III PART: Repensant la participació de la ciutadania al món local

  5.4. Descentralització i innovació en la participació d’atenció directa
 

Més enllà del rol estratègic que podria adquirir la participació dins l’organització, hi continuaria havent una sèrie de tasques i instruments d’intervenció directa amb la ciutadania que requereixen recursos humans per part dels ajuntaments (per exemple, la gestió dels diferents òrgans estables de participació, l’organització i dinamització dels processos participatius, l’aplicació de pràctiques concretes de coproducció, la mediació comunitària, etc). Es dibuixa, així, una doble dimensió de la participació dins l’Administració local: una de caràcter més estratègic i una altra vinculada a l’atenció directa.
 

«Hi ha tota una sèrie de feines que fem els tècnics de participació vinculades a la relació directa amb les persones, el contacte amb les entitats, la mediació, etc., que no podem deixar de fer. O, si les deixem de fer, hem de preveure que algú altre les haurà de fer per nosaltres.»

 

Tècnic municipal, ciutat mitjana d’àmbit rural
 

Es distingirien, així, dos per ls tècnics al voltant de la nova concepció de la participació al món local: un per l més estratègic que s’ubicaria en una posició de centralitat i un per l més d’atenció directa, vinculat a departaments o projectes, orientat al disseny d’instruments per a projectes concrets, la dinamització i la mediació.
 

De nou, les diferents realitats fan que no totes les propostes siguin viables, realistes i adequades per a tots als municipis. Finalment, doncs, cada municipi haurà de trobar la forma organitzativa que millor s’adapti a la seva realitat, les seves necessitats i les seves possibilitats.
 

Finalment, no hem de perdre de vista que els canvis interns que es proposen per a les administracions locals persegueixen, sobretot, reformular les relacions entre l’administració i la ciutadania, i promoure i facilitar una nova manera de fer política on la societat civil tingui un paper molt més destacat del que ha tingut fins ara.
 

L’objectiu final dels canvis que aquí s’han proposat, per tant, no són únicament transformar l’administració de portes endins. L’objectiu final és també orientar els canvis cap enfora, és a dir, en les relacions que l’administració estableix amb la ciutadania i amb la societat civil. En aquest sentit, la noció de les organitzacions sistèmiques pot ser de gran utilitat. Organitzacions, per tant, que s’articulin i s’integrin en el seu entorn i que siguin capaces de teixir relacions de treball quotidià i permanent amb els diferents actors de la comunitat. Organitzacions que apostin pel treball en xarxa amb la comunitat.
 

«El treball en xarxa és el mecanisme que ens pot permetre avançar cap a una administració més flexible que es relacioni permanentment amb tots els actors de la comunitat amb unes condicions de major igualtat. Cal, però, que aprenguem a treballar en xarxa.»
 

 

CONCLUSIONS
 

En aquest document hem reflexionat sobre els reptes que es dibuixen en la participació ciutadana en el món local, en el marc d’un nou context de canvi d’època.
 

Una de les primeres conclusions a les quals hem arribat ha estat el fet que actualment no podem parlar d’una època de canvis, sinó d’un canvi d’època. I aquesta nova realitat l’hem concretat en quatre aspectes de rellevant importància: canvis socials, canvis econòmics, canvis tecnològics i canvis polítics.
 

És evident que estem davant d’una societat cada vegada més heterogènia, diversificada i individualitzada que planteja unes problemàtiques socials més complexes i que, alhora, necessita unes respostes més especí ques. Davant d’aquesta nova realitat, la participació ciutadana es presenta com una oportunitat per poder plantejar millor solucions a aquestes societats cada vegada més diverses.
 

Però aquest canvi social no es pot entendre si no és en el marc de la crisi econòmica  nancera que esclatà l’any 2008. Crisi que, tot i ser d’origen global, té uns efectes a escala local que no només es tradueixen en l’emergència de noves problemàtiques com a conseqüència de la nova realitat, sinó també en la reducció dels recursos de les administracions locals i de la seva capacitat per fer front als problemes de la comunitat.
 

Així mateix, en aquest context, Internet irromp en l’esfera política no només com un canvi tecnològic, en les «eines», sinó també en les «regles de joc.» I, per tant, comporta l’aparició d’una nova arena política, un nou espai on les tradicionals estructures d’intermediació (els partits polítics, per exemple) deixen de ser imprescindibles, i augmen- ten les possibilitats de l’acció col·lectiva, se’n rebaixen els costos d’organització i mobilització, i s’incrementa la capacitat de connectivitat (més actors i més diversos).
 

Finalment, parlem d’un canvi polític fruit d’una crisi política i institucional que arriba al seu punt de màxima visibilització a l’Estat espanyol en la mobilització ciutadana del 15-M. Aquest fet posa en evidència que la ciutadania ha recuperat el seu interès per la cosa pública, però ha perdut la seva confiança en les institucions públiques i els partits polítics. I això comporta una intensi cació de les formes no convencionals de participació política i l’aparició de noves formes d’acció col·lectiva i noves formes de relació entre la societat civil i els poders públics.
 

Per tant, són canvis en l’esfera social, econòmica, tecnològica i política que permeten parlar d’un canvi d’època. I aquest canvi d’època també té una traducció en el grau d’implicació de la ciutadania en les polítiques locals. I, per tant, ens interpel·la a repensar la participació ciutadana per donar resposta a aquest nou escenari.
 

