Municipi de gairebé 15.000 habitants distribuïts en 24 km2, Vallirana, al Baix Llobregat, està format per 23 nuclis de població; el poble, els barris de Casetes i la Llibra i una vintena d’urbanitzacions, tot i que el que crida més l’atenció per al visitant són les muntanyes que envolten el municipi. Vallirana va créixer urbanísticament a partir dels anys 70 com a zona residencial, a causa de la proximitat amb Barcelona. Malgrat això, encara té alguns problemes greus, com el fet que la Nacional 340 continua passant pel seu centre urbà, el poble. D’això i d’altres coses, ens en parla el seu alcalde, Josep Alemany.
“Quan comences una legislatura, no saps quant de temps t’hi estaràs representant el municipi que t’ha escollit. Però el millor és no pensar electoralment, sinó saber amb què pots comptar i què pots fer. I, a partir d’aquí, anar fent”
“Per tenir clar el model de poble que vols, és bo tenir molt presents els equipaments que seran necessaris en el present i en el futur, però també tenir un sentit pràctic per aprofitar llocs, salvar desnivells i convertir els problemes en oportunitats”
“Estem planificant coses que potser no es faran fins d’aquí 20 anys, i no sé si les faré jo, o el meu equip de govern, o algú altre que encara no sap si es presentarà com a alcalde. Però tant se val, la previsió ja està feta”
Conèixer el poble com el coneix no és una cosa de quatre dies
De fet, jo sempre he estat molt vinculat a les entitats, i al poble en general, tot i que políticament no vaig començar a implicar-me fins a les eleccions de juny de 1977, en què em vaig fer militant d’Unió Democràtica. Dos anys més tard, vaig participar en les eleccions municipals sense anar a la candidatura; no va ser fins al 83 que vaig ser cap de llista. Llavors, vam doblar resultats. El 1987 vam guanyar les primeres eleccions, per majoria absoluta, una particularitat que ens ha acompanyat fins a les últimes, les de 2007. En aquesta legislatura vam tornar a sortir escollits, però per majoria simple.
Porta, doncs, prop de sis legislatures com a alcalde. Com s’ho ha fet?
Miri, això de ser alcalde és, per damunt de tot, un servei al ciutadà. Si no ho tens clar des del primer moment, plega. Jo primer vaig intentar combinar l’Alcaldia de Vallirana amb la meva feina professional, però no vaig poder, perquè dedicava a aquest ajuntament unes hores que em pagava l’empresa. I això no podia ser. Però també hi ha hagut una dedicació que alguns podrien qualificar d’excessiva, en el sentit que sovint he hagut de desatendre temes familiars per poder assistir a reunions polítiques. No és l’aconsellable, però a vegades, no hi ha cap altre remei.
Pel que hem vist quan hem anat a donar una volta, la seva formació com a topògraf li haurà anat molt bé per elaborar un projecte de municipi de Vallirana
Miri, per vestir un municipi, per tenir clar per on s’ha d’anar, és bo tenir molt presents els equipaments que seran necessaris en el present i en el futur, però també tenir un sentit pràctic per aprofitar llocs, salvar desnivells i convertir els problemes en oportunitats. En el meu cas, per exemple, hi ha hagut arquitectes que sobre el plànol dubtaven d’endegar alguns projectes, però que a la realitat els hem tirat endavant.
No només ha fet d’alcalde, doncs. També d’arquitecte
A veure, tampoc no crec que sigui el millor. Però sí que un alcalde ha de conèixer amb profunditat el territori, ha d’escoltar les propostes, marcar els itineraris i aprofitar el bagatge polític, però també de coneixença, per ser capaç de tenir una visió global d’allò que es pot fer o no.
Però aquesta visió global demana temps. I no tothom té 24 anys com vostè per tirar endavant segons quins projectes
És cert: quan comences una legislatura, no saps quant de temps t’hi estaràs representant el municipi que t’ha escollit. Però el millor és no pensar electoralment, sinó saber amb qui pots comptar i què pots fer. I a partir d’aquí, anar fent. Ara, per exemple, estem planificant coses que potser no es faran fins d’aquí 20 anys, i no sé si les faré jo, o el meu equip de govern, o algú altre que encara no sap si es presentarà com a alcalde. Però tant se val, la previsió ja està feta.
Sempre tenint en compte que la crisi no continuï massa anys més…
És cert. La crisi ens ha fet frenar una sèrie de projectes, el més important dels quals ha estat el pavelló d’esports. Tenim una pista poliesportiva que fins ara ha anat molt bé, però a l’augmentar els equips, no hi poden jugar tots i se n’ha de construir un de nou. I no és l’única obra aturada. També hi ha projectes endarrerits, com l’ordenació del parc de la font del Rector, que va vinculat amb un Pla Únic d’Obres i Serveis, o el Polígon Industrial, que també està ralentit. Ens hem d’esperar que la cosa millori.
