“Vaig adquirir el compromís de no dedicar-me a res més que a l’ajuntament”

Busco la proximitat. L’alcalde, l’equip de govern, etcètera, seguim sent els mateixos que ens presentàvem a les eleccions i que treballàvem des de l’oposició. Ens allunyem del protocol. També pretenem ser transparents. Hem passat d’un índex del 12% de transparència a l’ajuntament a un 90%. En només deu mesos. Nosaltres volíem que la gent fos partícip de tot el que fem. Tenim xarxes socials obertes i la gent sap que em pot enviar un WhatsApp o un missatge per Facebook i que els responc al cap d’un moment. I tothom sap que jo porto personalment la meva presència a les xarxes, i que els regidors també ho fan. Tenim voluntat de servei.

 

La majoria de nosaltres tenim una dedicació exclusiva a l’ajuntament. Això pot ser interpretat com que hem renunciat a la nostra carrera professional i, en certa manera, a les nostres famílies. Però crec que el perfil de la nostra manera de fer és una política oberta, transparent i participativa.

 

Crec que és un cúmul de factors. D’una banda tenim el desgast del govern local, després de 28 anys. De l’altra la demanda de la ciutadania de noves maneres de fer política i fugir dels estereotips habituals. Aquesta nova demanda social cap als polítics la vam llegir molt bé. Nosaltres vam detectar que molts vots marxaven per dispersió i vam començar a treballar en una candidatura conjunta. Finalment fem una llista d’esquerres plena de persones independents i no vinculades a partits polítics. Personalment vaig adquirir el compromís de no dedicar-me a res més que a l’ajuntament. Hauria pogut ser diputat provincial o anar a les llistes del Parlament, però ho vaig desestimar. Igualment també ha comptat el fet de no cobrar dietes: veníem d’un debat molt fort a l’inici de la legislatura anterior. Jo cobro un sou i em puc permetre pagar el dinar o el sopar, i no tinc per què passar dietes.

 

Igualment tinc el compromís de no ser alcalde més de 8 anys, així que només em presentaré a les properes eleccions i prou. No entenc la política com una professió i tenim gent jove al poble que pot portar altres projectes polítics. No cal ser personalista. Crec que els electors van percebre aquesta nova manera de fer política i hi van apostar. Ningú s’esperava que passéssim d’una majoria absoluta a una majoria absoluta alternativa.

 

En primer lloc, que estem enmig d’un entorn natural privilegiat. Ara som Reserva de la Biosfera. I és evident que sense el riu no tindríem aquesta singularitat. Tenim dos parcs naturals, el Parc Natural dels Ports i el Parc Natural del Delta de l’Ebre i en el territori s’hi combinen la muntanya i la platja en pocs quilòmetres.
 

Pel què fa a Amposta concretament, jo sempre dic el mateix: nosaltres tenim un problema, i és que la gent jove, tradicionalment, ha hagut de marxar a formar-se i a treballar a fora, ja sigui a la Universitat, o a Tarragona o a Tortosa o Barcelona. Històricament, la gent de les Terres de l’Ebre havia de marxar a altres llocs. Jo mateix vaig haver de fer-ho. 

 

Si, però hi ha moltes persones que no ho han fet. Aquí les oportunitats professionals són limitades. Jo tenia molt clar que havia de tornar. Però altres companys tenien clar que volien fer la carrera professional fora d’Amposta. Pel que a mi respecta, cada vegada que entrava pel pont, sentia una cosa que no puc descriure. El pont és el nostre símbol i jo em sentia a casa cada vegada que el veia. Sabia que havia de tornar fins i tot si tenia unes condicions professionals inferiors a les que tenia fora d’Amposta.

 

Sempre hem pensat que tenim molt de potencial. Som la segona ciutat amb més població de les Terres de l’Ebre. Però pensem que el potencial estava poc aprofitat, així que volem que vingui gent i oferir-los alternatives. El govern municipal anterior va decidir pintar al terra uns cartells que deien que Amposta és la capital comercial de les Terres de l’Ebre. Però només pintant-ho no s’aconsegueix que ho siguin. Cal demostrar-ho i és el que estem fent. Per exemple, amb la Fira Food Trucks, que ha atret set mil persones al Parc dels Xiribecs. És una línia que volem seguir aprofundint. També estem treballant en els polígons, incentivant que les empreses vinguin. Estem estudiant la proposta d’un grup de l’oposició de subvencionar la contractació de gent d’Amposta per part de les empreses, rebaixant-los la càrrega fiscal i la contribució.

 

Sovint pensem que les polítiques d’ocupació no són competència del món local, però tenim molt a dir. Podem quedar-nos parats a mirar, o proposar accions productives. Si ens quedem quiets segur que no funcionarà res.

