Visitem avui un poble mig amagat del Moianès on els ciutadans han escollit un model de gestió més participatiu de l’habitual, i no exempt de crítica. Ens en parla Ramon Vancells (CUP), el batlle.
“Vivim molt instal·lats en una democràcia representativa en què tires el vot i au: feu-m’ho tot, que jo me’n desentenc!”
“A tothom li sembla que qualsevol pot fer d’alcalde i amb una mà a la galta. I és cert: ho pot fer qualsevol, però amb molt de sacrifici”
“Entenem que el nostre projecte de poble va més enllà d’una legislatura i s’apropa més a una transformació de municipi”
“En altres pobles el sector tèxtil va desaparèixer i van haver-se de repensar. Però aquí va viure agonitzant durant 20 anys més i vam precaritzar-nos, com si fóssim esclaus d’una colònia industrial. I quan van tancar les darreres empreses, va arribar l’atur i el desconcert”
“Crec que fer superàvit en pressupost municipal, en un poble on hi ha tantes coses a fer, és gairebé pornogràfic. No s’hauria de permetre”
“Durant el confinament vam aconseguir que no hi hagués cap família confinada sense un voluntari de referència que assistís diàriament”
“Tenim la intenció de fiscalitzar el programa de la legislatura en acabar-la, cosa que no veureu que mai faci ningú. Tothom amaga el programa anterior sota les pedres quan arriben les eleccions. Per nosaltres és molt important centrar-nos en allò que ens hem compromès a fer i pel que ens han votat”
Vostè va ser escollit com alcalde el 2015 i poc després va patir una moció de censura. Però ara torna a ser l’alcalde. Un procés intens, no troba?
El debat polític ha estat molt potent a Monistrol en els darrers anys. Veníem d’una situació prèvia on no hi havia confrontació política. La tradició predominant era la pròpia del món rural: qui guanya les eleccions governa a plaer i no hi ha pràcticament oposició, ni atac polític, perquè això no és una cosa que agradi gaire aquí. En canvi, en els darrers anys, la nostra presència ha provocat aquest debat. Alguns ho viuen com a enfrontament, però jo penso que és estimulant i interessant, perquè és el que fa possible que sorgeixin coses noves i que creixem.
Nosaltres vam guanyar les primeres eleccions a les que ens vam presentar. No ens ho esperàvem gaire i ens van faltar tres vots per a la majoria absoluta. Però la victòria va ser rotunda i ens van deixar governar en minoria. Els altres dos partits es van anar apropant entre ells i, a mitja legislatura, ens va arribar una moció de censura que encara va provocar un enfrontament i debat més intens. Fins i tot, agre. Es va resoldre en les següents eleccions i la justícia poètica va voler que els que van fer la maniobra bruta rebessin una penalització. En les eleccions de juny del 19 vam obtenir majoria absoluta i ara podem treballar sense gaires traves. Ens agrada molt jugar amb la idea de fer un laboratori a Monistrol.
Què vol dir?
Doncs que adoptem fórmules de govern paral·leles a les que preveu la institució, mirant d’empoderar més a la gent i fer-la participar en les decisions que pren el govern. Aquest és el gran repte polític, més enllà de tot el nostre programa, que ja és potent, ambiciós i interessant: volem resguardar la institució creant mecanismes per fer-la més àgil, democràtica i útil.
Vostè, per tant, ha governat un temps en minoria i un altre en majoria. Hi veu gaire diferència?
Sí. És diferent. Però quan vam presentar-nos a aquestes darreres eleccions ho vam fer intentant recuperar el fil del que havíem deixat a mitges en el seu moment. Som, més o menys, el mateix col·lectiu de gent i entenem que el nostre projecte de poble va més enllà d’una legislatura i s’apropa més a una transformació de municipi. Hi ha moltes connexions entre aquella primera experiència i aquesta. La principal diferència és que aleshores hi havia una pressió més forta i constant pel fet d’estar en minoria i que les nostres fórmules no eren enteses per part dels partits sistèmics, com ara Esquerra Republicana o Convergència.