Una segona conclusió fa referència a l’evolució de la participació al món local. Concretament al fet que el nou context sorgit de la crisi social, econòmica i política facilita l’emergència de noves formes de resolució dels problemes col·lectius a través de la col·laboració, la solidaritat, el voluntariat, l’autoorganització i l’autogestió. És a dir, els mecanismes propis de la governança participativa, que a mitjan anys noranta i els primers anys del segle XXI havien estat àmpliament promoguts des dels governs locals, es veuen dràsticament reduïts. Els motius són diversos: la desconfiança creixent de la ciutadania envers les institucions, la reducció d’ingressos per part dels ajuntaments, que di culta l’impuls d’aquest tipus de projectes, els dè cits de qualitat participativa d’algunes d’aquestes experiències o la manca de cultura participativa.

En aquest context, doncs, apareixen noves pràctiques participatives, «d’innovació social», que es caracteritzen perquè són experiències cooperatives, de base ciutadana, amb un marcat caràcter de servei públic i amb voluntat de donar respostes a qüesti- ons de naturalesa col·lectiva.
 

A partir de l’anàlisi de la situació de la participació al món local en el marc del canvi d’època, hem identificat cinc grans reptes que creiem que poden contribuir a fer de la participació ciutadana un element central en la recerca de noves respostes per a problemes cada vegada més complexos.
 

En primer lloc, la necessitat de redefinir el concepte de participació ciutadana d’acord amb les característiques i les necessitats del context actual. En aquest sentit, es pro- posa un nou paradigma en la definició de la participació institucional, que ampliï el ventall de pràctiques participatives municipals i faciliti la incorporació de nous formats en els quals la ciutadania i les organitzacions de la societat civil es coresponsabilitzin de la provisió de solucions als problemes col·lectius. D’aquesta manera, la línia divisòria entre la participació institucional i la no institucional queda difuminada. I, per tant, cal que cada ajuntament de neixi la seva manera de plantejar-se les relacions entre l’administració i la ciutadania.
 

En segon lloc, el repte d’adoptar noves pràctiques de coproducció de polítiques públiques, que poden esdevenir una nova forma de relació entre les administracions locals i la ciutadania. Una nova manera d’abordar les polítiques públiques a partir de la implicació de la ciutadania en la recerca i implementació de solucions i on allò que és «públic» va més enllà del que és estrictament institucional. Per tant, la coproducció s’entendria com una forma de col·laboració entre institucions públiques i altres actors, que es relacionen en condicions d’igualtat i horitzontalitat, amb l’objectiu de produir noves i millors solucions als problemes col·lectius del municipi, amb la voluntat de generar apoderament i transformació social.
 

Tot això tenint en compte, però, que la coproducció no ha d’implicar necessàriament que l’Administració pública renunciï a les seves responsabilitats o possibilitats, ans al contrari. És important que les administracions locals continuïn oferint la garantia de la responsabilitat pública en les experiències de coproducció, tant pel que fa a les atri- bucions que la legalitat vigent atribueix als ajuntaments com pel que fa a les seves responsabilitats a l’hora de proveir i garantir determinats serveis públics.
 

 

En tercer lloc, el repte d’incorporar les tecnologies de la informació i la comunicació tenint en compte que Internet, més enllà d’una nova eina de treball, qüestiona molts dels procediments, provoca una redefinició dels problemes i situa l’administració en una nova posició en relació amb la ciutadania. En aquest sentit, la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació per part de les administracions locals possibilita, en l’àmbit intern, una millor gestió de la informació i un abordatge més transversal de les problemàtiques del municipi. I, en l’àmbit extern, un increment de la transparència envers la ciutadania i, alhora, un bon mecanisme de control de l’administració i de rendició de comptes.
 

Les noves tecnologies no només possibiliten que l’Administració local pugui desenvolupar una escolta activa a les xarxes socials (coneixent els seus nodes i les seves relacions, i interactuant-hi), sinó que també obren noves oportunitats a la participació ciutadana de caràcter institucional (mitjançant nous espais d’opinió, deliberació i pro- posta o a través del vot electrònic, per exemple).
 

En quart lloc, la necessitat de reformular les arquitectures institucionals de participació actuals i adaptar-les al nou paradigma de la participació ciutadana al món local que estem proposant. D’una banda, posant en valor algunes de les seves funcions que potser han estat menystingudes, com són: la funció informativa, la funció relacional, la funció deliberativa, la rendició de comptes, la capacitat prepositiva o la millora de les polítiques públiques. I de l’altra, proposant nous formats per als òrgans estables de participació i fer-los més oberts, autònoms,  exibles i orientats a accions concretes. I, finalment, reforçant mecanismes ad hoc orientats a l’acció en aquells temes on hi hagi una demanda ciutadana i/o on estigui clar que la temàtica és d’interès per a la ciutadania.
 

Perquè, de fet, partim de la hipòtesi que els governs locals continuen necessitant eines participatives orientades no només a la implementació, sinó també als processos de planificació i elaboració de les seves polítiques públiques. I, per tant, és aquest el marc en el qual han de valorar i repensar els seus instruments de participació.
 

I, finalment, la necessitat i el repte de reorganitzar internament l’Administració local; és a dir, plantejar una transformació de l’organització municipal per fer front a aquest nou escenari. Aquesta transformació comportaria la implementació d’una nova cultura administrativa basada en noves maneres de fer, més horitzontals, flexibles i més obertes a la ciutadania, que vegin l’administració no només com un espai d’intermediació, sinó com un espai de coproducció de polítiques públiques, i, per tant, com una nova forma de relació entre l’administració i la ciutadania.

Però, per tal que aquests canvis en l’Administració local siguin efectius, cal que hi hagi un lideratge polític i tècnic des de dins que en prengui la responsabilitat. Només en aquest cas es podran implementar noves formes d’organització i treball, com per exemple la gestió per processos i/o una organització sistèmica que treballi en xarxa.

5.4. Descentralització i innovació en la participació d’atenció directa

5.5. Una organització sistèmica que treballi en xarxa