 

Això ens beneficia molt. Tenim una residència d’esportistes i un centre de tecnificació esportiva. Estem promovent que vinguin a entrenar-se esportistes aquí. Ara no fa gaire teníem els practicants d’esgrima més bons del món i d’aquí a poc tindrem la selecció xilena de rem, entrenant-se per a anar als Jocs de Rio de Janeiro. És quelcom que passa desapercebut per a la població però que genera dinamisme: els esportistes no venen sols, sinó amb família.

 

L’estat econòmic de l’ajuntament no és dolent, ni és bo, ni és per a tirar coets. Aquesta setmana sortia un llistat dels 40 municipis més endeutats i Amposta estàvem al lloc 12 o 13. Això no és un drama, perquè hi ha un cert marge d’endeutament. I ara tancarem l’any 2015 en un milió d’euros més de romanent de tresoreria de l’any anterior.Com a contrapartida tenim un municipi que durant molts anys no ha fet inversions. Tenim carrers bastants on cauen les clavegueres. També tenim dues entitats que depenen de l’ajuntament. Una és l’Hospital d’Amposta i l’altre és la Fundació de Serveis Socials. Aquí és on tenim el problema econòmic, perquè l’endeutament d’ambdues acabarà penjant l’ajuntament. L’Hospital deu 7 milions i un aval d’una residència per a la gent gran, molt polèmica i ara tancada, que ha costat 12 milions. Va ser una alcaldada. No hi havia les places concertades quan van decidir fer-la.

 

Positivament, tot i que cal fer una mica d’autocrítica. Potser és que som nous, però tot va una mica lent. Tot va molt lent. Pensava que arribaríem i que podríem engegar polítiques de canvi. I hem fet moltes coses: polítiques d’ocupació, suport als desvalguts, augment d’ajudes, però també m’agradaria estar fent moltes altres coses. Potser és un problema de percepció. Però tenim més de 150 mil euros des de fa cinc mesos per a contractar gent i encara no hem pogut moure’ls perquè resulta que hem de demanar permís a Governació, i que Governació no acaba de fer l’informe… L’administració va molt lenta. De tot el demés n’estic satisfet: l’equip de 11 regidors funciona com una màquina ben greixada.

 

Crec que quatre és molt poc, perquè no et dona temps a fer res. Nosaltres ara farà un any i tinc la sensació que encara no hem començat a assentar les bases d’allò que volíem fer. I 8 crec que és suficient. Hi ha gent que diu dotze anys, però jo crec que  amb 8 ja pots assentar les bases de lo que tu havies dit que volies fer. 

 

A nivell català la situació és la que tenim: hi ha un acord de govern de tres partits que aposten per anar cap a la Independència i que tenen els seus problemes per entendre’s. Però és important que ho facin per a construir un Estat. El debat és lògic, tot i que de vegades és vist com a negatiu. Quant a l’Estat espanyol, diria que d’alguna manera la situació és d’encefalograma pla, és a dir, no veig matèria gris en ningú per a entendre que és el que està passant. Segueixen mirar-se el melic i mirant de mantenir quotes de poder.

 

Si en aquests moments li preguntem a la ciutadania si vol que Catalunya sigui un Estat independent, segur que diran que sí molts més que un 55% de la població. Si hi ha algú que dubti és perquè li generen por des de l’Estat espanyol. El que ens aportarà la independència és la llibertat de gestionar els nostres recursos, benestar i llibertat.

 

Miri, quan vaig presentar la nostra coalició, d’alguna manera vam ser la riota. Però si al final el que vols és representar un gran nombre de persones i la pluralitat, només podràs fer-ho aglutinant el màxim de gent possible. L’estabilitat política passa per grans pactes i la sort que no hem tingut és que no hi ha hagut mai grans estadistes capaços d’entendre’s ni a Catalunya ni a Espanya. Cal pactar i pactar és renunciar. Si els partits comencen a negociar amb la mentalitat de les línies vermelles, no és una negociació. A Europa ja hi estan acostumats però aquí, com que hi ha hagut un bipartidisme a Espanya i majories absolutes a Catalunya, el pactisme s’ha vist com a negatiu. Que hi hagi una coalició de tres partits governant és bo. Quanta gent està representant aquelles tres formacions polítiques que estan governant! Jo crec que la estabilitat política al final acabarà anant cap aquí. La fi del bipartidisme serà positiva.

 

El mateix que els dic sempre: que siguin crítics. Molta gent em diu: “és que em sap greu però…” Doncs bé, no us ha de saber greu. És a dir, nosaltres volem la crítica i volem que ens seguiu exigint i empentant. És en base a la crítica que construirem una societat millor.