“Soc partidari de fer les coses poc a poc i ben fetes” 

El que a mi m’interessa és poder fer poble. Els pobles petits, com el nostre, de 190 habitants, no poden ambicionar fer coses gaire grosses. Ara bé, el que hem anat fent han estat coses del dia a dia, i molt importants, com ara portar l’aigua a les masies i fer que la gent d’aquí se sentin bé, vivint on viuen. En aquests darrers 20 anys hem tingut el problema que la gent ha anat marxant i deixant la feina de pagès. Cal buscar alguna solució per lligar la gent al territori. Avui en dia tothom s’estima més la ciutat, on hi ha les escoles a la vora, i el metge. I viure a l’entorn rural és cada vegada més difícil.

 

Vam passar anys problemàtics. La distribució de l’aigua va ser-ho també. Perquè a Merlès hi tenim una riera d’aigua molt bona, potable, i ens trobàvem que les masies no en rebien. I, en canvi, els pobles veïns venien a buscar l’aigua d’aquí i nosaltres ens en quedàvem gairebé sense. Vam estar bastants anys fent un projecte juntament amb l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), quan encara hi havia alguns diners, per a regular la relació dels municipis que no tenien aigua, i es va fer una base de tractament de reserva i tota una planta de tractament d’aigua. Juntament amb una mancomunitat avui donem aigua a sis municipis, i tots tenim aigua. Hi ha una empresa, Soler, que ens ho gestiona tot. És un servei car però pel nostre poble és imprescindible. Això ens va portar, tot plegat, bastants problemes, però el servei és imprescindible.

 

La primera, és de quan vaig començar a anar en bicicleta. Era la primera que vaig tenir i encara no m’aguantava. Aquesta és un record de les primeres fotografies que tinc, i cal pensar que fa 50-60 anys no es feien gaires fotografies. La segona és amb la família. En la tercera hi tinc un àliga a la mà. Aquí hi havia molts animals salvatges i un dels atractius de la nostra joventut era intentar domesticar-los. Recordo que havíem tingut un corb que marxava pel bosc i que tornava. Ens agradava molt viure la natura. En la última hi apareixen les meves dues nenes i el meu nen, i al fons hi surt el poble. Des de la terrassa de casa veiem una bona part del municipi. Moltes de les cases, com ara la meva, són masies i cases de pagès, i moltes han hagut de tancar, o estan en llogades com a segones residències i per fer-hi turisme rural, que és el que tenim actualment.

 

Els estudis sempre van bé, però jo crec que als pobles petits el que cal és tocar de peus a terra. De vegades cal no voler ser ambiciós per voler fer coses que no puguis finançar després. Va bé tenir estudis, però també hi ha persones sense estudis que poden fer-ho també perfectament, com també poden portar una empresa, si volen.

 

Que el més bonic del municipi, i que és conegut de tota la comarca, és la natura, la tranquil·litat i el paisatge. Són meravellosos. Tenim una riera que té una vegetació verge, sense gaires carreteres ni línies de tren que ens impedeixin la tranquil·litat. I l’avantatge que també tenim als pobles és que ens coneixem gairebé tots.

 

Santa Maria de Merlès està format per cinc nuclis: Sant Martí, Santa Maria de Merlès, Sant Pau de Pinós, Sant Miquel de Terradelles i La Molina. Hi ha també un municipi proper que és Sant Martí de Merlès, que està separat per una riera, que també fa de límit de les parròquies i dels bisbats (Solsona i Vic). El pont de Sant Martí, que és romànic, ens uneix a Sant Martí i fa de frontera.

 

Quant a l’entorn natural, que abans comentàvem, tenim el problema que cal mantenir-lo. A l’estiu, sobretot, hi ve molta gent a banyar-se a la riera. La majoria ho deixen tot en condicions, però sempre hi ha qui s’hi deixa les escombraries i volem controlar la manca de civisme. Venir el cap de setmana aquí és lliure i gratuït. I rebem molta gent. Però cal evitar la degradació.