I pel que fa als ingressos…
Sí, ens han disminuït molt. Hem patit la retallada per part de l’Estat d’ingrés corrent. A canvi d’això, l’Estat ens ha permès els plans d’inversió que han anat bé per fer projectes. Però no pot ser que les llicències d’obres i les plusvàlues es comptabilitzin com a ingressos corrents, quan està clar que són ingressos extraordinaris. I això bé que ho hem pogut comprovar, amb la crisi. Però vaja, el fons del problema és un altre.
Quin?
Doncs que ja fa massa temps que el finançament municipal s’ha d’arreglar. Personalment, crec que els ajuntaments, com ja es van comprometre en època de Felipe González, haurien de tenir el 25 o 30% dels ingressos de l’Estat, i encara ara estem en el 12 o 13%. Com fa 30 anys, vaja.
I encara pel que fa a la crisi, l’heu notat especialment?
Hi ha casos greus, per què negar-ho. Gent que viu en torres però que tenen veritables problemes per arribar a finals de mes, i que fins i tot els estem atenent des de Serveis Socials. De fet, hem hagut de destinar diners al Banc d’Aliments general, perquè el tema ha quedat col·lapsat i hem hagut de comprar aliments per cobrir necessitats d’algunes famílies.
Canviem de tema. Malgrat la seva innegable popularitat, també hi ha qui ha cregut que no s’han fet les coses bé. A nivell mediambiental, per exemple
Una curiosa paradoxa, si em permet, entre d’altres coses perquè fa trenta-cinc anys que vaig començar a explicar l’ecologisme i ara tinc un parell de querelles sobre el tema.
Què va passar?
Fa anys, quan encara governava el president Pujol, vam aconseguir que la Generalitat, en aprovar el pla de sanejament de Catalunya, inclogués dues actuacions, una depuradora al Lledoner i un col·lector a Can Julià. Això va ser el 2002, amb la idea d’executar-ho dos anys després. Però el 2003 va canviar el govern i, amb ell, el canvi de pla. Nosaltres volíem que es fes, així que vam presentar recurs, el vam guanyar, però es va dictaminar que caldria endarrerir-ho uns anys més, fins al 2008.
Bé, i quin és el problema?
La resta de dèficits urbanístics (enllumenat, voreres, impulsió d’aigües…) es van fer via quotes urbanístiques… El cas és que, el 2007, m’envien al fiscal mediambiental i em posen dues querelles: una pel Lledoner i l’altre per Can Julià. De poc serveix que l’ACA, l’Agència Catalana de l’Aigua, digui que és cosa seva. El fiscal demana ara anar a un judici oral. El més curiós de tot és que m’assabento d’aquestes coses a través d’El Periódico abans que pel jutge.
El tema és bastant fort
Qualsevol dia sortirà en aquest diari una altra historia per tal de perjudicar-me. I ara que s’acosten eleccions, doncs imagini’s. La meva pròpia família m’ha trucat preguntant-me què és això que es publica, però ves…
Sembla que té més o menys assumit que el joc polític comporta aquesta mena de perversitats
No m’havia trobat mai en aquesta mena de situacions, però les coses van com van. Fixi-s’hi, hi va haver un moment en què el jutge va ordenar una ordre cautelar per arreglar aquest tema, i jo, com que ja l’havia estudiat, vaig ser capaç de trobar una solució que no fos la depuradora. I com que només em donaven 30 dies per executar-la, doncs vaig muntar dues instal·lacions de digestors biològics amb uns costos de 600.000 €, en temps de crisi.
Alguna cosa s’ha aconseguit
Després de dos anys, amb l’ACA hem signat un conveni perquè es faci càrrec d’una part, i des de la Diputació em van voler ajudar però no se’n van sortir. I entremig, les pressions, el neguit, el cansament, i tot acaba esgotant. Però resistim. Allò de la resiliència. Tot segueix endavant malgrat les situacions estranyes que es produeixen.
Com quines?
Doncs miri, en la querella, el fiscal diu que els veïns, així, en plural, són els que han denunciat, i quan miro el sumari, llegeixo: “comparece ante la fiscalía quien dice ser un vecino que no se identifica por temor a represalias”. És un veí, només un, ni m’ho crec. Però és clar, tot això s’embolica, perquè ens diu el fiscal que cobrem una taxa per tot això, i no és veritat; l’única taxa és la que la Generalitat aplica en el rebut de l’aigua a tot Catalunya.
Potser la gent que el coneix està segur de la seva innocència, però n’hi haurà d’altres que no. No faria falta una bona campanya de comunicació per donar a conèixer la seva labor?
És el que intentem fer. Cada dos mesos, editem una revista municipal, on s’explica el que es va fent. I també, al final de la legislatura, editem una memòria on expliquem l’acció de govern. I llavors, en campanyes, anem fent mítings per sectors: en un dia en podem fer 8 o 10.
