudits quan toca fer festa. Però quan toca fer feina, em cenyeixo al que s’ha de fer amb rigor i seriositat. Ja tindrem temps de passar-ho bé quan acabem.

La segona foto és de quan tenia divuit anys i encara ens podíem bellugar en moto sense casc per dins dels pobles. La foto és justament en aquest carrer, on hi ha actualment una residència d’avis, que va ser una de les primeres obres que vaig fer com a alcalde. A la foto només s’hi veu el solar.

Quan toca fer feina, em cenyeixo al que s’ha de fer amb rigor i seriositat. Ja tindrem temps de passar-ho bé quan acabem

I la tercera?

La tercera és del juny de 2011, de quan vaig prendre possessió de l’alcaldia per primera vegada. En aquelles eleccions vam obtenir quatre regidors. No vam guanyar, però vam pactar una majoria estable i vam governar quatre anys. Hi surto amb els altres tres regidors de la llista d’electors.

Com és Sant Fruitós de Bages i com ha evolucionat en els darrers anys?

Sant Fruitós de Bages té unes característiques úniques, com qualsevol altre municipi. El més important és identificar els actius de què disposes, fer una lectura clara de les possibilitats a l’abast i definir molt bé on vols arribar. Quan vam arribar a l’alcaldia, això faltava. Certament, es feien moltes coses, però sense un coneixement clar del municipi ni una direcció definida.

El més important és identificar els actius de què disposes, fer una lectura clara de les possibilitats a l’abast i definir molt bé on vols arribar.

I què van esbrinar, amb aquest coneixement?

Per exemple, que Sant Fruitós és una localitat eminentment industrial, amb més de 400 societats empresarials en un municipi de 9.000 habitants, però aleshores no tenia una associació d’empresaris. Així que vam fomentar la creació d’una associació. El primer any de la legislatura ja estava formalitzada i comptava amb subvenció de l’Ajuntament. I hem fet moltes coses així: identificant les necessitats específiques i abordant-les directament.

També hem obert l’Ajuntament als ciutadans, simplificant les tramitacions i assegurant-nos que sempre tinguin resposta. Crec que el ciutadà ha de saber l’estat dels seus tràmits i obtenir una resposta ràpida, fins i tot si és desfavorable. Aquest enfocament forma part del nostre ADN com a agrupació d’electors. Si només féssim el mateix que els partits polítics, no hi hauria diferència, però crec que els ciutadans han vist que som diferents.

Hem obert l’Ajuntament als ciutadans, simplificant les tramitacions i assegurant-nos que sempre tinguin resposta.

Expliqui’ns el perfil de la seva associació d’electors.

El perfil de “Gent fent Poble” és clar: no demanem la procedència ni la sintonia política de ningú. Sabem que els nostres votants, un cop cada quatre anys, voten altres partits en altres eleccions. No podem abraçar un partit més que un altre perquè faríem un lleig a alguns dels nostres votants i no podem menysprear cap partit. Hem de conviure per igual amb tots els partits per respecte als nostres electors.

Tampoc demanem filiació política; ens importa que la gent vingui convençuda de poder treballar pel poble, aportar i controlar que tot vagi bé. Sovint, als partits polítics hi ha una secció local, o una de comarcal o provincial. Aquí, els que ens controlen són els mateixos veïns del poble; no hi ha ningú més enllà que ens digui què hem de fer. Estem estructurats com una associació, amb un president, una vicepresidenta, un secretari, una tresorera i uns vocals, que som els regidors, malgrat que no estiguem a la junta. A banda, hi ha un grup, que anomenem “nucli”, de 15 persones. Cada dos mesos ens reunim 53 persones, comptant-hi els vocals, per posar en comú la feina feta i exercir el control. Aquesta és la gran diferència amb els partits polítics tradicionals, on les directrius venen de nivells superiors i no del poble.

Sabem que els nostres votants, un cop cada quatre anys, voten altres partits en altres eleccions.

Vostès han manat de forma continuada des de 2011 fins ara. A excepció dels anys 2020 a 2023, en què van patir una moció de censura. Com va anar?

Jo crec que la moció de censura va ser un acte de pànic dels partits polítics establerts. Després de 15 anys de majoria absoluta de Convergència i Unió, Gent fent Poble va emergir el 2011 com una nova força. Tot i no guanyar les eleccions, vam obtenir quatre regidors, i vam estar a punt d’empatar amb Convergència, que en va treure cinc. Això va obrir els ulls a molts, que van voler pactar amb nosaltres, excepte els convergents.

Acabat el primer mandat, encara vam guanyar més vots, mentre els altres en perdien. Primer vam passar a cinc regidors i, en les eleccions de 2019 en vam obtenir sis. Això va incomodar els partits establerts, que van optar per boicotejar-nos formant un tripartit a l’ombra. I d’aquí la moció de censura, que fou presentada 48 hores després de l’aixecament de les restriccions administratives de la Covid-19. Aquest moviment va confondre el ciutadà, primer perquè es va produir en un moment molt inoportú i segon pels resultats electorals. A pesar de tot, en les eleccions següents, les de 2023, vam quedar a molts pocs vots de guanyar-ne deu, mostrant que aquells partits de la moció van subestimar la intel·ligència dels electors amb les seves maniobres polítiques.

