Moià és un municipi del Bages que amb una superfície més que considerable (75 km2) acull poc menys de 6.000 habitants. I tot i així és la població més important de la zona del que podríem anomenar el moianès, que configura una comarca natural integrada per deu municipis que confien en ser reconeguts en el futur com a comarca. Amb constància escrita des de fa 1100 anys, Moià basa la seva economia en la ramaderia, l’agricultura i el comerç, encara que actualment sigui més conegut per les greus dificultats econòmiques que van obligar a declarar un dèficit de 25 milions d’€uros. Després de set mandats amb Josep Montràs, des de l’any passat governa Dionís Guiteras.
“El tema de la comarca del Moianès ja no és una qüestió de voluntat política: la llei diu que som comarca i hem d’estar reconeguts. I més enllà de les raons sentimentals, hi ha un tema de viabilitat econòmica”
“El problema és que hem estat paternalistes per buscar el vot. I els polítics hem d’estar només com a gestors, estar-nos-hi el temps que toqui. Així que si els ciutadans comencen a assumir que els reis són els pares, comencem a encarrilar bé les coses”
“Per saber on vols anar, has de saber on ets, i per saber-ho has de mirar el passat. I el passat es pot mirar de dues maneres: amb actitud d’aprendre o d’una manera escèptica. L’èxit o el fracàs del què facis dependrà en bona part d’això”
Fa poc més d’un any que vostè és alcalde de Moià. Com hi arriba una persona com vostè, que ve del món privat?
Sóc empresari per inquietuds, perquè vinc del sector de l’agricultura ecològica. Em considero una persona inquieta, i em molesta parlar de qüestions polítiques i socials sense implicar-m’hi. Així que quan la gent del poble i els amics em van demanar si voldria presentar-me com alcalde, com que vaig veure que tenia coses per aportar, doncs m’hi vaig abocar.
I per què pensa que el va votar la gent de Moià?
Des de fa 28 anys, Moià ha estat sempre governat pel mateix alcalde, amb el mateix equip de govern i amb el mateix partit, i sempre hi ha hagut la mateixa oposició. I suposo que nosaltres vam aportar en el seu moment un nou impuls, de gent nova, de gent no posada en el món de la política local.
I si les coses van bé, pensa estar-s’hi tant de temps com el seu predecessor?
Miri, jo em vaig comprometre a estar-m’hi un mandat. Quatre anys que seran molts durs, de cremar-me molt, perquè som conscients que les dificultats, sobretot les econòmiques, són enormes. Així que si ara em diguessis si vull repetir, no sabria què dir perquè no vull pensar-hi.
I això per què?
Perquè les decisions que he de prendre ara, han de ser amb el compromís de quatre anys. Si penso en la reacció que comportaran, potser no les prendria. I no vull pensar en un segon mandat perquè potser m’acabarà condicionant el que decideixi ara. Així que , potser sí que vuit anys sembla el temps més o menys just i més enllà d’aquest temps, ho has de tenir molt justificat per continuar. Però ara jo em plantejo anar més enllà d’un mandat.
Ara es parla molt de la supressió de municipis. Què en pensa?
Estic absolutament en contra sempre de les coses que vénen sense justificar, i sobretot si són generalistes. I no estic d’acord perquè no m’imagino a un regidor o a un tècnic cobrant 300 €uros que és el que es cobra a l’Ajuntament de Moià per organitzar totes les qüestions culturals del municipi. Això sí: hem de ser capaços de donar resposta a la problemàtica de les necessitats d’un poble o municipi.
I com?
Utilitzant economies d’escala. Aquí no és només una qüestió de número i cost, sinó que hi ha altres variables que cal tenir en compte: superfície territorial, serveis que es presten, com es presten. Així que sóc més partidari d’endreçar la llei de bases. Dir clar què és obligatori i què no, com ens financiem aquests serveis i després, tant si són obligatoris com si no, que puguem ser capaços de complir expectatives, que és donar bon servei al millor preu.
Tenen doncs ara sentit els Consells Comarcals?
Com estan ara, penso que no. Jo sempre poso l’exemple del Consorci del Moianès, que és un exemple de mancomunar serveis i de resposta a qüestions tècniques: deu municipis que s’han ajuntat per donar serveis mancomunats i on tothom té el mateix pes. Granera té 75 habitants i el vot val el mateix que Moià que som 5.800. Som solidaris amb els costos i parlem i ens tractem perquè no som res uns sense els altres. Però això és l’excepció: en general, els Consells Comarcals són òrgans polítics que en principi han de donar serveis tècnics, però que estan condicionats i que són els regnes de taifa de l’oposició dels Ajuntaments.
