“Som part de la Catalunya desatesa, tot i estar a la vora de Barcelona”

Vostè és arquitecte i urbanista de formació. Això l’ha ajudat a ser més bon polític municipal?

Abans de ser regidor i alcalde, sempre vaig fer coses pel municipi. Era dels que sempre hi entrava propostes o feia al·legacions a projectes. Potser era una mica torracollons, però ho feia amb l’ànim de millorar les coses.

Vaig marxar del poble i me’n vaig anar a estudiar a Barcelona. Hi vaig estar ben bé 10 anys vivint. Vaig tornar assossegat, però ple de motivacions. Abans no entenia com l’Àrea Metropolitana es transformava i el nostre municipi tenia un ritme tan lent de canvis. Eren els anys 80 i l’aigua tot just arribava als nostres nuclis. Només hi havia una sola escola… Hi havia un gran contrast entre el món rural i la ciutat.

I ara fa uns 10 anys que és alcalde. Com ha viscut els darrers anys?

Aquest mandat ha estat molt, molt estrany. Sort en tenim que el nostre municipi està molt endreçat i que els veïns i veïnes col·laboren molt. Vam començar amb el Glòria, i el Filomena, i desprès la Covid19. I, quan semblava que ens en sortíem, arriba la guerra.

Ha estat un mandat difícil, però el municipi és molt resilient. Tenim una taxa d’atur molt baixa i les ocupacions són força estables. L’agricultura, a més, és un complement econòmic important. No tenim gaires pics: quan el país avança ràpidament, nosaltres avancem lents. Però quan hi ha problemes, nosaltres no en tenim tants. A més, la gent col·labora i s’han cregut molt això del comerç de proximitat… Potser a la ciutat és més difícil que passi.

Aquest mandat ha estat molt, molt estrany. Sort en tenim que el nostre municipi està molt endreçat i que els veïns i veïnes col·laboren molt.

Què li han aportat, personalment, tots aquests anys fent d’alcalde?

Una de les coses que més aprens és l’empatia. Vaig entrar sent un arquitecte urbanista i tenint clares les regles del joc. Però la meva formació era molt tècnica i aquí el que calia era tractar les persones. El primer mandat volíem centralitzar els serveis. Però ara, després de 10 anys, entens que el municipi té 14 nuclis i tres urbanitzacions, i és molt complex fer-ho. Tenim vuit ateneus i un local social, i el que no funciona és el que porta l’ajuntament. El que cal és arribar a les persones que porten els vuit.

Amb 3.000 habitants, podem gaudir de tres llars d’infants i tres escoles. I aquesta complexitat és el que ens fa més rics. Però la singularitat també ens fa molt diferents. Aquest municipi prové, en origen, de quatre parròquies. I això està molt present entre la gent, a l’hora d’entendre els nuclis on viuen.

Ens pot explicar aquestes fotografies personals que ha triat?

Una és de família. Jo vaig perdre el meu pare aviat i li tinc molta estima, perquè em va influir en la manera de liderar i d’entendre les coses. Sempre em va sorprendre. Curiosament, a casa érem de missa, però no em portaven a una escola religiosa. De grandet li vaig preguntar per què. I em va respondre que aquesta era una cosa que em volia ensenyar ell mateix. Li he d’agrair que sempre hagués volgut que els fills i la germana tinguéssim estudis, veiéssim món i viatgéssim. Aquí hi ha una fotografia d’un dels viatges amb el pare.

L’altra foto és dels primers campaments que vaig fer sol. Jo era poc sociable, molt de casa. Tenia una colla de quatre o cinc amics, però també em refugiava molt en els escacs. Ma mare insistia en què sortís més i vaig fer els campaments. M’ho vaig passar molt bé, tot i que em va costar al principi. Encara en tinc un parell més, de fotos…

Comenti-les, doncs.

En aquesta, hi apareix el Puig d’Agulles, de 690 metres. És el pic més alt dels que tenim aquí a prop. Al principi el pujava en bicicleta, després amb moto. Actualment, s’hi pot pujar a peu. Quedava a prop de casa i, des d’allà, tenies una vista de 360º que et feia veure el Baix Llobregat i la plana del Penedès, a més de Montserrat.

