Amb prop de 16.000 habitants i 57 km2 de superfície, Balaguer és la capital de la comarca de La Noguera, i és el tercer municipi de la província, després de Tàrrega i Lleida, la seva capital. Documentada des del segle IX pel Pare Sanahuja, tot i que és probable que el municipi hagués comptat amb assentaments romans o ibers, Balaguer compta amb un important patrimoni arquitectònic, en el que destaca la Plaça del Mercadal, l’Església de Santa Maria, el Monestir de Sant Domènec i el Castell, que va ser residència dels Comtes d’Urgell, i això sense comptar que és un destacat centre hortícola i industrial de la zona.
“Els primers alcaldes de la democràcia ens dedicàvem a fer les quatre coses necessàries pel municipi: escombrar els carrers, recollir la brossa, tenir policia, l’enllumenat i poca cosa més. Les infraestructures i els grans projectes vindrien passats molts anys”
“Molts ajuntaments exercim competències que no ens són pròpies, que no et diu la llei que ho hagis de fer, però les fas perquè la gent t’ho demana. Però hauria d’anar tot plegat acompanyat de certa correspondència financera que ara per ara, no és dóna”
“Els alcaldes som polítics, d’acord, però toquem tant de peus a terra, som tant realistes, que el càrrec s’allunya del què entenem per la política tradicional, la dels despatxos i els discursos”
“Amb el tema de les reeleccions, hi ha una cosa per damunt de tot que és la voluntat del poble. Si un càrrec públic es va presentant i la gent hi té confiança, doncs llavors el tema està clar: aquest desig està per damunt de qualsevol altre consideració”
Vostè porta tota una vida d’alcalde.
Si, porto més de 20 anys. Quan vam començar a l’ajuntament, hi havia una febre i una eufòria molt forta: tots havíem fet política a la darrera època del franquisme i estàvem carregats d’il·lusió per canviar els pobles i donar-los vida. Ja n’hi havia abans, i t’adones del mèrit que també tenien els batlles d’anys enrere per fer coses amb tants pocs mitjans. Però fa trenta anys, hi havia aires de renovació i tot es va dinamitzar.
Els ajuntaments eren simples maquinàries administratives.
Exacte, i el que volíem era donar empenta, fer que la gent participés, que el poble es fes seu el municipi. Amb aquest esperit vam començar, una mica perquè les circumstàncies t’hi empenyen, una mica perquè t’hi trobes. Després, un cop dins, penses que si els quatre primers anys d’una legislatura han anat bé, també et pots tornar a presentar, i així t’hi vas enganxant. I arriba un moment en què portes 25 anys, com jo ara.
Bé, també deu haver un factor important: la gent hi confia.
Sí, això és un tema dels que s’ha parlat molt en democràcia, de si els mandats han d’estar acotats en el temps. Com tot, això té els seus avantatges i els seus inconvenients, però en definitiva hi ha una cosa per damunt de tot que és la voluntat del poble. Si un càrrec públic es va presentant i la gent hi té confiança, doncs llavors el tema està clar: aquest desig està per damunt de qualsevol altre consideració.
Suposo que la política haurà canviat molt des que va començar.
Ja s’ho pot imaginar. Quan nosaltres vam entrar ens dedicàvem a fer les quatre coses necessàries que més diu la llei, com escombrar els carrers, recollir la brossa, tenir policia, l’enllumenat i poca cosa més. Es va començar fent el que consideràvem el més important, tenir els carrers endreçats, ja que hi havia molts pobles als que encara els faltava pavimentar carrers, posar l’enllumenat i tenir serveis considerats bàsics.
I llavors, ja vindrien altres prioritats.
Si, a partir d’aquí vam començar a adquirir un compromís per aquelles necessitats que la gent demanava, que tot i que no són competència estrictament municipal sinó que va a àmbits més grans, et veus obligat a prestar. Què sé jo, temes culturals, esportius, festius, i el que hi ha al darrera: escoles de música, un teatre, un museu, l’arxiu, el poliesportiu, l’organització de fires i certàmens, la promoció de la ciutat econòmicament i turísticament… Tot plegat, coses que en la primera època d’alcalde no es feien perquè no hi havia els mitjans, però tampoc la tradició o la voluntat que els ajuntaments participessin tan activament en la primera línia de foc.
No hi havia infraestructures però tampoc diners.
Nosaltres exercim moltes competències que no ens són pròpies, que no et diu la llei que ho hagis de fer, però les fas perquè la gent t’ho demana. Però hauria d’anar tot plegat acompanyat de certa correspondència financera. I no parlo d’ara, que tenim una crisi a sobre i per tant, el plantejament és diferent. Parlo de fa anys. El finançament municipal és l’assignatura pendent d’aquest país. S’ha donat impuls al règim de les autonomies i això en certa manera és lògic, però els estaments que s’han deixat de banda han estat els ajuntaments.
I què és el que li demana la gent del que no estableix la llei?
Doncs per exemple, a nivell esportiu una piscina climatitzada que és un servei bo per a la ciutadania i que comporta una despesa important. O les llars d’infants, que tenen un cost social important, i que si la gent hagués de pagar el cost que tenen gairebé no s’hi podria accedir. Els ajuntaments hem assumit uns costos que no són competència estrictament municipal. Ho fem, evidentment, perquè són elements necessaris, però cal reconèixer que no hi ha capacitat suficient per abastar-ho tot.