Nosaltres mirem d’empoderar una sèrie de grups de treball on la gent hi participa voluntàriament. Ara mateix en tenim tres, que recolzen tres àrees de govern. En cadascuna hi ha un regidor que dinamitza els grups (que són de 9-10 persones del poble, coneixedores de l’àrea). Per exemple, un dels grups es dedica a la via pública, urbanisme i medi ambient. Hi tenim persones de l’ADF, ambientalistes o persones simplement amoïnades per saber com es prenen les decisions de govern en la matèria. Cedim poder en aquests espais i traslladem a la junta de govern les decisions que s’hi prenen. Intentem que siguin el veritable motor de l’acció de govern.
I així ho fan amb tot?
Qualsevol projecte que tenim al davant es sotmet a debat i fiscalització en aquests espais, que es reuneixen periòdicament i que disposen de la màxima sobirania en l’àrea competent. Aquesta manera de treballar va ser una de les coses que no es van entendre en la primera legislatura i que van provocar malentesos i desavinences amb els altres dos grups i van portar a una moció de censura. Va ser un tema de llenguatge. Penso que parlem llenguatges polítics diferents i que això va possibilitar que dos grups que a priori no s’avenien gaire, s’unissin davant d’un “enemic comú”. La moció va ser una experiència ingrata per a nosaltres, però també per a tot el poble.
A nivell personal, què és el que més l’ha sorprès del món polític municipal?
No va ser gaire sorpresa, perquè ja vaig fer una mica de política municipal a Manresa sense ser càrrec electe. Però sabia de les dificultats que hi ha per fer funcionar els engranatges de les institucions. Hi ha un aparell tècnic, una burocràcia i uns vicis que acaben pesant molt i que dificulten que les coses tirin endavant amb celeritat. Acabes anant a remolc i al ritme que et marca la normativa, la llei, els organismes competents… No em va sorprendre, però la manca d’agilitat va ser un factor.
El que sí que em va sorprendre, amb el temps, va ser veure com un lloc com Monistrol de Calders, amb 700 habitants, comporta una feina tan gran i tan poc valorada. Jo estic convençut que aquí tinc tanta o més feina que l’alcalde de Manresa. A ell segurament no el van a buscar a casa per dir-li que hi ha excrements de gos al carrer o que cal muntar gàbies per caçar gats…
Vostè es dedica plenament a l’ajuntament o segueix amb la seva professió?
Jo tinc una dedicació professional de tres quarts de jornada. Cobro 850 euros al mes. L’alcalde de Manresa en cobra uns 5.000. El que vull dir amb això és que segurament tinc més feina que ell, perquè m’hi acabo dedicant les 24 hores al dia i em paren pel carrer a demanar-me coses que a Manresa ningú li demana a l’alcalde al mig del carrer. La quantitat de feina és molt gran. Si vols que les coses es moguin, hi ha una gran dedicació que no es valora prou en el món rural. A tothom li sembla que qualsevol ho pot fer i amb una mà a la galta. I és cert: ho pot fer qualsevol, però amb molt de sacrifici. Els costos personals són grans.
Els que no creiem en fer de la política una activitat professional ens acaba costant molt conciliar-la amb la nostra veritable ocupació, que és la que ens dona de menjar al final. Amb 850 euros al mes, jo no puc sobreviure i, per tant, segueixo sent autònom. Tinc la meva feina i em costa molt trobar les hores que hauria de dedicar-hi per treure’n el que crec que necessito. La institució és molt absorbent… De vegades penso que l’alcaldessa de Barcelona, més enllà de tallar cintes i assistir a actes, no trepitja gaire el carrer. En els pobles, no fem altre cosa.
Ens ha triat unes fotografies per ensenyar-nos. Ens les pot explicar una mica?