La penúltima és de quan estava estudiant Arquitectura a la Universitat de Barcelona. Vaig anar-hi fet un adolescent i en vaig sortir fet un home en tots els aspectes. Venia d’una família en què tenia molta protecció i a la universitat vaig trobar-me un entorn més competitiu i vaig descobrir Barcelona. Arquitectura és una de les carreres més interessants i polièdriques per entendre els municipis.

I la darrera foto és de la primera casa que vaig fer. Va ser del meu pare. Ell es va esperar fins que jo acabés la carrera i, recordo, li vaig donar un disgust perquè vaig trigar una miqueta més del que tocava. Vaig fer la carrera en set anys i es va haver d’esperar un parell d’anys a poder tenir la casa.

Venia d’una família en què tenia molta protecció i a la universitat vaig trobar-me un entorn més competitiu i vaig descobrir Barcelona.

Com són els subiratencs i les subiratenques, en general?

Com us deia, el municipi va néixer a partir de quatre parròquies. Era un territori més extens del que és avui, encara, i es va anar fraccionant. Torrelavid va marxar per motius que desconec. Sant Sadurní va adquirir un to més actiu i dinàmic i se’n va anar de Subirats, que era més rural. I el 1907 va arribar la carretera 340. Això va canviar tota de la Vall de l’Ordal, perquè va portar la comunicació amb Barcelona.

No obstant, els nuclis van seguir tenint el seu caràcter propi. Des de la República i fins ara, la gent vota i pensa diferent a l’Ordal, Sant Pau i Lavern. El més interessant és que cada municipi ha pogut mantenir la seva identitat a partir dels 8 ateneus que tenim repartits. Com també de les llars d’infants, escola i centre cívic.

Tot i la complexitat, els primers ajuntaments democràtics van haver de lluitar contra presons i casernes. Als anys 90, va caldre lluitar contra la implantació d’un gran abocador i, fins i tot, l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona. Crec que els veïns tenen clar allò que no volen.

Des de la República i fins ara, la gent vota i pensa diferent a l’Ordal, Sant Pau i Lavern.

I què és?

Perdre la seva ruralitat, la personalitat pròpia, l’enoturisme i el patrimoni. Nosaltres som capaços de crear moltes coses, però no terra. I, per tant, és molt important mantenir-la i preservar el nostre espai. Estem en una zona molt densa de població, al voltant del Baix Llobregat. En canvi, Subirats té un equilibri amb els seus 3.500 habitants i 57 quilòmetres quadrats d’extensió. La gent està ben repartida, però tenen molt clar el model de sostenibilitat que volen.

Els veïns tenen clar que no volen perdre la seva ruralitat, la personalitat pròpia, l’enoturisme i el patrimoni.

Si volem veure indrets emblemàtics, què ens recomana visitar?

El lloc de referència és el Castell de Subirats, de 917. Feia de vigia, no pas de defensa, del temps dels francs. També tenim les passejades per les vinyes: el mosaic és força ric, perquè alternem vinya i presseguer, que en aquests temps de primavera donen una vistositat que no trobaríem enlloc més.

Hi ha una zona de molts marges, amb pedra seca, també molt singulars. I encara podríem trobar les caves i masies, i 27 cellers de DO Cava, Corpinnat o Clàssic Penedès. I la darrera zona de defensa de Barcelona. El gener de 1939, des de les nostres trinxeres, vam contribuir a la defensa de la ciutat. 

A més, al poble hi ha una relació molt curiosa amb l’esperanto.

Cert. Fa anys, aquí hi va venir a viure una persona. Va muntar una farmàcia i és el pare de l’actual farmacèutic. Ell tenia un gran interès per l’esperanto. Va recollir tota la informació que va poder i la va acumular en un llegat. Fins i tot personatges com Dalmau, que va ser president de la Diputació de Barcelona, venien a consultar-lo. Diuen que la llengua condiciona el pensament.

Durant alguns anys, al municipi, es feien classes d’esperanto. Ara s’ha perdut. Encara hi ha gent que el parla i aquí, a Sant Pau, hi mantenim un recorregut temàtic. 

Encara hi ha gent que parla l’esperanto. A Sant Pau hi mantenim un recorregut temàtic.

Parli’ns de la situació de l’ajuntament… Quantes persones hi treballen?