Potser la seva popularitat es concentra més en el centre que no pas a les urbanitzacions
No, el que passa és que en el centre del poble viu la gent de tota la vida, que et coneixen des que eres nen. Però pensi que fa 23 anys érem 5.000 i ara passem dels 14.000;
l’augment, per tant, ha estat més que notable.
Hi ha un altre tema polèmic: el de la Variant de la carretera
Com ha passat en la majoria de poblacions més o menys petites, pel centre hi ha passat la Nacional, en aquest cas, la 340. Fa 50 anys es deia que es faria una carretera que envoltaria el municipi, com ha succeït en d’altres llocs, però mai s’ha fet. Pensi que porto treballant en el tema des que estava a l’oposició, l’any 83.
Però es va aprovar de començar el procediment
Sí. Vam forçar al Ministeri a comprometre’s, que adquirís voluntat política, era l’any 1988, i així s’hi van estar 3 anys! Tres anys perquè sortís l’ordre d’estudi que teòricament impulsaria el projecte. Al cap de dos anys d’aquest primer acord, s’aprova l’estudi informatiu. Ve llavors un informe sobre l’impacte ambiental que declara el projecte desfavorable i tot, absolutament tot, queda anul·lat. Era l’any 1994.
Caram!
Esperi, esperi, que això només ha fet que començar. Busquem una altra alternativa perquè el tema ambiental pugui aprovar-se i me’n vaig a Madrid, aconseguint una ordre d’estudi nova. Passen 3 anys més fins que, amb el diputat Josep Sánchez Llibre, anem a veure el Secretari d’Estat, Benigno Blanco. D’allí traiem el compromís que això s’ha de tirar endavant i, en un termini molt raonable de quatre anys, s’aprova l’informe de l’impacte ambiental, l’estudi informatiu, el projecte, l’adjudicació i comencen les obres. Havien passat 10 anys.
Anem per bon camí
Som a l’any 2004 i les obres era previst d’acabar-les el 2007. I, mentrestant, hi ha un canvi de govern: Zapatero puja a la presidència i, llavors, no se sap ben bé per què, ens diuen que en els túnels previstos hi ha unes mines antigues de plom que fan inviable el traçat.
I això invalida el projecte?
A sobre, se senten ofesos perquè no els ho havíem comentat. Nosaltres! Quan els tècnics són ells. Però, a més, aquestes mines no hi són, en el traçat; són una nova enganyifa, estan a l’altra banda, per la qual cosa no afecten al projecte. I, a més a més, l’Escola de Mines de Manresa va fer un informe pel qual apuntava que no hi havia cap problema en això.
Sembla el jocs dels disbarats
Buscant nous suports tècnics, vaig arribar fins a l’Escola de Mines de Madrid, la degana de l’Estat. Van estudiar el projecte i tampoc no hi van trobar cap inconvenient. Per no allargar-ho més, apuntaré que, fins i tot, quan s’estava negociant l’Estatut, entre article i article, Duran Lleida va plantejar la qüestió a Rubalcaba i van desbloquejar el tema.
Doncs arribar fins a Rubalcaba ja és fer recorregut
La política fa estranys companys, ja ho sap. És curiós per això que una persona que també em va ajudar amb el tema de la carretera va ser María Luisa de la Cava, la defensora del pueblo. I també Miguel Herrero de Miñón, perquè recuperar el projecte de la carretera requeria l’informe favorable del Consejo de Estado, i em van aconsellar que parlés amb ell per impulsar aquest tràmit.
I com acaba aquesta història?
Ja veurem. Ara ja tornem a estar en obres i, de fet, hauria d’acabar-se tot per d’aquí a dos anys. El cert és que no em vaig pensar mai que la cosa fos tan complicada. Després de tants anys, ja n’hauria de fer deu que s’hagués acabat. ¿Ho veu que n’és de complicat, tot plegat?
I pel que sembla no és l’únic tema pendent
Es refereix a tot el tema de l’Àrea Metropolitana?
Sí
Aquí també hi ha molt a explicar. L’any 98 em ve el gerent de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana i m’anima a formar part d’aquest organisme. M’encarrega de convèncer els alcaldes de Corbera i Cervelló per entrar-hi tots tres, i vam quedar que, atès que l’any següent se celebraven eleccions municipals, faríem un acord de ple. Arriben les eleccions, les guanyem un altre cop amb majoria absoluta, i fem l’acord sol·licitant l’entrada a la mancomunitat, tal com havíem quedat.
I…?
Doncs que no em contesten. I mentrestant, Corbera i Cervelló són acceptats d’entrar a la Mancomunitat. Aquests municipis van canviar el color de l’alcaldia; Vallirana, no. I no serà que no haguem fet gestions al respecte, anant fins i tot al Parlament, ara amb la nova Llei de l’AMB. Veurem què passarà a partir del 28 de novembre, però potser llavors ja no ens interessarà pertànyer a aquesta entitat.
