Amb 12.000 habitants distribuïts en 31 km2, Castellbisbal, municipi del Vallès Occidental situat a menys de trenta quilòmetres de Barcelona, és d’aquella mena de poblacions que, com tantes, està carregada d’història, començant pel seu nom, el Castell del Bisbe. Amb restes que daten de fa 4.000 anys, el municipi s’articula al voltant de 18 nuclis, alguns dels quals han crescut extraordinàriament en només una dècada. Parlem amb la seva Alcaldessa, la primera que té el municipi.
“Un mateix partit en el poder durant molts anys genera unes sinèrgies, uns tics que costen de modificar, perquè hi ha la força del costum, així que quan arriba el canvi sempre aquest acostuma a ser positiu”
“Les minories descontentes són més sorolloses que no pas les que estan satisfetes amb al labor que es fa. Penso que la gent, en termes generals, se’n fa càrrec que estem travessant una situació difícil i que cal tenir paciència”
“S’ha de donar un vot de confiança a la política, no s’ha de posar a tothom en el mateix sac. I per tenir una democràcia, per poder fer coses, per poder treballar, s’ha d’anar a votar, això està claríssim”
Estem arribant al tercer any de la legislatura. Què tal la seva experiència com Alcaldessa?
Diguem que he passat per diverses etapes i que ara estic més tranquil·la. Al principi, reconec que va ser bastant difícil perquè jo era regidora, estava a l’oposició i les coses són molt diferents de quan estàs governant. Tingui en compte, a més, que veníem de quatre legislatures seguides on governava el mateix partit, Alternativa per Castellbisbal, les dues darreres de les quals havia estat per majoria absoluta.
El canvi devia ser difícil.
Sí, és clar. Un mateix partit en el poder durant molts anys genera unes sinèrgies, uns tics que costen de modificar, perquè hi ha la força del costum, així que no ha estat fàcil. Tot i així, val a dir, que m’agrada el que faig i estic molt contenta de ser alcaldessa.
Vostè a més, ja s’havia presentat a les eleccions del 2003.
Efectivament, repetia com Alcaldable. Però al 2003, l’equip que governava estava molt arrelat i trencar una inèrcia de tants anys semblava impossible, i més amb majoria absoluta.
La seva postura, doncs, era realista.
A veure, sempre que et presentes a unes eleccions és per guanyar, això per descomptat, però el que passa és que en aquests últims comicis, el canvi de tendència ens va sorprendre a tots. Sí, potser ja ens ho ensumàvem, però no podíem imaginar que el PSC passaria a doblar els tres regidors que tenia.
El canvi sempre és justificat per aquells que volen assolir el poder.
Cert, però jo crec que Castellbisbal el necessitava de veritat. Un canvi on aquells que tenim la responsabilitat del govern passegéssim pel poble, coneguéssim els problemes de la gent. Per això jo no sóc partidària d’estar molts anys en un càrrec perquè t’acabes relaxant i construeixes al voltant teu una cuirassa en què sembla que només t’importin les eleccions.
I quan creu que és el període adient per estar mantenint el poder?
Home, penso que quatre anys, és a dir, una legislatura, són més aviat pocs, i dotze són massa. Vuit anys per a mi són els correctes, perquè els projectes triguen en materialitzar-se. Nosaltres, per exemples, quan vam arribar a l’Ajuntament, al maig farà tres anys, teníem moltes ganes de fer coses, i en el seu moment vam engegar molts projectes que ara estan veient el resultat.
Algun exemple?
Doncs el Casal Social, per exemple, o els parcs que estem habilitant a les urbanitzacions. Aquests són els més evidents, però en tenim d’altres de començats i esperem que acabar la legislatura complint les expectatives de la gent que ens va fer confiança el dia que ens va votar.
La situació econòmica haurà acabat afectant a alguns projectes.
Bé, alguns projectes que teníem en ment no hem pogut realitzar-los, com el Casal Juvenil, per exemple. Però per altra banda, aquest ajuntament té els comptes molt sanejats, no té un nivell d’endeutament alt i el que hem fet ha estat oferir el màxim de serveis possibles. Jo no concebo un ajuntament amb superàvit.
Ah, no?
Si un ajuntament té superàvit vol dir que alguna cosa t’estàs deixant pel camí, algun servei no l’estàs donant tal i com caldria.
Tot i així, diu que controlen el tema del deute.
Sí, perquè ara mateix, per exemple, l’endeutament que tenim és més aviat fictici. Amb l’ampliació del CAP, que depèn de la Generalitat, signarem un conveni en el qual nosaltres avançarem uns diners que després ens tornaran. I el mateix passa amb un institut escola. La qüestió és que aquests serveis ens urgeixen, són necessaris, i com que la situació és la que és i nosaltres tenim la capacitat d’endeutar-nos, som diguem “solidaris” i fem la inversió per a què després ens la tornin.
I algun altre projecte?
Amb els ajuts que ens han arribat de Madrid, el famós FEIL, i com a gairebé tots els municipis, ens han anat molt bé perquè hem pogut arranjar parcs, jardins, carrers, i acabar uns arranjaments del casc urbà, on s’havia ampliat la zona vianalitzada. En aquest sentit, el nou FEIL també ens ha servit per descarregar la despesa de serveis socials, poder fer el Casal de la Gent Gran i endegar la instal·lació de plaques solars als edificis municipals.
El tema de la davallada dels ingressos també s’haurà notat molt.
