Situat al Baix Empordà, a un centenar de quilòmetres de Barcelona i a una trentena de Girona, Sant Feliu de Guíxols està en plena Costa Brava, i des de ja fa un munt d’anys, el seu nom és sinònim de turisme, encara que va tenir una indústria capdavantera dedicada al suro. Amb vuit nuclis poblacionals que sumen poc més de 22.000 habitants, té diversos llocs d’interès, encapçalats per un Monestir construït a finals del segle X. Però també té Porta Ferrada, un bonic passeig marítim, la Casa Patxot, el Casino “La Constància”, l’edifici de l’Ajuntament i diverses cases senyorívoles escampades pel seu territori.
“No pot ser que per aconseguir finançament s’hagi de de fer un pelegrinatge per diferents administracions per aconseguir els recursos. I que aquest s’acabi aconseguint no tant per la qualitat del projecte com en temes d’afinitats personals o colors polítics”
“Crec que és molt saludable que la gent s’interessi per la política, ja que vulguis o no, està al teu costat, et condiciona, i per tant no la pots obviar, encara que potser ja tinguis els teus problemes i les teves feines”
“Per norma general, a una empresa privada, sigui dilluns, dimarts o dimecres, qui està tractant al públic, ha de fer bona cara. I aquest esforç no sempre succeeix a l’Administració, i es un error”
Sant Feliu de Guíxols és el prototipus de ciutat mediterrània
Sí, i per dos motius. Primer perquè és evident: estem en el seu litoral, i segon perquè el títol de ciutat el vam tenir fa poc més de cent anys, al 1910, quan es va inaugurar l’escullera i el port, i va venir l’avi de l’actual rei, Alfons XIII.
I aquesta vessant marítima, que ha acabat esdevenint turística amb els anys, suposo que ha acabat condicionant la dedicació de la gent d’aquí, no?
Sí, essencialment hi ha el sector serveis, aquí; especialment el turisme, on hi tenim tots els nivells: des d’aquella persona que només ve els caps de setmana, a la que s’hi passa tota la temporada d’estiu. I després tenim segones residències.
El turisme ha acabat esdevenint doncs, la principal activitat de Sant Feliu?
A veure, l’objectiu és fer una ciutat on s’hi pugui viure bé i treballar, això és el bàsic. Avui dia, com sempre, poder viure bé passa per tenir feina i nosaltres tenim el motor del turisme, i per tant, podem gestionar tota una sèrie d’accions en diferents àmbits que incideixen sobre aquest element. I a tots els nivells, és clar. No només pel sol i la platja sinó per elements culturals, com ho són l’espai Thyssen, per exemple.
Ara que ho menciona, com està aquest projecte?
La idea és que més endavant fem servir un edifici de grans dimensions utilitzant una antiga fàbrica, per exemple, però mentre això no es materialitza, ara tenim una ubicació de primera categoria que és el monestir benedictí, on no només s’hi han invertit molts diners per la seva millora i conservació, sinó que també és un espai de molta història a la zona. I d’expectació n’hi ha. Cal recordar que l’any passat, en el període de temps en qùe es va poder visitar, des del 5 de juliol fins al 21 d’octubre, la mostra va ser visitada per 38.000 persones, el que no deixa de ser una xifra molt respectable.
Doncs gairebé el doble de la població censada a Sant Feliu. El pes del turisme, doncs és important. De quins països prové?
Es diu que més de la meitat dels turismes estrangers que vénen per aquí són francesos, i pot ser, especialment d’aquells que tenen segona residència. Però vaja, també hi ha belgues, anglesos, alemanys… hi ha de tot.
I pel que fa al immigració? D’on procedeix?
Aquí hem tingut gent d’unes setanta nacionalitats diferents, encara que només hi hagi dues o tres persones del país en qüestió. El col·lectiu més nombrós ve de Sudamèrica i també del Magreb, i en acabat, potser dels paísos de l’est. Però vaja, amb la crisi molta gent ha marxat. Gent del Magreb, per exemple, han baixat en un any unes vuit-centes persones.
I la integració ha estat sense conflictes?
Sí, no hi ha una problemàtica amb això, sí. Quan hi ha menys gent, la integració és més ràpida i quan ja és un grup més ampli, la integració és més lenta, però la gent acaba formant part del nostre municipi.
En alguna entrevista alguns alcaldes de poblacions costaneres ens han comentat que el turisme també té la seva part negativa, en el sentit que la població que viu tot l’any ha de fer front a les despeses d’aquells que només s’hi han estat poques setmanes.
Sí, d’acord, però a mi em sembla que més que una qüestió de turisme, aquí el que és important és que hem de tenir la ciutat endreçada, i llavors ja veurem. Però sí que és veritat que el que és important és el tema del finançament dels municipis. I no pot ser que per aconseguir finançament s’hagi de de fer un pelegrinatge per diferents administracions per aconseguir els recursos.
I que a més no depèn de criteris objectius
Exacte, pot ser el finançament no s’aconsegueix no tant per la qualitat del projecte com en temes d’afinitats personals o colors polítics, o simpaties o antipaties. I això no hauria de ser així.