 

Anys enrere, en aquest municipi tothom vivia de l’agricultura i la ramaderia. Abans, una masia amb quatre vaques, uns quants porcs i unes gallines ja en tenien prou per viure. Això ara és impensable: calen grans quantitats de bestiar, terres, màquines i tota mena d’altres coses. Molta gent ha abandonat l’agricultura perquè no era rentable i algunes de les masies s’han adequat com a segones residències o com a cases d’agroturisme. Són activitats complementàries de l’agricultura que també estan bé.

 

Com que som un ajuntament petit, que no hem pogut estirar més el braç que la màniga, actualment no tenim cap dèficit. No podem dir que som rics, però podem anar fent en el dia a dia. Quan hem pogut pagar els sous als secretaris, hem passat a fer conservació de caminis, però hi ha ben poca cosa que puguem fer. No tenim aspiracions grans, tot i que tenim un local social que és molt petit, per a una vintena de persones, i voldríem fer un pavelló on hi càpiguen un centenar o dos. És un projecte que sortirà endavant.

 

Als pobles petits tenim sort dels Consells Comarcals i, sobretot, tenim sort econòmicament de la Diputació. Anys enrere, també la Generalitat, sí, però ara ja sabem tots com està. Al Consell Comarcal ara mateix hi ha un altre projecte que es vol tirar endavant que és la recollida selectiva, el porta a porta, però aquí al nostre municipi el porta a porta és impossible. Ara bé es crearan unes àrees perquè la gent pugui anar a depositar els residus a diferents contenidors ja tractats. Sabem que és una mica complicat però ens hi hem d’adaptar perquè sabem que és el futur de tot arreu. 

 

Aquí la tecnologia ens falla una mica al municipi. No tenim ADSL, la Internet la tenim precària, tenim sort del wifi, que mig funciona, i avui dia l’administració cada dia ens demana més amb els papers, etc. Però sí aquí no tenim els mitjans, de vegades ens resulta una mica complicat fer-ho tal com s’ha de fer. De mitjans de comunicació, com ara la TV, encara tenim alguns racons que són una mica foscos, i en quant a la telefonia també: depèn de quines companyies s’espatlla una mica. Som conscients que som pocs habitants i que els recursos són més limitats.

 

Dels vint anys se’n podrien dir moltes coses. És un dia a dia. Una de les anècdotes és que en els vint anys, ja no només com a alcalde, és la sinceritat que percebo de la gent. Abans l’alcalde, el metge, el guàrdia civil, etc, eren persones molt respectades, i, en canvi, ara l’alcalde és com un veí qualsevol que troba la gent pel carrer, i et diuen “Què fas? Per on vas?” Hi ha un cara a cara més proper, que de vegades és pitjor, perquè hi ha coses que no haurien de dir-te i que et diuen. Moltes vegades, quan veus un veí ja saps què et ve a preguntar. És el que tenen els pobles petits, amb els seus avantatges i els seus inconvenients.

 

Jo miraria si hi ha un relleu. El problema dels pobles petits és aquest. L’alcalde  ha d’estar en una reunió, o en un altre lloc, i segons quina altra feina tens, de vegades és molt complicat compaginar-ho. Si treballes en una empresa, per exemple, no pots dir “Avui no vindré perquè…”, “avui tampoc podré perquè…”. I aquest és el problema, que de vegades vols buscar una persona que estigui mig lliure, que pugui disposar del moment que sigui i és una mica difícil. I jo per la meva feina m’ho he pogut permetre sempre. Tinc una agilitat de feina que m’ho he anat permetent. 
 

També quedarà per a la següent legislatura aquest edifici, una sala polivalent, o pavelló, un local social. Suposo que el començarem, però com el temps se’ns tira a sobre no crec que estigui acabat. El que també és d’agrair en aquests pobles petits és que no sols hi és l’alcalde sinó els regidors i secretaris, que entre tots es fa tot. La persona que potser es veu més és l’alcalde però aquí tenim sort dels regidors: el de cultura, agricultura, etc, que entre tots ho anem fent tot. 