A vosaltres us agradaria tenir comarca administrativa?
Clar, és que això facilitaria molt. Ara a més ja no és una qüestió de voluntat política: ja hem passat la comissió de la limitació territorial, hem passat el departament de governació, hem passat la Comissió Jurídica Assesora, la llei diu que som comarca i hem d’estar reconeguts. I més enllà de les raons sentimentals, hi ha un tema de viabilitat econòmica.
Quan voldrà ser efectiu això?
Podria ser ja mateix si hi hagués voluntat política. Entenem que en aquest moment vendre a l’opinió pública la creació d’un altre Consell Comarcal resultaria difícil d’entendre però ens avala la llei i la gent vol veure realitzades les seves aspiracions. El més important és que hem d’aprofitar el que hem fet bé del Consorci del Moianès per canviar els models de gestió d’ens supramunicipals. Nosaltres fa més de setze anys que treballem mancomunant i els resultats són brutals. Us imagineu un Consell Comarcal on els municipis inverteixin un euro i tinguin un retorn de catorze? Doncs això és el que fem al Consorci del Moianès.
Parli’ns una mica més d’això
Tenim cinc àrees d’actuació que tenim consensuades i que estem treballant: hi ha la mancomunicació de serveis de Secretaria i Intervenció, que ens suposa estalvis del 50%. També tenim els serveis socials, el manteniment de la via pública i un que és molt important: l’Oficina Tècnica, que suposa un estalvi d’entre el 40-50% per mancomunar serveis d’arquitecte, aparellador i enginyer. Els estalvis doncs són molt importants i es pot prestar un bon servei. I el millor és que és un òrgan absolutament despolitizat.
Això ajudarà a treure Moià de la fallida econòmica?
Bé, això permetrà a Moià sortir d’una situació molt complicada, però no som els únics. Cada cop tenim menys recursos per part de l’Estat i de la Generalitat, i és més complexe mantenir els serveis. Nosaltres, des que vam entrar a l’Ajuntament vam replantejar-nos absolutament tots els serveis.
I com s’ho fan van fer?
El que es fa normalment és veure les despeses de l’exercici anterior a les partides, fer una projecció d’ingresos teòrics, i a partir d’aquí si puja o baixa el pressupost destinar-hi més o menys diners d’una manera lineal als serveis. Nosaltres primer mirem què ens costa, i si el servei al final d’aquell euro invertit té o no retorn tant monetàriament com a nivell de serveis. I a partir d’aquí, i amb la màxima optimització del servei i amb la màxima eficència amb el presuspost que tenim, decidim políticament quines partides apretem més o menys. Però el problema no és tant en l’inversió que fas sinó si aquell servei és eficient o no.
I per aquest plantejament el Ministeri d’Hisenda va rebutjar el pla d’ajust de Moià?
La resposta va ser: “No ens creiem el pla d’ajust perquè la càrrega financiera és massa elevada i el deute financer és massa elevat”.
I per què va passar això? Per què un poble de menys de 6.000 habitants té un deute de 25 milions d’€uros?
Miri, jo amb això intento ser molt curós perquè no sóc ningú per donar lliçons ni tinc l’experiència per fer-ho. Però sí que quan veus els números, t’adones que allò no quadra. Durant anys hi ha hagut una gestió molt paternalista, s’han donat molts serveis sense tenir en compte el cost que tenien i sense saber si eren eficients.
Fins fa poc temps, es valorava la feina d’un Alcalde per si “feia molt o poc”, no per si mantenia els números a ratlla.
Miri, el primer que et diuen quan estudies ciències polítiques és que l’objectiu d’un polític és guanyar les eleccions, I és la realitat. Si no guanyes les eleccions no pots aplicar el teu programa, que és el full de ruta per posar el teu municipi en un lloc que tú consideres que hauria d’estar. Així que si vull que em votin he de fer coses perquè l’electorat em vulgui.
I tot això s’acaba pervertint
Naturalment. Per exemple si l’escola de dansa tancava perquè era deficitària, l’Ajuntament n’assumia els costos. I així s’entra en una espiral que ha acabat portant una situació catastròfica en la que, a més, tots els controls han fallat: ni la sindicatura, ni la política financera, ni governació… ningú s’ha preocupat que durant 28 anys Moià tanqués tots els exercicis en negatiu.