Quina és la situació al consistori? Tenen bona relació amb aquells partits?

Actualment la relació és molt bona. Per exemple, hi ha un regidor de Junts que va ser part d’aquell govern tripartit i que va votar a favor de fer-nos fora en la moció de censura. Però hi tenim una relació excel·lent. La raó és que tots estem aquí per treballar pel bé dels ciutadans, i si mantinguéssim rancúnies, ens equivocaríem. Tots som adults i volem el millor pel poble, i hem superat aquesta etapa, i treballem molt bé.

Amb els dos regidors nous és una mica més complicat. És lògic, però la persona que va ser alcaldessa i que ara segueix com a regidora, encara no ha superat el fracàs. Va ser un fracàs. Jo liderava la moció de censura i, al cap de tres anys, Esquerra va perdre un regidor, Junts va perdre’n un altre i el PSC va desaparèixer. Tot un PSC, que havia tingut representació des dels primers ajuntaments democràtics l’any 1979, ara ja no en té. És un cop molt fort. Aquesta senyora encara no ho ha superat.

Tots estem aquí per treballar pel bé dels ciutadans, i si mantinguéssim rancúnies, ens equivocaríem. Tots som adults i volem el millor pel poble.

Quines han estat les prioritats dels seus governs successius?

Hem tingut unes prioritats clares. Per exemple, l’economia municipal. Nosaltres sempre hem considerat que la regidoria d’Hisenda Pública és fonamental. Sant Fruitós és un municipi amb ingressos consistents gràcies a les urbanitzacions, l’IBI i la indústria. I això ens genera un pressupost de 14 milions per a 9.000 habitants, que ens deixa en una ràtio força positiva. Però un concepte que tenim molt present és que no és més ric qui més ingressa, sinó qui gasta menys del que ingressa. Per tant, el superàvit és clau.

En aquest sentit, quan vam tornar a l’Ajuntament l’any passat, després de tres anys d’estar en l’oposició, l’informe de finances de la Diputació mostrava un semàfor vermell en el concepte de l’equilibri econòmic. I nosaltres hem aconseguit revertir-ho a verd. El nou informe ens va arribar la setmana passada. Per a mi, això és de vital importància. És vergonyós no saber explicar com t’has acabat gastant més del que ingresses. Jo he de poder dir als ciutadans que els seus diners s’administren de manera eficient. Després, és clar, hi pot haver ciutadans que em diguin que allò en què hem gastat no era prioritat per a ell, o no era el que volia. D’acord; parlem-ne. Però, com a mínim, els podré demostrar que els seus diners es tracten excel·lentment. Perquè cada rebut que es paga, representa un esforç, no una broma.

En quant als equipaments, una de les nostres prioritats ha estat la de millorar l’urbanisme. No té sentit construir nous barris o biblioteques si l’accessibilitat és problemàtica. Això és el que realment afecta la vida quotidiana dels ciutadans. Hem rebut molts agraïments per aquest enfocament en el quotidià i, quan sobren recursos, també podem atendre les necessitats addicionals.

Finalment, mantenir una bona relació entre l’Administració i els ciutadans és fonamental. Quan algú va a l’Ajuntament, no ha de sentir que només pot deixar-hi alguna cosa i tornar demà. La resposta ha de ser immediata i efectiva per a les seves necessitats.

Un concepte que tenim molt present és que no és més ric qui més ingressa, sinó qui gasta menys del que ingressa.

És senzill arribar als ciutadans per explicar tot això que fan?

Sí. Jo crec que és fàcil explicar-ho i també és fàcil arribar-hi. Comptem amb diversos canals de comunicació com ara el butlletí municipal o la ràdio municipal. D’altra banda, les xarxes socials han canviat molt ràpidament en els darrers 4 o 5 anys i qualsevol persona pot dir qualsevol cosa, amb o sense mala intenció, i generar un problema. Tots plegats hem de lluitar constantment contra la desinformació i les fake news, i la millor manera de fer-ho és demostrar la nostra feina amb fets i dades.

Per exemple, quan vam entrar a l’Ajuntament, teníem un semàfor vermell econòmic segons l’informe de la Diputació. Ens deia que si no canviàvem l’estratègia d’ingressos, podíem arribar a no disposar de diners per pagar el mes de maig del 2024, i que això podia portar a la intervenció de la tutela de la Generalitat en els comptes municipals. Així que vam decidir augmentar l’IBI un 22%, tot i que era una mesura impopular, però ens garantia ingressos addicionals de 750.000 euros.

Tots plegats hem de lluitar constantment contra la desinformació i les fake news, i la millor manera de fer-ho és demostrar la nostra feina amb fets i dades.

I què va passar?

La decisió va provocar una manifestació per part del grup d’Esquerra Republicana, que eren els anteriors responsables d’Hisenda. Van portar cent persones a la plaça el dia del ple; feien soroll amb cassoles i cridaven consignes. La resposta de la ciutadania va ser variada: alguns ens acusaven de robar-los. Vaig haver de sortir al balcó i demanar confiança, explicar que no teníem intenció de perjudicar-los i que esperéssim veure els resultats.

