“Un alcalde ha de fer de tot, fins i tot de capellà confessor a estones”

Quin és el seu estil de fer política i de ser alcalde?

En un municipi com Preixens ens coneixem tots. D’estil n’hi ha ben poc, perquè tothom sap qui ets des que aixeques un pam de terra. En el meu cas, m’he centrat en intentar solucionar els problemes amb sentit comú. En tractar tothom per igual i equilibrar els tres pobles i les associacions. El nostre era un poble que sempre havia estat fracturat, amb dos grups de persones que s’alternaven al poder. I va arribar el dia en què la gent jove vam decidir que això s’havia d’acabar. Més o menys ha funcionat.

El nostre era un poble que sempre havia estat fracturat, amb dos grups de persones que s’alternaven al poder. I va arribar el dia en què la gent jove vam decidir que això s’havia d’acabar

A nivell personal què diria que li ha portat aquests anys a l’alcaldia?

Se n’aprèn molt, perquè fas molts papers. En primer lloc, acabes coneixent les persones més a fons. Algunes persones et sorprenen, i d’altres et deceben. També toques molts temes en profunditat: has de saber de residus, d’urbanisme, de recaptació… A estones fas fins i tot de capellà, de confessor…

Crec que tothom hauria de passar per l’alcaldia al menys una vegada a la vida. De vegades resulta molt senzill reclamar i veure els defectes de les coses. Però quan passes a la perspectiva dels alcaldes t’adones que no tot és tan fàcil i que molts dels que et precedien ja ho feien més bé del que pensaves.

Li hem demanat unes fotografies personals, ens les pot ensenyar i explicar per què les va triar?

Sí. La primera és de la infantesa, molt senzilla. A l’escola rural, ens hi barrejàvem tots, des dels pàrvuls fins als que acabaven primària. Anàvem tots junts i és un record que tinc d’aquell temps.

En la segona ja era una mica més gran. Era un dia que va nevar i que vam sortir al carrer amb uns esquís vells. Aleshores passàvem molt de temps al carrer, jugant de sol a sol als estius, tots junts amunt i avall. Hi havia cohesió i moltes ganes de fer coses. Ara veig que això s’ha perdut. Hi ha molt més individualisme i, a banda que en som molts menys, a la gent ens costa ajuntar-se.

La tercera fotografia és del primer acte que vam celebrar quan vam entrar a l’Ajuntament. Va ser la inauguració de la piscina del poble de Les Ventoses. Anys enrere no hi havia piscina a cap dels tres pobles del municipi. Ara en tenim en dos d’ells. Tampoc hi havia potabilitzadora, ni local social, i ara en tenim en cada poble.

Antigament hi havia cohesió i moltes ganes de fer coses. Ara veig que això s’ha perdut. Hi ha molt més individualisme

El municipi de Preixens està format per tres nuclis. Expliqui’ns com és la gestió diària.

En efecte, tenim tres nuclis: Preixens, Pradell i les Ventoses. Tot plegat, uns 420 habitants. Quan vam començar nosaltres n’hi havia uns 520. La població envelleix i el nombre d’infants es fa cada més petit. Preixens deu tenir uns 210 habitants i els altres dos nuclis, sumats, en deuen tenir uns 200 més.

A banda, com que estan separats, cal mantenir els equipaments, les infraestructures i els serveis funcionant a tres nuclis distints. És molt més costós. També cal ser molt equitatiu en les inversions i seguir un equilibri durant la legislatura. Si invertim una quantitat “x” en un poble, hem de buscar la manera d’invertir el mateix en els altres dos. Quan nosaltres vam entrar al govern hi havia una certa competència entre els pobles. I mancava la sensació d’unitat. Amb aquest equilibri que us dic ho hem pogut canviar força.

Més enllà d’això, el municipi és rural, viu de l’agricultura i la ramaderia. I disposem del regadiu del Canal d’Urgell i del Segarra-Garrigues. Aquest és el motor de l’economia. Però, per desgràcia, anem a menys en quant a població i això té conseqüències.

Si invertim una quantitat “x” en un poble, hem de buscar la manera d’invertir el mateix en els altres dos

Com diria que és el caràcter dels i les preixenaires? Tot i ser tres nuclis, hi ha un bon teixit associatiu?

En general sí, perquè tenim associacions de veïns i de dones a cadascun dels nuclis, i una de jovent. Però un dels problemes que hi ha és que costa trobar relleu al capdavant de les associacions. Potser no som ni els més emprenedors ni els més participatius, però trobo que encara es fan prou coses.

Quins llocs emblemàtics té el municipi?

Us en diré un de cada nucli. Aquí a Preixens tenim la Plaça de l’Església, que és ben bé al casc antic, juntament amb el castell, que hem arreglat fa poc. És un racó amb molt d’encant, amb moltes cases buides, lamentablement. Hi hem fet moltes obres de millora, que ens agrada ensenyar i de les que ens agrada treure una mica de pit.

