Antoni Vilanova és arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i Màster en Diagnosi, Rehabilitació i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic per la Universitat Politècnica de Catalunya. És president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Ha rebut el Premi Europa Nostra 2016 i el Premi ciutat de Barcelona d’Arquitectura i Urbanisme 2009. Amb la seva sòcia, Susana Moya, van fundar un despatx de molt de prestigi que avui dia comparteixen. Voldria que més arquitectes esdevinguin alcaldes i alcaldesses, pel fet que tenen una millor entesa en el tractament dels projectes. I, tot i que manifesta que no està implicat en cap militància política, diu que no li faria escarafalls a ser alcalde algun dia.
El president de l’AADIPA voldria que més arquitectes “s’atrevissin” a entrar en política i arribessin a les alcaldies.
La situació ens ha canviat a tots en general. El primer que hem notat és que ara molta de la feina la fem de manera telemàtica, a través de diversos sistemes. Hem guanyat versatilitat i temps. Ara bé, quan sortim a l’exterior, hem de tenir moltes precaucions i cures que mai no hauríem imaginat a aquestes alçades del segle XXI. Ha estat una situació molt dura, però penso que en totes les professions ens hi estem adaptant.
Al Col·legi d’Arquitectes ens ho estem preguntant. Pensem que en l’edificació i l’arquitectura tot allò que tingui a veure amb la rehabilitació i la restauració seran camps que no decreixeran tant com l’obra nova.
Una primera cosa que he de destacar es el paper que tenen els alcaldes i les alcaldesses. Dins de l’Administració, la de l’alcaldia és la funció més propera al ciutadà. Nosaltres sempre hem trobat en els alcaldes, especialment en municipis de petita escala, unes persones accessibles, preocupades i implicades en els projectes, tot i que hi haguessin també regidors o arquitectes municipals.
“Nosaltres sempre hem trobat en els alcaldes, especialment en municipis de petita escala, unes persones accessibles, preocupades i implicades en els projectes”
“Amb els alcaldes es pot arribar a un nivell de comunicació que facilita molt la il·lusió pels projectes”
“Quan treballem per un ajuntament, intentem primer aprendre les particularitats del municipi, els entorns, els llocs, com es va conformar l’àmbit on intervenim”
Nosaltres, quan treballem per un ajuntament, intentem primer aprendre les particularitats del municipi, els entorns, els llocs, com es va conformar l’àmbit on intervenim. Ens agrada trepitjar el territori, parlar amb la gent del carrer i ser molt didàctics en el nostre treball.
“Quan hi ha crisis econòmiques importants, les inversions de tipus social superen les culturals o les de restauració del patrimoni. I s’entén”
Els alcaldes són conscients que cal preservar el llegat. Per tant, calen bones eines des del planejament urbanístic. Sabem que de vegades les inversions necessàries no són possibles, perquè hi ha d’altres prioritats. I sabem que la ciutadania també és molt més exigent en nombroses qüestions abans que en l’aspecte cultural, però els alcaldes i consistoris són conscients de la importància del patrimoni i del vincle entre identitat de municipi i patrimoni.
La Llei d’Urbanisme de Catalunya és un marc excel·lent que regula de manera jeràrquica l’urbanisme del país, des dels plans directors d’abast territorial fins als plans municipals o, també, el planejament derivat. En aquest darrer cas les eines ens permeten fer una major concreció i ens donen instruments en l’àmbit dels plans de patrimoni, el catàleg de béns patrimonials o les actuacions sobre el paisatge.
Així és. Val a dir que tenim una associació germana dedicada a l’urbanisme, l’AAUC, i que totes dues entitats treballem juntes en àmbits que són perfectament compatibles. El planejament del territori i l’urbanisme el porten ells i el patrimoni el treballem nosaltres.
Certament. Durant el segle XX la figura de l’arquitecte era la que, en exclusiva, intervenia sobre un bé arquitectònic. Afortunadament, avui en dia hi ha consciència que per fer una intervenció sobre el patrimoni cal comptar amb un equip pluridisciplinari integrat per arqueòlegs, historiadors de l’art, tècnics especialistes en determinades matèries, etcètera.
“Per fer una intervenció sobre el patrimoni cal comptar amb un equip pluridisciplinari integrat per arqueòlegs, historiadors de l’art, tècnics especialistes en determinades matèries i el lideratge d’un arquitecte”
Al nostre despatx fem més feina pels ajuntaments que per les empreses. Ho fem a través dels concursos als que ens presentem i guanyem. El treball amb els ajuntaments està molt regulat i tot està molt ben estipulat. Però també hi ha pros i contres.
Un dels avantatges, per exemple, és que els honoraris del concurs no són discutits per part del client i, per tant, no ens poden demanar una rebaixa, com sí que passa en altres sectors. Un dels contres, d’altra banda, és que la pressió política per acabar les feines en determinades dates fa que els projectes es regeixin per calendaris que no tenen de vegades prou coherència.