Unes 40 persones. Alguns serveis els tenim contractats a fora, a les administracions supralocals: el Consell Comarcal ens ajuda en temes socials, transport escolar i alguna assistència tècnica. La Mancomunitat ens porta la deixalleria i la recollida selectiva. També algunes qüestions de sanitat pública i de gestió dels gossos.

En quina situació econòmica es troben?

Bona. Tot i que, per mantenir el model de tres escoles i tres llars, els veïns i veïnes fan una aportació de prop de 400.000 euros. Són molts diners, però és important per a nosaltres. Jo tinc clar que si els pares carreguen el nen al cotxe i el porten a una llar d’infants a fora, perdrem un veí o veïna a futur. El nen acabarà escolaritzant-se fora i perdrà el vincle. Volem que estiguin al municipi i s’ho passin bé.

El hàndicap actual és que no tenim institut. Portem anys treballant-hi i fins ara participàvem en una escola mancomunada que era inter-municipal. Ara se l’ha quedat la Generalitat i, segurament, intentarà aprimar el nombre d’alumnes, perquè havia crescut molt. Crec que és una oportunitat per tal que les tres escoles que tenim puguin esdevenir escoles-institut.

Si els pares carreguen el nen al cotxe i el porten a una llar d’infants a fora, perdrem un veí o veïna a futur. El nen acabarà escolaritzant-se fora i perdrà el vincle.

Estem ja arribant al final de l’actual legislatura. Quins són els reptes encara pendents d’acabar?

Actualment ens trobem acabant l’itinerari de vianants que comunica l’estació de Lavern amb el nucli. El que volem és que la gent pugui anar de manera segura a peu o en bicicleta, i és un projecte que acabarem. També acabem les obres del centre del poble de Sant Pau a la Travessera. 

Igualment, hi ha la reforma d’una piscina que havia quedat obsoleta a l’Ordal, però la convocatòria ha quedat deserta i l’hem de tornar a treure. També hi  ha temes de mobilitat a Ordal, on volem posar-hi un ascensor que ens ajudi a salvar l’orografia complexa. A Lavern estem acabant una plaça que vam començar a construir el mandat passat. I estem acabant la carretera de Can Cartró. Hi ha diversos projectes en marxa, com ara itineraris de vianants, xarxa d’aigua i, amb sort, la rotonda de la Nacional 340.

Molts alcaldes i alcaldesses aprofiten l’estona de carrer per fer feina i mantenir contacte amb els veïns. A vostès, amb tanta dispersió, els costa?

Als alcaldes ens paren a tots pel carrer. En el meu cas potser es fa més difícil perquè, quan estàs a Ordal no estàs a Sant Pau, i quan estàs a Sant Pau, no estàs a Lavern. El cert és que molts veïns tenen el meu número de telèfon i em truquen. D’altres aprofiten els dies que visito qualsevol nucli per demanar-me coses. A mi m’agrada aquest esperit i no em molesta en absolut que ho facin.

En d’altres pobles potser vas al cafè i t’hi trobes a tothom, aplegat. Però aquí busquem altres maneres d’arribar a la gent. A més, cada regidor del nostre govern és també responsable d’un barri o altre, com si en fos l’alcalde. Jo estic a l’àrea d’Ordal, però em desplaço per tot el municipi. I tenim obert a tota hora el telèfon i el Whatsapp. L’ajuntament el tenim obert de dilluns a divendres, així com els dissabtes al matí.

El municipi ha demanat diners dels Fons Next Generation?

Per la nostra dimensió no hi hem entrat. Però mirarem d’anar plegats amb el Consell Comarcal en temes com ara la renovació de l’enllumenat. Ara mateix estem actualitzant la il·luminació dels polígons i de les travesseres urbanes. 

També volem posar plaques solars i contribuir així a la sostenibilitat. Ja les vam posar en aquest mateix edifici de l’ajuntament i això ens redueix d’un 40% el cost de l’energia. A més, els caps de setmana ens en servim per carregar els vehicles de la brigada, que són elèctrics. Volem posar plaques a l’escola d’Ordal i més endavant voldríem acollir un hort solar. Estem en convenis per fer-ho possible i buscant emplaçaments.

Quan es reuneix amb altres alcaldes i alcaldesses de la zona, quines reivindicacions tenen en comú?

La primera cosa que cal dir és que ens considerem part de la Catalunya desatesa, tot i estar molt a la vora de Barcelona. No som la Catalunya buida, però hem de poder tenir les mateixes possibilitats que té qualsevol poble de l’Àrea Metropolitana.

