Aprudevan és l’abreviatura del castellà “A prueba de vándalos”. Quin és l’origen del projecte?
El projecte va néixer els anys 2010-2012, moment en què es van produir molts robatoris de materials i atacs al mobiliari urbà. Molts ajuntaments anaven desesperats. Es robaven els cables de l’enllumenat i els carrers quedaven foscos arreu.
Durant cinquanta anys, jo he estat instal·lador i electricista. I un dia, des d’una empresa d’enginyeria, em van demanar fer una instal·lació per reparar els danys d’un d’aquests robatoris. Jo vaig buscar una solució que no em va acabar d’agradar gaire, perquè no funcionava del tot, però a l’enginyeria els va semblar molt bé i van voler comercialitzar-la més a l’engròs.
I els ajuntaments la van voler comprar.
Sí. Però jo ja els deia que no s’havien d’embalar gaire, perquè no funcionava del tot. I, a sobre, les empreses de manteniment van posar-hi traves. Al final van acabar per no vendre’n cap i es van desanimar del projecte. Van plegar.
Però com que a mi em semblava que hi havia necessitat de seguir protegint les instal·lacions públiques dels robatoris, vaig decidir seguir endavant. No només calia protegir instal·lacions, sinó també línies telefòniques o cables de tren. Aleshores vaig buscar un soci, que és enginyer, i que m’ha ajudat de forma més o menys directa tot aquest temps.
No només calia protegir instal·lacions, sinó també línies telefòniques o cables de tren
Quant de temps porten treballant en el projecte.
Ens van caldre entre tres i cinc anys per pensar, dissenyar i fabricar una solució competitiva. Vam descobrir que només tenim un competidor a Espanya. Però, abans de posar-nos a vendre, ens calia fer un rodatge de la solució amb alguns clients.
I els primers diners que vam anar guanyant, els vam reinvertir en la estructura. Tot plegat, va ser un repte a llarg termini, que ens vam agafar sense gaires emocions. De fet, el meu soci va cansar-se una mica de treballar-hi directament i va preferir mantenir una posició més distanciada.
En tot cas, en aquests darrers anys he anat estudiant les necessitats, i la manera en què funcionen els ajuntaments, i d’altres clients com podrien ser les empreses constructores. Amb això m’he fet un pla de màrqueting.
Vam descobrir que només tenim un competidor a Espanya
I ha seguit fent d’instal·lador i electricista en paral·lel?
Així és. Per una qüestió de supervivència. Però ara ens trobem en un punt dolç: els productes estan experimentats, tenim els dissenys de coses que encara podem fer i que són encara més bones.
Ara hi ha empreses molt grosses que m’han donat l’OK als productes. I em diuen que si algun ajuntament em demana el producte, ells me’l col·locaran. I ara el negoci comença a caminar. Però, igualment, ens cal despertar la consciència dels ajuntaments.
Ara ens trobem en un punt dolç: els productes estan experimentats, tenim els dissenys de coses que encara podem fer i que són encara més bones
Els ajuntaments tenen prou consciència del que implica un robatori d’aquestes característiques?
Els ajuntaments només tenen consciència que els estan robant quan els roben. Però és una consciència superficial, perquè després del delicte es gasten milers d’euros per comprar nous equipaments. I, al cap de poc temps, els hi tornen a robar. I aleshores tornen a gastar els diners altre cop. No posen el sant al cel fins a la tercera o quarta vegada.
Els ajuntaments només tenen consciència que els estan robant quan els roben
Què passa si torna a venir un cicle de robatoris?
No sé si en tornarà a haver un altre o no. El que sé és que si els ajuntaments no fan res per preparar-se, ho passaran molt malament. Perquè el coure, ara mateix, és un producte d’emergència global. Cada vegada n’hi ha menys, cada vegada és més difícil d’extreure’n i és més rendible robar-lo. A banda, qualsevol petit robatori de coure pot deixar grans àrees urbanes sense servei de llum.
El coure és un producte d’emergència global. Cada vegada n’hi ha menys, cada vegada és més difícil d’extreure’n i és més rendible robar-lo
És difícil robar coure?
Cada vegada hi ha més bandes i més organitzades. I és molt difícil anar-hi en contra. Algun ajuntament em demana que fem sistemes de súper-protecció. I els dic que no, perquè acabaran per robar el fanal sencer. Sempre penso que a un lladre li has de deixar la porta oberta…
Això què vol dir?