Caldria fixar uns criteris més objectius
Si. Jo penso que caldria valorar la necessitat d’una projecte atenent per exemple el nombre d’habitants i els altres ítems objectius. Això suposaria que aquells que decideixen, la Generalitat i la Diputació, per exemple, haguessin de renunciar a aquests privilegis de poder adjudicar segons quines obres a segons quins ajuntaments.
Sí, perquè això acaba condicionant molt els projectes
Jo diria que de les gestions més importants que ha de fer qualsevol alcalde i regidor és aquesta, l’aconseguir diners. I establint criteris objectius, fugiríem de la subjectivitat i arbitrarietat que suposa aquest sistema, i el que no es pot fer és dependre d’una subvenció o no per fer determinades activitats.
Potser per aquesta mena de coses la gent està tan poc motivada per la política. Sant Feliu és l’excepció?
Doncs el cert és que la gent s’interessa per la gestió d’un municipi com el nostre. I en cert manera, crec que és molt saludable, la política és una cosa que està al costat, que et condiciona, i per tant no la pots obviar, encara que potser ja tinguis els teus problemes i les teves feines. Però si hi ha temes engrescadors i motivadors, segur que hi haurà gent interessada.
Com el procés sobiranista, per exemple?
Per exemple. Fa uns dies, el passat 26 d’abril, es va fer una jornada on es va convocar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, on es va parlar de la independència i de les conseqüències econòmiques. Docns hi havia unes 40 persones joves que estaven interessades, el que vol dir que la gent, si li interessa un tema, se’n preocupa.
No sé si el deu amoïnar massa el tema de reforma de l’administració local que proposa el govern Rajoy
Nosaltres tenim un tarannà que no compartim en d’altres llocs i això es veu en casos com aquest. Aquest projecte intenta reduir els càrrecs de confiança i aprimar l’administració. Doncs bé, si l’apliquéssim aquí, enlloc dels tres càrrecs de confiança que hi ha, en podríem tenir set. I el mateix passa a d’altres poblacions catalanes, no és una cosa només d’aquí. Però clar, el tema va lligat en com està l’administració a la resta de l’estat: per cada 100 habitants, a Catalunya hi ha 13 persones que treballen a l’administració. A Extremadura, 20.
Tot i així, n’està d’acord en reduir l’administració?
Sí, sí, naturalment. Aquí per exemple tenim en nòmina directa 242 persones, i penso que per la població que tenim, podríem ser menys. No pot ser que tinguem ajuntament, consell comarcal, diputació, generalitat i estat. Però tot i així, això no treu que cregui que respecte a la resta d’Espanya, encara la reducció hauria de ser més dràstica.
De les institucions que ha noment, la més qüestionada és el Consell Comarcal
Personalment, també ho crec. Als Ajuntaments és on s’hauria de poder fer tot. I d’aquí potser a la Diputació, (o vegueries, si se’n vol dir ara així), i ja posats, el Senat, que tan es diu que no serveix per a res. Però vaja, el problema d’arrel no és només aquest.
Potser no es tracta de la quantitat sino de la qualitat?
Exacte. Estic generalitzant, eh, però per norma general, a una empresa privada, sigui dilluns, dimarts o dimecres, qui està tractant al públic, ha de fer bona cara. I aquest esforç no sempre succeeix a l’Administració, i es un error. Miri, aquí a Sant Feliu, moltes vegades el factor limitador de la feina feta a través de l’Ajuntament no han estat els diners, sinó la manera de treballar de les persones. El nostre Ajuntament mai ha estat capaç d’executar més del 70% del pressupost, i dins d’aquesta manera de treballar hi ha el tracte amb els ciutadans.
Així, doncs, un cop més, és l’actitud
D’actitud, de professionalitat, de manera de fer… i em sembla que té poc a veure amb el tema de l’avantprojecte de llei que dèiem.
I potser sí amb una certa actitud vital de recuperar la feina ben feta i d’una certa exigència ètica
I tot això ha d’anar lligat amb la nostra voluntat de país. Tots coneixem gent en que la seva feina és molt brillant i gent que està a l’altre extrem, i de vegades no sabem defensar prou bé aquell que hauria de ser el guia, i ens recolzem més en l’altre. Així que hem de construir un país amb gent bona.
La crisi ha posat també moltes coses a lloc
Sí, és clar, tot això que es diu de la cultura de l’esforç, dels valors. Anys enrere, vivíem en una situació on era relativament fàcil fer diners, i us podíeu trobar que per exemple que un encofrador cobrava més que un cirurgià de la Vall d’Hebron. I això, amb tot el respecte pels dos oficis, no era equivalent. Axí que potser una de les poques coses bones que ha suposat tota aquesta crisi és que l’esforç, i la preparació tornen a posar-se en valor. I ni això a vegades és garantia d’èxit.
Més enllà de a la crisi, Sant Feliu pertany a l’Associació de Municipis per a la Independència. Com es treballa per un nou estat des de l’àmbit municipal?
Doncs mira, primer, fent que la nostra ciutat sigui millor en tots els sentits, i com a administració, esforçar-nos per donar un millor servei, essent eficients i transparents, i fent arribar missatges a la societat. I també en qüestions puntuals, simbòliques: d’ençà l’any 99, la bandera de l’Ajuntament és la catalana; a la Sala de Plens, d’ençà crec que del 2001, l’espanyola ja va desaparèixer, i al 2003 vam dir adéu al retrat del rei.
