Viatgem avui a les terres de ponent per visitar Sant Martí de Riucorb, a l’Urgell. Ens hi rep Gerard Balcells, que, en un any ha assolit dues funcions de gran responsabilitat.
“Nosaltres creiem que estar-se 30 anys en una institució no és saludable ni per a la institució ni per a la democràcia”
“Trobo a faltar la feina de fer vitralls. T’omple l’esperit”
“Els alcaldes i alcaldesses que han començat en aquesta legislatura estan fent una feinada espectacular”
“L’ajuntament som tots i hem de treballar tots per tots, amb independència de si pensem igual o el contrari”
“Crec que moltes de les normes que es plantegen des de la capital estan pensades amb òptica de gran ciutat. Quan les trasllades als pobles, normalment veus que la foto no acaba de coincidir”
“Entre els alcaldes hi ha una mica d’emprenyament general cada vegada que es convoca una subvenció, com ara el PUOSC. Com que som ajuntaments petits i amb poca estructura administrativa, presentar-nos a aquestes convocatòries ens costa molt de temps i diners pel que acabem aconseguint”
El 2019 vostè es va estrenar com a alcalde i president del Consell Comarcal de l’Urgell. I tot de cop. A més, és el primer republicà en aconseguir ambdues coses.
Que siguem el primer govern d’esquerres al Consell Comarcal i a l’ajuntament pot semblar una mica anecdòtic, però no ho és. En els darrers 30 anys han governat les dretes en aquestes institucions i això ens preocupava.
Nosaltres creiem que estar-se 30 anys en una institució no és saludable ni per a la institució ni per a la democràcia. De fet, creiem que la llei hauria de limitar els mandats i impedir que es poguessin estar tants anys ocupant carrecs. Finalment, hi ha un moment en què la institució s’acaba confonent amb el partit.
Molts també ho veuen així.
De vegades hi ha qui s’acaba pensant que la institució és casa seva i no ho és. Els polítics hauríem d’estar de pas a les institucions i fer la feina que hem vingut a fer. Fem unes propostes a la ciutadania, ens voten, les portem a terme i ja està: tornem cap a casa.
Jo he estat fent de professor a l’institut de Tàrrega els darrers dos anys. I ho he hagut de deixar perquè m’és impossible compaginar les dues coses. De vegades em trobo antics companys de l’institut que em pregunten si ho trobo a faltar…
I ho troba a faltar?
No tinc temps de trobar a faltar gaires coses. Però, en tot cas, enyoro la relació amb els alumnes. No així les reunions de coordinació i avaluació -llarguíssimes- que fem als instituts. Sempre he preferit la relació directa amb la gent.
La seva formació és una llicenciatura en Belles Arts i el seu ofici és el de vitraller. Dels pocs que queden en actiu. Troba a faltar els vitralls?
Sempre. Ha estat una feina que vaig començar el 1994 i a la que he dedicat tot el temps fins el 2005, quan vaig entrar a Ensenyament. Costa molt de viure’n, perquè hi ha pocs clients, poca oferta i poc mercat. Això sí: sempre tens la sensació de poder fer les teves coses, de tenir la llibertat de fer i de desfer, sense condicionaments, concentrat i tranquil amb la feina. És com fer escultura, pintura, poesia… No tens necessitat de fer vacances, perquè són feines que t’omplen l’esperit. Això sí que ho trobo a faltar!
Tornem a l’alcaldia. En el darrer any han viscut la pandèmia, temporals… Què n’ha après vostè, de tot això?
Crec que ens hauríem de remuntar cent anys enrere per viure una situació similar. Per tant, difícilment trobarem algú viu al planeta que pugui explicar-nos com va ser allò de la grip espanyola. Així doncs, tot és nou i xocant per a tots.
Amb independència del seu partit polític, els alcaldes i alcaldesses que han començat en aquesta legislatura estan fent una feinada espectacular. Potser hi haurà hagut coses que no hauran funcionat prou bé, però crec que la ciutadania està molt agraïda a totes aquestes persones. Estar pendents de les necessitats de tots els veïns, tant si estaven malalts com si no; o de donar tota la informació; o d’organitzar grups de voluntaris; o de fer les reunions de coordinació amb la Generalitat… Ha estat una feinada i un patiment. A més, la feina s’ha multiplicat amb el darrer episodi de les nevades i ventades.
Li hem demanat que ens compartís unes fotografies personals de diferents moments. Ens podria dir quines ha triat i per què són importants?
Aquí n’hi ha una de petit, de quan jo tenia cinc o sis anys. Hi surto construint un Lego. A mi em transmet la idea de fer i de construir. Si estàs en un lloc, no és per escalfar la cadira, sinó per fer que passin coses. Ara jugo al Lego amb el meu fill petit, de quatre anys. També porto la seva fotografia. És una manera de mostrar que es poden construir coses, a nivell polític, que perduren perquè serveixen per millorar la vida de les persones.
Aquesta altra és de l’adolescència.