Que és impossible evitar el robatori, però podem dificultar-li la feina al lladre. El meu sistema és un retardador. El material es pot robar, sí. Entre d’altres coses perquè les persones de manteniment municipal han de poder-hi accedir per algun lloc i això deixa oberta la porta del lladre.
Però com que el lladre no coneix el mecanisme i a sobre va amb presses, el sistema li causa molt de destorb. Com a molt t’espatllarà tres fanals, però els altres cinquanta del carrer quedaran indemnes.
És impossible evitar el robatori, però no dificultar-li la feina al lladre
Fa unes setmanes hi va haver un gran col·lapse a Rodalies de RENFE per culpa d’un robatori de coure a Montcada i Reixac. Va causar un incendi…
I ningú hi fa res, més enllà de buscar els remeis puntuals. Per això a mi em va semblar que calia trobar una solució més permanent.
L’incident no va fer que els municipis obrissin els ulls a aquesta mena de robatoris?
Sí. Però només temporalment. Com li he dit, després perden aquesta consciència. Ho pagaran car.
Si els ajuntaments acceptessin comprar les nostres solucions per a cinquanta fanals cada any, en deu anys n’haurien protegit 500. I es gastarien 8.000 euros l’any. En canvi, si no ho fan, d’aquí a deu anys no els quedaran ni fanals ni prou diners per comprar-los. El que nosaltres venem té un cost petit i, a sobre, estalvia una gran varietat de problemes. Però això costa de transmetre als alcaldes i regidors.
El que nosaltres venem té un cost petit i, a sobre, estalvia una gran varietat de problemes
Potser el calendari dels mandats, de quatre anys, dificulta pensar a més llarg termini.
El 2012, als inicis del projecte, vaig aprendre que per poder vendre un producte a un ajuntament hi ha d’haver una sèrie de complicitats.
Per part de qui?
De les empreses de manteniment, per exemple. Quan vam començar amb aquella empresa d’enginyeria que li explicava, molts ajuntaments de tota Espanya ens van rebre. I tots ens deien que la solució era molt interessant. Però les empreses de manteniment feien dictàmens i opinions desfavorables i la idea va quedar en un calaix en totes les ocasions.
També els enginyers municipals, o els regidors de torn, o nosaltres mateixos, hem de teixir complicitats. I aleshores, quan existeix prou confiança, hi ha algú que decideix instal·lar-ho.
Vostè sap que certes xifres de contractació requereixen una licitació i un concurs públic.
Sí, però a Espanya només hi som nosaltres i una altra empresa fent aquestes coses. I ells tenen el mateix problema que nosaltres.
Els robatoris retraten la societat en què vivim.
El mal existeix en aquest món i es manifesta de moltes maneres.
Té vostè estadístiques de les pèrdues que paguen els ajuntaments cada any en concepte de robatoris i vandalisme?
El cert és que no. Però, per si serveix de mesura, un ajuntament gran i molt conegut ens va comprar productes per valor de 100.000 euros. No són pas compres petites. I resulta que les peces del meu competidor no els encaixaven tan bé. Gràcies a aquest ajuntament, que van tenir la paciència dels sants, vam poder desenvolupar molt el producte.
Podria presentar els seus producte a l’ACM, que aglutina més de 500 ajuntaments.
Els aniré a veure. Sobretot, perquè m’agradaria que els ajuntaments més petits, amb menys capacitat d’invertir i més vulnerables, poguessin accedir a aquests beneficis.
M’agradaria que els ajuntaments més petits, amb menys capacitat d’invertir i més vulnerables, poguessin accedir a aquests beneficis
Vostè creu que algú de la seva família seguirà el negoci, si té futur?
Tinc filles. Una és farmacèutica i l’altra està casada amb farmacèutic. Treballen molt i és difícil que cap de les dues segueixi. Per ara, funciono sol. Però tinc uns proveïdors molt potents i de confiança. I si ara tinguéssim la sort de rebre una gran quantitat de comandes, podria muntar un equip amb persones molt competents, que he anat coneixent en els darrers anys. Cada producte té un plànol i en podem encarregar la producció a fora. Si jo quedés al marge, tothom ho sabria fer molt bé.