Les he triat per la rellevància de cada moment. Una és de la meva infantesa a Monistrol, a l’escola rural, molt pròpia de l’època. La segona és de quan vaig tenir els meus fills. Actualment tenen 15 i 19 anys i quan eren petits jo era més jove. Aquell va ser un moment de la meva vida que valia la pena ressaltar. La tercera és de la victòria electoral de 2015, que crec que va ser un moment de revulsiu a Monistrol. També ho va ser a nivell personal. Va ser un moment de gran alegria i embranzida i per això l’he triat.
Parlem una mica del municipi. Com ha afectat la pandèmia a Monistrol de Calders fins ara?
No hi ha cap singularitat remarcable, més enllà de les pròpies del món rural. No s’ha viscut amb la mateixa dificultat que a les zones metropolitanes perquè tenim una mica més de marge de maniobra. Vivim en un espai de baixa connexió social i això facilita que l’impacte de la pandèmia sigui més petit. El que sí que ha patit trasbals ha estat l’acció de govern, i més quan et trobes en el primer any i estàs engegant mil i un projectes. Que t’hagis de dedicar exclusivament a gestionar efectes socials de la pandèmia és una mica frustrant. Però també li dona sentit a la feina que fem: que hi hagi algú en el territori que deixi aparcat tot el demés i que es faci càrrec de l’emergència, té sentit.
Aquí ens vam organitzar bé. L’equip d’acció social es va reforçar i vam donar atenció gairebé individualitzada a la gent gran. Vam crear un grup operatiu d’emergència, amb una llista de voluntaris no considerats com a col·lectiu vulnerable i triats segons les seves habilitats: eren gent jove, de l’ADF, etc. Vam fer diversos protocols que cobrien des de com portar medicines a domicili, fins a com fer la compra de les famílies confinades o com treure el gos a passejar. Vam aconseguir que no hi hagués cap família confinada sense un voluntari de referència que els assistís diàriament. Gestionar tot això va ser una mica complicat. També la informació: fèiem comunicats sovint mirant de no generar alarma, però que fossin realistes.
Pandèmia apart, quins serien els principals reptes de la legislatura?
Nosaltres som tan estranys que ens creiem el programa electoral. I, clar, els nostres reptes són els del programa. És més, quan acabi la legislatura tenim la intenció de fiscalitzar el programa de la legislatura, cosa que no veureu que mai faci ningú. Tothom amaga el programa anterior sota les pedres quan arriben les eleccions. Per nosaltres és molt important centrar-nos en allò que ens hem compromès a fer i pel que ens han votat.
Vam dissenyar i definir el programa de manera col·lectiva per part dels grups de treball, que ja van estar treballant des d’abans de les darreres eleccions. Tots els debats col·lectius que es fan àrea per àrea són el compromís que tenim amb la gent. Era un programa ambiciós, però no efectista. Es basa en coses creïbles que ja estem materialitzant tot i la pandèmia.
Una de les propostes era la d’arreglar la plaça de l’Escorxador. I ja la tenen acabada.
Així és. Va representar una inversió de 270.000 euros que estava materialitzada quatre mesos després de les eleccions. Un temps de rècord. Tot prové de la necessitat de recanvi a Monistrol: ens cal redefinir els sectors productius dels que viu el poble, perquè el despoblament ha fet molt de mal. Moltes persones, especialment les joves, han marxat durant dècades, perquè érem un poble que vivia del tèxtil. En altres pobles el sector va desaparèixer i van haver-se de repensar. Però aquí va viure agonitzant durant 20 anys més i vam precaritzar-nos, com si fóssim esclaus d’una colònia industrial. I quan van tancar les darreres empreses, va arribar l’atur i el desconcert.
En aquest sentit, si volem que el poble sigui viable, cal que hi hagi alguna nova activitat. La indústria ja no vindrà. I pensem que cal posar en valor tot el tema patrimonial, l’entorn natural, les rieres… Hi ha un conjunt d’actuacions que busquen revitalitzar l’atractiu. Mai s’havia pensat en aquesta clau. Si us hi fixeu, veureu que aquest és un poble de tradició industrial, on les cases velles s’enderroquen i es construeix una casa d’obra vista al damunt. Mai hi ha hagut un criteri uniforme en el paisatgisme i urbanisme local. Ara estem instal·lant un canvi de xip.