Durant la pandèmia hem hagut de fer mans i mànigues per fer el desplegament. Hem aconseguit que tots els municipis tinguin fibra, però la feina que fem no s’entén.

Som part de la Catalunya desatesa, tot i estar a la vora de Barcelona

En quin sentit?

Nosaltres fem una feina molt important per la ciutat. Perquè els nostres espais agraris proporcionen un pulmó que és necessari. Però des de la ciutat no se’ns entén. Per exemple, a nosaltres també ens agradaria poder anar a la ciutat a gaudir de la cultura, de l’ensenyament o de la sanitat amb garanties… Però hem de pagar un preu afegit, perquè si hi anem en el nostre vehicle propi, hem de pagar una penalització d’aparcaments, o entrades o transport públic. No entenem com hi ha aquesta repulsió des de la ciutat.

El diàleg entre la ciutat i el món rural és difícil a tot arreu.

Jo crec que cal donar una mirada a aquesta altra Catalunya, que és la Catalunya desatesa, de la que els joves marxen per anar a la ciutat i no hi tornen, perquè mai hi troben les mateixes oportunitats. Nosaltres encara tenim sort, perquè tenim bona comunicació amb Barcelona a través del tren i algun cotxe de línia, però crec que cal potenciar molt més el transport i que no resulti tan car… 

Però ens resulta molt més car anar a Barcelona que a un veí de Castelldefels o de Montgat. Hi ha coses que caldria equilibrar millor per fer que el món rural pogués tenir les mateixes oportunitats. Una bonificació seria el que tocaria, perquè cal arrelar la gent al territori… Cal salvaguardar el patrimoni natural.

Ens resulta molt més car anar a Barcelona que a un veí de Castelldefels o de Montgat.

Diria que a la Generalitat tenen en compte els municipis petits del país?

A Catalunya hi ha 947 municipis. Només a la demarcació de Barcelona en tenim 311. I 180 tenen menys de 1.000 habitants. Això vol dir que hi conviuen dues realitats molt distintes. Penso que el desplegament de les vegueries seria important, perquè ens donaria una estructura d’organització administrativa més prima i àgil. 

D’altra banda, ens queixem molt sovint de Madrid. Penso que nosaltres també tenim el nostre “Madrid” a Catalunya. I crec que caldria canviar aquest model. Ara hem descobert que podem estalviar-nos molts viatges a Barcelona, gràcies a les videoconferències. Potser caldria no anar tant a Barcelona i fer-ho tot més proper, més centrat al Penedès. Des d’una vegueria, el Penedès, el Garraf i l’Anoia podrien estar més ben articulades. Cal un canvi substancial del sistema provincial i comarcal.

Crec que el Govern de la Generalitat intenta, des de fa anys, trobar un encaix nou en aquesta coordinació però no acaba d’aconseguir-ho. Segurament són moments difícils a nivell econòmic, però crec que cal una gran inversió al territori i deixar d’apostar pel model de ciutats-Estat, que va en detriment dels pobles petits. 

Penso que nosaltres també tenim el nostre “Madrid” a Catalunya i que caldria canviar aquest model.

Vostè compagina la feina com a alcalde amb la feina a la Diputació de Barcelona. Potser també treballa en el seu despatx professional. Com és el seu dia a dia?

El despatx professional l’he aparcat, pel moment. Dels meus 10 anys com a alcalde, n’hi ha hagut 6 en què ho he pogut combinar amb la feina com a arquitecte, que m’apassiona i que demana estar actualitzat. Però en el darrer mandat m’he fet càrrec de l’àrea d’Estructures, Equipaments i Espais Naturals de la Diputació. I, amb això i l’alcaldia ja omplo el 100% del meu temps.

Actualment, a l’ajuntament hi dedico dos dies sencers, i a la Diputació dos dies més. Vaig alternant uns i altres. Els dissabtes també el tinc dedicat a l’ajuntament, per poder reunir-me amb els companys regidors i fer trobada. La Diputació és una bona experiència per a mi, i m’han confiat una àrea que inclou les carreteres, els parcs, el patrimoni arquitectònic, l’urbanisme i l’habitatge… Són temes importants i tenen molt de camí per recórrer en tota la demarcació.