A Pradell també hi ha una plaça molt bonica al centre neuràlgic del poble: la Plaça de l’Arbre. I a Ventoses també n’hi ha una que fa de mirador i una altra que és el centre de reunió.

El curs passat va haver de tancar l’escola rural al nucli de Les Ventoses per culpa del despoblament. Es pot fer quelcom per aturar-lo?

És molt complex. I es pot fer relativament poc, perquè tampoc tenim competències per aconseguir-ho. En el cas de l’escola, vam fer de tot. A inicis de segle ja havíem patit un moment de dificultat i vam fer crides per buscar una família. En va venir una amb tres fills en edat escolar i vam salvar l’ocasió. Uns anys després vam tenir el problema contrari: l’escola estava plena i no s’hi cabia (vam tenir 15 alumnes, no us penseu que fos cap gran nombre).

En l’episodi de l’any passat també havíem fet una crida a famílies, a través dels mitjans de comunicació. I van venir famílies. També vam posar algunes cases a lloguer, especialment de persones filles del poble que viuen a Barcelona i que venien un parell o tres de vegades. L’Ajuntament pagava la meitat del lloguer i també dues empreses locals es van comprometre a donar feina a alguna família. Per diversos motius, les famílies que van venir no van quallar. No van arrelar i van marxar sense donar gaire més explicació. Quan va arribar la pandèmia, va marxar la darrera família que havia vingut.

I al final van acabar tancant.

La situació no era puntual. La natalitat baixa a cada any que passa i no hi ha prou nens i nenes. Què podem fer des d’aquí? En aquests casos, tancar l’escola. Ara tenim un problema semblant amb els consultoris mèdics, però seguirem lluitant fins al final. Tenim una base de dades de les cases buides del poble, però amb això no n’hi ha prou.

Nosaltres hem fet moltes inversions, i locals i totxos, però cada dia hi ha menys gent. Contra això no hi podem lluitar, perquè no depèn de nosaltres. Les normatives, especialment la Llei d’Urbanisme, estan pensades des de Barcelona i des d’una òptica metropolitana. Però aquí tenim un problema molt greu: els plans urbanístics que es van aprovar limiten i impedeixen el creixement dels nuclis com Pradell i Ventoses: només es poden arreglar les cases que ja existeixen, però no pots proposar cap expansió.

La natalitat baixa a cada any que passa i no hi ha prou nens i nenes. Què podem fer des d’aquí?

I arreglar les cases no és una bona opció?

No ho és. Pot sonar molt idíl·lic, però el jovent del poble, que en la majoria de les ocasions són pagesos, no els serveix de res. Arreglar una casa de 100 anys en un carrer per on no passa el tractor, no els serveix. Ells volen anar a un altre lloc i fer-se una casa ben gran, amb un magatzem per a la maquinària.

El problema més gran és que la llei posa pals a les rodes i evita que la gent es quedi a viure aquí. Més que evitar que vingués gent de fora, hauria calgut evitar que marxés la gent que es volia quedar aquí. Hi ha fills del poble que voldrien fer-ho, però no hi ha cap solució urbanística per a ells i han d’acabar marxant. Això em sap greu de veritat.

Arreglar una casa de 100 anys en un carrer per on no passa el tractor, no serveix als joves del poble, que són agricultors. Marxen fora, a fer-se una casa més gran amb magatzem

Vostè ha rebut la confiança del municipi durant quatre legislatures. I ho ha fet amb diversos partits polítics.

La primera vegada, amb el grup de gent jove, vam formar part de Convergència i Unió. També hi havia Esquerra Republicana al govern. Però de tot el grup, ningú militava amb carnet de partit. No és que fóssim independents, però calia presentar-se com a Convergència i Unió, perquè els altres partits ja estaven ocupats. I CiU tenia representació al Consell i la Diputació, que eren els punts de referència que tenies per anar a demanar que t’expliquessin com funcionaven les coses, o t’ajudessin a obtenir subvencions.

La segona també vam ser de Convergència. I a la tercera ja vam ser de Junts. Finalment, la política la fan les persones i molts alcaldes que havíem començat el 2011 a la comarca, havien anat marxant de l’antiga Convergència. Ja no quedava aquell caliu inicial i vam parlar-ho amb els regidors. Ens sentíem més còmodes canviant de partit, i així ho vam fer.

Quina és l’estructura de l’Ajuntament en nombre de treballadors i regidors?

Som una llista única de set regidors. Els set del mateix partit. També hi ha dues tinències d’alcaldia que corresponen a dues persones noves. Les anteriors legislatures ens anàvem canviant: “ara passa tu, ara passo jo…”, però portàvem molts anys treballant i ens va agradar que entressin dues persones noves, amb moltes ganes d’encarar el futur.

