“Si t’atanses a la gent amb un somriure, les coses són més fàcils”

Vostè va ser escollida alcaldessa de Camarasa el 2015. Com va ser el seu procés d’entrada en política?

Tot va ser molt ràpid. I, si us soc sincera, diria que tot va sortir com un “bolet”. Un dia se’ns va dir que s’estava mirant de formar una candidatura i que se celebrava un sopar al Càmping de Sant Llorenç de Montgai, aquí a la vora. Ho vaig saber de rebot, perquè a qui convidaven d’entrada a anar-hi era el meu home. Per diverses raons no hi vam poder anar i no va sortir cap candidatura. Però es va organitzar una segona convocatòria i hi vam assistir, només per escoltar. D’aquell sopar en vaig sortir escollida cap de llista. A corre cuita vam haver de formar una llista electoral amb dues persones de Camarasa i dues més de Sant Llorenç. I guanyar les eleccions va ser una sorpresa.

Abans d’això, no s’havia presentat mai, ni participava en cap partit polític?

No. Ni tan sols sabia com funcionava un ple municipal, perquè no hi havia assistit mai. Va ser tota una aventura descobrir-ho.

Què n’ha après d’aquests set anys que porta fent d’alcaldessa?

Doncs moltes coses. D’una banda tot ha estat molt enriquidor. De l’altra ha estat molt dur. He après moltes coses i no totes bones. Però crec que val la pena conèixer com és la gestió de l’administració pública, i implicar-se amb els veïns i veïnes. També recompensa molt veure com surten endavant les teves idees. D’altra banda, també cal dedicar-hi moltes hores, que restes del temps personal o de la família. Tinc la sort que els nens ja són grandets i que ho comprenen tot més. 

A banda, aquests darrers anys han estat molt complicats, amb el Procés, la pandèmia, la guerra…

Cert. Això augmenta el currículum. En la primera legislatura, l’ajuntament va mantenir un recolzament ferm al Procés i a les ganes d’independència de Catalunya. Som un ajuntament independentista i comptem amb un suport molt elevat, d’un 70%. Aquells temps van ser molt convulsos, i més per les persones que estem en política municipal i en municipis petits, que hem de combinar tot això amb les nostres feines. Va ser emocionant… No sé quin altre adjectiu posar.

En la primera legislatura, l’ajuntament va mantenir un recolzament ferm al Procés i a les ganes d’independència de Catalunya.

Ara, amb la pandèmia, ja no és tan bonic. Ha estat un temps dur de gestionar, perquè tens casos ben a la vora. Ahir mateix es van complir dos anys des de la primera pèrdua d’un veí per COVID19. A més, el difunt havia estat alcalde de Camarasa durant tres legislatures… Una persona molt carismàtica i estimada pel poble. Justament vam poder tancar la ferida amb la família fent-li una mica d’homenatge. Emocionalment, la factura ha estat dura. I políticament, hem donat pals de cec tots plegats.

Amb la pandèmia, la factura emocional ha estat dura. I políticament, hem donat pals de cec tots plegats.

Li hem demanat unes fotografies de diferents etapes de la seva vida. Ens les pot explicar?

M’ha costat una mica. Però la primera que porto és de la família, que per a mi és clau. Soc Elisabet Lizaso i Cantó, i tinc dues vessants familiars, que m’han transmès valors culturals i emocionals. Soc molt reivindicativa del paper de les mares i he volgut triar aquesta foto de quan era jove amb ella, que ha estat el meu referent. M’ha ensenyat de tot, amb bon humor i un somriure a la cara. Sempre em deia que si t’atanses a la gent amb un somriure, les coses són més fàcils. La foto, a banda, és d’un moment que s’està perdent i que teníem al poble: vestir la pubilla. Era emocionant i divertit. I els nens i les nenes ho gaudíem molt. És una llàstima que es perdi.

La tradició ja no es manté?

Ja no. Ni tan sols quan vam entrar al govern. Vam intentar recuperar-ho durant dos anys, però ja no ho vam aconseguir. També tinc una altra foto, en la que també surto somrient, fent la “cabra” a la muntanya. Sempre és divertit, ja sigui a la muntanya com a la vida. Serveix per quan tens moments de tensió importants i vols desfogar-te… Cal anar cap al sentit de l’humor i a la diversió. Així és com soc. 

En quin moment es troba el municipi de Camarasa, actualment?

Vam patir conseqüències econòmiques greus durant la pandèmia. Som un municipi que ingressa bona part dels seus diners a partir del turisme, ja sigui estacional o de segones residències. Vam tancar els negocis locals i l’economia local es va ressentir. Després ens vam recuperar molt ràpidament, perquè va haver-hi un augment del turisme de proximitat, de manera que ja en l’estiu de 2020 ens vam veure desbordats. La gestió dels espais naturals va ser difícil de fer amb una vinguda massiva d’autocaravanes i vehicles de tot arreu.