Volen atreure visitants i nous veïns.
Estem a mitja hora del Vallès. Allà hi viuen mig milió de persones que busquen entorns naturals agradables cada cap de setmana i és el que els podem donar. Aquest és el gran potencial que tenim. I també llegim el calendari festiu o la política a nivell de cultura. Hem de ser capaços de fer coses prou atractives com perquè Monistrol sigui referent per a la gent de l’àrea metropolitana que busquen un lloc agradable on anar a dinar. Aquí hi ha tres restaurants que ara són la gran indústria del poble. I unes quaranta escultures de gran format escampades pel poble. Podem fer que el turisme experiencial i ben entès sigui el motor de l’economia.
Durant la pandèmia, molts pobles propers a Barcelona han vist augmentar el nombre d’habitants. Persones que buscaven més qualitat de vida al camp. Vostès s’han trobat amb això també?
Hi ha hagut una petita crescuda. La població està repuntant des de fa uns 8 o 9 anys. Jo no ho atribuiria a la pandèmia. Però aquest estiu sí que s’ha notat moltíssim, perquè hem duplicat la població durant més setmanes. Hi ha hagut molta més presència de gent que, segurament, han optat per fer l’estiu a la segona residència en comptes de viatjar.
També comencem a notar un degoteig de nous empadronaments o de persones que s’interessen per quedar-se al municipi. Però encara és aviat per tenir xifres concretes i saber si és una tendència general.
Com diria que és la gent de Monistrol de Calders?
Pel petit que és Monistrol, tenim un teixit associatiu molt ric i divers. Crec que ens marca molt la tradició industrial i l’aïllament geogràfic. En certa mesura és un poble endogàmic. La indústria donava feina a la gent del poble i no els calia sortir fora a buscar-ne. Tampoc hi ajudaven les males carreteres ni la llunyania geogràfica. Es va crear una cultureta local una mica curiosa, però també genuïna. Un monistrolenc és molt diferent d’un calderí i això, segurament, ve de la cultura de colònia industrial. També hi ha entitats molt vives i fins i tot centenàries, com ara el club de futbol local…
Sembla ser que el mític Ladislao Kubala hi va tenir quelcom a veure, amb el futbol.
Així és. Ell va estar hostatjat a Monistrol una temporada, quan era famós, per recuperar-se d’una malaltia. Després va seguir venint molts anys i això va atraure d’altres jugadors del Barça. També els veterans venien a jugar partidets aquí. Va tenir un impacte important. El club de futbol local té 106 anys d’història.
Però també tenim un grup de teatre centenari, entitats de cosidores, una entitat cultural amb espai propi (el Barral), un grup de consum… Així fins a una dotzena llarga d’associacions vives. A l’hora de fer política participativa, ho notem. Ens és relativament fàcil connectar amb la gent i fer que es trobi en espais. Jo soc crític amb la participació enllaunada que s’ha posat de moda i de la que tots els governs actuals en fan bandera. La participació de veritat és aquella en què la gent se sent útil i empoderada, i on creu que el que decideix es materialitza. Vivim molt instal·lats en una democràcia representativa en què tires el vot i au: feu-m’ho tot, que jo me’n desentenc!
I la gent els respon?
En altres pobles ens pregunten: ‘de debò que us ve la gent?, doncs sí’. I té molt a veure amb la cultura de participació local. El fet que sigui endogàmic també fa que hi hagi molta familiaritat. Tothom es coneix el bo i el dolent, però les connexions són molt grans i és molt fàcil fer pinya o, de vegades, barallar-se. És el que tenen les famílies, diguéssim.
Digui’ns alguns llocs emblemàtics del poble, si us plau.