La resta de l’estructura és molt simple i optimitzada: utilitzem un secretari i un interventor que venen del Consell Comarcal, co-finançats per la Diputació. També ens valem de l’arquitecte i de l’assistent social del Consell. I tenim molts serveis mancomunats. A més, tenim a tres persones a jornada sencera: un administratiu, un auxiliar i un agutzil. També tenim un personal de neteja, però són molt poques hores al cap del mes.

Quina ha estat la prioritat del seu govern durant aquests anys? Han complert els objectius?

La prioritat ha anat canviant amb els mandats. Quan vam entrar el 2011, veníem del temps del Tripartit, i els ajuntaments estàvem molt endeutats. Així que el primer que vam fer va ser un pla de xoc. Recordo que generàvem un deute de 3.000 euros mensuals, quan jo vaig entrar. I vaig demanar dos ICOs per tal de pagar les nòmines.

Quan ja havíem parat el cop, vam retallar les despeses molt. I vam utilitzar els serveis mancomunats per aconseguir-ho. També l’aigua. Més tard, vam començar a bellugar-nos políticament per explicar el nostre problema a tot arreu i així vam aconseguir certa capacitat d’inversió. Ens mancava una potabilitzadora, i piscines, i locals socials… I no parlem de carrers, clavegueres, abastaments d’aigua… Crec que ho vam fer prou bé. Hem superat el que ens imaginàvem que podríem fer realment.  

I ara mateix quins projectes tenen en marxa?

Ara hem finalitzat totes les inversions pendents del PUOSC. Aquest estiu hem estrenat les piscines de Preixens. També tenim en marxa un pla de salut i cooperació amb la Diputació, que ens permetrà fer unes obres senzilles als tres nuclis en termes d’aigua, accessibilitat, carrers. I també ens agradaria treballar per aturar el despoblament i evitar que l’escola de Preixens no tanqui també en uns anys. Ara mateix no té cap risc de tancar, però potser podríem perdre un dels professors.

El que volem és potenciar l’escola i buscar maneres de repoblar mínimament el municipi. Podem fer un pla de viabilitat econòmica, fer números, buscar subvencions, publicitar i executar. Però revertir la situació sense grans eines és complicat… però és l’únic camí que tenim. Ara tenim una escola totalment nova, fantàstica, amb un pati i un entorn meravellosos. Però tenim la meitat dels nens. També tenim un consultori mèdic en cada poble. Però arrel de la Covid i de la mancança de metges, ja no venen els facultatius. La única cosa que ens queda és poder establir un servei de taxi per fer que la gent pugui anar al metge a Agramunt. Però si seguim així la gent es vendrà la casa del poble i buscarà un pis allà on no hagi de dependre de ningú per poder anar al metge.

Tenim un consultori mèdic en cada poble. Però arrel de la Covid i de la mancança de metges, ja no venen els facultatius

Coincideixen amb altres alcaldes i alcaldesses propers en els mateixos problemes?

En el tema del despoblament, coincidim del tot. A Catalunya hi ha un grup de municipis de menys de 2.000 habitants anomenat “Eines de Repoblament”. Va néixer aquí mateix, a La Noguera, i ens reunim a través de WhatsApp per fer de lobby de pressió.

Des del Govern creu que els escolten prou per planificar el futur del territori?

Crec que hi ha hagut un canvi molt gran d’actitud. Però anem tard. Jo recordo que el Conseller Lluís Recoder va venir a inaugurar la potabilitzadora fa anys. I vam parlar una estona i li vaig explicar tots aquests problemes. Em va dir que tenia tota la raó i que calia arreglar aquests problemes, però que no hi havia les majories polítiques necessàries per aconseguir-ho. També ens va passar el mateix amb el Conseller Rull i, a sobre, hi havia temes que importaven més, com ara el Procés.

Fins i tot, ens hem arribat a trobar amb Consellers, com ara Calvet, que ens deien que el nostre no era pas un problema important. Però sí que ho és. Ara sí que ens escolten i s’estan fent uns estatuts del món rural. No obstant, crec que calen canvis normatius radicals, grans, que vagin més enllà de controlar la situació. Són coses que no s’havien fet mai.

Ara sí que ens escolten des del Govern. S’estan fent uns estatuts del món rural. Però calen canvis normatius radicals que vagin més enllà de controlar la situació

Si vingués un nen o una nena a visitar-lo a l’Ajuntament, com li explicaria en què consisteix l’ofici d’alcalde?

Rebem visites anuals de nens i nenes de l’escola. Ells pensen que l’alcalde mana molt i que és l’amo de tot. Finalment, els hi expliques que són un veí més del poble, que ha estat triat per la gent i que viu només una etapa en la que gestiona el poble per fer el millor per a tots. No és l’amo, ni el xèrif. Als nens petits els dic: “no em diguis ‘alcalde’, digue’m ‘Joan’”. I sempre els animo a que provin la política municipal. No sé si els convenceré, però crec que tothom hi hauria de passar una vegada a la vida.

Els alcaldes no som els amos ni els xèrifs. Als nens petits els dic: “no em diguis ‘alcalde’, digue’m ‘Joan’”