 

Soc partidari que els ajuntaments ha d’anar passant una mica a tots. El que passa és que, de vegades tu has mirat d’anar fent poble, d’estalviar, etc, i segons qui ve, t’ho pot desmuntar tot. Crec que la gent hauria de saber com és tot això, que de vegades des de fora es veu d’una manera i quan ets a dintre ho veus totalment diferent. Hi hauria d’haver una mica de canvis. Jo mateix ho dic perquè fa vint anys que hi soc. Però de vegades quan penses en deixar-ho i que s’hi posi qui vulgui, empipa, perquè en pobles petits de vegades ve gent de fora que són molt benvinguts, però que tenen unes idees molt diferents de les del municipi, i clar, dius: “Si ens han de venir de fora per explicar-nos com hem de fer-ho…”. Home, pensem que les necessitats d’un poble petit són els serveis prioritaris: l’aigua, la llum, les carreteres i els serveis de comunicacions. En canvi, aquells que venen de fora voldrien pistes esportives, piscines, festes… Clar, estaria molt bé, però la gent que realment viu i treballa al nostre municipi,  les necessitats són unes altres prioritats, tenir els serveis bàsics coberts. 

 

Veig una mica malament com estem entre Catalunya i Espanya. També soc partidari de ser independents, però crec que cal fer-ho per acord. El que no podem fer és voler una independència i que generem violència perquè hi sortirem perdent tots. Si s’ha d’esperar un o dos anys més, és qüestió de continuar lluitant, si s’han de canviar estatuts i normes i fer-les complir. Aquest és el meu pensament. Sí que veiem que la independència ens pot ajudar molt, però sense violència i sense fanatismes que són molt dolents.

 

Si tingués a Puigdemont o a Mas davant els felicitaria pel que han fet, perquè molts s’hi han jugat el seu patrimoni i han tret la cara per tots. El que passa és que clar, m’agradaria tenir més a Rajoy per dir-li altres coses. 

 

La nova llei de transparència és una mica difícil per pobles petits, i més quan es posen amb l’economia de casa. Que vulguin saber tot el que tens, o el que guanyes o deixes de guanyar, doncs són coses que són molt particulars. Ja sabem tots per què s’ha fet això, per temes de corrupció, però aquests buscaran una altra solució per amagar-se. A més els pobles petits no hi ha cap municipi que ens haguem fet rics, treballem de manera altruista, en el dia a dia. La llei de transparència està bé però poder l’han d’aplicar més en altres coses: que hi hagi més control. 

 

Aquí la participació és el dia a dia, quan la gent et pregunta; és el boca a boca. L’avantatge és que la majoria ens coneixem i ho anem comentant. El que passa és que de vegades veus que per una gent hi ha coses que convenen i per vergonya o el que sigui no t’ho diuen. Però has de ser una mica conscient de les necessitats que tenim. I ara actualment com de pressupostos estem bastant limitats, és qüestió d’anar fent el dia a dia, mirar que a la gent no els hi posem gaires impostos, i poder anar tirant.

 

Com una persona sincera. Que no puguin dir que “aquest senyor s’ha ficat diners a la butxaca”, o que ha fet tal cosa dolenta. Una cosa que sempre li he dit al secretari és que els comptes de casa els porto com els porto, però els de l’ajuntament m’agradaria que fossin clars, que no pugui un venir i dir què fet això o allò. Que em recordin com una persona sincera, que s’estima el poble, i que per qualsevol cosa encara que no hi sigui a l’ajuntament, si em necessiten o volen ajuda estic a la seva disposició. 

 

Són ells els que m’haurien de dir com volen les coses, i veure què. Jo els diria que tranquil·litat, que de vegades s’han de fer les coses poc a poc i pensant-les. Soc partidari de fer les coses poc a poc i ben fetes.