És de la colla. En la joventut tots hem tingut un cercle d’amistats que sembla que seran eternes, perquè tots hem nascut al mateix lloc i època. Com si fóssim part d’una mateixa tribu. Però la relació passa per alts i baixos. Uns es queden, altres marxen… Al cap dels anys, quan la gent madura, la relació torna a ser real. I aquelles discussions que ens havien separat, ja s’han oblidat. I tothom està bé amb tothom. És una idea que també em val per a la feina municipal: l’ajuntament som tots i hem de treballar tots per tots, amb independència de si pensem igual o el contrari.
I aquí en té una en plena feina.
En tinc moltíssimes. Però em quedo amb aquesta, en què hi surto amb en Bernat Soler, recentment inhabilitat com a Conseller d’Exteriors. Ens coneixem de temps enrere, de quan ell era alcalde d’Agramunt i jo professor de l’institut d’allà. També vaig col·laborar en el projecte dels vitralls de l’església d’Agramunt, que es deu a un impuls d’ell. Si no, no l’hauríem acabat mai. És una de les persones de les que més coses he après en l’àmbit polític. És un exemple d’humilitat al poder i de treball per a tothom, sense pensar si tal o qual pensa diferent. Em xoca molt que hagi estat inhabilitat: l’1 d’octubre va ser una cosa de tots.
Com ha patit el seu municipi els efectes de la pandèmia?
A Sant Martí de Riucorb tractem de complir totes les normes que ens arriben. Intentem comunicar-les el màxim possible, però hi ha tantes coses a comunicar que la saturació és molt gran. Les mesures que avui s’apliquen, demà queden modificades per altres normes. Hem hagut d’aprendre a no explicar coses, abans de tenir-ne la completa certesa, per no haver de contradir-nos a l’endemà.
Crec que moltes de les normes que es plantegen des de la capital estan pensades amb òptica de gran ciutat. Quan les trasllades als pobles, normalment veus que la foto no acaba de coincidir. Així que la gent apliquem el sentit comú. Aquí no tenim metro, ni autobús urbà… Però, en general, fem bondat i cas.
El virus, però, va causar-los alguns estralls.
Al principi de tot vam patir uns dels primers casos del país. En un viatge de l’Imserso a Benidorm hi va haver una afectació. Hi anaven tres persones que es van contagiar, una de Sant Martí i les seves amigues de Castellserà. Les dues amigues van morir, desgraciàdament, i l’altra ho va poder superar. De fet, l’he pogut saludar avui mateix. Aquell episodi ens va posar en una gran alerta. I, des d’aquell moment, hem anat tenint alguns casos però la situació no ha sigut tan greu.
L’equip mèdic que tenim està fent la feina com cal fer-la i la gent fa bondat. Però tenim les perosnes grans molt descol·locades. Se senten soles i cal anar-les ajudant una miqueta, i fer-les un seguiment en el seu estat integral de salut: física i mental. Les dades poden haver estat preocupants, però ho hem anat trampejant bastant bé.
En aquests moments tan crítics és quan es nota la importància de les entitats supramunicipals. Vostè, com a president del Consell Comarcal de l’Urgell, ho deu saber bé.
Així és. Però en realitat els consells comarcals no tenim atribucions en matèria de salut, més enllà d’uns diners que arriben des de la Diputació i que podem dedicar a temes com l’esport, la dieta equilibrada, que tenen a veure amb la salut passiva.
Al nostre consell hem agafat les regnes de seguida. Al principi, quan no teníem mascaretes, vam buscar-nos la vida per aconseguir materials de primer nivell i coordinar moltes persones de la comarca que les van cosir a casa. Després les esterilitzàvem amb l’ajut dels dentistes i els veterinaris i les repartíem a la població.
Deixant de banda la pandèmia, com diria que són els Santmartinencs i les Santmartinenques en general?
És difícil de dir. Una cosa molt curiosa és que abans de 1972 el municipi no existia com avui el coneixem. Aleshores teníem Sant Martí de Maldà, que és el poble gran, al que s’hi van anar afegint altres pobles. Des de la nostra perspectiva tots aquests pobles són igual d’importants, ja es diguin Rocafort de Vallbona, Llorenç de Rocafort o el Vilet. En total, som quatre realitats diferents agrupades en un municipi. I, per tant, els Sant Martinencs són d’una manera, els de Rocafort, en són d’una altra, i el mateix puc dir dels altres.
Diria que aquí hi ha la gràcia, i la dificultat, de poder governar igual per a tothom. Les idiosincràsies són distintes i el que puguis pensar que funcionarà en un lloc, ho hauràs de fer d’una altra manera en un altre lloc. El que no volem és exercir des de Sant Martí la centralitat d’una capital com passava fins ara. Ja estem prou lluny de les capitals i sempre hem patit el centralisme de Barcelona…
Quina diria que és el principal problema del municipi?
Jo diria que el principal problema és que en les legislatures anteriors es va viure una mica com “qui dia passa, any empeny”. No vam fer els deures necessaris i les infraestructures d’alguns dels pobles s’han quedat entelades, com els cargols. Ara tenim molta feina en posar al dia les coses. Hem d’asfaltar la carretera del tram urbà de Sant Martí, però primer hauríem de canviar el clavegueram, que fa més de 40 anys que no es toca. I la pista poliesportiva, que no ha rebut inversió en 30 anys…
I si li preguntem sobre coses emblemàtiques del municipi, què ens recomanaria veure?