Som un municipi que ingressa bona part dels seus diners a partir del turisme, ja sigui estacional o de segones residències.

Les notícies se’n van fer ressò.

Certament. Els estius no són fàcils de gestionar aquí, perquè tenim poc personal i pocs recursos a l’ajuntament. Camarasa té 157 quilòmetres quadrats de terme. I en tots ells hi ha alguna cosa que val la pena visitar, ja sigui un corriol, un camí familiar, una cova protegida per la UNESCO o la central hidroelèctrica que va viure la vaga de La Canadenca. A més tens a la vora el Congost de Mu, i una platja d’interior (en som poques a Catalunya).

Aquest turisme de proximitat és molt bo per l’economia local, però si et ve descontrolat, acabes tenint més problemes que beneficis. Ara estem mirant alternatives, a veure si ens en sortim. Però creiem que, en general, els negocis s’han anat recuperant.

Camarasa té 157 quilòmetres quadrats de terme. I en tots ells hi ha alguna cosa que val la pena visitar, ja sigui un corriol, un camí familiar, una cova protegida per la UNESCO o la central hidroelèctrica que va viure la vaga de La Canadenca.

Com és el caràcter dels camarasins i camarasines, en general?

En tenim de totes menes… I us ho dic, conscient de no haver nascut aquí. Jo soc nascuda a L’Hospitalet de Llobregat… Soc un cas peculiar de nouvinguda.

I com va venir a parar aquí?

Vaig venir amb 18 anyets, perquè vaig començar a festejar amb un noi de Barcelona que tenia una segona residència aquí. Els estius, els Nadals, la Setmana Santa, venia aquí. I vaig participar en les bogeries del jovent local, que eren molt divertits. Va ser una època fantàstica i el poble em va enamorar. Quan vens de fora, els locals poden semblar difícils de tractar, però no més que en altres pobles. Et pregunten “de quina casa ets?” i tu has de dir que no n’ets de cap. Però quan s’obren, et donen el que calgui. Jo vull creure que soc una filla adoptiva del poble a aquestes alçades…

Quan vens de fora, els locals poden semblar difícils de tractar, però no més que en altres pobles. Et pregunten “de quina casa ets?” i tu has de dir que no n’ets de cap.

Tenen un bon teixit associatiu?

Abans n’hi havia més, però ara es troba en un moment complicat. Suposo que també afecta molt tot el clima polític i tot el que se sent dir. Al final, sempre són les mateixes persones les que ho tiren tot endavant. I alguns ja van perdent corda, per dir-ho d’alguna manera. Però els que queden són molt bons. Tenim una associació de gegants i de grallers. Quan arriba la festa major, per Sant Jordi, podem fer una cercavila com cal. Enguany bategem el gegantó, que completarà el gegant i la geganta, dels que estem molt orgullosos.

També tenim una penya blaugrana que aguanta el tipus, malgrat que el Barça vagi malament. Però la penya creix. També tenim una associació de mares i pares a l’escola, que inclou els de Sant Llorenç de Montgai, ja que els seus fills també venen a la nostra escola. I ara s’està fent una associació de joves, que és molt important. Si els joves participen i s’associen, s’impregnen més del poble, i els costa més marxar.

Si els joves participen i s’associen, s’impregnen més del poble, i els costa més marxar.

Sant Llorenç de Montgai és un altre nucli dins del municipi. Quants més en tenen?

En som set. Dos estem en aquesta riba del pantà de Camarasa (la pròpia Camarasa i Sant Llorenç de Montgai) i són els més habitats. Si pugem pantà amunt, trobem l’EMD d’Ametlla-Fontllonga. Amb ells s’hi treballa molt bé. Per exemple, fa uns dies vam patir els efectes d’una festa rave i tots plegats hem sabut anar molt de la mà. La resta dels nuclis històrics es van despoblant.

La tendència que s’observa és aquesta.

A Camarasa i a Sant Llorenç estem aguantant una mica el cop. Però el despoblament ens afecta molt. Són nuclis petits, de difícil accés i amb pocs serveis mínims. A més, per arribar a la farmàcia, cal passar per una carretera de corbes. El nucli de l’Ametlla de Montsec, per exemple, està més a la vora d’Àger o de Tremp que de Camarasa.

La gent gran acaba marxant a viure amb els fills, perquè als nuclis petits no els arriben les atencions que necessiten, i tampoc els les podem donar. I és una pena. Les polítiques de despoblament es troben damunt de la taula, però costa molt veure’n els resultats.