Però una capital de comarca…
Si, si, nosaltres també tenim el tema aquest, com tants d’altres municipis, però li garanteixo que els costos que es generen superen de llarg els ingressos. Cert és que a nivell comercial molta gent ve fins aquí, a Balaguer. I això comporta un benefici, però són molt més elevats els costos que representen els serveis que s’han d’oferir. I quan parlem de costos, sabem que el que resulta més mediàticament ressonant són els de les grans capitals, més que no pas els dels municipis petits. I penso que és un tema que tant la Generalitat com les Diputacions haurien de tenir en compte.
I amb la crisi la cosa es deu haver agreujat
Si. Miri, un costum que tenim a l’Ajuntament és que els dimarts, a partir de les onze del matí i sense cita prèvia, tothom qui vulgui pot venir a veure’m. Fa un any, si jo rebia 15-20 visites, pràcticament cap d’elles em demanava feina; ara, d’aquestes 20 visites el 90% són per plantejar un problema de feina o econòmic. El trist és que no podem solucionar aquesta mena de situacions, tret que no sigui un cas d’extrema necessitat: un tema de menjar, per exemple, o que algú es quedi al carrer. Però són casos molt puntuals.
I pensa que quan tot plegat passi, tot tornarà abans?
No, ni de llarg, n’estic convençut. Hem vingut d’uns anys de guany fàcil, d’especulació, del pujar contínuament el preu de les coses, i això era massa, home. Si em permet la llicència li diré que sabem que el comunisme va fallar, però el capitalisme que portàvem també. Penso que haurem de refundar, de reelaborar, de buscar noves idees en la línea del que estan fent els grans mandataris mundials, des de l’Obama fins el Sarkozy. I tota la societat en el conjunt ho ha de solucionar.
Quin és el motor econòmic de Balaguer?
És variat. Històricament hem estat una ciutat agrícola, i tot i que ara la terra es continua cultivant, la població activa dedicada a la pagesia lògicament ha baixat. Per tant som una ciutat de serveis, agrícola i ramadera històricament, i industrialment també.
Parlem d’aquest darrer aspecte, la indústria.
Nosaltres depeníem d’una fàbrica de paper que va tancar l’any 1993 i que era de monocultiu industrial. La va començar la família Porcioles, la família de l’alcalde que havia tingut Barcelona. Aquesta fàbrica donava feina directe a més de 300 persones, i a moltes més de manera indirecta. Ara, les dues empreses més potents estan dedicades al vidre i l’alumini, i també n’hi ha de sector tèxtil. Però ara la cosa és diferent, s’ha diversificat tot molt, i és la petita i mitjana empresa la que realment val i crea riquesa, la que es posa el mono de treball i reinverteix el que guanya en el seu propi negoci. Però vaja, sempre fan falta empreses. I si n’hi hagués una de potent, millor.
He observat que estan ben comunicats: diverses carreteres, el tren…
Sí, però ja veurem com va amb l’eix tranversal. Ara arriba a Cervera i fins a Lleida es queda a l’antiga N-II. Miri, per entendre-ho d’una manera ràpida, les terres del sud de Lleida es poden dibuixar en una ratlla, i la riquesa es concentra al voltant d’aquesta ratlla: Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Lleida. Quan més allunyat estàs d’aquesta ratlla pitjor i nosaltres estem lluitant perquè poguem conectar-nos bé amb aquesta ratlla. S’hi està treballant, i jo crec que ens en sortirem, però en aquests moments, lògicament, les condicions que tenen aquestes ciutats són millors i nosaltres estem una miqueta més allunyats.
També tenen l’AVE a prop, a Lleida.
Crec que Lleida és el futur de Catalunya perquè, l’àrea metropolitana de Barcelona ja està esgotada: tot està comprimit i ja no hi ha sòl. Per això penso que el futur es troba a la plana de Lleida i més ara que s’està a menys d’una hora de tren i hi haurà aeroport.
Quins projectes estan duent a terme?
A part del repte de les comunicacions, un dels altres dels que tenim és aquest que li deia, el del sòl industrial. I lligat amb tot això, recuperar l’àrea empresarial que va plegar l’any 1993 i que representen unes 25 hectàrees de terreny colindants. Però també cohesionar més la ciutat, potenciant el centre històric.
No se li dóna suport?
El barri s’ha anat degradant perquè la gent ha anat marxant i s’ha d’eixamplar, obrir-lo a d’altres zones sense trencar l’estructura àrab que hi havia, però també fer possible que hi puguin passar vehicles d’emergència com els bombers o les ambulàncies. Hem de fer possible que al centre històric s’hi pugui viure en les mateixes condicions de qualitat que en les altres parts de la ciutat, i això voldrà dir, portar més comerç, posar-hi els jutjats o col·locar equipaments de caire cultural.
Necessitarà més legislatures per dur-ho tot a terme.
Ja veurem. Tampoc depèn d’una sola persona, això, sinó de la gent amb la que estic. Ara és molt aventurat dir si em tornaré a presentar, ja que estar a l’ajuntament és estar-ho totes les hores del dia. Els Ajuntaments més o menys petits com aquest tenen els seus inconvenients, com el fet que pateixes més d’aprop els problemes, però també és veritat que la satisfacció de l’obra feta la sents més.
Home, vostè ha ocupat altres càrrecs no tan propers amb el ciutadà.
I quina diferència, li ho asseguro. He estat dues legislatures senador o ja li puc dir que no és el mateix. Sí, crec que els parlamentaris treballen molt, però no és allò de passar pel carrer i dir: “ens va costar, però ho hem acabat fent”. Els alcaldes toquem tant de peus a terra, som tant realistes, que el càrrec s’allunya del què entenem per la política tradicional, la dels despatxos i els discursos.