El primer any va ser difícil, perquè molta gent estava emprenyada per l’augment del 22% a l’IBI. Però ara, molts d’aquells ciutadans veuen els beneficis d’aquest sacrifici inicial. Si demanes paciència i confiança, has de respondre amb resultats. Hem tornat la confiança i paciència a aquells que ens van donar una oportunitat. Això demostra que cal anar pas a pas i que la transparència és clau. Si no responem amb resultats, la confiança es pot girar en contra nostra. És per això que hem de ser responsables en cada decisió.

Abans de deixar de parlar del poble, expliqui’ns alguns racons emblemàtics, que calgui visitar.

Sant Fruitós va néixer com a poble a partir d’una característica única: la sagrera. Una sagrera és un grup de cases que es construeixen al voltant d’una església i que generen un nucli circular. El nom prové de la paraula “sagrari”, i les cases que es construïen al seu voltant eren conegudes com a sagreres. Més endavant, quan la sagrera va quedar petita, Sant Fruitós va créixer a partir del camí ral (actualment el carrer Padró) que connectava Manresa amb Vic, passant per aquí.

Tradicionalment, hem estat un poble agrícola, amb una identitat ben marcada. Precisament, un dels nostres símbols és el cobert de la màquina de batre, que va ser construït per pagesos el 1950 a fi de protegir el blat recol·lectat de la pluja i del sol. Més endavant, a partir dels anys 80, la indústria va experimentar un gran desenvolupament. I com que el nostre terme municipal es força pla, ens vam beneficiar molt a l’hora de donar espais a les noves indústries. A banda, s’hi van anar implantar carreteres i vies importants, com ara la C-16 o l’Eix Transversal. Tot plegat, vam anar esdevenint un lloc ideal per acollir polígons industrials. I el creixement es va traduir en un augment de població que ens va portar dels 3.500 habitants dels anys 80 als 9.400 actuals.

Malgrat tot, mantenim la identitat de poble. Som un exemple de localitat agrícola que ha evolucionat per integrar-se a l’economia industrial sense perdre les seves arrels. Sant Fruitós s’ha emmotllat i combina un ambient de pagès amb una economia industrial que genera uns ingressos propis d’una capital. El contrast és interessant.

Som un exemple de localitat agrícola que ha evolucionat per integrar-se a l’economia industrial sense perdre les seves arrels.

I en quant a patrimoni arquitectònic, què destacaria?

El monestir de Sant Benet de Bages. El van fundar una família de nobles, els Sala, l’any 900. I cent anys després es va fundar la parròquia i, per tant, el poble. Jo crec que, antigament, els pagesos “pencaires” devien creure en Sant Fruitós i els senyors creien en Sant Benet. Aquesta és una dualitat que ha marcat força el poble: d’una banda, unes cases en carrers estrets i, de l’altre un monestir que és joia del romànic. A banda, hem tingut una altra loteria amb el complex de Món Sant Benet.

En quin sentit ho diu?

En el sentit que si ho hagués hagut d’adquirir o arreglar l’Ajuntament, o qualsevol altra administració, hauria costat una milionada. Caixa Manresa ho va comprar fa uns anys per uns 70 milions d’euros, crec. I ara el gestiona una fundació i la tenim aquí. I es gestiona molt bé.

Els monjos ja sabien on s’establien. Sant Benet és un espai que ofereix un gran descans i que és una cruïlla de camins: tant si vens aquí per la indústria, com pel patrimoni, com per la vida a pagès, t’hi pots quedar.

Com a agrupació d’electors, creu que el Govern els escolta prou?

Sempre que hem anat a trucar portes, ens les han obert. També és cert que no ens venen a buscar. Però no m’he trobat mai amb cap trava pel fet de no formar part de cap partit polític. Ben al contrari, cal agrair totes les administracions el fet que ens hagin tractat en igualtat de condicions. Les subvencions, però, no ens les donen per ser els més guapos, sinó perquè el projecte s’ho valia.

Sempre que hem anat a trucar portes, ens les han obert. També és cert que no ens venen a buscar.

I, finalment, en quant als alcaldes i alcaldesses dels municipis propers, com és la relació?

Bona. Compartim experiències i ens demanem coses els uns als altres. De fet, a Navarcles hi ha actualment ERC. Antigament hi havia el PSC. I tenim amb ells mancomunada l’escola municipal de música, que vaig signar inicialment amb l’alcalde socialista, com si fóssim tots dos del mateix partit.

I amb Santpedor i Sallent hi tenim mancomunat el servei de gestió de policies locals. Cada localitat tenia un alcalde o alcaldessa d’un partit polític diferent. Per tant, la relació amb tots ells és fantàstica. Actualment estem en converses amb el Pont de Vilomara, que està regida pel PSC. De vegades puc demanar als alcaldes de tots els partits certes coses que altres no podrien demanar-los, simplement perquè no soc ningú: no formo part de cap partit contrari.