La gent gran acaba marxant a viure amb els fills, perquè als nuclis petits no els arriben les atencions que necessiten, i tampoc els les podem donar.

Quines zones ens recomana de veure al poble?

Moltes. A Sant Llorenç de Montgai, no cal que ho digui, hi ha un paratge preciós que és el del llac i pantà. D’allà també en surten corriols per fer BTT. I és un lloc d’escalada impressionant, amb parets espectaculars. També tenim la Roca dels Bous, on s’hi fan excavacions arqueològiques que es poden visitar amb o sense de guia. També tenim Monteró, on hi ha unes excavacions on s’hi va trobar un campament romà d’alts càrrecs. I tenim un poblat iber… 

Déu n’hi do.

A Sant Llorenç hi tenim l’ermita i el castell, que valen molt la pena. També tenim activitats de parapent a Sant Llorenç, i els globus aerostàtics… Arquitectònicament tenim la nostra església vella i la de Sant Miquel, amb les pintures d’en Serrasanta. O, com us deia, la central hidroelèctrica on hi ha uns campaments on vivien els treballadors. Com també hi ha la presa i central hidroelèctrica, on es pot visitar una exposició del centenari amb documentació sobre la Vaga de la Canadenca, que va explotar aquí abans d’anar a Barcelona. No em voldria deixar res… Tenim la platgeta. el Congost del Mu, l’ermita de Sant Jordi… I la Cova del Tabac, que té pintures rupestres i que és patrimoni de la UNESCO.

Tot aquest patrimoni tan ric és costós de mantenir?

Així és. Ens sentim afortunats de tenir tot aquest increïble potencial, però amb la situació de despoblament, pocs regidors, pocs treballadors, etcètera, la gestió de tot aquest patrimoni és poc viable. No arribem a tot.

Si una cosa hem après a fer és focalitzar. Son tantes les tecles que hem de tocar amb el turisme, que al final hem hagut de prioritzar. Volem que la gent de Camarasa es quedi a viure aquí i pugui beneficiar-se de la riquesa del turisme. Però si ens genera gaires problemes, aleshores ningú hi guanya: ni el visitant, ni el local. Ara la nostra prioritat és atreure un turisme suficient i ben gestionat. A més, cal no oblidar que som un poble rural, amb granges i cereals i olives.

Ens sentim afortunats de tenir tot aquest increïble potencial, però amb la situació de despoblament, pocs regidors, pocs treballadors, etcètera, la gestió de tot aquest patrimoni és poc viable.

Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?

Finalment, és bona. Vam entrar amb un ajuntament que estava molt endeutat i això ens dificultava tirar endavant projectes. Ara hem aconseguit no tenir deute i podem valorar noves idees. Estem molt contents perquè aquest any ja podrem fer una gestió més bona i acabar moltes coses que teníem pendents.

De vegades la gent no ho veu, però quan et trobes un ajuntament endeutat, has de prioritzar molt… Ha estat gràcies a tenir uns regidors molt insistents, que hem trucat totes les portes i aconseguit moltes subvencions.

De vegades la gent no ho veu, però quan et trobes un ajuntament endeutat, has de prioritzar molt…

Quins projectes tenen al damunt de la taula ara mateix?

Estem treballant amb els fons Next Generation. Sobretot, creiem que el primordial és arreglar els nuclis. Tant Camarasa com Sant Llorenç tenien uns carrers i unes instal·lacions molt deficients i envellides. N’hem arreglat el màxim dels possibles, malgrat la manca de fons. I també ens estem centrant en el canvi de model energètic, substituint els combustibles fòssils per biomassa i plaques.

També volem rehabilitar edificis municipals per donar-los un nou ús. Ara acabem amb el PUOSC del centre de dinamització i hem de definir quin ús li volem donar abans de fer la licitació pertinent.

Quantes persones formen part d’aquest equip tan “insistent” de regidores i regidors?

En som set. Quatre d’Independents per Camarasa AM i tres de Junts per Camarasa. Treballem molt bé tots plegats. Em sento molt orgullosa i contenta, perquè no hi ha altra manera de poder avançar en els pobles petits. De perfils en tenim diversos: en José que és bomber, en Pere és empresari rural; en Francesc és treballador en una foneria; la Mercè, que treballa en una botiga a Balaguer; en Salvador, que és paleta i en Carles que té una feina que li permet estar més al poble. Jo soc delineant projectista de formació.

I tenen treballadors municipals?