Sí, és clar. A nivell de llicències ha estat impressionant. Però és clar, aquí el més dramàtic és el tema de l’atur. Aquí gairebé no n’hi havia, estava al voltant d’un 2-3%, i ara està en un 8%. És una pujada important i prové essencialment de la construcció, perquè hi ha hagut ERE’s pel mig. Pel que tenim estudiat, la gran majoria de la gent que està inscrita a la borsa de treball ve de la construcció, gent de serveis.
I podem fer alguna cosa al respecte?
Tenim un protocol anticrisi que fa que treballin conjuntament el departament de serveis socials amb la borsa de treball, i promoció econòmica. Intentem donar ajuts per fer front a les despeses més bàsiques, incloent un banc d’aliments. I llavors, és clar, donem prioritat a la gent que realment ho necessita. Però el cert és que les ofertes que ens arriben a la borsa de treball són molt poques.
També és una població que ha crescut molt als darrers anys.
Aquí hi havia molta gent que treballava als polígons industrials de la perifèria de Barcelona i que per proximitat han venut els habitatges que tenien a Barcelona o a on fos i han vingut a viure aquí. També és cert que hi ha altres aspectes, no només el de la proximitat: una bona qualitat de vida i el fet que estiguem molt ben connectats. A més, penso que pel preu del sòl que hi ha ara, els habitatges són més accessibles aquí. I cada vegada la gent fa més vida de poble, aquí. Es pot veure passejant pel carrer.
I què li demana la gent quan se la troba pel carrer?
Una de les preocupacions que percebo de la gent és el tema educatiu al poble, i per això estem treballant en el tema institut-escola que li comentava abans, i també el sanitari. El CAP que tenim és un ambulatori, i amb l’ampliació que farem el convertirem amb una àrea bàsica on tindrem més especialitats.
No hauran de desplaçar-se necessàriament a d’altres poblacions de les rodalies.
És clar, perquè nosaltres depenem de Rubí, i amb el nou hospital que s’hi farà allà també guanyarem molt, i així no caldrà anar a l’Hospital de Terrassa. Crec que en aquest any i mig que ens queda de legislatura podrem donar resposta a aquestes dues preocupacions, les que més preocupen al ciutadà.
Així que pensa que la gent està contenta amb la seva política.
Crec que, com diuen, les minories descontentes són més sorolloses que no pas les que estan satisfetes amb al labor que es fa. Penso que la gent, en termes generals, se’n fa càrrec que estem travessant una situació difícil i que cal tenir paciència.
Una situació difícil en l’economia, però també en la política.
Es cert. El que percebo és un desencant general amb tots els polítics, però afortunadament no tots som iguals, no tots hem d’anar a parar al mateix sac. Jo intento voltar molt, fer la meva vida talment igual que feia quan no era alcaldessa i val a dir que tinc la impressió que la gent els agrada de com actuem.
Amb alguna queixa.
Sí, que em prenc de manera constructiva i que intento millorar allò que se’m planteja per analitzar-ho i solucionar així problemes.
Uns problemes que resulten propers si qui els pot arreglar és del poble.
Sí, naturalment. La persona que ocupa un càrrec públic sap que ha d’estar treballant sempre, no pot desconnectar. Això ho he notat anant pel carrer, o quan estic fent un cafè amb la família. Se t’acosta algú i et diu allò de “Sé que no és el moment, però…” i ho acceptes com a part de la teva feina. I a mi m’agrada. No deixa de ser un servei, perquè la política municipal ja ho té, això.
La política municipal, però no és la d’estat o la de les autonomies.
Com li deia, penso que s’ha de donar un vot de confiança, no s’ha de posar a tothom en el mateix sac. Per tenir una democràcia, per poder fer coses, per poder treballar, s’ha d’anar a votar, això està claríssim. I hi ha d’haver algú, el que sigui, que tiri endavant una determinada sèrie de projectes. Però escollit per voluntat popular.
Sí, tot això és molt bonic però la imatge de la política no és gaire galdosa.
I, de fet, no m’extranya perquè la gent no vol que hi hagi determinades situacions que s’han anat donant. Però jo insisteixo amb el que li dic: hem de ser conscients que hem de continuar votant i exercir el nostre vot perquè és un dret que tenim, i que ens ha costat molt aconseguir. I la cosa és fàcil si no agrada.
Esperar a les altres eleccions.
En efecte. Si no ens agrada el que fa la gent que s’ha triat, doncs d’aquí a quatre anys tenim la possibilitat de tornar a votar. Tinguem ben present que un càrrec no és perpetu si el poble no ho vol. El poble és sobirà i en última instància decideix qui està i qui no està al poder.
I vostè vol continuar essent alcaldessa durant molts anys més?
Això, com li deia, ho ha d’escollir el poble. Si fos per mi, sí, encara m’hi estaria un temps més, però sóc molt conscient que el lloc aquí és provisional, i d’aquí a un any i mig sabrem si la feina que hem fet s’ha fet bé o no.
Ho diu amb una enteresa poc freqüent en els polítics.
Si no puc tornar a exercir el meu càrrec quatre anys més, doncs no s’acaba el món, és una etapa que s’haurà tancat i una altra que començarà. Enrere quedarà una feina de la qual n’estaré molt satisfeta, com haurà estat liderar el tema de l’institut-escola, un projecte pioner a Catalunya on es contempla ja la nova llei d’educació. El tema ja està encarrilat i em sento molt feliç per això.