Hi ha una cosa aquí que no hi ha enlloc més de Catalunya. És l’espai del Parc de les Rodes. Un veí de Sant Martí, que va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, es va muntar un divertimento amb cobertes de neumàtics, pedres, baixos relleus i jardineria. És un parc amb molts motius surrealistes, lligats a la terra. Des de la meva mirada artística li veig valor. Fins i tot va venir una professora de la Universitat de San José de Califòrnia per fer-li un reportatge. A d’altres llocs del món hi ha espais similars de persones que no són estrictament artistes, ni s’hi consideren, però que fan coses que tenen un valor inqüestionable.
Algun altre espai patrimonial o natural més?
El paisatge de la part baixa de la Vall del Riu Corb. Hi tenim un territori estructurat agrícolament, però que també té un punt d’espai verge, sense gaire intervenció, que ens ofereix cabanes de volta, marges de pedra seca i estructures centenàries. Tenim les oliveres, alguna d’elles mil·lenària. I tenim esglésies dignes de visitar als quatre pobles. La de Sant Martí, per exemple, té una façana barroca amb columnes salomòniques. I un dels campanars més alts de la porvíncia de Lleida. Tenim recursos patrimonials interessants.
Quina és la situació econòmica de l’ajuntament actualment?
Ara mateix hi ha uns 650.000 euros disponibles. En el ple de constitució de fa un any i mig, n’hi havia 411.000. I ja podem gastar romanent de tresoreria, que no és el que fins ara es feia amb la llei del senyor Montoro. Tenim ganes de disposar d’aquests diners perquè, al final, els ajuntaments han de poder respondre a tot el que passi. I si cal tirar de tresoreria, s’ha de fer.
Quins serien els principals reptes d’aquesta legislatura per a vostès?
Pel que fa referència a inversions, ens proposem complir tot el que vam dir que faríem en el nostre programa electoral, fins a 2023.
En el programa parlaven de despoblament, de gestió de residus,… Ho podran fer tot, amb la situació actual?
D’entrada, tot i el confinament, hem estat fent crides de repoblament. Són unes polítiques molt i molt lentes. Anem uns vint anys tard. Ara tot just estem construint una borsa d’habitatge des del Consell i estem veient quines cases tenim de primera residència, o de segona, o buides. Aquestes últimes són un estat ruïnós en càmera lenta, perquè d’aquí a deu anys estaran fetes malbé i no serviran per a res.
Ens preocupa molt, i gastem moltes energies, en fer coses que fan falta al poble. Miri: si ara visita el bar El Foment i hi fa una foto a aquesta hora de la tarda, hi trobarà gent jugant a la botifarra o al dòmino. Si la fa d’aquí a deu anys més, no hi trobarà la meitat de la gent. La població s’envelleix. La corva demogràfica sembla una copa amb el peu estret. I si no treballem aquestes tendències amb temps, arribarà el col·lapse. Ara estem posant fibra òptica per fer que la gent que hagi de treballar des de casa, ho pugui fer des d’aquí. Això podria fer girar la truita i tornar la vida al poble.
Com president del Consell Comercal, vostè té contacte amb molts altres alcaldes. Què els preocupa més ara mateix?
Deixant la pandèmia a banda, el que més ens preocupa a tots és entendre les decisions que es prenen a cada moment. Hi ha una part d’emprenyament general cada vegada que es convoca una subvenció, com ara el PUOSC. Fa poc es van publicar les resolucions i, com que som ajuntaments petits, amb poca estructura administrativa, presentar-nos a aquestes convocatòries ens costa molt de temps. Al final, acabaràs rascant 12.000 euros que no et serviran per gran cosa, i, en canvi, estaràs gastant moltíssima energia (i sous) del personal per fer la simple sol·licitud.
Si el sistema de repartiment fos un altre, els alcaldes i alcaldesses podrien anar més per feina. Crec que ens perdem en burocràcia i papers. I això ens posa de mal humor, perquè sempre ens veiem travats per la pròpia Administració.
Quin creu que pot ser el paper dels alcaldes en la planificació del futur del país?
Jo penso que si els governants fossin llestos, haurien d’anar a buscar la informació a baix de tot. Haurien de fer pujar la informació que sorgeix de baix i prendre les decisions a dalt.
Si vols organitzar territorialment i urbanísticament el país, i decidir quines indústries, inversions o parcs eòlics cal construir, i si van aquí o allà, has d’anar a buscar la informació a baix. I aleshores, si vols, fas veure que se t’ha acudit a tu sol. Però els alcaldes i les alcaldesses són la gent que més coneixen la realitat del país, del que passa al territori i a la gent que hi viu. Des d’un despatx de Barcelona tot això no es veu. Tampoc des de l’escó del Parlament. Crec que els polítics que estan més amunt haurien de tenir la humilitat de no pensar que ho saben fer tot ells sols. Podrien basar-se més en les opinions dels alcaldes.