En podrien ser molts però crec que val la pena veure, per exemple, la Plaça de l’Escorxador, pel que té d’obra emblemàtica. I també ca l’Espardenyer, que és una casa de titularitat municipal que preveiem rehabilitar en aquesta legislatura, amb la idea de donar-li el caràcter patrimonial i històric al poble. Era una zona molt deixada a l’entorn de la riera. Precisament en un tram que estem buscant de convertir en zona de passeig. Són zones que cal donar a conèixer i que tenen un potencial extraordinari. També tenim d’escultures de gran format, de diversitat estilística i diversos materials, instal·lades al carrer. És que som un museu a l’aire lliure. Potser som el poble amb més escultures per habitant del món.
En quina situació es troba l’ajuntament? Com està ara i com se’l va trobar quan hi va entrar?
Des que vam entrar, ara fa un any i mig, poques coses han canviat. El nostre és un ajuntament absolutament sanejat des de fa anys i amb diners a la caixa. No tenim dificultats econòmiques, si bé caldria fer el matís que la capacitat inversora no té a veure amb la disponibilitat pressupostària. Que el nostre sigui un ajuntament sanejat no és ni bo ni dolent. És a dir, si un ajuntament està sanejat és perquè durant dècades s’han fet superàvits. Però crec que fer superàvit en pressupost municipal, en un poble on hi ha tantes coses a fer, és gairebé pornogràfic. No s’hauria de permetre.
No tenim grans deutes ni tenim dificultats econòmiques, però si tenim grans necessitats fruit de molts anys de desinversió i que ara cal pal·liar amb habilitat, anant a buscar els diners en els llocs on els pots aconseguir, si vens bé els projectes.
I ara que l’Estat ha donat llum verda als ajuntaments a l’hora d’invertir els romanents, en què els utilitzaran?
Doncs els posarem al servei del projecte, perquè no tenim garantit el 100% del finançament de moltes de les coses que estem emprenent aquesta legislatura. Si podem fer servir el romanent com a comodí per completar inversions, així ho farem. No el gastarem en ocurrències.
Una de les inversions importants ha estat la de la fibra òptica.
Tenim fibra òptica. Ens la proporciona una petita empresa que la subministra a través de ràdio, i que n’aporta la quantitat suficient per a tots. El poble està cablejat des d’aquesta mateixa legislatura i tothom qui en vol, té accés a la fibra. També la urbanització Masia del Solà, que està separada. Però ens arriba per ràdio, no per un troncal de fibra. El que sabem és que hi ha un compromís de la Generalitat per fer que arribi el troncal l’any 2022 i vull insistir en aquest punt, perquè si no, segurament se n’oblidaran. Aleshores serà fàcil que la petita empresa que ara distribueix el cablejat també es connecti al troncal i que tinguem una banda ampla molt més important. Per ara, en tenim prou per veure Netflix sense que se’ns pari.
Fa pocs dies van inhabilitar el President Torra. Què en pensa?
Per a mi és un episodi més dins del conflicte. Moltes vegades és un conflicte que s’instrumentalitza políticament, en comptes de veure’l des d’un punt de vista més estratègic. La inhabilitació em sembla una agressió, com també em sembla una agressió els antifeixistes que van detenir aquesta setmana, que no surten, que no provoquen tantes manifestacions de rebuig però que també ho són. Crec que tenim poca memòria. Fa tot just un any, el govern presidit pel Torra no només no estava implementant la República com s’havia compromès a fer, sinó que estava reprimint la seva pròpia gent amb els Mossos d’Esquadra, i fent detencions. A mi m’agrada posar les coses una al costat de l’altra i veure que ambdues coses són agressions intolerables. El conflicte depèn dels uns i dels altres, no només d’un president, que se’l ventilen com si res. En tot cas, la instrumentalització política que es vol fer al servei de la causa em sembla una mica hipòcrita. Si vols estar al servei de la causa no llences els Mossos contra la teva pròpia gent. I si ho fas, o t’ho fan, el mínim que pots fer és destituir el Conseller d’Interior, com ha fet, en comptes d’aplaudir-lo.