Els finals de les legislatures marquen unes fites importants. També les presses que hi ha sempre a finals d’any per poder aprofitar uns pressupostos que si no es gasten es perden. Moltes vegades es treballa condicionat pels calendaris.
Li’n puc explicar dues anècdotes. Una és un cas amb l’ajuntament de la Torre de Capdella, a la Vall Fosca. Allà vam rebre un encàrrec municipal per al Museu Hidroelèctric que feia molt avinent la implicació de FECSA i d’ENDESA. Però aquestes empreses, malgrat els guanys que obtenen del territori per explotar la central, només veien que el projecte cultural era d’iniciativa municipal i que no els reportaria gaire benefici publicitari.
Afortunadament, a mesura que vam anar avançant en les fases d’inversió i que anàvem fent la feina del Museu, van voler-s’hi afegir i van cedir-nos materials i facilitats, com ara l’ús del mateix edifici.
I l’altra anècdota?
Doncs la restauració i la rehabilitació de la Torre de les Aigües, a Barcelona. Com a projecte no hauria estat viable si només l’Administració se n’hagués fet càrrec, malgrat ser-ne la titular. Si no hagués estat per AGBAR que va col·laborar amb l’ajuntament i va invertir recursos en les fases d’obra, el projecte no hauria avançat.
Són dos exemples de diferent magnitud, però en què la pedagogia ha tingut un paper important per fer veure els beneficis d’una col·laboració entre el públic i el privat.
Sí. De fet hi ha dos requeriments que han evolucionat molt ràpid en els darrers anys. Un és el de la preocupació mediambiental i l’altre és el de la participació. En l’anterior Llei del Patrimoni Cultural de Catalunya, de 1993, hi havia llacunes. Però ara els ajuntaments s’han vist obligats a obrir processos participatius en allò que fa referència a planejament i a patrimoni, així com també en entrar en dinàmiques ambientals. Això vol dir valoritzar els espais lliures i protegir els paisatges també en els àmbits periurbans, entre d’altres coses.
Aquí hi ha dues visions que val la pena esmentar. Una és la de la ciutadania, que cada cop li exigeix més a l’Administració que tingui cura del patrimoni, ja sigui públic o privat. L’altra és la del propietari privat, que es veu condicionat en les actuacions que pot fer amb la seva propietat. El problema és que la normativa de protecció obliga els propietaris a conservar elements patrimonials i a fer-ne manteniments i això resulta costós. Sovint no disposa d’ajuts.
Un edifici protegit és quelcom que la ciutadania veu com una propietat favorable, però des del punt de vista del propietari privat, l’edifici es veu com una limitació. La situació és contradictòria. I quan hi ha una bona conjuntura econòmica, els ajuntaments tenen accés a diners i poden donar ajuts i subvencions. Però quan les coses van malament, la situació és problemàtica. Les administracions poden posar ordenances i normatives, però també cal entendre les limitacions dels propietaris per poder-les satisfer.
“Les administracions poden posar ordenances i normatives, però també cal entendre les limitacions dels propietaris d’edificis protegits per poder-les satisfer”
Doncs fa de molt mal dir. Tots els municipis que compten amb un pla de patrimoni han mostrat una gran voluntat per implementar-lo. El cas de Manresa, que conec molt bé, seria el d’una ciutat que ha creat un pla especial de patrimoni, modern, amb totes les eines avançades, amb bases de dades i amb georeferenciació i, també, amb un instrument molt important: una comissió de patrimoni que vetlla per la correcta gestió del pla. És un cas de ciutat d’escala gran que és exemplar per la manera com tracta el patrimoni i per la implicació mostrada. Però no voldria menystenir altres municipis.
També puc parlar de viles amb conjunts històrics, que encara són més estrictes en la protecció. Per exemple, Cadaqués. Va ser un cas interessant, però on, a diferència de Manresa, no s’ha pogut implementar una comissió de patrimoni.
Així és. I a més també ha treballat en plans de patrimoni. Nosaltres demanem que hi hagi més companys i companyes arquitectes que s’atreveixin a entrar en l’administració i que arribin a alcaldes i alcaldesses, perquè la relació que s’estableix dins dels projectes és encara millor. A Manresa, en David Aarón, que és regidor d’Urbanisme i Territori, també és arquitecte. Quan l’alcalde és arquitecte la interlocució és propera perquè tots som més conscients dels marcs legislatius, que no són fàcils, i sabem explicar les coses a la ciutadania.
Sempre dic que els encàrrecs no només s’han de fer i lliurar, sinó que també cal explicar-los. Això és un aspecte que ens correspon a nosaltres, però que és necessari. Cada procés ha de ser compartit i participat amb tècnics municipals, amb les entitats culturals del territori i amb la ciutadania. Si falla una d’aquestes tres escales, el projecte pot enfonsar-se, ja sigui perquè no compta amb la cobertura administrativa, o perquè rep crítiques per no connectar amb el teixit associatiu o perquè la ciutadania percep que ets de fora i que no en saps prou.
“Sempre dic que els encàrrecs no només s’han de fer i lliurar, sinó que també cal explicar-los”