Anem molt justos en aquest sentit. Tenim set persones per cobrir la feina dels dos nuclis. Una brigada de dues persones que fan el que poden; un secretari i una administrativa, que quan els veus sortir de l’ajuntament els surt fum del cap, perquè els hem fet treballar molt, amb tanta recerca de subvenció. Els hem de donar molt les gràcies. També tenim l’Àngels, que és la recepcionista, i la Paquita, que és la senyora que ens fa les tasques de neteja i manteniment dels espais, de l’escola, de l’ajuntament, del consultori mèdic…  

Al secretari i a l’administrativa els surt fum del cap, perquè els hem fet treballar molt, amb tanta recerca de subvenció.

Ens sabria dir quin ha estat el seu millor moment al capdavant de l’alcaldia? 

El millor moment va ser l’1 d’Octubre. Només de pensar-hi encara ara se’m posa un nus a la gola i em fa recordar unes sensacions molt fortes. També diria que vaig arribar a pensar que podria ser el pitjor moment. Però tenim la sort de ser un poble molt empinat, amb carrers costeruts, i aquí la Guàrdia Civil no va voler fer acte de presència. 

El pitjor?

El pitjor va ser quan vaig haver de fer de rastrejadora després del primer cas de COVID19 que va sorgir al poble. Va ser justament durant la setmana en què ens tancàvem a casa i un matrimoni va donar positiu després d’arribar d’una excursió de l’IMSERSO. Ens va agafar a tots en fred i sense anestèsia, com se sol dir.

Aquestes persones havien tingut contacte amb més veïns del poble, i quan va saltar el positiu, vam haver d’avisar tothom, sense saber si ho podíem fer o no, per un tema de protecció de dades. Als pocs dies vam patir la primera víctima, com us deia abans. Aquest cap de setmana hem pogut fer un funeral i retre un homenatge que no va tenir en aquells dies. Això també ens humiteja els ulls, perquè als pobles petits tots ens coneixem i tenim vivències i anècdotes compartides. En moments bons i dolents, tots anem a la una.

Quan es troba i parla amb altres alcaldes i alcaldesses de la comarca, quines reivindicacions comparteixen?

Una de les més comunes és el fet que als municipis petits, els ajuntaments tenim les mateixes competències que a qualsevol altre municipi gran, però, en canvi, no tenim tants recursos. Això s’agreuja una mica amb el despoblament que comentàvem. No pot ser que se’ns ompli de tràmits per poder fer les coses: no tenim el personal per fer-los… La gestió i la burocràcia es compliquen molt, i no pot ser.

Nosaltres, els alcaldes de pobles petits, si no tenim personal i s’embruten els lavabos, doncs ens arromanguem i netegem nosaltres mateixos. O servim les taules a la festa major… No passa res, perquè ens agrada estar a peu de trinxera. Però no podem estar perdent temps amb tràmits, burocràcia i pensant que vius dins d’una roda de hàmster per fer qualsevol cosa, perquè això esgota moltíssim, tècnicament i políticament, i dificulta que les coses surtin.

Si ara arriben fons i ajuts, els municipis grans estan més preparats. Però els petits, no arribem a tot. I això no pot ser.

Als municipis petits, els ajuntaments tenim les mateixes competències que a qualsevol altre municipi gran, però, en canvi, no tenim tants recursos.

Creu que, des de Barcelona, es té prou compte pobles com el de vostè a l’hora de planificar el futur del país?

Honestament no ho crec. És una sensació personal. Quan hem fet falta, crec que sí. Però després, ja no. Fins i tot a l’octubre de 2017, malgrat que no ens podien donar gaire informació, ens vam quedar parats… No teníem dades, no sabíem res. I la gent, al carrer, ens mirava a nosaltres els alcaldes com si en tinguéssim. Crec que es veuen gestos de bona voluntat i que les coses s’intenten, però no n’hi ha prou.

Per acabar: com és el seu dia a dia?

Doncs córrer, córrer i córrer… He de combinar l’agenda de la meva feina particular amb la de l’alcaldia i amb la de mare. Així que és: “desperta’t, corre a preparar l’esmorzar, corre a portar la canalla a l’institut, corre a la feina, i aprofita els desplaçaments per fer trucades per telèfon i assabenta’t de com va tal o qual projecte…”

Finalment, ens posem cada dia una mica l’agenda al damunt i com que la feina em permet treballar des de casa, puc fer algunes reunions també. A les tardes, novament, és un “corre, corre, corre”, dinant molt tard, recollint els nens de l’institut i aleshores, sí, pujo a l’ajuntament per reunir-me amb els regidors, que poden venir perquè també han acabat de treballar. I, puntualment, dos o tres cops per setmana, intento venir a primera hora del matí per parlar amb la brigada i els treballadors de l’ajuntament per veure com van les coses.