I el pitjor és que no tenen marge de maniobra. Ja no poden pujar els impostos, que és la principal font d’ingressos
Miri, la mitja de l’IBI de Moià deu ser d’uns 600 €uros, un 35% per sobre de la mitjana de la província de Barcelona. I quan els desglosses te n‘adones que 37 euros d’aquests van a l’escola de música on hi van 150 persones. Si resulta que l’IBI que és el màxim impost, i el màxim ingrés que tenim i que està pensat per mantenir l’enllumenat, els carrers, el clavegueram, per enterrar els morts, i per recollir les escombraries, el destinem a partides que no són aquestes, les coses comencen a anar malament.
Cal ser realistes. I viure un present que certament és difícil
I aquest és el problema: que hem estat paternalistes per buscar el vot. I els polítics hem d’estar només com a gestors, estar-nos-hi el temps que toqui. Així que si els ciutadans comencen a assumir que els reis són els pares, comencem a encarrilar bé les coses. I si no tenim tants serveis, en tenim menys, i no passa res. Miri, a Moià hem passat d’un exercici 2010 de pèrdues de 650.000 €uros a un exercici de 2011 que l’hem tancat amb un superàvit d’uns 90.000 €uros i confiem que aquest 2012 encara serà millor. Així que tot passa per la gestió.
El ciutadà ha acabat implicant-se en la greu situació econòmica del municipi?
Brutalment. L’inconvenient és que sempre passen aquestes coses quan les coses van maldades. Però el cert és que el poble s’ha implicat moltíssim i a tots els nivells. I no només parlo d’escombrar carrers o treure la neu, sinó que quan els expliques que l’escola de música s’ha de tancar i ho raones, s’entèn el problema. I això és extraordinari.
Moià pertany a l’Associació de Municipis per la Independència. Com es treballa per la Independència de Catalunya des de l’àmbit municipal?
Primer fent partícip a la gent de què representa què significa administrar-nos nosaltres des de la proximitat. Fent aquesta pedagogia, el que fem és que les persones siguin crítics amb Madrid, però també amb nosaltres mateixos. I si som capaços de gestionar-nos amb aquesta manca de recursos i som capaços de mantenir l’escola de música i la llar d’infants això és perquè no volem que ningú ens vingui a dir si l’hem d’obrir o tancar. Volem prendre la decisió nosaltres mateixos.
Com veu Catalunya després de l’11 de Setembre?
Tinc dues coses molt clares: la primera és que la situació de relació entre Catalunya i l’Estat Espanyol, amb tot el desajust d’inversions i dèficit fiscal ens ha portat on estem. Això és culpa només de Madrid? En bona part sí, però també és culpa nostra. Així que el que hauríem de fer és reflexionar sobre la situació en què ens trobem i sobretot, aquesta gran quantitat d’il·lusió que s’ha generat, podent intuir que tindrem l’oportunitat de no cometre els mateixos errors que abans. I no perquè els altres ho van fer malament, que també, sinó simplement perquè la situació ens ha portat on estem, i ja està.
Es podria fer un símil amb Moia, fins i tot
Miri, quan l’equip i jo vam entrar a l’Ajuntament ens vam dir: “volem arribar allà, que és posar Moià al lloc que li pertoca per habitants, per història, per capacitat econòmica i per voluntat de ser”. I per saber on vols anar, has de saber on ets, i per saber-ho has de mirar el passat. I el passat es pot mirar de dues maneres: amb actitud d’aprendre o d’una manera escèptica. L’èxit o el fracàs del què facis dependrà en bona part d’això.
I vostès com han obrat?
Nosaltres el que hem vist bé ho hem aprofitat, el que hem vist malament ho hem intentat corregir, i allò que tenia indicis de delicte ho hem portat on tocava. I un cop hem sabut on érem ens hem preguntat si érem capaços de fer-ho millor. I a nivell de país, ¿som capaços de vertebrar millor el territori, de donar respostes als empresaris, de donar respostes als sindicats, de donar respostes als estudiants, als aturats? Si gestionem igual de malament que fins ara, tampoc en traurem res de la independència.
Val la pena intentar-ho?
Crec que és una gran oportunitat per poder dissenyar tot el que fins ara no s’ha fet bé, o es podia haver fet millor. La idea és com envies aquest missatge a la població tenint en compte les greus dificultats econòmiques que hi ha, i sobretot per aquell que només cobra 400 €uros al mes. Però si som independents, igual som capaços de fer-ho tot molt millor.
